Catalans, a les armes!

Cap altre partit s’identificava amb una majoria de la ciutadania catalana —tot i l’enorme poder social i efectiu de les forces anarcosindicalistes— com Esquerra Republicana de Catalunya. Des del primer instant en què s’endegava el cop d’estat a Catalunya el 19 de juliol del 1936 molts integrants dels partits catalanistes es trobaven preparats per prendre les armes en defensa de les llibertats del seu país. No foren pocs doncs aquells qui s’organitzaren a les seus dels partits, ateneus i casals, arreu del país. Amb tot, i sense disposar de les armes adequades, calia igualment vetllar per la democràcia i pel govern de la Generalitat, el poder legítim del govern autònom català. Però no només el militant de carrer, l’integrant vinculat als moviments socials i polítics de caire catalanista i d’esquerres, va mobilitzar-se. Ja hem vist com els primers en prendre consciència de la defensa de la legitimitat davant la revolta feixista van ser aquells qui ocuparen càrrecs oficials dins les forces de seguretat i s’anticiparen als esdeveniments. Molts militants catalanistes d’Esquerra es mantingueren desvetllats la nit del 18 al 19 de juliol i fins i tot en els dies anteriors. I sense ells saber-ho, aquells combats contra un cop d’estat mal organitzat suposaven la primera lluita de la contesa. També hem esmentat Escofet i Guarner, i seria del tot injust assenyalar només la impotència de les autoritats civils i militars al llarg d’aquells complicats dies davant el desgavell revolucionari. Els responsables de l’ordre públic, juntament amb els militars lleials en aquelles jornades immediates creaven la Conselleria de Defensa de la Generalitat, encapçalada pel tinent coronel d’aviació Felip Díaz Sandino. I des d’aquest organisme i els seus serveis es vetllava per facilitar el bon funcionament d’un element que esdevindrà fonamental al llarg de la guerra: l’aviació. La Conselleria decretà ràpidament la mobilització de gairebé tots els pilots civils catalans establerts al camp del Prat i on hi trobem personatges adscrits al moviment catalanista, com Marià Foyé, membre de Palestra, —també en Joan Maluquer Wahl i Joan Caballé i Painous— i difusor des d’aquesta entitat dels valors catalans gràcies a les activitats esportives del vol sense motor amb el grup Falciots. Al servei de la Generalitat tot un conjunt d’aviadors civils oferirien els seus coneixements al govern català, com en Josep Canudas, pare de l’aviació catalana; Guillem Xuclà, Jaume Camarasa, Lluís Aguilera, Jaume Picanyol i tants d’altres, a més de les dues primeres aviadores catalanes: Dolors Vives i Mari Pepa Colomer. Durant les primeres setmanes de la guerra els pilots al servei de la Generalitat de Catalunya donaran cobertura des de camps d’aviació de Lleida, El Prat o Sariñena, seu de l’esquadrilla Alas Rojas, i recolzaran a les columnes, realitzaran vols d’enllaç i, a més, de vigilància a la costa catalana davant una possible amenaça marítima. Molts d’ells al llarg de la guerra intervindran amb diversos graus d’implicació, uns s’integraran a l’aviació militar, d’altres exerciran de professors de vol. Entre ells no podem oblidar a Josep Maria Carreras, pilot que participarà a la Segona Guerra Mundial amb els britànics, Àngel Orte, el primer aviador que realitzà la volta aèria a la península el 1923 i que participarà a l’expedició a Mallorca l’agost de 1936.

Front d’Aragó, sector de Bujaraloz, agost 1936 Milicians de la Columna Durruti després del dinar, prenen el cafè mentres llegeixen la premsa. En primer terme a la dreta el comandant Enric Pérez Farràs, militant d’Esquerra i cap militar de la columna organitzada per la CNT.

