Theon

No es podia negar que fos una bellesa. «Però el primer sempre és preciós», va pensar en Theon Greyjoy.

—Veig que somrieu —va dir una veu de dona darrere seu—. Al senyor li agrada el seu aspecte, oi?

En Theon es va girar per dirigir-li una mirada apreciativa, i li va agradar el que va veure. A primer cop d’ull va saber que era una filla del ferro; prima i de cames llargues, amb els cabells negres curts, pell colrada pel vent, mans fortes i segures i un punyal al cinturó. Tenia el nas massa gran i massa afilat per a aquella cara prima, però la seva rialla ho compensava. Li va fer uns quants anys menys dels que tenia, però no més de vint-i-cinc. Es movia ràpidament, com si estigués acostumada a tenir una coberta de vaixell sota els peus.

—Sí, és una vista molt agradable —li va dir—, però no tant com la teva.

—Ah —va fer la noia somrient—. Hauré d’anar amb compte. Aquest senyor té una llengua molt dolça.

—Tasta-la i ho veuràs.

—Vaja, com hi anem! —va fer ella, mirant-lo audaçment. A les illes de Ferro hi havia dones (no gaires, algunes) que formaven part de la tripulació dels drakars al costat dels seus homes, i deien que la sal i el mar les feien canviar, els encomanaven les apetències dels homes—. Has estat molt de temps al mar, jove senyor? O és que no hi havia dones, allà d’on véns?

—N’hi havia moltes, però cap com tu.

—I com ho saps, com sóc?

—Els meus ulls et veuen la cara. Les meves orelles senten la teva rialla. I la cigala se m’ha posat dura com un pal major per tu.

La dona se li va atansar i li va prémer la mà a l’entrecuix.

—Bé, és veritat —va dir estrenyent amb la mà sota la roba—. Et fa gaire mal?

—Molt!

—Pobre senyor. —El va deixar anar i va recular—. S’escau que sóc casada i que estic prenyada.

—Els déus són bons —va dir en Theon—. Així no hi ha perill que et faci un bastard.

—Tanmateix, el meu home no t’estaria gens agraït.

—Ell no, però tu potser sí.

—I això, per què? De senyors ja n’he tingut, abans. Són iguals que els altres homes.

—Has tingut mai un príncep? —li va preguntar—. Quan tinguis la pell arrugada, els cabells grisos i els pits et pengin, podràs explicar als fills dels teus fills que una vegada vas estimar un rei.

—Oh, així que parlem d’amor? I jo que em pensava que només anava de cigales i entrecuixes.

—És amor, el que voldries? —Tenia ben clar que li agradava aquella noia, fos qui fos; el seu enginy agut era un alleujament després de la tristesa humida de Pyke—. Vols que posi el teu nom al meu drakar, que toqui l’arpa per a tu i que et tingui en una torre del meu castell, vestida només amb joies, com les princeses de les cançons?

—I tant que hauríeu de posar el meu nom al vostre vaixell —va respondre ella, sense fer cas de la resta—. Jo l’he construït.

—L’ha construït en Sigrin, el mestre d’aixa del meu pare.

—Sóc l’Esgred, filla de l’Ambrode i esposa d’en Sigrin.

Ell no sabia que l’Ambrode tingués una filla, ni que en Sigrin tingués esposa… Però només havia vist una vegada el mestre d’aixa jove, i del gran amb prou feines se’n recordava.

—Malaguanyada, si estàs amb en Sigrin.

—Ves per on, en Sigrin em va dir que malaguanyat aquest vaixell tan bonic, si era per a tu.

—Saps qui sóc? —va fer en Theon, enutjat.

—El príncep Theon de la Casa Greyjoy. Qui, si no? Digue’m la veritat, senyor, te l’estimes gaire, la nova promesa? En Sigrin ho voldrà saber.

El drakar era tan nou que encara feia olor de brea i resina. El seu oncle Aeron l’havia de beneir l’endemà, però en Theon hi havia anat a cavall des de Pyke per veure’l abans no l’avaressin. No era tan gran com la Gran Kraken de Lord Balon ni com la Victòria de Ferro del seu oncle Victarion, però semblava ràpid i elegant, fins i tot a la sorra, suspès sobre el suport de fusta: un elm negre esvelt de cent peus de llarg, un sol pal molt alt, cinquanta rems llargs, una coberta prou gran per a cent homes i… a la proa, un gran esperó de ferro amb forma de punta de fletxa.

—En Sigrin m’ha fet una bona feina —va admetre—. És tan veloç com sembla?

—Molt veloç, si el capità sap portar-lo.

—Fa uns quants anys que no he fet navegar un vaixell. —«I mai no n’he capitanejat cap, si he de dir la veritat»—. Això no obstant, sóc un Greyjoy, un home de ferro. Duc el mar a la sang.

—I la teva sang es vessarà al mar, si navegues tal com parles —li va dir.

—Mai no tractaria malament una donzella tan bonica.

—Una donzella bonica? —va fer rient—. Aquest vaixell és una guilla.

—Ves per on, ja l’has batejat. Guilla de Mar.

Allò va fer gràcia a la noia; en Theon va veure brillar els seus ulls foscos.

—I això que havies dit de posar-li el meu nom —va objectar fent un posat ofès.

—Ja ho he fet. —Li va agafar la mà—. Ajuda’m, senyora. A les terres verdes creuen que una dona prenyada porta bona sort a l’home que se n’hi va al llit.

