Arya

El riu era una cinta de color verd blavós que brillava al sol del matí. Els canyissars creixien espessos a les ribes poc profundes, i l’Arya va veure una serp d’aigua que lliscava sota la superfície i deixava un solc d’ones. Per sobre, un falcó volava dibuixant cercles mandrosos.

Semblava un lloc tranquil…, fins que en Koss va veure el cadàver.

—Allà, entre les canyes.

El va assenyalar, i l’Arya el va veure. Era el cos d’un soldat, informe i inflat. La capa verda, xopa, s’havia enganxat en un tronc podrit, i un banc de diminuts peixos platejats li rosegaven la cara.

—Ja us vaig dir que hi havia morts —va sentenciar en Lommy—. Es notava en el gust de l’aigua.

En veure el cadàver, en Yoren va escopir.

—Dobbet, vés a veure si porta alguna cosa a sobre que valgui la pena. La cota de malla, el ganivet, alguna moneda, el que sigui. —Va esperonar el seu cavall per endinsar-se al riu, però l’animal estava enfonsat en el fang i, més enllà del canyissar, les aigües eren fondes. Enrabiat, amb el semental brut de llot fins als genolls, va haver de recular—. Per aquí no es pot travessar. Koss, vindràs amb mi riu amunt; buscarem un gual. Gorren, tu vés riu avall. Els altres espereu-nos aquí. Munteu una guàrdia.

En Dobber va trobar una bosseta de cuir penjada del cinyell del cadàver. A dins hi havia quatre monedes de coure i un floc de cabells rossos lligats amb una cinta vermella. En Lommy i en Tarber es van despullar i es van ficar a l’aigua. En Lommy va agafar grapats de fang i els va llançar contra el Pastís Calent bramant «Pastís de fang! Pastís de fang!». A la caixa del carro, en Rorge els insultava i els amenaçava i els deia que el desencadenessin ara que en Yoren no hi era, però ningú no li feia cas. En Kurz va pescar un peix amb les mans. L’Arya va veure com ho feia, immòbil en una bassa poc fonda, tranquil com les aigües en calma, movent la mà amb la rapidesa d’una serp quan se li aproxima un peix. No semblava tan difícil com caçar gats. Els peixos no tenien ungles.

Era migdia quan els altres van tornar. En Woth va informar d’un pont de fusta a menys d’un quart de llegua riu avall, però que algú l’havia cremat. En Yoren va treure una fullamarga del farcell.

—Amb sort podríem fer nedar els cavalls, potser fins i tot els burros, però no hi ha manera de fer passar els carros. I al nord i a l’oest es veu fum, més incendis, potser aquest és el costat del riu on ens interessa estar. —Va agafar un pal i va dibuixar al fang un cercle del qual sortia una línia—. Això és Ull dels Déus, amb el riu que corre cap al sud. Nosaltres som aquí. —Va fer un forat dins de la línia del riu, sota el cercle—. No podem fer marrada per la riba oest del llac, com havíem pensat. Per l’est tornaríem al camí Reial. —Va bellugar el pal cap al punt on la línia tallava el cercle—. Que jo recordi, aquí hi ha una ciutat. La plaça forta és de pedra, i hi ha la senyoria d’un senyor menor. Només és una torrassa, però tindrà una guàrdia, potser un parell de cavallers. Si seguim el riu cap al nord, hi arribarem abans que es faci de nit. Hi haurà vaixells, o sigui que vendré tot el que tinguem per contractar-ne un. —Va recórrer amb el pal el cercle que representava el llac, de dalt a baix—. Amb l’ajuda dels déus, els vents ens seran favorables i travessarem Ull dels Déus fins a Harrentown. —Va clavar la punta a la paret superior del cercle—. Aquí podrem comprar noves muntures o refugiar-nos a Harrenhal. És la senyoria de Lady Whent, que sempre ha estat amiga de la Guàrdia.

—A Harrenhal hi ha fantasmes… —va insinuar el Pastís Calent, amb els ulls esbatanats.

En Yoren va escopir.

—Té fantasmes! —Va tirar el pal al fang—. Tots als cavalls!

L’Arya recordava les rondalles que els explicava la Dida Vella sobre Harrenhal. El malvat rei Harren s’havia fet fort rere les seves muralles, de manera que l’Aegon el va atacar amb els seus dracs i va transformar el castell en una pira. La Dida deia que els esperits ardents continuaven encantant les torrasses ennegrides. De vegades els homes se n’anaven a dormir als seus llits i l’endemà els trobaven morts i socarrimats. L’Arya no es creia res de tot allò, i fos com fos eren coses que havien passat feia molt de temps. El Pastís Calent es comportava com un ximple; a Harrenhal no hi hauria fantasmes, hi hauria cavallers. L’Arya es podia donar a conèixer a Lady Whent, i els cavallers l’escortarien fins a casa i estaria segura. Això era el que feien els cavallers: vetllar per la seguretat de les persones, sobretot si es tractava d’una dona. Potser Lady Whent també ajudaria la petita ploranera.

