L’Escola de Guerra: planter de l’oficialitat catalana

Sant Cugat del Vallès, març 1937 El president Companys passa revista als nous reclutes a l’escola militar de Pins del Vallès, el nom de Sant Cugat del Vallès durant la Guerra Civil.

Paga la pena fer un breu parèntesi en la trajectòria de la Columna Macià-Companys al front de guerra i la vida a la rereguarda catalana, per fer esment d’un fet si més no important per a la mateixa columna i els seus futurs integrants. Ens referim a la creació de l’Escola de Guerra que intentarà resoldre el greu dèficit d’oficials que patien les forces republicanes. Sens dubte, aquest fet respon a la necessitat de preparació del personal qualificat per a les accions al front, per a les columnes i centúries creades per les forces politicosindicals, inclosa la mateixa Columna Macià-Companys. Es feia imprescindible satisfer un dèficit evident, atès que la combativitat de molts voluntaris i llur valentia no servia per a res sinó existien els quadres i comandaments necessaris per dirigir les accions i conèixer les maniobres adequades. Calien doncs homes amb escreix que sabessin conduir els soldats al front i, al mateix temps conèixer i aplicar les instruccions que es donaven des dels quarters generals on s’emplaçava la superioritat de la futura divisió. Un veritable planter d’oficials, especialment brigades, tinents i alferes sortiran de l’Escola de Guerra emplaçada a Sarrià, a l’antic col·legi dels Escolapis.

La creació de l’Escola de Guerra sorgirà arran d’un decret del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya publicat el dia 2 de novembre, per ordre de la Conselleria de Defensa on s’especificava que amb la finalitat de posar en marxa l’escola de guerra creada per decret del 26 d’agost es nomenava amb caràcter provisional tot un seguit de personal de caràcter militar professional, el qual restava confirmat en els seus càrrecs per endegar la iniciativa. Els directors honoraris de l’Escola eren els sindicalistes Abad de Santillán i García Oliver per la CNT, Cabré Pallàs i Duran Rossell pel PSUC i el comandant de la Guàrdia Nacional Republicana Escobar. L’inspector de l’Escola era un responsable ja conegut, Vicenç Guarner, el cap de la secretaria tècnica d’operacions; el secretari general delegat de la Conselleria de Defensa el capità d’infanteria Lara del Rosal i el cap d’estudis era el tinent coronel d’enginyers Marino Jimena Ruiz. Els professors eren entre d’altres els comandants d’artilleria Fons Jofre de Villegas; d’enginyers Blasco Cirera; d’infanteria Plaza Ortiz, Capdevila Esterás i Mayor Martín; i d’intendència Antolín Gutiérrez. En total, prop de vint-i-cinc comandaments professionals, a més de nomenar com a professors auxiliars un tinent, tres alferes, sis cadets, dos oficials d’oficines militars, un músic i dinou sotsoficials. Tot plegat un quadre molt complet que constava de nou caps militars, deu capitans, dotze oficials sotsalterns, cinc oficials assimilats, sis alumnes d’oficial i dinou sotsoficials.

Un dels molts catalans integrats en l’exèrcit i preparat per sortir-ne oficial, en Joan Sales, pocs dies després de la sortida de la columna catalana cap al front, escriu en una carta a la seva amiga Mercè Figueres el 20 de setembre del 1936: «Almenys ara funciona una Escola de Guerra de la Generalitat de Catalunya; ja era hora. M’hi vaig apuntar ¿és que caldria dir-ho? Tot seguit; els vespres arribo a casa cansat de topografia, hipologia, fortificació, tàctica i altres coses que em toca estudiar». El futur alumne de l’Escola de Guerra també ens proporciona el seu pensament a l’entorn de la situació militar i política viscuda a la rereguarda republicana en aquells moments: «L’Escola de Guerra de la Generalitat em sembla l’única cosa assenyada que s’ha fet fins ara. La va iniciar un grup d’estudiants i joves llicenciats nacionalistes amb l’esperança d’atreure-hi el jovent universitari; amb la idea, que crec encertadíssima, que calia improvisar tan de pressa com es pogués els quadros d’oficials de l’exèrcit català que les circumstàncies estan demanant a crits. Com que sempre ens perd allò de tants caps, tants barrets, a un altre grup se li ha acudit que allò que calia organitzar amb el jovent universitari són unes Milícies Alpines (sembla que, amb bon sentit, les rebatejaran Pirinenques) que a través de les comarques muntanyoses de l’Alt Aragó intentaran establir contacte amb l’exèrcit basc; idea excel·lent (si és que la realitzen) però que té l’inconvenient de restar a l’Escola de Guerra molts dels seus possibles contingents i precisament dels millors». I amb la mateixa sinceritat i amb un punt crític, Sales també ens dóna el seu parer pel que fa a la voluntat de creació de les milícies, amb una observació aclaparadora: «Els mou sobretot la il·lusió de constituir una columna en què tothom sigui nacionalista, sense adonar-se que així contribueixen a aquest absurd que són les columnes de partit. El nacionalisme català no hauria de ser de partit sinó el comú denominador de tots i d’altra banda aquests xicots, que ara seran simples soldats de les Milícies Alpines o Pirinenques, farien molt més servei a Catalunya com a oficials escampats per totes les columnes i enquadrant-ne els soldats». El nostre protagonista però, no deixa de fer esment a «una iniciativa al capdavall generosa i ben intencionada». L’Escola de Guerra marcarà profundament la personalitat de Sales i els seus companys llicenciats mesos després, destinats a diferents fronts, per l’aprenentatge rebut i les experiències compartides amb els companys aspirants a oficials també d’ideologia catalanista: l’Enric Usall i l’Eduard Ferrer de la FNEC seran alumnes i companys d’estudi.