La col·laboració estreta entre militars i civils, ja sigui en aviació o amb les forces de terra, serveix per desmentir el tòpic de la desorganització entre les files republicanes. Aquests són els altres grans i injustament oblidats que protagonitzaren el màxim esplendor i progrés de l’aviació civil catalana. Tanmateix, la col·laboració de la ciutadania i de molts altres sectors professionals podria continuar amb el llegat cabdal de la medicina i les aportacions a l’esforç de guerra, amb els doctors Moisès Broggi, Josep Trueta, Joaquim Nubiola, Frederic Duran i Jordà o Pere Gabarró, tots ells fent la guerra a la mateixa guerra. En aquest sentit, hem de parlar dels preparatius per a la sortida el dia 20 d’agost de 1936 del primer equip quirúrgic encapçalat pel doctor Corachán i format pels doctors Corachán Llort, Company, Lorenzo, Cabanilles Aluja i Masoliver. També tenim notícia de la sortida el 5 de setembre del segon tren hospital en direcció Tardienta amb els doctors Jaume Aiguader, Josep Mestre i Puig, Perramon i Tussó, així com la preparació d’un tren quiròfan dotat amb totes les necessitats: sala d’esterilització, d’operacions, instal·lació de raigs X, llits i lliteres. En aquest sentit, la tasca de la Generalitat s’afegia al voluntarisme dels 1 Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià. Crònica Diària de la Generalitat de Catalunya. Dia 24 de juliol de 1936. Sectors professionals i el 17 d’octubre de 1936, el Consell de Sanitat de Guerra anunciava la creació de cursets de serveis hospitalaris per a infermers de centúria.

Aquest esforç de guerra comú el veiem a començaments de setembre igualment a la Columna Macià-Companys quan molts dels integrants civils observaran la disciplina militar i fins i tot accediran a l’Escola de Guerra cursant diverses especialitats, bé sigui a Infanteria, Cavalleria o Artilleria. També en aquest context, hi trobem integrants de la FNEC, la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, com en Pere Carbonell i Fita, estudiant de l’Escola Normal de la Generalitat, ingressat a l’Escola d’Artilleria per formar-se com a oficial dins aquest Cos, o el mateix Víctor Torres. Hem parlat de Palestra, de les entitats de l’aviació civil mobilitzades, però també cal fer esment a tots aquells membres del CADCI, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria, a més d’altres entitats que s’afegirien a una lluita comuna per vèncer la revolta dels militars rebels.

Amb tot plegat —una voluntat que, com hem vist comprenia tots els sectors socials i polítics catalans— era obvi que calia aprofitar i unificar esforços des del vessant catalanista amb una força militar dirigida per comandaments professionals. I així fou com es decidí portar a terme la creació de dues columnes, una anomenada Francesc Macià i l’altra amb el nom de Lluís Companys. Hem d’exposar que aquestes primeres unitats van esdevenir un contingent propi diferenciat respecte els grups de milicians i columnes que d’ençà del cop d’estat frustrat havien estat el braç armat d’una revolució que, amb el seu desori anava més enllà dels límits de la col·lectivització i el poder revolucionari implantat als carrers de molts pobles i ciutats. Sense exèrcit i amb unes forces de seguretat aclaparades pel desgavell revolucionari, la constitució de les dues columnes militaritzades suposava la reivindicació de la catalanitat d’una gran majoria de ciutadans.

Alguns dels integrants de la Columna Macià-Companys ja havien pres les armes en dos episodis anteriors als que viuran al front. Un d’ells serà arran dels successos d’octubre de 1934, on hi perdran la vida importants representants de la militància independentista. Després de plantar cara a un exèrcit millor armat, amb metralladores i peces d’artilleria davant escopetes de caça, Remingtons, Winchesters i pistoles, alguns dels insurrectes catalans aconseguiran fugir i evitaran ser capturats per l’exèrcit espanyol a les ordres del general Batet. Un any i mig més tard, molts d’aquests catalans seran novament protagonistes i tindran oportunitat de tornar a prendre les armes per defensar Catalunya i la legitimitat republicana durant els dies 19 i 20 de juliol de 1936, davant un exèrcit que sortia als carrers de la ciutat de Barcelona i Catalunya per estendre un cop d’estat que dos dies abans s’havia desencadenat a l’Àfrica.

Barcelona, 13 agost 1936 El president Companys mostra als periodistes, al Palau de la Generalitat, la primera bomba d’aviació, de 12 quilos, fabricada a Catalunya.