—I què en saben, de vaixells, a les terres verdes? O de dones, posat per cas? D’altra banda, em sembla que t’ho has inventat.

—Si ho confesso, em continuaràs estimant?

—Continuaré? Quan t’he estimat, jo?

—Mai —va admetre—, però intento esmenar aquest error, dolça Esgred. Fa un vent fred. Puja al meu vaixell i deixa’m escalfar-te. Demà el meu oncle Aeron vessarà aigua de mar sobre la proa i recitarà una pregària al Déu Ofegat, però m’estimaria més beneir-la amb la llet del meu entrecuix i del teu.

—Potser no s’ho prendria gaire bé, el Déu Ofegat.

—Que el donin pel sac, al Déu Ofegat! Si ens emprenya, el torno a ofegar. Salpem d’aquí a encara no quinze dies. M’enviaries a la guerra sense haver pogut dormir per culpa pel desig?

—Tranquil·lament.

—Ets una noia cruel. El nom li escau d’allò més, al vaixell. Si viro cap a les roques, distret, serà per culpa teva.

—Que potser penses virar amb això? —L’Esgred li va posar la mà sobre l’entrecuix una altra vegada i va somriure mentre amb un dit resseguia el contorn ferri de la seva virilitat.

—Vine a Pyke amb mi —va dir tot d’una, pensant. «Què dirà Lord Balon? I per què m’ha d’importar? Sóc un home adult, i si em vull endur una dona al llit, no és cosa seva, sinó meva».

—I què hi faria, jo, a Pyke? —La seva mà es va quedar on era.

—El pare celebra un banquet per als seus capitans aquesta nit. —De fet, n’oferia un cada nit mentre esperava que arribessin els més endarrerits, però en Theon no va veure cap motiu per dir-l’hi.

—Em faries capitana teva per una nit, príncep? —Tenia el somriure més murri que havia vist mai en la cara d’una dona.

—Potser sí. Si sabés que m’has de dur a bon port.

—Bé, sé perfectament quin cap del rem va al mar, i en qüestió de cordes i nusos, no hi ha ningú millor que jo. —Amb una sola mà, li va desfer el nus dels pantalons, va somriure i va recular un pas—. Llàstima que sóc casada i que estic prenyada.

Tot confós, en Theon es va cordar els pantalons.

—He de tornar al castell. Si no véns amb mi, em puc perdre per la pena, i les illes seran més pobres.

—No ho podríem permetre…, però no tinc cavall, senyor.

—Pots agafar la muntura del meu escuder.

—I deixar que el pobre escuder torni a Pyke a peu?

—Llavors, comparteix el meu.

—Prou que t’agradaria, això. —Va tornar a fer aquell somriure—. Però jo aniria al darrere o al davant?

—Aniries on volguessis.

—Voldria posar-me a sobre.

«On ha estat aquesta dona tota la meva vida?».

—Les estances del pare són fosques i humides; necessiten l’Esgred perquè els focs cremin alegres.

—El senyor té una llengua de mel.

—No és així com hem començat?

Ella va aixecar les mans.

—I com acabem. L’Esgred és teva, dolç príncep. Porta’m al teu castell. Deixa’m veure com les teves torres orgulloses s’eleven sobre el mar.

—He deixat el cavall a la taverna. Vine. —Van caminar per la platja junts, i quan en Theon la va agafar pel braç, ella no el va apartar. Li agradava el caminar d’aquella noia; feia un pas decidit, mig plàcid, mig balanceig, que suggeria un atreviment igual sota els llençols.

Mai no havia vist Port Noble tan ple de gent, atapeït de mariners dels drakars que vorejaven la platja de còdols o bé estaven ancorats més enllà de l’escullera. Els homes de ferro no doblegaven el genoll sovint ni fàcilment, però en Theon es va adonar que tant els remers com els vilatans s’aturaven quan ells passaven, i el saludaven inclinant el cap respectuosament. «Per fi s’han assabentat de qui sóc», va pensar. «Ja començava a ser hora».

Lord Goodbrother del Gran Wyk havia arribat la nit abans amb bona part dels seus efectius, gairebé quaranta drakars. Els seus homes eren per tot arreu^†, i es distingien per una cinta que duien al cap de pell de cabra llistada. Es deia que a la taverna uns nois barbamecs que portaven aquella cinta s’estaven follant les meuques de l’Otter Gimpknee fins a deixar-les baldades. Pel que feia a en Theon, ja podien anar fent. Allò era un cau de meuques sifilítiques, que esperava no veure mai. La noia que l’acompanyava era molt més del seu gust. El fet que estigués casada amb el mestre d’aixa del seu pare i, a sobre, que estigués prenyada, encara la feia més interessant.

—Senyor príncep, ja heu començat a triar la tripulació? —va preguntar l’Esgred mentre caminaven cap als estables—. Ei, Dentblava! —va cridar a un mariner que passava, un home alt amb armilla de pell d’ós i un elm amb ales de corb—. Com està la teva promesa?

—Prenyada, i diu que és bessonada.

—Tan aviat? —L’Esgred li va adreçar aquell somriure murri—. No has trigat gaire a posar el rem a l’aigua!

—Sí, i a remar, remar i remar! —va cridar l’home.

—Un home molt cepat —va observar en Theon—. Dentblava, oi? L’he d’escollir per a la Guilla de Mar?