El sender del riu no era el camí Reial, però no estava malament del tot pel que era i, per variar, els carros rodaven sense entrebancs. Van albirar la primera casa una hora abans del capvespre. Era una construcció petita, acollidora, amb teulada de palla i envoltada de camps de blat. En Yoren es va avançar i va saludar a crits, però no va contestar ningú.

—Deuen ser morts. O estan amagats. Dobber, Rey, veniu amb mi. —Els tres homes van entrar a la casa—. S’han endut els estris, no se’n veu ni un —va murmurar en Yoren en acabat—. No hi ha animals. Segurament han fugit. És possible que ens els creuéssim al camí Reial.

Almenys la casa i els camps no estaven socarrimats i no hi havia cadàvers. En Tarber va trobar un hort a la part de darrere i van collir raves i cebes, i abans de marxar van omplir de cols un sac.

Una mica més endavant van veure la cabana d’un guardabosc, envoltada d’arbres vells i troncs amuntegats en piles preparades per fer-ne llenya, i, més enllà, un cobert atrotinat sobre el riu, sobre una base de columnes de fusta. Totes dues estaven buides. Van passar pel costat de més camps sembrats, amb blat, blat de moro i ordi, que maduraven al sol, però no hi havia homes muntant guàrdia als arbres, ni vigilant les fileres amb les dalles. A l’últim, va albirar la ciutat: consistia en un grapat de cases blanques escampades al voltant de les muralles de la plaça forta, un gran septe amb una teulada de fusta, la torrassa del senyor sobre un petit promontori a l’oest… i ni rastre de persones, enlloc.

En Yoren s’ho mirava des de dalt del cavall amb el front arrufat.

—No m’agrada —va dir—, però no hi podem fer res. Hi farem un cop d’ull. Amb molt de compte. Podria ser que hi hagués algú amagat. O potser han deixat algun vaixell, o armes que ens poden ser útils.

El germà negre va escollir deu homes perquè custodiessin els carros i la nena somicaire, i va dividir la resta en quatre grups de cinc per escorcollar la ciutat.

—Tingueu els ulls i les orelles ben obertes —els va avisar, abans de dirigir-se cap a la torrassa per veure si hi havia rastre del senyor o dels seus guàrdies.

L’Arya es va trobar amb en Gendry, el Pastís Calent i en Lommy. En Woth, rabassut i panxut, havia treballat de remer en una galera, per tant era el més semblant a un mariner que tenien. Per això, en Yoren els va encarregar baixar amb ell al llac per veure si trobaven una embarcació. Quan van passar a cavall entre les silencioses cases blanques, a l’Arya se li va posar la pell dels braços de gallina. Aquella ciutat buida l’espantava gairebé més que la fortalesa cremada on havien trobat la nena ploranera i la dona manca. Per què havia fugit la gent i havia abandonat les seves cases i totes les pertinences? Què els havia fet tanta por?

El sol estava baix per l’oest, i les cases projectaven llargues ombres fosques. Un soroll sobtat va fer que l’Arya agafés fort l’Agulla, però només va resultar ser un porticó que el vent sacsejava. Després de viatjar per la riba oberta del riu, l’estretor de la ciutat l’enervava.

Quan va entrellucar el llac entre les cases i els arbres, l’Arya va clavar els genolls al cavall i va avançar al galop en Woth i en Gendry. Va sortir al descampat d’herba que hi havia al costat de la riba pedregosa. El sol ponent feia que la superfície tranquil·la de les aigües brillés com una làmina de coure martellejat. Era el llac més gran que havia vist en la vida, tan gran que no es veia l’altra riba. A l’esquerra hi havia una fonda de forma irregular, construïda a sobre mateix del llac sobre columnes de fusta. A la dreta, un llarg amarrador que s’endinsava al llac, i més a l’est es veien molls, com si la ciutat estengués els seus dits de fusta. Però l’única embarcació a la vista era una barca de rems bolcada sobre les roques, sota la fonda, amb el fons completament podrit.

—Se’ls han endut —va dir l’Arya, desanimada. Què farien ara?

—Hi ha una fonda —va dir en Lommy, quan van arribar els altres—. Creieu que hi hauran deixat menjar? O cervesa?

—Anem-ho a veure —va proposar el Pastís Calent.

—Deixeu-vos estar de fondes —va rondinar en Woth—. En Yoren ha dit que trobéssim una embarcació.

