Bran

Se sentia un dring finíssim, el frec de l’acer sobre la pedra. Va aixecar el cap de sobre de les potes, escoltant, ensumant en la nit.

La pluja de la tarda havia aixecat cent olors adormides, fent-les madurar i retornant-los la intensitat. Herba i espines, móres esclafades a terra, fang, cucs, fulles podrides, una rata caminant sigil·losament entre els matolls. Va notar l’olor negra del pelatge del seu germà i el tuf penetrant com de coure de la sang de l’esquirol que havia mort. Altres esquirols es movien per les branques que tenia al damunt, desprenent una olor de por i de pelatge moll, mentre les seves petites urpes grataven l’escorça. El soroll havia sonat si fa no fa com allò.

Va tornar a sentir el dring i el frec. Es va posar dempeus, amb les orelles dreçades i la cua enlaire. Va udolar, amb un udol profund, llarg, estremidor, un udol per despertar els adormits, però els munts de roques-home eren foscos i morts. Una nit humida i quieta, una nit per fer caure homes als seus forats. La pluja havia parat, però els homes encara s’amagaven de la humitat, arraulits a la vora dels focs dins les seves coves de pedres apilades.

El seu germà es va apropar entre els arbres; es movia tan sigil·losament com l’altre germà que recordava vagament de feia molt de temps, el blanc amb els ulls de sang. Els ulls del seu germà eren pous d’ombres, però tenia els pèls del clatell ben drets. Ell també havia sentit els sorolls, i sabia que significaven perill.

Aquesta vegada, al dring i al frec havien seguit un moviment i les suaus passes de peus de pell sobre la pedra. El vent els va portar una lleu flaire d’olors-home que no coneixia. «Estrany. Perill. Mort».

Va córrer cap al soroll, amb el seu germà al costat. Els caus de pedra s’alçaven davant seu, amb les parets llises i molles. Va ensenyar les dents, però les roques-home no el van veure. Al davant pujava una reixa, una serp de ferro negra enroscada entorn dels barrots i els travessers. S’hi va estavellar, i la porta va vibrar i la serp va fer un so metàl·lic, va reptar i es va quedar quieta. A través dels barrots veia el llarg cau de pedra que s’estenia entre les parets fins al camp de pedra del darrere, però no es podia passar. L’únic que podia fer era ficar el morro entre els barrots. El seu germà havia intentat partir els ferros negres de la porta amb les dents moltes vegades, però no es trencaven. Havien intentat passar per sota cavant, però hi havia grans lloses de pedra, mig cobertes amb terra i fulles que portava el vent.

Tot grunyint, va seguir la reixa amunt i avall i s’hi va abraonar una vegada més. Va cedir una mica i li va tornar el cop, llançant-lo enrere. «Tancada», li va xiuxiuejar alguna cosa. «Amb una cadena». La veu que no sentia, la flaire sense olor. Els altres passos també estaven tancats. Allà on s’obrien portes a les parets de roques-home, la fusta era gruixuda i forta. No hi havia sortida.

«Sí que n’hi ha», va dir un murmuri, i li va semblar veure l’ombra d’un arbre molt gran cobert d’agulles, que pujava de la terra negra fins a deu vegades l’alçada d’un home. Tanmateix, quan va mirar al seu voltant, no hi era. «A l’altra banda del bosc dels déus, el sentinella, corre, corre…».

Enmig de la foscor de la nit va arribar un crit apagat, que de sobte es va tallar.

Ràpid, ràpid, va girar i va saltar cap als arbres; les fulles molles cruixien sota les seves potes i les branques el fuetejaven quan passava rabent. Sentia el seu germà, que el seguia de prop. Es van ficar sota l’arbre cor, van passar per la vora de l’estany fred per travessar els esbarzers, esquitllant-se entre una espessor de roures, freixes i arços, fins a l’altra punta del bosc… i ara era allà: l’ombra que havien entrellucat sense veure-la, l’arbre inclinat que apuntava cap a les teulades. «Sentinella», li va venir al cap.

Llavors va recordar haver-s’hi enfilat. Hi havia agulles per tot arreu^†, que li rascaven la cara nua i li queien pel clatell esquena avall, la saba enganxosa a les mans i l’olor penetrant de pi. Era un arbre al qual un vailet es podia emparrar fàcilment, ja que estava inclinat, torçat, amb les branques tan a prop l’una de l’altra que eren com una escala que pujava fins al sostre.