—Només si el vols insultar. El Dentblava és amo d’un vaixell.

—He estat fora tant de temps que no conec els homes —va admetre en Theon. Havia buscat uns quants amics amb qui jugava de petit, però o bé havien marxat o bé eren morts o s’havien convertit en estranys—. L’oncle Victarion em deixa el seu timoner.

—En Rymolf Petdetempesta? Un bon home, quan està sobri. —L’Esgred va veure altres cares conegudes i va cridar a un trio que passava—: Uller, Qarl! On és el vostre germà, l’Skyte?

—Em sembla que el Déu Ofegat necessitava un remer fort —va replicar l’home robust amb una vinça blanca a la barba.

—El que vol dir és que l’Eldiss va beure massa vi i li va esclatar la panxa —va dir un noi de galtes rosades que anava al costat.

—El que està mort no pot morir —va dir ella.

—El que està mort no pot morir. —En Theon va murmurar aquelles paraules—. Et coneix tothom —li va dir quan aquells homes van haver passat.

—Tots els homes aprecien la dona del mestre d’aixa. L’han d’apreciar, si no volen que se’ls enfonsi el vaixell. Si necessites homes perquè remin, aquests tres són força bons.

—A Port Noble no hi falten braços forts. —En Theon no havia pensat gaire en aquesta qüestió. El que volia era combatents, i homes que li fossin lleials a ell, no al seu pare o als seus oncles. De moment interpretava el paper d’un príncep jove submís, tot esperant que Lord Balon revelés els seus plans íntegrament. Si resultava que aquells plans no li agradaven, o no el convencia el paper que li assignava, bé…

—Amb la força no n’hi ha prou. Els rems d’un drakar s’han de moure com un de sol, si vols assolir la velocitat màxima. Si ets assenyat, has d’escollir homes que hagin remat junts abans.

—Un consell savi. Potser em podries ajudar a triar-los. —«Fes-li creure que vull la seva saviesa. A les dones això els agrada».

—Potser sí. Si em tractes bé.

—Com vols que et tracti, si no?

En Theon va apressar el pas en atansar-se a la Myraham, que es balancejava buit davant del moll. El seu capità havia intentat salpar feia quinze dies, però Lord Balon no ho havia permès. No havien permès tornar a salpar a cap dels comerciants que havien atracat a Port Noble: el seu pare no volia que al continent se sabés que estaven formant un exèrcit abans que aquest estigués a punt per atacar.

—Senyor —una veu planyívola va cridar des del castell de proa del vaixell mercant. La filla del capità treia el cap per sobre de la barana, mirant-lo fixament. El seu pare li havia prohibit desembarcar, però sempre que en Theon anava a Port Noble la veia passejar tota trista per coberta.

—Senyor, un moment —el va cridar—. Si us plau, senyor…

—Sí? —va preguntar l’Esgred, mentre en Theon passava de llarg a pas viu—. T’agradava, senyor?

No va veure motiu per ser reservat amb ella.

—Durant un temps, però ara vol ser la meva esposa de sal.

—Ah. De fet, li aniria bé una mica de sal, sens dubte. És massa tova i fluixa. O m’equivoco?

—No, no t’equivoques. —«Tova i fluixa. Justa la fusta. Com ho pot saber?».

Havia dit a en Wex que s’esperés a la taverna. La sala comuna estava tan plena que en Theon es va haver d’obrir pas des de la porta. No quedava cap seient lliure al banc ni a les taules. I tampoc no va veure el seu escuder.

—Wex! —va cridar per damunt del xivarri i el soroll. «Si és a dalt amb una d’aquestes meuques sifilítiques, li arrenco la pell», pensava, quan per fi va entreveure el noi, jugant a daus a prop de la llar de foc i guanyant, segons indicava la pila de monedes que tenia al davant.

—És hora d’anar-nos-en —va anunciar en Theon. Com que el noi no li feia cas, el va agafar per l’orella i el va apartar de la partida. En Wex va agafar un grapat de monedes i el va seguir sense piular. Això era una de les coses que a en Theon més li agradaven d’ell. La majoria dels escuders tenien la llengua llarga, però en Wex havia nascut mut, cosa que no semblava impedir-li ser igual de llest que qualsevol xicot de dotze anys tenia dret a ser. Era fill bastard d’un dels germanastres de Lord Botley, i prendre’l com a escuder va ser una part del preu que en Theon havia pagat pel seu cavall.

Quan en Wex va veure l’Esgred, va obrir uns ulls com taronges. «Com si no hagués vist mai una dona abans», va pensar en Theon.

—L’Esgred vindrà a cavall amb mi a Pyke. Ensella els cavalls i no t’hi encantis.

El noi hi havia anat amb un cavall petit i desnerit dels estables de Lord Balon, però la muntura d’en Theon era una altra mena d’animal.

—D’on has tret aquest dimoni de cavall? —va preguntar l’Esgred en veure’l, però per la manera com va riure, ell va notar que l’havia impressionat.

—Lord Balon el va comprar a Lannisport ara fa un any, però va resultar ser massa cavall per a ell, així que en Botley el va vendre de bon grat.

Les illes de Ferro estaven massa disseminades i eren massa rocalloses per criar-hi bons cavalls, i la majoria dels illencs s’hi mostraven indiferents, en el millor dels casos; es trobaven més còmodes a la coberta d’un drakar que sobre una sella. Fins i tot els senyors muntaven cavalls petits o uns ponis peluts de Harlaw, i es veien més carros lleugers de bous que de grans i pesats. I la gent massa pobra per tenir ni l’un ni l’altre estiraven ells mateixos l’arada sobre la terra prima i pedregosa.