—Se les han endut.

L’Arya n’estava segura, ni que no sabés per què. Per més que escorcollessin la ciutat de dalt a baix no trobarien més que la barca bolcada. Abatuda, va desmuntar i es va agenollar al costat del llac. L’aigua li va llepar les cames. Hi havia unes quantes lluernes, amb llumetes parpellejants. Les aigües verdes eren càlides com llàgrimes, però no tenien gust de sal. Tenien gust d’estiu, de fang i de coses que creixien. L’Arya va ficar el cap dins l’aigua per rentar-ne la pols, la brutícia i la suor del viatge. Quan el va tornar a treure, li va regalimar l’aigua pel coll i l’esquena. Va ser un plaer. Hauria volgut poder-se treure la roba i nedar a les aigües càlides com una llúdriga. Potser podia arribar nedant a Hivèrnia.

En Woth li feia crits perquè els ajudés a buscar, i ho va fer, mirant dins els coberts i els varadors, mentre el seu cavall pasturava a la riba. Van trobar unes quantes espelmes, uns claus, galledes de brea endurida i una gata amb una ventrada de gatets acabats de néixer. Però d’embarcació, ni una.

Quan van aparèixer en Yoren i els altres, la ciutat estava tan fosca com un bosc qualsevol.

—La torre està deserta —va dir—. El senyor se n’ha anat, potser a combatre, o potser a portar el seu poble a un lloc segur, vés a saber. No hi ha ni un cavall ni un porc a la ciutat, però menjarem. He vist una oca solta, i unes quantes gallines, i a Ull dels Déus hi ha bona pesca.

—També s’han endut les embarcacions —va informar l’Arya.

—Podríem apedaçar el fons d’aquella barca de rems —va dir en Koss.

—Només hi cabríem quatre —va assenyalar en Yoren.

—Hi ha claus —va apuntar en Lommy—. Hi ha arbres en abundància. Podríem construir barques.

—Què en saps, tu, de construir barques, tintorer? —va preguntar en Yoren bruscament.

En Lommy no va saber què dir.

—Un rai —va proposar en Gendry—. Un rai el pot construir qualsevol, i unes perxes llargues per empenye’l, també.

—El llac és massa fondo per travessar-lo amb perxes —va dir en Yoren després de rumiar-s’ho—, però si ens mantinguéssim a les aigües poc fondes de la costa…, hauríem d’abandonar els carros. Potser val més així. M’ho rumiaré aquesta nit.

—Podem dormir a la fonda? —va preguntar en Lommy.

—Ens estarem a la plaça forta, amb les portes barrades —va dir el vell—. M’agrada la sensació de les muralles al voltant quan dormo.

—No ens hauríem de quedar —va balbucejar l’Arya, sense poder-ho evitar—. Els habitants se n’han anat. Han fugit tots, fins i tot el senyor.

—L’Arry té por —va anunciar en Lommy, rient com un ase.

—No tinc por —va replicar ella—. Però és veritat que van fugir.

—Ben pensat —va dir en Yoren—. La qüestió és que els que vivien aquí estaven en guerra, tant si volien com si no. La Guàrdia de la Nit no pren partit, o sigui que cap home és el nostre enemic.

«I cap home és el nostre amic», va pensar l’Arya, però aquesta vegada es va mossegar la llengua. En Lommy i els altres la miraven, i no volia semblar una covarda davant de tots.

Les portes de la plaça forta estaven reforçades amb claus de ferro. A dins, van trobar un parell de barres de ferro que eren com arbres petits. Hi havia forats a terra i abraçadores metàl·liques a la porta. Quan van passar les barres per les abraçadores, van quedar formant una gran aspa. No era la Fortalesa Roja, va anunciar en Yoren quan van explorar la fortalesa de dalt a baix, però era millor que moltes, i els serviria per passar una nit. Les muralles eren de pedra basta sense morter, de deu peus d’altura, amb una passera de fusta entre els merlets. Hi havia una poterna al nord i en Gerren va descobrir una trampeta sota la palla d’un cobert vell de fusta, que tapava un túnel llarg i tortuós. El va seguir per sota terra i va sortir al llac. En Yoren els va fer empènyer un carro per situar-lo sobre la trampeta, de manera que ningú pogués entrar per allà i sorprendre’ls. Els va dividir en tres grups per muntar la guàrdia, i va enviar en Tarber, en Kurz i en Cutjack a la torre abandonada perquè vigilessin des de dalt. En Kurz tenia un corn de caça i el faria sonar en cas de perill.