Deixant anar un gruny, va ensumar el voltant del peu de l’arbre, va aixecar una pota i el va marcar amb un raig d’orina. Una branca baixa li va rascar la cara, i ell li va clavar mossegada, la va torçar i va estirar fins que la fusta es va trencar amb un espetec. Tenia la boca plena de pinassa, i li havia quedat el gust amarg de la saba. Va sacsejar el cap i va tornar a grunyir.

El seu germà es va asseure sobre les potes del darrere i va emetre un llarg udol, una tonada negra i planyívola. El camí no era camí. Ells no eren esquirols, ni cadells d’home, no es podien enfilar pels troncs dels arbres clavant les potes rosades, toves i maldestres. Ells eren corredors, caçadors, rondaven pel bosc.

En plena nit, a l’altra banda de la pedra que els encerclava, els gossos es van despertar i van començar a bordar. Primer un, després un altre i al final tots, amb un gran clam. Ells també els ensumaven: flaire d’enemics i de por.

El va envair una fúria desesperada, mordaç com la gana. Es va allunyar corrent de la muralla, saltant entre els arbres. Les ombres de branques i fulles tacaven el seu pelatge gris… i, llavors, va fer mitja volta i va tornar precipitadament. Els seus peus aixecaven fulles molles i pinassa, i momentàniament ell va ser un caçador, i hi havia un cérvol amb banyes fugint davant seu, el veia, en sentia l’olor i l’empaitava corrent tant com podia. La flaire de la por li va posar el cor a cent, i de la boca li rajava saliva; va arribar a l’arbre caigut i es va enfilar pel tronc, clavant les urpes a l’escorça per arrapar-se. Va fer un salt amunt, dos salts, tres, sense afluixar el pas, fins que va ser entre les branques més baixes. Les potes se li enredaven amb les branques i li picaven als ulls, i en obrir-se pas entremig feia caure tot d’agulles de color verd grisenc. Havia d’anar més a poc a poc. Una pota se li va quedar enganxada, i va estirar per alliberar-la, tot grunyint. A sota, el tronc es va fer més estret, i el pendent més inclinat, gairebé vertical, i estava tot moll. L’escorça es trencava com una pell quan intentava clavar-hi les urpes. Era a un terç de l’altura, a mig camí o més, i tenia la teulada gairebé al seu abast… Llavors, va trepitjar i va notar que la pota li relliscava sobre la fusta arrodonida i molla, i de sobte queia rodolant. Va udolar de por i de ràbia mentre queia i queia, i va girar sobre si mateix en veure que el terra pujava molt de pressa per trencar-lo…

En aquell moment en Bran tornava a ser al llit, a la seva solitària habitació de la torre, fet un garbuix amb els llençols i panteixant.

—Estiu! —va cridar fort—. Estiu! —Li feia mal una espatlla, com si hagués caigut d’aquell costat, però sabia que allò tan sols era una ombra del que sentia el llop. «En Jojen tenia raó. Sóc un home bèstia. A fora sentia els lladrucs llunyans dels gossos. Ha vingut el mar. Està entrant per sobre de les muralles, tal com ho va veure en Jojen». En Bran es va agafar a una barra que tenia damunt del llit i es va alçar a força de braços, demanant ajuda a crits. No hi va anar ningú, i al cap d’un moment va recordar que no hi aniria ningú. Havien tret els guàrdies de la seva porta. Ser Rodrik necessitava tots els homes en edat de lluitar que tenia a l’abast, així que Hivèrnia s’havia quedat només amb una guarnició simbòlica.