Però en Theon havia passat deu anys a Hivèrnia, i no pensava anar a la guerra sense una bona muntura. L’error de càlcul de Lord Botley va ser un cop de sort per a ell: un semental de temperament tan negre com el seu pelatge, i gairebé tan alt com la majoria dels cavalls de combat. Com que en Theon no era tan cepat com la majoria dels cavallers, li esqueia d’allò més. L’animal tenia els ulls encesos. En veure el seu amo nou, havia ensenyat les dents per intentar mossegar-lo a la cara.

—Té nom? —va preguntar l’Esgred, mentre en Theon hi muntava.

—Rialler. —Li va donar la mà i la va fer pujar davant seu, on la podia encerclar amb els braços mentre anaven a cavall—. Una vegada un home em va dir que jo somreia per coses que no fan riure.

—Ho fas?

—Només a parer d’aquells que no somriuen per res —va dir pensant en el seu pare i el seu oncle Aeron.

—Somrius ara, príncep?

—Sí, i tant. —En Theon va estirar els braços al voltant d’ella per agafar les regnes. L’Esgred era si fa no fa de la seva estatura. Els seus cabells necessitaven una rentada, i tenia una lleu cicatriu rosa al seu bonic coll, però a en Theon li agradava l’olor que feia, de sal, de suor i de dona.

El trajecte de tornada a Pyke prometia ser força més interessant que el d’anada. Quan van ser a una bona tirada de Port Noble, en Theon li va posar una mà al pit. L’Esgred l’hi va apartar.

—Val més que agafis les regnes amb totes dues mans, o aquesta bèstia ens farà saltar volant i ens matarà a coces.

—Ja li he ensenyat a bastonades a no fer-ho. —En Theon, tot divertit, es va comportar una estona: va enraonar amablement del temps (gris i tapat, igual que quan va arribar, sovint amb pluja) i li va parlar dels homes que havia mort al bosc dels Murmuris. En arribar a la part en què s’acostava massa al Matareis, va tornar a posar la mà on la tenia abans. L’Esgred tenia els pits petits, però ferms, cosa que a en Theon li va agradar.

—Però si no ho vols fer, príncep.

—I tant que sí. —En Theon li va prémer el pit.

—L’escuder et mira.

—Que miri. Ell no dirà res, t’ho ben asseguro.

L’Esgred li va apartar els dits del pit. Aquesta vegada li va agafar la mà amb fermesa. Tenia unes mans fortes.

—M’agraden les dones que saben agafar bé.

—No ho hauria dit mai —va dir rient—, després de veure la dona del moll.

—No m’has de jutjar per ella. Era l’única dona del vaixell.

—Parla’m del teu pare. Em rebrà bé al seu castell?

—Per què ho hauria de fer? A mi no em va rebre gaire bé, jo que porto la seva sang i que sóc hereu de Pyke i de les illes de Ferro.

—Ets l’hereu? —va preguntar amb timidesa—. Diuen que tens oncles, germans i una germana.

—Els meus germans van morir fa molt de temps i la meva germana… bé, diuen que el vestit preferit de l’Asha és un ausberg de malla que li arriba més avall dels genolls i que a sota du roba interior de cuir bullit. Però ni que es posi roba d’home no serà un home. Amb el seu casament faré una bona aliança una vegada haguem guanyat la guerra, si trobo un home que s’hi avingui. Tal com la recordo, té un nas com el bec d’un voltor, la cara plena de grans i el pit pla com un xicot.

—Et pots desfer de la teva germana casant-la —va comentar l’Esgred—, però no dels teus oncles.

—Els oncles… —Les pretensions d’en Theon prevalien per damunt de les dels tres germans del seu pare, això no obstant, la noia havia ficat el dit a la nafra. A les illes no seria el primer cop que un oncle fort i ambiciós arrabassava els drets d’un nebot feble, i normalment posat a fer, el matava. «Però jo no sóc feble», es va dir en Theon, «i d’aquí que el pare mori, encara seré més fort»—. Els meus oncles no són cap amenaça per a mi —va declarar—. L’Aeron té el cap ple d’aigua de mar i de santedat. Només viu per al seu déu.

—El seu déu? No el teu?

—També és meu. El que està mort no pot morir. —Va fer un lleu somriure—. Si dic el que cal, en el moment adient, en Capmoll no em donarà cap problema. I l’oncle Victarion…

—El capità de la Flota de Ferro i un guerrer temible. He sentit explicar les seves gestes a les tavernes.

—Durant la revolta del pare, va navegar a Port Noble amb l’oncle Euron i va calar foc a la flota dels Lannister, que hi estava ancorada —va recordar en Theon—. El pla era de l’Euron, però. En Victarion és com un enorme bou gris, fort, incansable i complidor, però no dels que guanyen les competicions. Sens dubte, em servirà lleialment igual que ha servit el pare. No té ni l’enginy ni l’ambició necessaris per ordir una traïció.

—A l’Euron Ull de Corb no li falta astúcia, però. N’he sentit explicar coses terribles als homes.

—Fa prop de dos anys que no s’ha deixat veure per les illes —va fer en Theon bellugant-se sobre la sella—. Potser és mort.