Van ficar els carros i els cavalls a la plaça forta i van barrar les portes. El graner era una construcció esgavellada en la qual haurien cabut la meitat dels animals de la ciutat. El refugi, on els vilatans s’aixoplugaven en moments de perill, era una construcció encara més gran, de pedra, baixa i allargada, amb teulada de palla. En Koss va sortir per la poterna i va tornar amb l’oca i dues gallines, i en Yoren va donar permís perquè s’encengués una foguera. A dins de la plaça forta hi havia una gran cuina, però se n’havien endut totes les cassoles i els pots. Els va tocar cuinar a en Gendry, en Dobber i l’Arya. En Dobber va ordenar a l’Arya que desplomés les aus mentre en Gendry tallava llenya.

—Per què no puc tallar jo la llenya? —va preguntar, però no li va fer cas ningú.

Amb cara sorruda, es va posar a desplomar una gallina mentre en Yoren seia a la punta del banc i esmolava la punta de la daga.

Quan el menjar va estar preparat, l’Arya es va menjar una cuixa de pollastre i un bocinet de ceba. Ningú no va parlar gaire, ni en Lommy. En acabat, en Gendry es va apartar i es va posar a polir el seu elm, i feia una cara com si no hi fos. La nena ploranera somicava, però quan el Pastís Calent li va donar un bocinet d’oca el va devorar i va mirar a veure si n’hi donaven més.

A l’Arya li havia tocat fer el segon torn de guàrdia, de manera que va buscar un jaç de palla al refugi. Però com que no agafava el son, va demanar una pedra a en Yoren i es va posar a esmolar l’Agulla. En Syrio Forel li deia que una fulla esmussada era com un cavall coix. El Pastís Calent es va asseure a la gatzoneta sobre un matalàs i la va observar treballar.

—D’on has tret una espasa tan bona com aquesta? —va preguntar. En veure com el mirava l’Arya, va aixecar les mans a la defensiva—. No he dit pas que la robessis, només volia saber d’on l’havies treta.

—Me la va regalar el meu germà —va murmurar ella.

—No sabia que tinguessis un germà.

L’Arya va deixar d’esmolar l’espasa un instant per rascar-se per sota la camisa. A la palla hi havia puces, però unes quantes més ja no venien d’aquí.

—Tinc molts germans.

—Ah, sí? I són més grans o més petits que tu?

«No hauria de parlar tant. En Yoren em va dir que no xerrés».

—Més grans —va mentir—. I ells també tenen espases, espases enormes, i em van ensenyar a matar els que em molestaven.

—Estava parlant amb tu, no molestant-te.

El Pastís Calent es va allunyar, i l’Arya es va arraulir a la palla. Des de l’altra punta del refugi li arribaven els gemecs de la nena ploranera. «Per què no calla? Per què es passa el dia plorant?».

Es devia adormir, tot i que no recordava haver tancat els ulls. Va somiar amb un llop que udolava, i el so era tan terrible que la va despertar amb un sobresalt. L’Arya es va asseure a la palla, amb el cor accelerat.

—Pastís Calent, desperta’t. —Es va posar dreta—. Woth, Gendry, que no ho heu sentit?

Es va calçar una bota. Al seu voltant, homes i nois es van bellugar i es van aixecar dels seus jaços.

—Què passa? —va preguntar el Pastís Calent.

—Si hem sentit què? —volia saber en Gendry.

—L’Arry ha tingut un malson —va dir un altre.

—No, que he sentit alguna cosa —va insistir ella—; un llop.

—L’Arry té el cap ple de llops —es va burlar en Lommy.

—Que udolin —va dir en Gerren—. Ells són fora i nosaltres dins.

—No he vist mai un llop capaç d’atacar una fortalesa —va convenir en Woth.

—Jo no he sentit res de res —deia el Pastís Calent.

—Era un llop —va cridar ella, calçant-se l’altra bota—. Alguna cosa no rutlla, alguna cosa s’acosta, aixequeu-vos!

Abans que se li tiressin tots a sobre, el so va sorgir esgarrifós de la nit, però aquesta vegada no era un llop, era en Kurz, que bufava la seva banya de caça avisant del perill. En un tres i no res, tots s’estaven posant la roba i buscant les armes que tinguessin. L’Arya va córrer a la porta mentre el corn tornava a sonar. En passar pel costat del graner, el Mossegador va estirar les seves cadenes amb ràbia, i en Jaqen H’ghar la va cridar des del darrere del carro.

—Noi! Simpàtic! És guerra, guerra roja? Deixa’ns anar, noi. Un home pot lluitar. Noi!

Ella el va ignorar i va continuar endavant. Ja sentia cavalls i crits a l’altre costat del mur.