Els altres se n’havien anat feia vuit dies; sis-cents homes d’Hivèrnia i de les places fortes properes. En Cley Cerwyn havia aplegat tres-cents homes, que es van unir a la marxa; i el mestre Luwin havia enviat corbs davant seu per demanar noves lleves a Port Blanc, als Túmuls i, fins i tot, a les places més allunyades del bosc dels Llops. La Fortalesa Torrhen era atacada per un monstruós cabdill de guerra anomenat Dagmer Barbafesa. La Dida Vella deia que ningú el podia matar, que una vegada un enemic li havia partit el cap per la meitat amb una destral i en Dagmer era tan valent que havia tornat a ajuntar les dues meitats i les havia aguantat així fins que se li van soldar. «Podia ser que en Dagmer hagués vençut?». La Fortalesa Torrhen era a molts dies d’Hivèrnia, i això no obstant…

En Bran va sortir del llit empenyent-se, agafant-se en una barra i una altra fins que va arribar a les finestres. Va tocar a les palpentes fins que va poder obrir els finestrons. El pati estava buit i totes les finestres que veia estaven negres. Hivèrnia dormia.

—Hodor! —va cridar amb totes les seves forces. En Hodor devia dormir a sobre dels estables, però si cridava prou fort potser el sentiria, o algú el sentiria—. Hodor, vine de seguida! Osha! Meera, Jojen, qui sigui! —En Bran va fer botzina posant-se les mans davant de la boca—: HOOOOOODOOOOOOR!

Però quan la porta es va obrir de cop darrere seu, l’home que va entrar no era ningú que en Bran conegués. Portava un justacòs de cuir amb discos de ferro cosits a sobre, i duia un punyal en una mà i una destral penjada a l’esquena.

—Què vols? —va preguntar en Bran, espantat—. Aquesta és la meva habitació. Surt d’aquí.

En Theon Greyjoy va entrar darrere d’aquell home.

—No hem vingut per fer-te cap mal, Bran.

—Theon? —A en Bran li va rodar el cap de l’alleujament—. T’ha enviat en Robb? Ell també ha vingut?

—En Robb és molt lluny. No et pot ajudar.

—Ajudar-me? —En Bran estava confós—. No m’espantis, Theon.

—Ara sóc el príncep Theon. Tots dos som prínceps, Bran. Qui ho havia de dir. Però he pres el teu castell, príncep meu.

—Hivèrnia? —En Bran va moure el cap incrèdul—. No, no pots.

—Deixa’ns sols, Werlag. —L’home del punyal es va retirar, i en Theon va asseurés al llit—. He fet pujar quatre homes per les muralles amb ruixons i cordes, i ells han obert una poterna perquè entréssim els altres. Ara mateix els meus homes s’estan ocupant dels teus. T’ho ben asseguro, Hivèrnia és meva.

En Bran no ho entenia.

—Però si ets el pupil del pare!

—Doncs, ara, tu i el teu germà sou els meus pupils. Tan bon punt s’acabi la lluita, els meus homes reuniran la teva gent a la Gran Sala, i tu i jo ens hi adreçarem. Tu els diràs que m’has lliurat Hivèrnia, i els ordenaràs que serveixin i obeeixin el seu nou senyor, tal com ho feien amb l’anterior.

—No ho faré! —va replicar en Bran—. Lluitarem i et farem fora. No em rendeixo, i no penso dir que m’he rendit.

—Això no és un joc, Bran, així que no et comportis com un nen, perquè no t’ho consentiré. El castell és meu, però aquesta gent encara és teva. Si el príncep els vol protegir, val més que faci el que li dic. —Es va aixecar i se’n va anar cap a la porta—. Faré venir algú perquè et vesteixi i et baixi a la Gran Sala. Rumia’t bé el que vols dir.

L’espera va fer sentir en Bran encara més impotent. Va asseurés al seient del costat de la finestra, mirant fixament les torres fosques i les parets negres com una ombra. Una vegada, li va semblar sentir crits més enllà de la sala de la guàrdia i un soroll que podien ser cops d’espases, però no tenia l’oïda de l’Estiu ni el seu nas. «Estant despert, estic impedit, però quan dormo, quan sóc l’Estiu, sí que puc córrer, lluitar, sentir-hi i ensumar».

Pensava que en Hodor l’aniria a buscar, o potser una de les seves serventes, però quan la porta es va tornar a obrir era el mestre Luwin, amb una espelma a la mà.

—Bran —va dir—, saps… saps què ha passat? T’ho han explicat? —Tenia un trau sobre l’ull esquerre i per la cara li baixava sang.

—Ha vingut en Theon i ha dit que ara Hivèrnia és seva.