En cas que ho fos, millor, ja que el germà gran de Lord Balon mai no havia abandonat els costums antics, ni un sol dia. Corria la veu que el seu vaixell Silenci, amb veles negres i elm vermell fosc, s’havia forjat una reputació terrible a tots els ports, des d’Ibben fins a Asshai.

—Potser és mort —va coincidir l’Esgred—, però si és viu, llavors ha passat tant de temps al mar que aquí seria gairebé un foraster. Els fills del ferro mai no farien seure un estranger al Soli de Pedramar.

—Suposo que no —va respondre en Theon, abans no li vingués al cap que a ell algunes persones també el considerarien foraster. Només de pensar-hi ja va arrufar les celles. «Deu anys és molt de temps, però ara ja torno a ser aquí, i al pare li falta molt per morir. Tinc temps per demostrar qui sóc».

Va pensar de tornar a acaronar el pit de l’Esgred, però segurament ella li apartaria la mà, i aquella conversa sobre els seus oncles li havia apaivagat una mica el desig. Ja tindrien temps per a aquests jocs al castell, en la intimitat de les seves estances.

—Quan arribem a Pyke parlaré amb la Helya, m’ocuparé que tinguis un lloc d’honor al banquet —va dir—. Jo he de seure a la tarima, a la dreta del pare, però tan bon punt se’n vagi de la sala, baixaré i seuré al teu costat. No se sol quedar gaire estona. Darrerament ja no té estómac per beure.

—És una llàstima, quan un gran home envelleix.

—De fet, Lord Balon només és el pare d’un gran home.

—Sou modest, senyor.

—Sols un ximple es fa l’humil quan el món és ple d’homes disposats a fer aquesta feina per ell. —Li va plantar un lleu petó a la nuca.

—Què em posaré per al banquet? —Va aixecar la mà i li va apartar la cara.

—Demanaré a la Helya que et vesteixi. Algun dels vestits de la mare t’anirà bé. És a Harlaw, i no crec que torni avui.

—He sentit a dir que els vents freds l’han afeblit. No l’aniràs a veure? Harlaw és a només un dia en vaixell, i segur que Lady Greyjoy anhela veure el seu fill una última vegada.

—Hi aniria, si pogués, però estic massa enfeinat, aquí. El pare compta amb mi, ara que he tornat. Quan vingui la pau, potser…

—Una visita teva li donaria pau.

—Ara parles com una dona —va protestar en Theon.

—Ho confesso, sóc una dona… i estic prenyada.

No sabia per què, però aquesta idea excitava en Theon.

—Això és el que dius, però el teu cos no en dóna cap senyal. Com ho demostraràs? Per creure’t hauré de veure com et creixen els pits i hauré de tastar la teva llet de mare.

—I què hi dirà el meu marit? Un home fidel al teu pare i servent seu.

—Li encarregarem tants vaixells que ni s’adonarà que l’has abandonat.

—Quin senyor tan cruel m’ha segrestat! —va dir ella rient—. Si et prometo que un dia podràs veure el meu fill mamant, m’explicaràs més coses de la teva guerra, Theon de la Casa Greyjoy? Tenim llegües i muntanyes per davant, i m’agradaria que em parlessis d’aquell rei llop que vas servir, i dels lleons daurats contra els quals lluita.

Desitjós de complaure-la, en Theon ho va fer de bon grat. La resta del llarg trajecte a cavall els va passar de pressa mentre ell omplia el seu bonic cap amb històries sobre Hivèrnia i sobre la guerra. Algunes de les coses que va dir el van sorprendre a ell mateix i tot. «És fàcil parlar-hi, que els déus la beneeixin», va pensar. «Em sento com si la conegués des de fa anys. Si en els jocs de llit és la meitat de llesta que ara, no l’he de deixar escapar…». Li va venir al cap en Sigrin, mestre d’aixa, un home gras, obtús, amb uns cabells rossos que començaven a recular d’un front cobert de grans, i va brandar el cap. «Malaguanyada. Una pèrdua tràgica».

Els va semblar que al cap d’un instant el gran llenç de muralla de Pyke ja s’alçava davant seu.

Les portes estaven obertes. En Theon va esperonar el Rialler i va entrar amb un trot viu. Els gossos de caça bordaven com embogits mentre ajudava l’Esgred a desmuntar. Se li van atansar uns quants corrent i remenant la cua. Van passar de llarg pel seu costat i per poc no fan caure la noia saltant-li al damunt, lladrant i llepant-la.

—Fugiu! —va cridar en Theon mentre clavava una puntada gens efectiva a una gossa gran i bruna, però l’Esgred reia i jugava amb els gossos.

Un mosso dels estables se’ls va acostar corrent i va empaitar els gossos.

—Agafa el cavall —li va ordenar en Theon— i emporta’t aquests maleïts gossos.

Aquell babau no li va fer cas. La seva cara es va transformar amb una gran rialla de dents separades i va dir:

—Lady Asha, heu tornat!

—Ahir a la nit —va dir—. Vaig venir amb vaixell del Gran Wyk amb Lord Goodbrother i he passat la nit a la fonda. El meu germà petit ha tingut la gentilesa de portar-me a cavall des de Port Noble. —Va fer un petó al morro d’un dels gossos i va somriure a en Theon.