Va pujar a la passera corrent. Els merlets eren massa alts, o l’Arya massa baixa. Va haver de ficar els dits dels peus entre les pedres per poder veure-hi per sobre. D’entrada, li va semblar que la ciutat s’havia omplert de lluernes. Després, es va adonar que eren homes amb torxes que galopaven entre les cases. Va veure com calaven foc a una teulada de palla i les flames llepaven el ventre de la nit amb llengües ataronjades. Després hi va haver un altre incendi, i un altre, i aviat hi havia focs per tot arreu^†.

—Quants? —va preguntar en Gendry, que va arribar al seu costat amb l’elm posat.

L’Arya va intentar comptar-los, però cavalcaven massa de pressa i les torxes giravoltaven quan les llançaven sobre les cases.

—Cent —va dir—. O dos-cents: no ho sé. —Sentia crits per damunt del rugit de les flames—. Aviat atacaran.

—Allà —va dir en Gendry, assenyalant.

Una columna de genets avançava entre els edificis en flames cap a la fortalesa. El foc es reflectia als elms de metall i esquitxava les cuirasses i cotes de malla amb ressons grocs i taronja. Un portava un estendard dalt d’una llança llarga. A l’Arya li va semblar vermell, però feia de mal de dir amb la foscor i flamarades arreu. Tot semblava vermell, negre o taronja.

El foc saltava d’una casa a l’altra. L’Arya va veure un arbre consumit, i com s’enfilaven les flames per les branques fins que va quedar cobert d’una túnica taronja brillant. Ara estaven tots desperts, i corrien per les passarel·les o intentaven calmar els cavalls, aterrits. Va sentir que en Yoren cridava ordres. Alguna cosa va topar amb la seva cama i quan va mirar va veure que la nena ploranera se li havia abraçat al turmell.

—Fuig! —Se la va treure de sobre—. Què hi fas aquí dalt? Vés a amagar-te, burra! —Va empènyer la nena perquè se n’anés.

Els genets es van aturar davant de les portes de la plaça forta.

—Eh, els de dins! —va cridar un cavaller que portava un elm amb cresta punxeguda—. Obriu, en nom del rei!

—De quin rei? —va cridar el vell Reysen, abans que en Woth el fes callar tapant-li la boca.

En Yoren va pujar als merlets del costat de la porta, amb la descolorida capa negra lligada a un bastó.

—Eh, els de baix! —va cridar—. Els de la ciutat se n’han anat!

—I tu qui ets, vell? Un dels covards de Lord Beric? —va preguntar el cavaller de l’elm en punxa—. Si aquell idiota d’en Thoros és dins, pregunta-li si li han agradat aquests focs!

—Aquí no hi ha ningú que es digui així! —va cridar en Yoren—. Només uns reclutes per a la Guàrdia. No tenim res a veure amb la vostra guerra. —Va alçar el gaiato perquè tots veiessin el color de la capa—. Mireu això: és negre, el negre de la Guàrdia de la Nit.

—O el negre de la Casa Dandarrion —va dir l’home que portava l’estendard enemic. A la llum de la ciutat en flames, els colors es veien més bé: un lleó daurat en un camp vermell—. El blasó de Lord Beric és un llamp porpra en un camp negre.

De sobte l’Arya va recordar el matí que havia tirat la taronja a la cara de la Sansa i li havia tacat de suc tot l’estúpid vestit de seda de color ivori. Al torneig hi havia un senyor menor del sud, i l’estúpida amiga de la seva germana, la Jeyne, se n’havia enamorat. Tenia un llamp a l’escut, i el pare de l’Arya l’havia enviat a decapitar el germà del Gos. Semblava que fes mil anys d’allò, o que li hagués passat a una persona diferent en una vida diferent… a l’Arya Stark, filla de la Mà, i no a l’Arry l’orfe. Com podia l’Arry conèixer senyors?

—Estàs cec, home? —En Yoren va bellugar el seu gaiato endavant i endarrere, fent onejar la capa—. Veus algun coi de llamp, redéus?

—De nit, tots els blasons semblen negres —va observar el cavaller de l’elm en punxa—. Obriu si no voleu que us considerem malfactors aliats amb els enemics del rei.

En Yoren va escopir.

—Qui és el vostre comandant?

—Jo. —Els reflexos de les cases en flames van il·luminar l’armadura del seu corser de guerra quan els altres es van apartar per deixar-lo passar. Era un home cepat, amb una mantícora pintada a l’escut i un ornament de volutes a la cuirassa. El va mirar a través de la visera oberta de l’elm. Tenia la cara blanca i porcina—. Ser Amory Lorch, banderer de Lord Tywin Lannister de Roca Casterly, la Mà del Rei. D’en Joffrey, el rei legítim. —Tenia una veueta aguda—. En el seu nom, t’ordeno que obris aquestes portes.

