Epíleg
Hem examinat la trajectòria de la Columna Macià-Companys així com les actuacions d’alguns dels seus combatents i no podem dir que llur sacrifici fou en va. Ha restat per a les generacions vinents la voluntat ferma dels combatents catalans per enfrontar-se a un cop d’estat feixista involucionista; participar en l’esforç de guerra sota les ordres del govern català per esclafar el feixisme; lluitar en defensa del país i la seva llibertat; plantar cara durant gairebé tres anys a un enemic millor preparat. I tot plegat amb no pocs impediments i obstacles. Per hom qui viu el present, cal recordar els milers de joves que van prendre les armes en una guerra que ells no van provocar i que ningú no volia.
La creació de la columna suposà l’assoliment no tan sols d’una unitat militar on intervingueren nombrosos combatents identificats amb el nacionalisme català, ja fossin d’Esquerra Republicana de Catalunya, Estat Català o d’altres partits. També va significar mancomunar esforços per guanyar la guerra i palesar l’ideari col·lectiu de la majoria de la ciutadania a la rereguarda republicana. Hom sabia que no es podia vèncer sense un exèrcit disciplinat i efectiu. I d’aquesta manera, quan la Macià-Companys restà preparada per combatre ho va fer dirigida per comandaments professionals i soldats voluntaris, milicians que acataven les ordres de militars més capacitats.
A més, la gènesi de la Columna Macià-Companys va estar condicionada per les circumstàncies viscudes a Catalunya i Barcelona a partir d’aquell 19 de juliol de 1936. No va ser fàcil dins un ambient revolucionari establir una unitat titllada pel poder anarcosindicalista com d’antirevolucionària. I la tardança en la creació de les dues columnes no té altra explicació que el domini hegemònic anarquista que provocà tota mena de negatives i obstacles. Amb tot, la iniciativa es va poder portar a terme gràcies a la voluntat d’Esquerra Republicana i els seus afiliats i organitzadors, a les gestions del govern català, o almenys del sector d’Esquerra que es trobava al govern, i també a la predisposició dels comandaments militars lleials a la República implicats, molts dels quals ja havien donat senyals de lleialtat a Catalunya amb els Fets d’Octubre de 1934. En aquest mateix sentit, també hem de destacar que el principal impediment no va ser pas la manca de voluntaris, sinó la d’armes per anar al front i que les centúries esdevinguessin en unitats efectives i ben dotades. Com afirma Pérez Salas a mitjans de 1937 la seva divisió disposava de tres mil combatents. Però no podia completar-se per manca de fusells i armes automàtiques, moltes d’elles en possessió de partits i particulars a la mateixa rereguarda.
Quan la columna es desplegà al front d’Aragó intervé malgrat tots aquests dèficits d’armament i opera en diverses accions de poc abast, condicionades sens dubte per la falta d’armament com ens relaten Joan Sales, Víctor Torres, Màrius Pons o Miquel Morera. Paga la pena també assenyalar que les esperances de molts combatents per esdevenir una de les divisions de l’Exèrcit Català s’esvaeixen ben aviat. Les unitats possiblement més disciplinades a l’Aragó durant molts mesos, més ben organitzades gràcies als seus comandaments professionals, van ser les de la Columna Macià-Companys, després 30 divisió.
Però els impediments i les dificultats no tan sols es viurien en el moment de la seva gènesi i l’establiment al front del Baix Aragó. Un cop desaparegué el somni de lluitar dins l’Exèrcit Català i ja integrats com a brigades en el de la República, el segon moment cabdal va ser l’arribada del poder comunista en l’àmbit polític i els estaments militars, consolidat arran dels fets de maig de 1937. En el camp militar, hem de parlar de la imposició per part dels elements comunistes i de les seves ingerències com no havien gosat fer-ho els anarcosindicalistes. Fonts tan fiables i properes com les de Guarner i Pérez Salas, implicats en la creació i manteniment de la columna catalanista, en donen fe. Tots dos a més, marginats dels seus càrrecs de responsabilitat, eren militars competents i lleials a les forces catalanes sense cap altre motivació que guanyar la guerra a favor del règim legal republicà. A aquestes ingerències hem d’afegir-hi primer la inclusió d’una brigada procedent de l’antiga columna comunista Carles Marx, la 146 i l’arribada de comissaris i caps comunistes dins la 30 divisió. El desvirtuament de la columna i els seus orígens s’inicia amb el predomini comunista que intenta desintegrar-la. També cal precisar que l’ofensiva d’Aragó de març del 1938 farà que la 132 brigada resti fora del territori català aïllada de la seva 30 divisió i actuï a Llevant i la zona sud fins a les acaballes de la guerra. Al mateix temps, les mesures coercitives i la repressió i vigilància de comissaris i comandaments catalanistes, seran constants fins el final de la contesa.
I malgrat tot això, les actuacions al front i les accions en les que van participar tots aquells homes van ser prou remarcables. No van ser pocs els esforços portats a terme per part dels primers comandaments militars per dotar aquestes unitats amb eficàcia i organització a diferència de la resta de columnes. Un exèrcit o una unitat no s’improvisava en poc temps i tanmateix s’aconseguí crear unes forces disciplinades i efectives al front. Tots els comandaments que esmenten la columna o 30 divisió elogien la seva organització, des de Rojo fins a Pozas, Cordón, Guarner i, lògicament Pérez Salas. Amb tots aquests obstacles, les brigades 131 i 132 es distingiren allà on van lluitar i intervenir.
Aquest breu estudi doncs està dedicat a tots aquells que lluitaren per Catalunya i la legalitat, els qui caigueren al front i aquells qui van sobreviure a la guerra: a Portalrubio, Martín del Río, Vivel del Río, Utrillas, Pancrudo, la serra d’Alcubierre, La Torre de los Negros, Belchite, Sierra Gorda, Terol… I als qui van caure en defensa de Catalunya a finals de 1938 o lluitaren i moriren en el llunyà camp de batalla a Andalusia i Extremadura el gener de 1939.