Ell es va quedar palplantat, mirant-la bocabadat. «Asha. No. No podia ser l’Asha». Tot d’una es va adonar que tenia dues Ashes al cap. L’una era la nena que ell coneixia i l’altra, vagament imaginada, s’assemblava una mica a la seva mare. Però cap de les dues tenia res a veure amb aquella… aquella… aquella…

—Els grans em van desaparèixer quan em van sortir els pits —va explicar mentre feia festes a un gos—, però encara conservo el bec de voltor.

En Theon va recuperar la veu:

—Per què no m’ho has dit?

L’Asha va deixar anar el gos i es va redreçar.

—Abans volia veure qui eres. Ara ja ho sé. —Va fer mitja inclinació, mofant-se’n—. I ara, germanet, disculpa’m, si et plau. M’he de banyar i vestir per al banquet. No sé si encara tinc aquell ausberg de malla que m’agrada posar-me sobre la roba interior de cuir bullit. —Li va adreçar el somriure murri i va travessar el pont amb aquell caminar que tant havia agradat al seu germà, mig plàcid, mig balanceig.

Quan en Theon es va girar, en Wex reia per sota el nas. En Theon li va ventar un bolet a l’orella.

—Això per haver-te divertit tant. —I un altre de més fort—. I això per no haver-me avisat. La propera vegada, busca’t una llengua.

Les seves estances a la Torrassa Sagnant mai no li havien semblat tan fredes, malgrat que els serfs hi haguessin deixat un braser encès. En Theon es va treure les botes d’un cop de peu, va deixar caure la capa a terra i es va servir una copa de vi mentre recordava una nena desmanegada amb els genolls sortits i una cara plena de grans. «M’ha deslligat els pantalons», va pensar ofès, «i ha dit… oh déus, i jo he dit…». Va gemegar. Ni que hagués volgut, no hauria pogut fer més el ximple.

«No», va pensar aleshores. «És ella qui m’ha fet fer el ximple. La bandarra s’ha estat divertint des del començament. I m’ha tocat la cigala unes quantes vegades…».

Va agafar la copa i se’n va anar al festejador, on es va quedar bevent i contemplant el mar mentre el sol baixava sobre Pyke. «Aquí no hi ha lloc per a mi», va pensar, «i l’Asha n’és el motiu. Tant de bo els Altres se l’emportin! Sota la finestra, l’aigua va virar de verd a gris i a negre. Aleshores ja se sentia una música distant, i es va adonar que era hora de vestir-se per al banquet».

En Theon va escollir unes botes senzilles i roba encara més senzilla, de tons foscos en gris i negre, que feien joc amb el seu estat d’ànim. Cap ornament; no havia comprat res amb ferro. Hauria pogut agafar alguna cosa d’aquell salvatge que havia mort per salvar en Bran Stark, però no duia res que valgués la pena. «Així és la meva maleïda sort. Si mato algú, s’escau que és pobre».

Quan en Theon hi va entrar, la sala allargada estava plena de fum i plena com un ou dels senyors i capitans del seu pare, prop de quatre-cents. En Dagmer Barbafesa encara no havia tornat del Vell Wyk amb els Stonehouse i els Drumm, però tots els altres ja hi eren: els Harlaw de Harlaw, els Blacktyde de Marea Negra, els Sparr, els Merlyn i els Goodbrother del Gran Wyk, els Saltcliff i Sunderlies de Penya-segat de Sal, i els Botley i els Wynch de l’altre costat de Pyke. Els esclaus servien cervesa i hi havia música de violins, pells i tambors. Tres homes forts feien el ball del dit, llançant-se de l’un a l’altre destrals de mànec curt i fent-les giravoltar. Havien d’agafar la destral o bé saltar per sobre, sense perdre el pas. I l’anomenaven, ball del dit, perquè normalment un dels executants perdia un, dos… o tots cinc dits.

Ni els homes que ballaven ni els que bevien van parar atenció en en Theon Greyjoy quan va avançar a grans gambades cap a la tarima. Lord Balon ocupava el Soli de Pedramar, amb la figura gravada d’un gran kraken tallat en un immens bloc de pedra negra lluent. Segons deia la llegenda, els primers homes l’havien trobat dret a la platja del Vell Wyk quan van arribar a les illes de Ferro. A l’esquerra de la cadira alta hi havia els oncles d’en Theon. L’Asha estava instal·lada còmodament a la seva dreta, al lloc d’honor.

—Arribes tard, Theon —va observar Lord Balon.

—Disculpeu-me. —En Theon va ocupar el seient buit del costat de l’Asha—. Ets al meu lloc —li va xiuxiuejar, inclinant-s’hi.

—Germà, em sembla que ets tu qui s’equivoca —va dir ella amb una mirada innocent—. El teu lloc és a Hivèrnia —va fer amb un somriure mordaç—. On és la teva elegant vestimenta? He sentit a dir que t’agrada notar la seda i el vellut sobre la pell. —L’Asha duia un vestit verd de llana de tall senzill que marcava les formes esveltes del seu cos.

—Se’t deu haver rovellat l’ausberg, oi? —li va etzibar ell—. Quina llàstima. M’hauria agradat veure’t tota vestida de ferro.

L’Asha només va fer una rialla.

—Mira’m ara que pots, germanet… Si et penses que la teva Guilla de Mar serà tan ràpida com la meva Vent Negre…

Una de les esclaves del seu pare se’ls va apropar amb una gerra de vi.

—Què vols prendre avui, Theon, cervesa o vi? —Se li va atansar més—. O encara et ve de gust una mica de llet de la meva mare?

