Annex

Breu relació de la intervenció del militar Martín López Segarra a la Columna Macià-Companys

Aquest document va ser redactat per Martín López Segarra el 1993, en el seu exili mexicà, i fet arribar a Víctor Torres.

Com que em vaig incorporar a la Columna Macià-Companys quan era a l’estació de França, a Barcelona, per traslladar-se al Front d’Aragó, no puc pas dir res sobre el seu procés de formació els dies precedents a la meva incorporació.

Composaven la Columna voluntaris d’Esquerra Republicana de Catalunya i, en petita proporció, els d’altres partits de la regió catalana, així com altres ciutadans sense afiliació a partits polítics.

Per al comandament de la Columna es va designar al tinent coronel d’Infanteria Jesus Pérez Salas. El comissariat l’exercia Artemi Aiguadé, secundat per Juan Moles i Enric Canturri. També formaven part de la Columna el tinent coronel d’Infanteria Jaume Bosch, el major Ricard Pujol i el capità Aníbal Lobo. I per últim, com a ajudant de la Columna, qui traça aquestes línies.

No recordo la data exacta de la partida, però m’atreveixo a assenyalar que va ser a la segona quinzena de setembre de 1936.

El destí inicial va ser Alcanyís (Terol), on es rebria l’ordre de cobrir el front. Un cop en aquesta ciutat vam consolidar i remodelar les centúries que composaven la columna. No recordo bé el nombre de milicians que en formaven part, però crec que m’hi aproximo si dic 2.500. L’armament disponible no crec que passés de dos mil fusells tipus màuser i quatre metralladores. Els soldats de la guerra francoprussiana, al 1870, anaven més ben fornits.

Es tractà d’instruir als milicians en el maneig del fusell i la metralladora, així com en el llançament de granades de mà, però sense poder fer exercicis de tir. L’escassetat de municions ho va impedir. L’únic que es va poder aconseguir és que sapiguessin protegir-se aprofitant el terreny.

Per fi van assignar un sector del front a la Columna. El Quarter General es va traslladar a Montalbán (Terol), restant a Alcanyís només el personal administratiu.

En aquestes condicions de precarietat es va ocupar el front comprès entre Huesa del Común (Terol) i Portalrubio (Terol), colindant amb la columna anarquista Ortiz i l’Exèrcit de València. No puc precisar la data en què es va produir el primer contacte amb l’enemic; desafortunadament vam haver de lamentar baixes, entre elles la de Molino, mort quan comandava un grup de centúries l’objectiu de les quals era Villanueva del Rebollar de la Sierra (Terol).

El temps ha esborrat de la meva ment la data en què dues companyies (o centúries), sota el comandament del major Andrés Imbernón Vila, es van traslladar a la zona de Tardienta per ocupar el sector del front, a Alcubierre (Osca), després de la pèrdua de Leciñena, defensada aquesta per contingents del POUM.

Començament d’una organització castrense dependent de la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya

La Generalitat de Catalunya es fa càrrec de la direcció de les unitats combatents i les reorganitza seguint les normes clàssiques. Aquestes unitats s’agrupen per formar ne altres de més grans i congruents amb els conceptes militars. Així, a l’heterogeneïtat de les milícies de partit li succeeix la unitat Divisió, sense perdre el nom inicial. Totes les unitats divisionàries dependran de la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya, al mateix temps que estaran a les ordres del Cap del front d’Aragó, que estableix el seu quarter general als encontorns de Tardienta (Osca).

No recordo quantes vegades unitats de la Divisió van establir contacte amb l’enemic, d’acord amb les ordres del comandament al front, però les altres divisions no es van moure. El resultat era que removíem el vesper i en rebíem les picades. Així, una acció duta a terme el dia de Nadal de 1936 va resultar francament infructuosa al sector de Portalrubio, portada a terme per la Divisió. Crec que al mateix temps que es va dur a terme una acció ofensiva al Nadal de 1936, es va prendre Fuenferrada. Poc va durar el domini sobre aquest lloc: el 5 de febrer de 1937 es va perdre quan les forces marroquines, comandades per Yagüe, van prendre també Vivel del Río.

El 5 de febrer de 1937 la Divisió va enfrontar un atac al sector de Vivel del Río (Terol), dut a terme amb forces marroquines sota el comandament de Yagüe. La nostra pobresa d’armament era tal que difícilment es podria suportar un atac d’unitats preparades, ben armades i amb suport suficient d’artilleria i aviació. La Divisió disposava d’una bateria de tres peces d’obusos de 10.5, fusells màuser, altres d’una sola càrrega winchester i metralladores insuficients. Era il·lusori creure que poguéssim gaudir de poder ofensiu. Només podíem tenir una mica d’eficàcia en l’acció defensiva. Les forces que cobrien el front del sector van mantenir la línia, malgrat la inferioritat manifesta en armes i elements, quasi dos dies de combat i sense reserves. El valor és necessari a la guerra, però no suficient.