Tota la ciutat cremava. L’aire nocturn estava ple de fum, i les brases roges arrossegades pel vent eren més nombroses que les estrelles. En Yoren va arrufar el front.

—No en veig la necessitat. Feu el que us plagui amb la ciutat, que no n’he de fer res, però deixeu-nos en pau. No som els vostres enemics.

«Mira amb els ulls», hauria volgut cridar l’Arya a l’home de baix.

—No veuen que no som senyors ni cavallers? —va xiuxiuejar.

—No crec que els importi, Arry —va contestar en Gendry, també en veu baixa.

I va mirar la cara de Ser Amory, com en Syrio li havia ensenyat a mirar, i va veure que el noi tenia raó.

—Si no sou traïdors, obriu les portes —va cridar Ser Amory—. Comprovarem que dieu la veritat i continuarem el nostre camí.

En Yoren no parava de mastegar fullamarga.

—Ja us ho he dit, aquí no hi ha ningú més que nosaltres. Us en dono la meva paraula.

—El corb ens dóna la seva paraula —va dir el cavaller de l’elm en punxa, rient.

—T’has perdut, vell? —es va burlar un dels seus llancers—. El Mur està molt més al nord.

—En nom del rei Joffrey, t’ordeno una vegada més que obris les portes per demostrar la teva lleialtat —va ordenar Ser Amory.

En Yoren va meditar una bona estona, sense parar de mastegar. Llavors va escopir.

—No.

—Com vulguis. Desafieu una ordre del rei, de manera que us proclameu rebels, amb capes negres o sense.

—Aquí només hi tinc uns nois! —va cridar en Yoren.

—Els nois i els vells moren de la mateixa manera. —Ser Amory va alçar un puny amb un gest lànguid i, per darrere seu, una llança va sortir volant des de les ombres, il·luminades pels incendis. L’objectiu devia ser en Yoren, però va encertar en Woth, que estava darrere seu. La punta de la llança li va perforar el coll i li va sortir pel clatell, fosca i humida. En Woth va agafar l’ast amb les dues mans i va caure inert de la passera.

—Assalteu les muralles i mateu-los a tots —va dir Ser Amory, fastiguejat.

Van volar més llances. L’Arya va estirar la túnica del Pastís Calent fins que va aconseguir que s’ajupís.

De fora li va arribar el so metàl·lic de les armadures, el frec de les espases que es desembeinaven, els cops de les llances contra els escuts barrejats amb malediccions i amb retruny de les peülles dels cavalls al galop. Una torxa va descriure una paràbola sobre els seus caps i va caure al terra del pati deixant un rastre de ditades de foc.

—Espases! —va cridar en Yoren—. Disperseu-vos, defenseu la muralla, que no entrin. Koss, Urreg, aneu a defensar la poterna. Lommy, treu-li aquesta llança a en Woth i posa’t al seu lloc.

Al Pastís Calent li va caure l’espasa curta quan intentava desembeinar-la. L’Arya la va recollir i l’hi va posar a la mà.

—No la sé fer servir —va dir el noi amb els ulls esbatanats.

—És molt fàcil —va dir l’Arya, però la mentida va morir a la seva gola quan una mà es va agafar a la vora del parapet. La va veure a la claror de la ciutat encesa, amb tanta claredat com si el temps s’hagués aturat. Els dits eren curts, plens de durícies, amb pèls negres com filferros sota els artells i l’ungla del polze estava molt bruta. «La por fa talls més fondos que les espases», va recordar, en veure que darrere la mà apareixia la part superior d’un elm.

Va descarregar un cop amb totes les seves forces i l’Agulla, d’acer forjat en castell, va mossegar els dits a l’altura dels artells.

—Hivèrnia! —va cridar.

La sang va brollar, els dits van volar i el rostre cobert per l’elm va desaparèixer tan de pressa com havia aparegut.

—Darrere teu! —va cridar el Pastís Calent.

L’Arya es va girar. El segon home era un barbut sense casc; portava la daga entre les dents per poder fer servir les dues mans per enfilar-se. En el moment que aixecava una cama per saltar el parapet, la nena li va llançar una estocada als ulls. L’Agulla no el va arribar a tocar: l’home va trontollar i va caure enrere.

«Tant de bo caigui de cara i es talli la llengua».

—Mira’ls a ells, no a mi! —va cridar al Pastís Calent.

La següent vegada que un home va intentar entrar pel seu tros de muralla, el noi li va llançar estocades a les mans amb la seva espasa curta fins que el va fer caure.