—Vi —va respondre amb la cara vermella. L’Asha es va girar cap a l’altre costat i va donar un cop a la taula tot demanant cervesa a crits.

En Theon va partir un pa per la meitat, en va buidar la molla i va cridar el cuiner perquè li omplís amb peix guisat. L’olor del suc greixós el va marejar una mica, però es va obligar a menjar. Havia begut prou vi perquè es pogués permetre fer dos àpats. «Si em vénen basques, em giro cap a ella».

—El pare ja sap que t’has casat amb el seu mestre d’aixa? —va preguntar a la seva germana.

—Ho sap tant com en Sigrin —va dir ella, encongint les espatlles—. L’Esgred és el primer vaixell que va construir. Li va posar el nom de la seva mare. Seria difícil de dir si s’estimava més l’una o l’altra.

—Tot el que has dit era mentida.

—Tot no. Recordes quan he dit que m’agrada ser al damunt? —va dir l’Asha amb una ganyota, i ell encara es va enfurismar més.

—Allò que ets una dona casada i que estàs prenyada…

—Ah, això sí que és veritat. —L’Asha es va alçar—: Rolfe, tira —va cridar a un dels homes que executaven el ball, i va aixecar una mà. Tot d’una de la mà de l’home va sortir volant una destral i la fulla va brillar giravoltant a la llum de les torxes. En Theon només va tenir temps de fer un crit ofegat abans que l’Asha entomés la destral i la fes picar sobre la taula, partís el pa d’en Theon per la meitat i esquitxés les estovalles—. Aquest és el meu marit. —La seva germana es va ficar la mà dins el vestit i en va treure una daga d’entre els pits—. I aquest és el meu fill, que encara mama.

En Theon Greyjoy no es podia imaginar la cara que va fer en aquell moment, però de cop i volta es va adonar que la Gran Sala en pes havia esclafit a riure, i que tothom es reia d’ell. Fins i tot el seu pare reia, maleïts els déus, i el seu oncle Victarion es trencava de riure. L’únic que va ser capaç de fer va ser un somriure incòmode. «Ja veurem qui riu més quan tot això s’acabi, mala pècora».

L’Asha va arrencar la destral de la taula i la va tornar al ballarí llançant-la, enmig de xiulets i aclamacions.

—Et convindria tenir ben present el que t’he dit sobre triar una tripulació. —Una esclava els va atansar una safata, l’Asha va punxar un peix salat amb la punta de la daga i se’l va menjar d’allà mateix—. Si t’haguessis espavilat a esbrinar alguna cosa d’en Sigrin, jo no t’hauria pogut ensarronar. Fas de llop durant deu anys, desembarques aquí i et penses que ja ets el príncep de les illes, mal que no saps res ni coneixes ningú. Per què haurien de lluitar i morir per tu els homes?

—Sóc el seu príncep legítim —va respondre en Theon en un to sec.

—Segons les lleis de les terres verdes, potser sí. Però nosaltres fem les nostres pròpies lleis, o te n’has oblidat?

Arrufant el nas, en Theon va girar els ulls per posar-los al pa que regalimava suc davant seu. No trigaria gaire a baixar-li cap a la falda. Va fer un crit perquè un esclau ho netegés. «He passat mitja vida esperant tornar a casa, i per què? Per ser objecte d’escarni i indiferència?». Aquest no era el Pyke que recordava. O potser no ho recordava. Era molt petit quan se’l van endur com a ostatge.

El banquet era ben poca cosa, un seguit de guisats de peix, pa negre i carn de cabra sense espècies. El que en Theon va trobar més gustós va ser un pastís de ceba. La cervesa i el vi continuaven rajant quan ja feia molta estona que havien retirat l’últim plat.

Lord Balon Greyjoy es va aixecar del Soli de Pedramar.

—Quan us acabeu el beure, veniu a les meves estances —va ordenar als seus companys de taula—. Hem de fer plans. —Se’n va anar sense afegir res més, flanquejat per dos guàrdies. Els seus germans el van seguir immediatament, i en Theon es va aixecar per anar darrere seu.

—El meu germanet té pressa per marxar. —L’Asha va alçar la seva banya fent un senyal per demanar més cervesa.

—El pare ens espera.

—Ja fa anys, que ens espera. No li farà cap mal esperar una mica més…, però si tems la seva ira, corre darrere seu. No crec que et costi gaire atrapar els teus oncles —va dir somrient—. Al capdavall, l’un té el cap ple d’aigua de mar i l’altre és un enorme bou gris fort, tan curt que segurament es perdrà.

Empipat, en Theon va tornar a seure.

—Jo no corro darrere de cap home.

—De cap home, no; però de totes les dones, sí?

—No he estat jo qui t’ha agafat la cigala.

—Jo no en tinc, te’n recordes? Però no has trigat gaire a agafar-me altres coses.

No va poder evitar que la vermellor li pugés a les galtes.

—Sóc un home amb desitjos d’home. Quina mena d’ésser antinatural ets tu?

—Una noia tímida qualsevol. —L’Asha va estirar ràpidament la mà per sota de la taula per fer-li un pessic a la cigala. En Theon per poc no cau de la cadira—. Així, no vols que et porti a bon port, germà?

—El matrimoni no és per a tu —va decidir en Theon—. Quan governi, em sembla que t’enviaré a les germanes silencioses. —Es va posar dempeus i se’n va anar amb pas insegur a buscar el seu pare.