El mestre va deixar l’espelma i es va eixugar la sang de la galta.

—Han travessat el fossat nedant. Han pujat per les parets amb ruixons i cordes i han entrat xops, rajant d’aigua, empunyant l’acer. —Va asseurés en una cadira al costat de la porta, mentre la ferida li continuava sagnant—. El Panxut era a la porta, però l’han sorprès a la torratxa i l’han mort. En Capdepalla també està ferit. He tingut temps d’enviar dos corbs abans que irrompessin a la meva habitació. El que anava a Port Blanc se n’ha anat, però han abatut el segon amb una fletxa. —El mestre va mirar fixament les herbes escampades pel terra—. Ser Rodrik es va emportar massa homes, però jo en tinc tanta culpa com ell. No vaig veure aquest perill, no vaig…

«En Jojen, sí», va pensar en Bran.

—M’haureu d’ajudar a vestir-me.

—Sí, i tant. —Dins el pesant cofre folrat de ferro que hi havia als peus del llit d’en Bran, el mestre va trobar roba interior, uns pantalons i una túnica—. Ets l’Stark d’Hivèrnia i l’hereu d’en Robb. Has de vestir-te com un príncep. —El va vestir com corresponia a un senyor.

—En Theon vol que em rendeixi i li lliuri el castell —va anunciar en Bran, mentre el mestre li cordava la capa amb el seu fermall preferit de plata i atzabeja, en forma de cap de llop.

—No és una vergonya. Un senyor ha de protegir la seva gent. Els indrets cruels donen gent cruel, Bran, recorda-ho quan negociïs amb aquests homes de ferro. El teu senyor pare va fer el que va poder per temperar en Theon, però crec que ja era una mica massa tard.

L’home de ferro que els va anar a buscar era rabassut i corpulent, amb una barba negra com el carbó, que li tapava mig pit. Va agafar el nen, sense esforç, però no semblava que fes aquella feina gaire content. L’habitació d’en Rickon era mig replà més avall. El nen, de quatre anys, estava malhumorat perquè l’havien despertat.

—Vull la mare —va dir—. Vull la mare. I el Peludet, també.

—La mare no hi és, príncep —li va dir el mestre Luwin mentre el tapava amb una bata—. Però jo sóc aquí, i en Bran. —Va donar la mà al petit i van sortir junts.

A baix van trobar la Meera i en Jojen quan els treia de la seva habitació un home calb amb una llança tres vegades més llarga que ell. En Jojen va mirar en Bran amb aquells ulls verds, que eren estanys plens de pena. Uns altres homes de ferro havien despertat els Frey.

—El teu germà ha perdut el regne —va dir en Walder Petit a en Bran—. Ara ja no ets príncep, només un ostatge.

—Igual que tu —va dir en Jojen—, que jo i tots nosaltres.

—A tu ningú t’ha dit res, menjagranotes.

Un dels homes de ferro anava al davant d’ells portant una torxa, però s’havia posat a ploure una altra vegada, i aviat se li va apagar. Quan travessaven el pati a corre-cuita van sentir els llops fers udolant al bosc dels déus. «Espero que l’Estiu no s’hagi ferit en caure de l’arbre».

En Theon Greyjoy estava assegut a la cadira alta dels Stark. S’havia tret la capa. Sobre la cota de malla fina, portava una sobrevesta negra amb el blasó del kraken daurat de la seva casa. Les seves mans descansaven sobre els caps de llop tallats a l’extrem dels amples braços de pedra.

—En Theon està assegut a la cadira d’en Robb —va dir en Rickon.

—Calla, Rickon. —En Bran era conscient del perill que els envoltava, però el seu germà era massa petit per adonar-se’n. Havien encès algunes torxes, i a la llar cremava un gran foc, però bona part de la sala continuava a les fosques. Els bancs estaven apilats a tocar de les parets, així que no podien seure, i la gent del castell estava dreta en grups petits, sense gosar parlar. Va veure la Dida Vella, obrint i tancant aquella boca esdentegada. Entre dos guàrdies van entrar el Capdepalla arrossegant-lo, amb el pit nu embolicat amb benes tacades de sang. En Tym Carapicada plorava desconsoladament, i la Beth Cassel somicava esporuguida.