Ser Amory no disposava d’escales, però les muralles eren de pedra basta sense morter, fàcils d’escalar, i els enemics semblaven no tenir fi. Per cada un que rebia estocades, talls i empentes de l’Arya, n’apareixia un altre per sobre la muralla. El cavaller de l’elm en punxa va arribar fins a la muralla, però en Yoren li va llançar l’estendard negre pel cap i, mentre l’home intentava desfer-se de la roba, li va clavar la daga a través de l’armadura. Cada vegada que l’Arya aixecava el cap veia més torxes volant pels aires i deixant al seu pas llargues esteles de flames que persistien al fons dels seus ulls per més que parpellegés. Va veure un estendard vermell amb un lleó daurat i es va recordar d’en Joffrey. Hauria donat el que fos per tenir-lo davant i clavar-li l’Agulla al rostre burleta.

Quatre homes van atacar la porta amb les seves destrals, i en Koss els va abatre un per un amb les seves fletxes. En Dobber va lluitar amb un altre sobre la passera fins que el va fer caure, i en Lommy li va aixafar el cap amb una pedra abans que es pogués aixecar. Va celebrar la victòria amb udols d’alegria, fins que va veure el ganivet clavat al ventre d’en Dobber, i va comprendre que ell tampoc no es tornaria a aixecar. L’Arya va saltar per sobre del cadàver d’un noi que no podia ser més gran que en Jon, a qui li havien tallat un braç. Creia que no havia estat ella, però no n’estava segura. Va sentir que en Qyle suplicava clemència abans que un cavaller amb una vespa a l’escut li destrossés la cara amb una maça de punxes. L’olor de sang i de fum ho impregnava tot, barrejada amb la de ferro i orina, però al cap de poc es fonia en una única fortor. No va veure l’home prim que va aconseguir saltar la muralla, però, de seguida que se’n va adonar, li va saltar a sobre juntament amb en Gendry i el Pastís Calent. L’espasa d’en Gendry li va destrossar l’elm i l’hi va arrencar. Era calb i feia cara de por, li faltaven dents i tenia pèls grisos a la barba, però alhora que sentia pena per ell el matava al crit d’«Hivèrnia!, Hivèrnia!», mentre el Pastís Calent cridava «Pastís Calent!» al seu costat i llançava estocades al coll esquelètic del caigut.

En Gendry va treure l’espasa a l’home prim mort, i va sortir al pati a buscar més adversaris. L’Arya el va seguir amb la mirada i va veure ombres d’acer arreu, mentre les flames arrencaven espurnes de les espases i les cotes de malla. Va saltar al costat d’en Gendry i va caure tal com en Syrio li havia ensenyat. La nit ressonava amb el xoc de l’acer contra l’acer i els crits dels ferits i els moribunds. L’Arya va dubtar un moment, sense saber on dirigir-se. La mort l’envoltava per tots cantons.

En aquell moment, en Yoren va aparèixer al seu costat i la va sacsejar per les espatlles.

—Noi! —va cridar-li a la cara, com sempre feia—. Toca el dos s’ha acabat; hem perdut! Vosaltres dos, recolliu tot el que pugueu, i traieu els altres nois d’aquí! Vinga!

—Com? —va preguntar l’Arya.

—La trampeta! —va cridar en Yoren—, sota el graner!

I sense dir res més es va allunyar, amb l’espasa a la mà, per continuar lluitant. L’Arya va agafar en Gendry pel braç.

—Ha dit que ens n’anéssim! —va cridar—, pel graner!

Els ulls del Toro reflectien les flames a través de les escletxes de l’elm. Va fer que sí amb el cap i va cridar el Pastís Calent perquè baixés de la muralla. Van trobar en Lommy Mansverdes estirat a terra i sagnant per la ferida de llança en un panxell. També van trobar en Gerren, però estava molt malferit i no es podia moure. Van córrer cap al graner i, en aquell moment, l’Arya va veure la nena ploranera, enmig del caos, envoltada de fum i de mort. Li va agafar la mà i la va obligar a posar-se dreta mentre els altres s’avançaven. La nena no volia caminar, ni tan sols quan la va bufetejar, i l’Arya la va haver d’arrossegar amb la mà dreta mentre brandava l’Agulla amb l’esquerra. Davant d’ella, la nit s’havia tenyit d’un roig lúgubre. «El graner està cremant», va pensar. Una torxa havia caigut sobre la palla, les flames llepaven les parets, i se sentien els crits dels animals atrapats a l’interior. El Pastís Calent va treure el cap per la porta.

—Corre, Arry! En Lommy ja ha sortit! Si la nena no vol venir, deixa-la!

