Catalunya desballestada

Linyola, setembre-octubre 1938 El comissari de la 146 brigada mixta de la 30 divisió, Víctor Torres, parla als soldats.

Després de la desfeta a l’Aragó i de l’entrada de les tropes franquistes a Catalunya, el front restava novament aturat degut a l’esforç al qual havien estat sotmesos atacants i defensors. Aquests últims però, havien resultat molt més malparats que no pas els franquistes i a més havien perdut un immens territori, efectius i armes. Calia doncs recuperar-se del cop sofert i formar un contingent que defensés el que restava de Catalunya. A partir del mes d’abril del 1938, els nous efectius es nodririen amb les darreres reserves de recursos humans i materials per reorganitzar durant el mes de maig les malmeses tropes republicanes. A mitjans d’abril es cridava a files a les lleves d’homes de fins a 35 anys i també als més joves, la coneguda lleva del biberó o de 1941, molts dels quals encara no havien complert els 18 anys. Els organismes militars a Catalunya creaven al mes de maig el GERO o Grupo de Ejércitos de la Región Oriental —nom molt indicatiu—, gran unitat conformada per l’Exèrcit de l’Est i l’Exèrcit de l’Ebre, emplaçats aquests a Catalunya. El territori català que quedava restaria defensat per dues fronteres hidrogràfiques, els rius Segre i Ebre. I ben aviat s’iniciaran algunes operacions per posar a prova a les noves unitats republicanes a la Terra Ferma.

Val a dir que durant la segona meitat d’abril de 1938 els republicans van hostilitzar el cap de pont que els franquistes tenien establert a Seròs. I precisament el sector lleidatà serà un dels escenaris principals durant les accions a finals del mes de maig iniciades per l’Exèrcit de l’Est i que esdevindran el bateig de foc dels joves reclutes catalans tot i la seva precària i, en alguns casos, nul·la preparació militar. També, la diferència ja no només quantitativa sinó també qualitativa anava agreujant-se entre ambdues forces. La lluita no podia ser doncs més desigual, tot i que al principi l’ofensiva obtingué uns èxits immediats i una bona coordinació de l’aviació i l’artilleria. Des del 22 de maig fins el dia 29 es desenvolupen aquests atacs, una veritable prova de foc per a l’exèrcit que s’està reorganitzant i un intent infructuós —i a l’hora ambiciós— que pretén ocupar les centrals elèctriques pirinenques tot avançant en el cap de pont de Balaguer, al sector de Tremp i Llavorsí. Els atacs al cap de pont de Balaguer seran realment acarnissats amb divisions «nacionals» que fins i tot han de ser rellevades pel desgast. Els combats es produeixen a la Sentiu, al cap de pont de Tremp, a Vallfogona i a Sort i Seròs. En paraules del mateix Rojo, aquesta prova per a l’exèrcit reconstituït evidenciava la seva inconsistència i concloïa amb l’afirmació que calia seguir amb el perfeccionament de la seva organització. El tossal de Déu o tossal Gros, anomenat pels republicans el Merengue, esdevindrà en un símbol del carnatge viscut pels reclutes de la lleva de 1941.

Durant aquests dies de maig, la 30 divisió s’emplaça en un dels sectors atacats entre els dies 22 i 29 de maig, als caps de pont de Tremp i de la Baronia, i concretament als voltants d’Alòs de Balaguer, davant les posicions de la 51a divisió franquista. La divisió ha d’intervenir com a part de l’ofensiva general al front del Segre i de la Noguera Pallaresa. A la matinada, cap a les dues, la 30 divisió ataca cap al cap de pont franquista de la Baronia entre el Peladet o Badaülls. Aquest darrer emplaçament es trobava defensat pel regiment de Valladolid 20, que rep el foc d’artilleria dels republicans, tot i que aconsegueix resistir l’atac. També resistiran les unitats franquistes que defensen la Baronia en concret a la cota 660, pertanyents al regiment de Galícia 19. Les baixes dels republicans s’apropen als 100 morts.