Però la situació no era pas massa afalagadora en aquells moments. En paraules del militar professional Vicenç Guarner que actuava com assessor del Comitè de Milícies Antifeixistes «la nostra situació militar quan em vaig incorporar al Comitè de Milícies era descoratjadora. D’una manera desordenada, sense coordinació d’accions i gairebé sense elements, havien sortit cap a Aragó des del mateix dia 23 de juliol diverses improvisades columnes de milicians, en un desplegament estratègic que jo qualificava de mapa Michelin».

La més emblemàtica de les columnes milicianes adreçades a contrarestar les unitats sedicioses a l’Aragó, desplegades en aquest mapa Michelin, la primera gran unitat va ser l’anomenada Columna Durruti formada per uns 2.000 o 3.000 voluntaris, integrada per anarquistes i militants de la CNT i encapçalada pel militar, i militant d’Esquerra, Enric Pérez Farràs. Va sortir de Barcelona el 24 de juliol per passar per Lleida i encaminar-se fins a Saragossa, tot i que restà aturada a Pina i Osera. L’expedició estava composada per prop de 100 vehicles, amb 30 autocars i 60 camions, entre aquests, 4 vehicles cisterna de la CAMPSA, 15 camions amb 12 peces d’artilleria, 15 ambulàncies militars i de la Creu Roja, blindats Hispano-Suiza i un camió amb equip telegràfic. Juntament amb Pérez Farrás i Durruti, la primera columna també estava integrada pel tinent de la Guàrdia Civil Pere Garrido.4 A finals d’any estava conformada per 59 centúries, 28 metralladores, 5 morters i tres bateries d’artilleria. També es trobava la Columna Ortiz, dirigida per Antonio Ortiz, de caire anarcosindicalista, amb uns 2.000 combatents entre els quals hi havia soldats del regiment d’Alcántara. Conquerí Casp i Alcanyís i restà estabilitzat en el seu sector davant Belchite. Estava a més reforçada per la petita columna aragonesa Saturnino Carod i una altra de lleidatana comandada per Hilario Zamora.

La segona columna estarà composada per uns 3.000 homes dirigits pel comandant Salanova, els capitans Ortiz, García Miranda i Navarro, juntament amb els tinents Macià i Sáenz Daza, els alferes Moreno, Calzada i Tomàs, amb el tinent de metralladores, Riutort i el tinent de màquines, Gómez. Integrada per soldats del regiment d’Alcántara 14, militants de la CNT, d’Esquerra Republicana de Catalunya i Estat Català. Com veiem doncs, una unitat amb importants efectius de l’antic exèrcit republicà.

L’anomenada tercera columna reunia entre 2.000 i 3.000 homes i estava comandada per José del Barrio, Jordi Arquer i Josep Munienda, amb afiliats del POUM, la UGT, el Partit Socialista i el Comunista. Disposava de 60 metralladores, una secció de morters i una de bombes de mà Lafitte. Segons els informes oficials hi havia un grup nombrós de miners de Sallent i Súria i també d’asturians: «aquests darrers es trobaven a Barcelona amb motiu de l’Olimpíada Popular, molt ben municionats de dinamita i formant una unitat de xoc». També alguns dels seus integrants eren estrangers que havien vingut per l’Olimpíada Popular, l’alternativa als Jocs Olímpics de Berlín, reunits a la centúria Thaelmann. Operava al nord de la Columna Durruti a partir del 25 de juliol i pretenia flanquejar Osca pel sud tot i que quedà aturada a Tardienta i la serra d’Alcubierre. La Crònica Diària de la Generalitat de Catalunya concreta doncs aquesta tercera columna heterogènia, configurada amb integrants del POUM i també comunistes, tot i que després el mateix POUM tindrà la seva pròpia columna, anomenada Lenin i amb el mateix Jordi Arquer i Josep Rovira com a responsables. Arribats a l’Aragó el seu sector va ser als encontorns d’Osca, a la zona de Bellestar. El POUM però, organitzà una altra columna de prop de 1.000 combatents dirigits per Oltra, Picó i Balada que s’emplaçaria a la zona de Tierz, que s’atansà cap al front d’Aragó el 26 de juliol a les 19 hores des de les estacions de França i del Nord.