L’Arya, entossudida, la va arrossegar encara amb més força. El Pastís Calent les va deixar soles i va desaparèixer una altra vegada dins el graner, però en Gendry va córrer cap a elles. El foc feia brillar l’elm, tan polit que les banyes semblaven tenir una aura de color taronja brillant. Es va carregar la nena plorosa a l’espatlla.

—Corre!

Entrar al graner era com endinsar-se en un forn. L’aire estava carregat de fum, i la paret posterior era una cortina de foc que arribava fins al sostre. Els cavalls i els ases tiraven guitzes, renillaven i s’encabritaven. «Pobres bèsties», va pensar l’Arya. En aquell moment va veure el carro i els tres homes encadenats a dins. El Mossegador estirava tant les cadenes que els grillons se li havien clavat als canells i la sang li regalimava pels braços. En Rorge maleïa a crits i picava de peus contra la fusta.

—Noi! —la va cridar en Jaqen H’ghar—. Simpàtic!

La trampeta oberta era a unes passes de distància, però el foc s’estenia amb rapidesa, consumia la fusta vella i la palla seca a una velocitat que semblava increïble. L’Arya va recordar l’espantós rostre cremat del Gos.

—El túnel és estret —va cridar en Gendry—. Com la farem passar?

—A estrebades —va contestar l’Arya—. A empentes.

—Nois, bons nois, simpàtics! —els va cridar en Jaqen H’ghar, estossegant.

—Traieu-me aquestes putes cadenes! —va bramar en Rorge.

—Passa tu primer —va dir en Gendry, sense fer-los cas—, després la nena i després jo. Afanya’t, que hi ha un bon tros.

L’Arya va recordar una cosa.

—Després de tallar la llenya, on vas deixar la destral?

—A fora, al costat del refugi. —Va fer un cop d’ull als homes encadenats—. Abans salvaria els ases. No tenim temps.

—Emporta-te-la! —va cridar—. Treu-la d’aquí! Corre! —El foc li va picar l’esquena amb ales roents quan va sortir corrent del graner. A fora, la temperatura fresca va ser una benedicció, però al seu voltant morien homes i més homes. Va veure com en Koss abaixava l’espasa en gest de rendició i com el mataven allà mateix. Hi havia fum per tot arreu^†. En Yoren no es veia enlloc, però la destral era on en Gendry l’havia deixat, al costat de la pila de llenya que hi havia a la vora del refugi. Mentre l’arrencava del tronc en què estava clavada, una mà enfundada en un guant de malla la va agafar pel braç. L’Arya es va girar i va clavar una destralada a les cames de l’atacant. No li va arribar a veure la cara, només la sang fosca que brollava entre les làmines de la lloriga.

Tornar a entrar al graner va ser el més difícil que havia fet en la seva vida. El fum s’escapava per la porta oberta com una serp negra i se sentien els crits dels pobres animals atrapats a dins, ases, cavalls i homes. L’Arya es va mossegar el llavi i es va llançar contra la porta, ajupida, per on el fum encara no era tan dens.

Un ase estava atrapat en un cercle de foc, i l’animal bramava angoixat de pànic i de dolor. Li va arribar la fortor del pèl socarrimat. La teulada havia desaparegut i encara queien trossos de fusta en flames, a més de palla i fenc. L’Arya es va tapar el nas i la boca amb la mà. El fum li impedia veure el carro, però encara sentia els crits del Mossegador. Va avançar ajupida cap al so.

I de sobte es va trobar davant l’enorme roda. El Mossegador va fer una estrebada brutal i el carro va saltar literalment i es va bellugar un pam. En Jaqen la va veure, però costava molt respirar i encara més parlar. L’Arya va llançar la destral dins el carro. En Rorge la va agafar i la va alçar sobre el seu cap, mentre per la cara sense nas li regalimaven fils de suor negre. L’Arya va arrencar a córrer sense parar de tossir. Va sentir el soroll de l’acer contra la fusta vella del carro, una vegada, i una altra i una altra, fins que el fons va cedir amb una pluja d’estelles.

L’Arya es va llançar al túnel de cap i va caure cinc peus de cop. Se li va omplir la boca de sorra, però tant li era perquè sabia que estava salvada. Era un gust de fang, de cucs i de vida. Sota terra l’aire era fresc i estava molt fosc. A dalt només hi havia sang, flames roges, fum asfixiant i renills de cavalls moribunds. Es va girar el cinyell perquè l’Agulla no l’entrebanqués i es va posar a reptar. Amb prou feines havia avançat una dotzena de peus pel túnel que va sentir un soroll, com el rugit d’una bèstia monstruosa, i un núvol de fum calorós i de pols negra va empènyer-la per darrere, amb pudor d’infern. L’Arya va aguantar la respiració, va besar el fang del terra del túnel i va plorar. Ni ella mateixa sabia per qui.