Hem de dir que aquestes accions de les forces governamentals demostren manca d’iniciativa, atès que es repeteixen les escomeses de la mateixa manera: preparacions d’artilleria i avenços frontals contra les posicions franquistes que dominen les altures. Una i altra vegada, i fins el dia 29, es repeteix el cicle i la dinàmica dels enfrontaments. El dia 24, les tropes republicanes de la 30 divisió s’havien apropat novament a les posicions, tot i que els defensors els rebutgen aquest cop amb bombes de mà.1 El regiment de Valladolid resistí fins l’aturada dels combats aquell dia 29 de maig.

Més endinsats cap a la rereguarda republicana, prop d’uns 50 quilòmetres de distància, a l’Hospital militar de Cervera, hi trobem inscrits un seguit de combatents de la 131 brigada morts, suposem com a resultat dels combats al front. Es tracta de Joan Huguet Siuret i Pere Martorell Fàbregas (31 anys) del batalló de Sapadors de la brigada, morts tots dos el 26 de maig del 1938; Jacint Conull Pallecer, mort el dia 27 i del 521 batalló; també d’aquest batalló en Jaume Baget Casanovas, el dia 28 de maig i de la 3a companyia del 521 batalló; i dos integrants més que moriren durant l’agost de 1938: Josep Masriera Simon, del 523 batalló, 2a companyia (mort l’11 d’agost) i Joan Planella Camps (18 d’agost), pertanyent al 521 batalló de la 3a companyia. I el 14 de novembre és la data de decés de Francesc Robert García (27 anys), del 530 batalló.

Després d’aquests enfrontaments a la Terra Ferma, es produirà una nova ofensiva que, segons els comissaris i comandaments republicans serà la definitiva i amb la qual podrà assolir-se la victòria final. Així, la batalla de l’Ebre es planteja com la batalla que ha de servir per evitar la caiguda de València i a l’hora aconseguir un èxit propagandístic tant a la rereguarda com fora de les fronteres, tot cercant un ressò internacional, en una demostració fefaent que la República i el seu exèrcit encara poden guanyar la guerra. Aquest atac a gran escala, pretendrà també assolir un objectiu més ambiciós: guanyar temps per enllaçar la guerra amb un enfrontament europeu que més tard o més aviat s’ha de produir a causa de les ambicions nazi-feixistes i les desacreditades democràcies de França i Anglaterra. Malauradament, aquesta possibilitat es diluirà amb el pacte de Munic signat el 30 de setembre de 1938 entre Adolf Hitler i Neville Chamberlain, fet que suposa el lliurament de Txecoslovàquia als alemanys i, de passada, la impossibilitat que la guerra europea esclati en aquells moments de tensió.

A la batalla de l’Ebre succeirà —de manera sobredimensionada— el mateix que havia passat a la resta de les ofensives republicanes, amb el greuge d’escometre un atac amb greus deficiències. La primera, haver de lluitar amb un riu de gran cabal a les espatlles; fer-ho sense els mitjans de transport per poder avançar i explotar els guanys dels primers dies; i finalment, per la manca de protecció aèria durant la travessa del riu i el retard de cinc dies fins l’arribada de les esquadrilles republicanes al teatre d’operacions. A totes aquestes mancances hi hem d’afegir sens dubte la inferioritat endèmica en artilleria i aviació. La batalla, tot resumint els esdeveniments, es desenvolupà des del 25 de juliol fins els 16 de novembre, 116 dies de combats i lluites constants. Després d’iniciar una ofensiva ben planificada, de grans dificultats i amb molta audàcia, sense precedents en la història militar de Catalunya, els republicans aconseguiran conquerir un extens territori proper als 70 quilòmetres, ocupar importants enclavaments i fer prop de 4.000 presoners. Amb tot, a començaments d’agost el front restarà estabilitzat i els republicans es dedicaran a fortificar les seves posicions. Fins a set contraofensives franquistes calgueren per recuperar el territori perdut amb un nombre de baixes avui encara difícils d’avaluar, possiblement entre les 60.000 per part de republicans i 40.000 pels «nacionals», entre presoners, morts i ferits.