Els homes del POUM participarien en durs combats a Estrecho Quinto i Monte Aragón. El 25 d’agost sortien des de Barcelona les columnes Carles Marx i Thaelmann, juntament amb una banda de música que desfilà pels carrers de la ciutat, acompanyada per una segona unitat configurada per guàrdies civils, guàrdies d’assalt i mossos d’esquadra.

Per la seva banda, a finals d’agost també sortiren dues columnes més, Los Aguiluchos i la Roja y Negra integrades per les joventuts llibertàries i amb Josep Guarner com assessor militar. D’altres unitats dispars i heterogènies es van dirigir cap a Osca, com la columna manada per Eduardo Villalba Rubio amb uns 3.000 combatents, molts d’ells, soldats de les guarnicions de Barcelona, Girona, Lleida i la Seu d’Urgell, més nombrosa que les restants donat que enquadrà també a efectius de la Columna Ascaso i que assetjà Osca per Siétamo. Mariano Bueno dirigiria les forces de la Columna Pirinenca formada per joves catalans, alguns d’Esquerra i també d’Estat Català, desplegada a l’Alt Aragó. Una altra columna prevista per sortir a mitjans d’agost serà la Francisco Ascaso, «amb milicians de totes les armes», segons notícia del Comitè de Milícies Antifeixistes del 13 d’agost del 1936.

Tanmateix, i tot i la sortida el dia 24 de les primeres unitats de milícies, mínimament organitzades, —la primera des de la Diagonal a les 13 hores; la segona des de l’estació de França; i la tercera des de la del Nord—, hem de precisar que dos dies abans ja s’havien produït alguns esdeveniments molt puntuals a l’Aragó. A les tres de la tarda del 22 de juliol, els primers avions lleials, sortien en direcció cap a Saragossa per bombardejar la capital; també es van realitzar dues actuacions de reconeixement i es produí la mort dels primers combatents antifeixistes: López, pertanyent al Sindicat de Banca i Borsa i el líder de la revolta de Fígols de 1933 Manuel Prieto. Aquell matí del dia 22 sortia de Barcelona la primera expedició de tropes amb diversos automòbils de les organitzacions obreres per temptejar el terreny tot tornant a la tarda. També, membres de la CNT ho feren des de Tarragona.

Finalment, cal tractar de la columna de la qual ens ocuparem a partir d’ara, la Macià-Companys, unificada a partir de dues columnes, la Francesc Macià i la Lluís Companys, integrades per joves militants d’Esquerra Republicana de Catalunya majoritàriament, tot i que completades amb afiliats d’Estat Català i d’altres simpatitzants i afiliats catalanistes. Formades per uns 1.300 voluntaris segons un dels seus organitzadors, la unitat anirà poc a poc augmentant els seus efectius gràcies a l’entusiasme de molts partidaris de lluitar sota les ensenyes catalanes. Planificada amb un important desplegament de components militars professionals, serà dirigida pel tinent coronel Jesús Pérez Salas: «En los primeros días de septiembre fue organizada en Barcelona una columna de milicianos pertenecientes al partido de Esquerra Republicana de Cataluña. Se hallaba compuesta por mil doscientos hombres, armados con fusiles y cuatro ametralladoras. Para todas estas armas había diez cajas de municiones. Este era todo el material bélico que el partido mayoritario de Cataluña, al que pertenecía el presidente de la Generalidad, había conseguido reunir entre el inmenso armamento que existía en la región. Debido a esta escasez de armas, no pudo ser organizada una columna mucho más numerosa, pues había hombres suficientes para ello». Així doncs, coneixem gràcies al màxim comandament de la columna que donada la manca d’armament no es pogué constituir una unitat més gran, tot i que com més endavant veurem, de voluntaris no en van faltar fins a la crida de les primeres lleves forçoses.