—Què tenim aquí? —va preguntar en Theon, mirant els Reed i els Frey.

—Aquells són pupils de Lady Catelyn, i tots dos es diuen Walder Frey —va explicar el mestre Luwin—. I aquests són en Jojen Reed i la seva germana Meera, fill i filla d’en Howland Reed, de Guaita d’Aiguagrisa, que van venir per renovar el seu jurament de fidelitat a Hivèrnia.

—Alguns dirien que no van ser gaire oportuns —va fer en Theon—, però jo no. Aquí esteu i aquí us quedareu. —Es va aixecar del seient—. Porta’m el príncep, Lorren. —L’home de la barba negra va deixar caure en Bran sobre el seient de pedra com si fos^† un sac de civada.

Continuaven portant gent a la Sala Gran, fent-los caminar a crits i empenyent-los amb els mànecs de les llances. En Gage i l’Osha venien de les cuines, empolsinats de farina; devien estar fent el pa del matí. A en Mikken el van fer entrar a empentes i insultant-lo. En Farlen va arribar coixejant, intentant ajudar la Palla, a qui havien esquinçat el vestit pel mig; ella se l’aguantava amb un puny tancat, mentre caminava com si cada pas fos un turment. El septó Chayle es va afanyar a donar-li la mà, però un dels homes de ferro el va fer caure a terra d’un cop.

L’últim home que va travessar aquelles portes va ser el Pudent, el presoner, la fortor del qual el precedia, forta i agra. En sentir la pudor, a en Bran se li va regirar l’estómac.

—Hem trobat aquest, tancat en una cel·la d’una torre —va anunciar el seu escorta, un jove barbamec pèl-roig, amb la roba xopa; sens dubte, un dels que havien travessat el fossat nedant—. Diu que l’anomenen Pudent.

—No sé pas per què —va dir en Theon, somrient—. Sempre fas tanta pudor, o és que acabes de follar-te un porc?

—No he follat d’ençà que em van agafar presoner, senyor. Em dic Heke, i estava al servei del bastard del Ford del Terror fins que els Stark li van clavar una fletxa a l’esquena com a regal de noces.

Allò va fer gràcia a en Theon.

—Amb qui es casava?

—Amb la vídua d’en Hornwood, senyor.

—Amb aquella vella? Estava cec? Però si té unes mamelles com odres buits, secs i marcits.

—No s’hi casava per les seves mamelles, senyor.

Els homes de ferro van tancar les altes portes de la sala de cop. Des de l’alt seient, en Bran va distingir uns vint homes dels seus. Segurament havien deixat uns quants guàrdies a la porta del castell i a l’armeria. De tota manera, no devien ser més de trenta.

En Theon va aixecar les mans per demanar silenci.

—Tots em coneixeu…

—Sí, sabem que ets un sac de fems pudents! —va cridar en Mikken, abans que l’home calb li clavés el pal de la llança al ventre i li donés un cop a la cara. El ferrer va caure de genolls i va escopir una dent.

—Mikken, no diguis res. —En Bran va intentar fer una veu greu i senyorial, tal com feia en Robb quan donava una ordre, però la veu el va trair i les paraules li van sortir en un to agut i esquerdat.

—Escolta el teu jove senyor, Mikken —va dir en Theon—, perquè té més seny que tu.

«Un senyor protegeix el seu poble», es va recordar en Bran a si mateix.

—He lliurat Hivèrnia a en Theon.

—Més fort, Bran! I digue’m príncep.

—He lliurat Hivèrnia al príncep Theon —va repetir més fort—. Tots hauríeu de fer el que ell us ordeni.

—I una merda, ho faré —va bramar en Mikken.

En Thoren no va fer cas del seu rampell.

—El meu pare s’ha posat l’antiga corona de sal i roca, i s’ha proclamat rei de les illes de Ferro. També reclama el nord per dret de conquesta. Tots vosaltres sou súbdits seus.

—Que es faci fotre! —En Mikken es va eixugar la sang de la boca—. Jo serviré els Stark, no un traïdor de merd… ah… —El pal de la llança va fer picar la seva cara contra el terra de pedra.

—Els ferrers tenen braços forts, però el cap tou —va observar en Theon—. Però si els altres em serviu lleialment tal com servíeu els Stark, comprovareu que puc ser un senyor tan generós com es pugui esperar.