Arribaren reforços esglaonats: un batalló de cadascuna de les divisions Ortiz, Durruti, POUM i un quart la identitat del qual no recordo. No portaven l’armament que marquen les plantilles. Anaven tan mal armats com nosaltres.

Es va perdre la posició de la cota 1.050 (anomenada primera avançada). La defensa del pont sobre el riu Martín acabà en retirar-se el batalló Ortiz, que va ser el primer reforç; però la unitat del capità Aníbal Lobo es mantenia, així com la resta de forces al nord i al sud de Vivel, és a dir, entre Portalrubio i Huesa del Común.

El tinent coronel Pérez Salas, que es trobava a Barcelona per assumptes oficials, va arribar a primeres hores del segon dia de combat. Al dia següent va ordenar, un cop que l’enemic cessà l’atac, rectificar el front del sector de Vivel i situar-se a la línia Pajazo-Martín del Río, Huesa del Común, d’acord amb instruccions rebudes del comandament del Front d’Aragó. Calgué retirar-se de Portalrubio per la impossibilitat de defensar-lo. L’enemic va aconseguir el seu objectiu estratègic: tenir lliures les entrades al Maestrat, al mateix temps que aclaria el front nord de Terol.

Dos dies més tard el conseller de Defensa de la Generalitat de Catalunya, Isgleas, es va presentar al quarter general de la Divisió, acompanyat de l’estat Major, per tractar de recuperar la línia primitiva del front utilitzant les forces que havien arribat al sector. Fracassà en l’intent. Se li va indicar la necessitat de reforçar la defensa de Portalrubio com a posició estratègica. En va fer cas omís.

El front d’Aragó passa a dependre directament del Ministeri de Defensa de la República

No recordo la data exacta en què es va dur a terme la reorganització de les unitats. Crec que m’hi aproximo si dic març. Se suprimeixen els noms i només es coneixeran pels números que, en el nostre cas es coneixerà com a 30 divisió i formarà, amb dues més, el XII Cos de l’Exèrcit, que estarà sota el comandament del coronel de cavalleria Pedro Sánchez Plaza. La nostra Divisió estarà formada per les brigades 131, 132 i 146. La primera d’aquestes brigades mixtes estarà sota el comandament del major Andrés Imbernón Vila i les altres dues tingueren més endavant per comandants al tinent coronel Correa i al major Antoni Blàvia, respectivament. El front seguia sent el mateix, ocupant el sector central la 131, al nord d’aquesta la 132 i la 146 més al sud.

El dia 3 de maig de 1937, data en què es va produir l’anomenat Cop de maig, una companyia de Seguretat i Assalt del Govern d’Aragó va tractar de tallar-nos la carretera eix de la Divisió, al mateix temps que un petit grup de la divisió 25 va envair el nostre sector. Mitjançant una trucada telefònica als responsables d’amdues organitzacions es va tornar a la normalitat.

A mitjans del mes d’agost, la 131 brigada i el comandant de la Divisió, així com el post de comandament d’aquesta es van traslladar a la zona de la 25 divisió, on hauria de prendre part en les accions del que s’anomenaria Batalla de Belchite.

Per això es va posar a disposició del comandament de la 30 Divisió una brigada mixta de la divisió veïna (crec que era la 25, comandada per Ortiz). La missió assignada: impedir l’arribada de reforços procedents de Saragossa i assolir el vèrtex geodèsic Sillero.

Crec recordar que va començar l’acció cap al 15 d’agost. Es va avançar en la direcció assenyalada i també seguint el ferrocarril veïnal que surt de Saragossa cap al sud. S’aconseguí, el primer dia, prendre unes alçades immediates a la línia de partida, però aviat van arribar reforços de la capital aragonesa. Crec que, a més d’una unitat de Canàries, també hi intervingueren forces marroquines que deurien portar l’esforç principal. La lluita va ser dura en tot el front de la Brigada 131, amb sensibles pèrdues, entre aquestes les de dos capitans amb el mateix cognom, Gracia; un d’ells Gracia Piazuelo ferit molt greu al ventre i que afortunadament ha estat a Mèxic molts anys; l’altre, mort a Puebla de Albortón. De la resta de baixes no en recordo número ni noms. Naturalment, per no tenir-ne el mateix contacte.

La brigada mixta que ens afegiren ocupà la posició anomenada «Novia del Viento» (crec que es deia així), quan la seva guarnició es va retirar cap a Belchite. El major Antonio Sierra, admirable company i amic, sempre que trucava des del primer esglaó de combat, feia un comentari graciós sobre aquesta unitat.

Quan Belchite va quedar en poder de les forces republicanes es va rebre l’ordre del XII Cos de l’Exèrcit de retirar-nos a la nostra base el comandant de la Divisió i el seu equip de comandament. La brigada 131 romandria al sector de combat, incorporada a la divisió 25, al voltant de 15 dies més.