Els fronts en aquest sector de l’Aragó s’anirien definint poc a poc i Osca o Saragossa no foren les úniques capitals assetjades. També ho va ser Terol per part de la columna de Hierro, formada per integrants del País Valencià. Donada la situació a la rereguarda de les capitals catalanes, la creació de les columnes no deixà de ser un èxit relatiu atès que es destinarien al front i durant els primers mesos prop de 20.000 combatents a les trinxeres de l’Aragó. Amb tot, en aquests primers moments, l’eficàcia militar d’aquestes unitats esdevingué un desastre. Saragossa no va ser mai conquerida malgrat estar poc defensada, amb uns 10.000 efectius, forces escasses però ben organitzades i disciplinades. Aquesta situació respongué a una manca de direcció coordinada entre els càrrecs militars assessors i els líders polítics i sindicals de les columnes, fet que comportà la inexistència d’una estratègia comuna i eficaç al mateix temps. El desgavell militar es plasmà al front d’Aragó però també en l’operació més ambiciosa d’aquells primers dies, el desembarcament del capità Alberto Bayo a les Illes Balears amb una expedició ben preparada però poc coordinada entre els governs i forces i amb una manca d’implicació del govern central republicà. A més a més, el cop de gràcia de l’operació es produí després del desembarcament, amb l’arribada del material aeri italià a Mallorca que acabà amb els anhels d’ocupació de les Balears per part dels milicians catalans i valencians. La superioritat aèria en aquell front, amb uns pocs avions moderns italians, va ser suficient per amenaçar els caps de platja, les tropes milicianes i els vaixells de transport, a més d’esborrar del cel els pocs avions antiquats de l’Aeronàutica Naval lleials. Aquesta situació assenyalarà una dinàmica que es repetirà durant la resta d’operacions militars de la guerra: sense el domini de l’espai aeri, qualsevol acció bèl·lica estava condemnada més tard o més aviat al fracàs.

Com dèiem, l’exèrcit revolucionari a base de columnes de voluntaris patia una important manca de disciplina. Sovint aquests abandonaven les seves posicions, d’altres vegades actuaven individualment i es sacrificaven homes valerosament sense cap benefici o utilitat. No existia jerarquia, els caps eren cabdills amb prestigi, la instrucció militar era en la majoria de casos inexistent o deficient i s’assimilaven més a una força bel·licosa de caire antimilitar més que no pas a una força militar. Mancà doncs per part dels dirigents sindicals i de partits l’organització d’una milícia revolucionària efectiva al front que mancomunés esforços, mentre els militars professionals lleials al règim republicà restaven impotents. Com ja havia succeït altres vegades a la història de Catalunya, els responsables van crear un exèrcit de «miquelets» sense massa possibilitats de victòria degut a l’arribada de material modern i noves tàctiques promogudes pels aliats dels feixistes. I per acabar-ho d’adobar el manteniment de les columnes suposava un cost elevat per a les arques de la Generalitat. Així, la conselleria de Treball i el comissari de Defensa de la Generalitat, Lluís Prunés, afirmava el 5 de setembre que el cost de manteniment de les columnes a l’Aragó comportava unes despeses de 200.000 pessetes diàries.

Tanmateix, a la rereguarda la situació, si exceptuem la repressió per part d’elements incontrolats, era més organitzada que al front. Catalunya gaudia d’una important autonomia, amb un exèrcit improvisat, forces policíaques i tribunals. A més la unió dels responsables sindicals i les autoritats de la Generalitat facilità un gran miracle: convertir del no res la indústria catalana de pau en una indústria de guerra. La Comissió de la Indústria de Guerra es va crear per decret del 7 d’agost del 1936 i presidida pel conseller Josep Tarradellas arribà a construir bombes d’aviació, mines antisubmarines, obusos, cartutxos, pistoles, bombes de mà, fusells, fusells metralladors, pólvora, vehicles, filferrades… material que es posava a disposició del conjunt de tota la República. Novament, cal destacar dos militars més que a les ordres de Tarradellas participaren en aquesta fita: el coronel d’artilleria Ricardo Jiménez de la Beraza i el comandant d’enginyers d’aviació Miguel Ramírez de Cartagena. Un dels primers projectes d’armes serà el fusell metrallador Fontbernat, fabricat a Olot i anomenat amb el cognom d’un dels caiguts durant la lluita a Drassanes el 20 de juliol: Enric Fontbernat, un dels conjurats de Prats de Molló, compromissari en l’elecció del president de la República i amic de Josep Tarradellas. Igualment, la Comissió crearà la pistola Ascaso, en honor del líder sindicalista mort també a Drassanes el 20 de juliol.