La voluntat de Sales i de tants altres integrants d’ideologia política d’esquerres i nacionalista, s’inscriu en un ampli moviment que, lluny de la simple integració en una determinada columna o centúria, pretenia formar homes preparats per enfrontar-se al feixisme, com en el cas d’en Pere Carbonell i Fita, qui amb vint anys i quan esclata la rebel·lió militar, estudiava per a mestre a l’Escola Normal de la Generalitat de Catalunya. Militant també de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, FNEC, ens parla de l’Escola Popular de Guerra i la seva futura formació com a artiller republicà: «el seu ensenyament, com he pogut comprovar, era modèlic: la majoria dels professors es comportaven amb sentit comú i ens proporcionaven els coneixements i les tècniques indispensables per a debutar sobre el terreny».3 Pere Carbonell, també ens explica el com i el quan del seu ingrés a l’Escola de Guerra, gràcies a les recomanacions del seu amic, l’Eduard Ferrer, ingressat abans que ell mateix: «Mira, així que vam saber que s’obriria l’Escola, uns quants hi vam anar per matricular-nos-hi. Als Escolapis de Sarrià, on s’havia d’instal·lar, no hi vam trobar més que els militars que havien estat nomenats com a instructors. Ens hauries d’haver vist, ells i nosaltres, l’Armilles, en Raimon Galí, en Pey, l’Emeri March… i jo, escombrant, traslladant taules i cadires i col·locant pissarres, en les sales on s’haurien de fer les classes als prop de vint-i-cinc que volíem cursar els estudis».

Carbonell ens precisa que la motivació de la formació com a oficials militars a l’Escola es devia a la creació per part de la Generalitat de l’Exèrcit de Catalunya. En les seves mateixes paraules «hi havia quelcom més, encara, quelcom d’esperançador, en aquell precís moment, la sensació que a Catalunya s’estava forjant un futur nacional gràcies a la creació de l’Exèrcit de Catalunya, que donàvem com un fet. Fins a quin punt va arribar a arrelar aquesta esperança, ho vaig poder constatar, al cap de molts anys, en llegir l’esquela mortuòria de l’escriptor Joan Sales, passat, com nosaltres, per l’Escola Popular de Guerra. Deia: “Joan Sales… Tinent de l’Exèrcit de Catalunya”. La família no posà a l’esquela capità, respectant el criteri del company finat, perquè l’ascens a capità s’havia produït quan aquell exèrcit havia deixat de ser de Catalunya». Carbonell va pertànyer a la 4a promoció, amb més de 300 candidats, nombre molt inferior a la primera de les promocions, la de Ferrer, que només comptà amb prop de 25. La motivació de pertànyer a un exèrcit català, va ser doncs la causa de l’augment d’aspirants que havien de formar part del planter d’oficials catalans. Entre els companys de Pere Carbonell, també trobem el menorquí Rafael Pellicer, àlies Maó i en Jaume Tarragona, mort en l’exili a Mèxic. I entre els professors responsables, el president, el comandant Domingo Lara del Rosal, el director d’estudis, el tinent coronel d’Enginyers Mario Giménez Ruiz i el cap d’estudis, el comandant d’artilleria José Fons Jofre de Villegas. També coneixem que a finals de setembre de 1936, concretament el dia 25, prop de 500 alumnes ja formaven part dels aspirants destinats a formar-se en els afers de la guerra. Al mateix temps, el govern català tampoc no deixà d’un costat la formació d’altre personal especialitzat, concretament de la creació de pilots militars d’aviació. Així, el conseller de Defensa, a més de mobilitzar les diverses classes de tropa, afirmava en la reunió del consell de la Generalitat del dia 29 de setembre, la voluntat de crear una escola d’aviació, mobilitzar els pilots civils i decretar la instrucció militar obligatòria.

L’Escola serà l’eina indispensable per nodrir oficials qualificats, ja fossin d’artilleria, cavalleria, enginyers o d’infanteria, que més endavant seran emplaçats a diverses unitats establertes al front. La primera de les promocions sortirà el 27 de novembre, tot i que anteriorment i durant la fase regida pel Comitè de Milícies ja havien estat promoguts alguns oficials i sotsoficials per a les Milícies catalanes. De fet, la formació de tots aquests voluntaris segons decret havia de constar de 45 dies per aquells que esdevinguessin oficials subalterns i 65 per als futurs comandaments superiors. En aquest darrer cas, per Pere Carbonell, com per la resta de companys de promoció, els 65 dies es dividiren en dos cursos: el de caràcter general i el corresponent a l’especialitat que havien triat, l’artilleria. L’alumne, amb un total d’unes 500 hores, havia d’assumir tots aquells coneixements relatius a l’ensenyament de l’especialitat i a més podia gaudir d’interinatge o bé dormir a casa.

Tanmateix, de totes les mesures endegades pel govern català, la més important serà la creació de l’Exèrcit de Catalunya. L’Escola de Guerra i l’Exèrcit de Catalunya tanmateix, seran projectes adreçats a assumir la veritable situació de guerra amb diferent sort. L’una es mantindrà i funcionarà durant un llarg període; l’Exèrcit de Catalunya, en canvi, esdevindrà només un breu episodi que provocarà el desencís a molts dels integrants de la columna, entre aquests, els futurs oficials sortits de l’Escola de Guerra. El somni de lluitar immers en un exèrcit autònom català, amb uns comandaments professionals lleials a la República, serà només una il·lusió d’uns mesos de durada.