La 131 Brigada Mixta va tornar a la seva base. Fora d’escaramusses al front de la Divisió, res important es va produir al front, apart que els comandaments superiors van decidir que la 146 brigada mixta passés a formar part de l’exèrcit de Llevant.

Al mes d’octubre de 1937 es va preparar una ofensiva del bàndol republicà que sortiria del front de la Divisió. L’objectiu era arribar a Calamocha (Terol) i Caminreal (Terol). Pla que s’hauria d’haver realitzat des de feia temps: enllaçar el front de l’Est amb el del Centre a Alcolea del Pinar (Guadalajara).

Per això la Divisió avançaria seguint la carretera d’Alcolea del Pinar-Tarragona, coordinant la seva acció pel nord amb el cos d’exèrcit comandat pel tinent coronel Casado, amb qui vaig tenir un canvi d’opinió i li vaig lliurar tota la informació sobre la zona d’acció assignada. La Divisió era a punt d’emprendre la marxa quan una ordre superior suspenia l’ofensiva. Causa: un tinent coronel de cavalleria s’havia passat a l’enemic amb les ordres d’operacions. Almenys això és el que ens van explicar. L’única vegada que crèiem tenir l’artilleria necessària no passà d’un simple desig.

Després d’aquest pintoresc episodi vaig haver d’internar-me en una clínica per ser operat d’estómac; pel que vaig estar absent durant els mesos de novembre, desembre i gener. Al mateix temps el comandant de la Divisió, Pérez-Salas, va ser nomenat cap de personal del Ministeri de l’Exèrcit i posteriorment sotssecretari de l’Exèrcit de Terra. El va succeir en el comandament de la Divisió el tinent coronel Alberto Arrando, també de l’Arma d’Infanteria.

Vaig tornar al meu càrrec el primer de febrer de 1938. En la meva absència es va modificar el desplegament de la Divisió o, millor dit, de les dues brigades mixtes; vam tornar a la pobresa artillera, però pobresa absoluta.

Va arribar el 9 de març de 1938. En els quatre o cinc dies que van precedir aquesta data vam observar un moviment inusitat de l’enemic en tot el front de la Divisió. Es va donar informació precisa sobre el cas; cosa que provocà una trucada per teletip de les Alçades. Van preguntar: —«Si tan segur és, quina maniobra durà a terme l’enemic?». Se’ls va contestar: —«Arribar a l’Ebre per separar l’Exèrcit de l’Est de la resta de la Zona Republicana i, si en tenen ocasió, explotar l’èxit».

Efectivament, van explotar l’èxit i van arribar fins a Lleida. Sembla ser que a les Alçades hi havia més interès per Extremadura. Mesos més tard, quan estava amb el XXIV Cos de l’Exèrcit, un company diplomat de l’Escola Militar que es trobava a l’Estat Major Central, em va comentar la sorpresa que va causar la veracitat de la informació.

Davant dels plans de l’enemic la nostra Divisió només comptava amb fusells i armes automàtiques, però sense arribar a completar les plantilles. L’artilleria i protecció aèria eren una il·lusió. En canvi l’enemic comptava amb una infanteria totalment armada i motoritzada en bona part, amb gran suport artiller i aeri, a més d’unitats blindades.

L’atac va començar amb un desplegament constant de l’aviació enemiga, sobrevolant especialment les línies de comunicació per immobilitzar-nos. Es va poder mantenir la línia del front a la zona de la 132 brigada mixta. La superioritat manifesta de l’enemic en armament, i també numèrica, no va trigar en irrompre en tot el front de la Divisió. Aquesta unitat va ser anorreada i fets presoners, entre ells, el major Campos. La 131 brigada mixta va suportar l’atac el primer dia; va abatre un avió italià de caça i en va fer presoner el pilot. El dia 10 el comandament de la Divisió va destacar als tinents Francesc Jaques i Andreu Fàbregas per fer-se càrrec de l’italià, però ja estava tancat el setge sobre el comandament i estat major de la brigada. Ja no existia unitat combatent.

El comandament de la Divisió va ordenar el replegament del Quarter General a Calanda. Només vam quedar a Oliete el comandant de la Divisió, el tinent José Estela i jo. Estàvem enfront d’unitats blindades que, per fortuna nostre, van fer una parada prolongada. Vam estar esperant l’ordre de retirar-nos, però aquesta no va arribar fins el dia següent, el 9. Havia de desplegar a Oliete una brigada de carrabiners a la que se li va donar, en aquesta localitat, l’ordre d’operacions escrita, però no va arribar a temps.

Ens vam retirar i, en arribar al nou post de comandament a Albalat de Cinca (batejat com «El Lluitador»), ens va sorprendre l’aviació enemiga, que no cessava en la seva vigilància, i ens va bombardejar impunement. El resultat va ser tres ferits i un contusionat: el tinent Estela ferit al cap, el xofer també al coll, el que relata aquest full a la regió renal i el comandant de la Divisió, tinent coronel Arando, contusionat.

Des d’aquest episodi vaig deixar de pertànyer a la 30 Divisió.