En Mikken, ara de quatre grapes, escopia sang. «Si us plau, no!», va desitjar en Bran, però el ferrer va tornar a cridar:

—Si et penses que pots apoderar-te del nord amb aquest grapat penós de…

L’home calb va posar la punta de la llança sobre la nuca d’en Mikken. L’acer es va enfonsar a la carn i va sortir pel coll banyada de sang. Una dona va xisclar, i la Meera va abraçar en Rickon. «S’ha ofegat en sang», va pensar en Bran, atordit. «En la seva pròpia sang».

—Qui més té alguna cosa a dir? —va preguntar en Theon Greyjoy.

—Hodor, Hodor, Hodor, Hodor! —va cridar en Hodor, amb els ulls esbatanats.

—Que algú sigui tan amable de fer callar aquest talòs.

Dos homes de ferro van colpejar en Hodor amb els mànecs de les llances. El mosso de quadres va caure a terra, intentant protegir-se amb les mans.

—Seré tan bon senyor per a vosaltres com ho va ser l’Eddard Stark. —En Theon va aixecar la veu perquè el sentissin malgrat els cops de la fusta sobre la carn—. Però si em traïu, us penedireu d’haver-ho fet. I no us penseu que els homes que tinc aquí són totes les meves forces. La Fortalesa Torrhen i Mota de Boscpregon també seran nostres, i el meu pare navega cap al Llança de Sal per ocupar Fossat Cailin. Si en Robb Stark pot evitar l’amenaça dels Lannister, potser podrà regnar com a rei al Trident, però ara la Casa Greyjoy té el nord a les seves mans.

—Els senyors dels Stark us atacaran —va cridar l’anomenat Pudent—. Aquell porc rebotit de Port Blanc, i també els Umber i els Karstark. Necessitareu més homes. Allibereu-me i estaré al vostre costat.

En Theon el va mirar un instant.

—Ets més llest del que sembla per la pudor que fas, però no podria suportar aquesta ferum.

—Bé —va replicar el Pudent—. Em podria rentar una mica…, si fos lliure.

—Un dels pocs homes amb sentit comú —va dir en Theon somrient—. Agenolla’t.

Un dels homes de ferro va donar al Pudent una espasa, ell la va dipositar als peus d’en Theon i va jurar obediència a la Casa Greyjoy i al rei Balon. En Bran no ho va poder mirar. El somni verd es feia realitat.

—Senyor Greyjoy! —L’Osha es va avançar, deixant enrere el cos d’en Mikken—. A mi també em van portar captiva. Vós hi éreu el dia que em van agafar.

«Em pensava que eres una amiga», va pensar en Bran, dolgut.

—Necessito combatents —va declarar en Theon—, no dones llardoses de la cuina.

—Va ser en Robb Stark qui em va ficar a les cuines. M’han fet fregar olles, gratar greix i escalfar-li el jaç en aquest. —Va fer una ullada a en Gage—. Ja n’estic tipa. Poseu-me una llança a la mà, una altra vegada.

—Jo tinc una llança per a tu aquí mateix —va replicar l’home calb que havia mort en Mikken. Es va agafar l’entrecuix, amb un somriure burleta.

L’Osha li va clavar el genoll amb contundència.

—Ja et pots quedar aquesta cosa rosa i tova. —Li va agafar la llança de la mà, li va clavar un cop de mànec i el va tombar a terra—. Jo em quedo la fusta i el ferro.

L’home calb es va retorçar del mal, mentre els altres assaltants esclataven en grans riallades.

En Theon va riure amb ells.

—D’acord —va dir—. Queda’t la llança; l’Stygg ja en trobarà una altra. Ara agenolla’t i jura’m fidelitat.

Com que ningú més no es va moure endavant per posar-se al seu servei, en Theon els va despatxar amb l’advertència que fessin la seva feina i no causessin problemes. A en Hodor li va encomanar la tasca de portar en Bran al llit. Tenia la cara tota estomacada, el nas inflat i un ull tancat.

—Hodor —va dir, sanglotant entre els llavis partits, quan va aixecar en Bran amb els seus braços enormes i les mans plenes de sang i el va treure a fora, sota la pluja.