Quan va arribar al pont suspès que comunicava amb la Torre del Mar, plovia. En Theon tenia l’estómac regirat com les onades de sota els seus peus, i el vi el feia vacil·lar en caminar. Va estrènyer les dents i es va aferrar a la corda per travessar el pont, imaginant que estrenyia el coll de l’Asha.

L’habitació estava tan humida i freda pel corrent d’aire com sempre. Amagat sota les pells de foca, el seu pare seia davant d’un braser amb un germà a cada banda. En Victarion parlava de marees i vents quan en Theon va entrar, però Lord Balon li va fer senyal de no dir res.

—He fet els meus plans, i ja és hora que els sentiu.

—Tinc alguns suggeriments…

—Quan vulgui el teu consell, ja te’l demanaré —va dir el seu pare—. Ens ha arribat una au del Vell Wyk. En Dagmer porta els Drumm i els Stonehouse. Si els déus ens proporcionen bons vents, salparem quan ells arribin… Bé, salparàs tu. Vull que siguis tu qui clavi el primer cop, Theon. T’enduràs vuit drakars cap al nord…

—Vuit? —Es va posar tot vermell—. Què puc esperar aconseguir amb tan sols vuit drakars?

—Has de fustigar la Costa Pedregosa, assaltant pobles i enfonsant qualsevol vaixell que trobis. És possible que atreguis alguns senyors del nord, que els facis sortir de darrere de les seves muralles de pedra. T’acompanyarà l’Aeron, i també en Dagmer Barbafesa.

—Que el Déu Ofegat beneeixi les vostres espases —va dir el sacerdot.

En Theon es va sentir com si li haguessin clavat una bufetada. L’enviaven a fer feina de saquejadors: cremar les casetes dels pescadors per foragitar-los i violar les seves lletges filles, i, a sobre, Lord Balon no semblava que confiés en ell per a aquella missió tan senzilla. Com si no n’hi hagués prou d’haver de suportar el mal geni i els retrets del Capmoll. Anant-hi en Dagmer Barbafesa, el seu comandament seria purament nominal.

—Asha, filla —va continuar Lord Balon; en Theon es va girar i va comprovar que la seva germana havia entrat sigil·losament—. Tu t’enduràs trenta drakars d’homes escollits cap a la Punta del Drac Marí. Desembarca a les terres baixes del nord de Mota de Boscpregon. Ataca ben ràpid, i potser el castell caurà abans no s’adonin que ja hi sou al damunt.

—Sempre he volgut un castell —va dir ella amb veu melosa, somrient com una gata davant d’un ratolí.

—Doncs, ara en tens un.

En Theon es va haver de mossegar la llengua. Mota de Boscpregon era la plaça forta dels Glover. Com que en Robet i en Galbart guerrejaven al sud, la lliurarien fàcilment, i, una vegada caigués el castell, els homes de ferro tindrien una base segura al bell mig del nord. «M’hi hauria d’enviar a mi, a capturar Boscpregon». En Theon coneixia Mota de Boscpregon, havia visitat els Glover més d’una vegada amb l’Eddard Stark.

—Victarion —va dir Lord Balon al seu germà—, la missió principal recaurà en tu. Quan els meus fills hagin atacat, Hivèrnia haurà de reaccionar. Hauries de trobar poca oposició quan remuntis el Llança de Sal i el riu de la Febre. Un cop a la capçalera dels rius, estarás a encara no vuit llegües de Fossat Cailin. El Coll és la clau del regne. Ja dominem els mars de Ponent. Una vegada Fossat Cailin estigui a les nostres mans, el llobató no podrà recuperar el nord… i, si és prou forassenyat per intentar-ho, els seus enemics tallaran l’extrem sud de la calçada darrere seu, i el jove Robb es trobarà atrapat com una rata dins una ampolla.

—Un pla molt agosarat, pare —va dir en Theon, que ja no aguantava més callat—, però els senyors dels castells…

Lord Balon el va interrompre:

—Els senyors se n’han anat al sud amb el llobató. Els que s’han quedat enrere són els covards, els vells i els vailets. Es rendiran o cauran, un per un. Hivèrnia potser ens plantarà cara durant un any, però i què? Tota la resta serà nostra, boscos, camps i castells, i convertirem els seus pobladors en serfs i esposes de sal.

L’Aeron Capmoll va aixecar els braços:

—I les aigües de la ira s’alçaran, i el Déu Ofegat estendrà el seu domini a totes les terres verdes!

—El que és mort no pot morir —va entonar en Victarion. Lord Balon i l’Asha s’hi van afegir, i en Theon no va poder fer sinó mussitar amb ells. Així van cloure la reunió.

A fora plovia més fort que mai. El pont de corda ballava i es torçava sota els seus peus. En Theon Greyjoy es va aturar al mig per contemplar les roques del fons. El so de les onades era un brogit eixordador, i notava el gust salat de l’aigua als llavis. Una ràfega de vent sobtada el va fer relliscar i caure de genolls. L’Asha el va ajudar a posar-se dret.

—Tampoc no aguantes el vi, germà.

En Theon es va inclinar cap a l’espatlla d’ella i va deixar que el guiés pels taulons relliscosos.

—M’agradaves més quan eres l’Esgred —li va dir, en to de retret.

—Estem empatats —va fer ella, rient—; a mi m’agradaves més quan tenies nou anys.