La Crònica Diària de la Generalitat de Catalunya del 20 de juliol cita els morts produïts a Drassanes després d’un simulacre de rendició dels soldats aquarterats: un capità d’assalt, quatre guàrdies, el diputat d’Esquerra al Parlament de Catalunya Amadeu Colldeforns, els esmentats Francisco Ascaso i Enric Fontbernat, a més del funcionari del Departament de Treball Jové Brufau. La lluita s’havia perllongat, amb atacs de l’aviació del Prat contra la caserna, prop de dues hores. Enric Fontbernat serà objecte d’un homenatge pòstum el 29 d’agost de 1936.

Una de les primeres actuacions esdevindrà la fabricació de bombes d’aviació a la fàbrica Elizalde. La primera, presentada pel mateix Companys el dia 13 d’agost. I una setmana més tard, continuava a bon ritme la producció de bombes en aquest emplaçament i es preparava per a la reparació de motors d’avions i la fabricació de granades i projectils diversos.

Barcelona, 9 agost 1936 El president Companys visita ferits de guerra a l’Hospital General de Catalunya, com s’anomenava aleshores l’Hospital de Sant Pau.

València, 7 agost 1936 Milicians catalans a punt de marxar cap a les Illes amb l’expedició del capità Bayo.

Al marge però de la comissió catalana, d’altres elements relacionats amb la indústria de guerra van ser exemplars, com el trasllat de la factoria de CASA (Construcciones Aeronáuticas S.A.) des de Getafe fins a Reus, del qual en fou responsable un tècnic militar català d’aviació: Josep Aguilera Cullell. Reus i Sabadell, a més d’altres tallers i petites indústries d’aviació al servei de La Gloriosa proporcionaren la construcció de més de dos-cents caces Polikarpov I-15, coneguts popularment com a «xatos» al llarg de la guerra.

L’esforç bèl·lic també comportà una nova mesura que consistí en la redacció i elaboració d’un nou decret, aquest cop destinat a formar i capacitar oficials i sotsoficials per a les forces catalanes: el 26 d’agost del 1936 s’impulsava l’Escola de Guerra amb la finalitat de resoldre el greu problema de la mancança d’aquests comandaments a les columnes. Tanmateix, alguns líders anarquistes manifestaren de manera contundent la seva oposició a la militarització de les milícies, a diferència de la resta del territori republicà, on la militarització es va fer efectiva. Així, l’endemà, dia 27, la Conselleria de Defensa de la Generalitat sol·licitava per mitjà de la premsa a totes les organitzacions sindicals que enviessin a l’Escola Popular de guerra de les Milícies Antifeixistes aquells afiliats que semblin adequats o necessaris per realitzar un breu curs teòric-pràctic i poder ésser aptes per assumir comandaments19. Igualment, a mitjans d’agost els responsables del Comitè de Milícies demanaven primer als mestres armers «retirats o en qualsevulla altra situació en que es trobin acollits…, presentar-se en el terme de 72 hores al Departament de les Milícies Antifeixistes a fi de destinar-los a prestar servei a les Dependències de la localitat». I el mateix succeïa poc després amb els especialistes pirotècnics, cridats per presentar-se a les dependències del Parc d’Artilleria de Sant Andreu, amb la finalitat d’integrar-se en els tres torns laborals de les indústries de guerra.

De manera gradual doncs, quelcom començava a canviar a Catalunya. El 26 de setembre, dues setmanes després de la marxa de la Columna Macià-Companys al front, Companys formava un nou govern i a començaments d’octubre es dissolia el Comitè de Milícies Antifeixistes. A finals d’aquell mateix mes la Generalitat ordenava per decret la militarització de les milícies. Hom contempla aquest fet com una clara i ferma voluntat d’assolir un exèrcit qualificat per enfrontar-se a un enemic, aquest sí, disciplinat, i a més ajudat per italians i alemanys. Fins i tot Durruti, poc abans de la seva mort al front de Madrid assenyalà: «Renunciaremos a todo menos a la victoria».