La batalla de l’Ebre assenyala la fi de l’exèrcit a Catalunya, atès que després de l’esforç realitzat pels soldats res no podrà fer-se per reposar els homes i armes perduts en aquests gairebé quatre mesos de lluita. La prolongació de la batalla no té altra explicació que la topada entre la mentalitat de Franco, basada en recuperar el terreny pam a pam malgrat el cost que comportés, davant la inesperada resistència dels soldats republicans que suportaren veritables allaus de metralla en emplaçaments i fortaleses naturals com les de les serres de Pàndols, Cavalls, la Fatarella i Lavall. Novament, el perill d’altres fronts republicans amenaçats —en aquest cas València—, la propaganda i les decisions polítiques havien condicionat la determinació d’emprendre una nova ofensiva amb els efectius establerts a Catalunya. Tanmateix, si el que es pretenia aconseguir era resistir com promulgava Negrín, allò més lògic i raonable hagués estat defensar el que restava de Catalunya fortificant les defenses a l’Ebre i el Segre. Així doncs, i com era ja habitual, la política decidia les accions al front i novament Catalunya se sacrificava a canvi de no res.

Mentre es lluitava a l’Ebre, la 30 divisió republicana es trobava a la zona d’operacions de Vilanova de la Barca, a Lleida, on el 9 d’agost de 1938 s’inicia una ofensiva destinada a alleugerir la situació al front de l’Ebre. De fet, aquest no era el primer dels atacs al sector de Lleida, ja que el 22 de juliol al sector de Baladredo, dominat per un cim superior als 2.000 metres d’altitud i en una zona abrupta de la Noguera Pallaresa, també es desenvolupen combats intensos. Les operacions a Vilanova de la Barca fineixen el 18 d’agost de 1938, sense la intervenció de la 131 brigada mixta que havia restat a la reserva, però si que ho fa la 153, agregada a la 30 divisió juntament amb la 131 i la 146. I precisament trobem a un ja recuperat de la seva convalescència Víctor Torres, com a comissari de la 146 brigada emplaçada aquesta davant les posicions franquistes del cap de pont de Balaguer.

La malaguanyada 30 divisió, ja escapçada per la voluntat dels nous comandaments comunistes, continuà patint adversitats, aquest cop amb la repressió ferotge i aleatòria vers aquells integrants no comunistes. No n’hi hagué prou amb la marginació dels militars professionals sense adscripció al comunisme que l’havien dirigida eficaçment, ni amb l’intent per fer perdre la identitat de la divisió originària. Aquest darrer fet és del tot incomprensible, per bé que fins i tot els nacionals havien conservat les brigades navarreses originàries i, fins i tot els requetès catalans del Terç de Nostra Senyora de Montserrat, els soldats de Deu, s’oposaren a l’agregació de reclutes que no eren catalans ni carlins per completar la unitat, decisió que va ser respectada pels comandaments franquistes. Aquests fets, viscuts al bàndol oposat, evidencien el sectarisme que des de feia mesos s’anava imposant a les files de l’exèrcit republicà, les seves brigades i divisions. Però com diem, les mesures repressives anaven més enllà de tot allò racional, de manera contraproduent pels republicans i la voluntat de guanyar la guerra. En Pérez Salas ens exemplifica l’aplicació de mesures extremes contra els elements republicans originaris de l’antiga columna. L’antic comandament, constantment rebia informes dels militants d’Esquerra Republicana amenaçats per la seva ideologia i, fins i tot arribaren a produir-se episodis com el que ens descriu en aquestes línies: «Un soldado que salió al principio de la guerra con la columna que yo mandaba y que había merecido mis felicitaciones por su extraordinario comportamiento en la defensa de Portal Rubio [sic], donde manejando un fusil ametrallador diezmó a una compañía enemiga, fué fusilado por haberse retrasado unas horas en el disfrute de un permiso concedido. Por testigos presenciales supe la expresión de la cara de aquel hombre, en el momento de ser fusilado, que reflejaba a un mismo tiempo extrañeza, indignación y pena. En el último segundo, la indignación dominó sus sentimientos y, sin poderse contener ante tanta injusticia, lanzó una granada de mano que llevaba oculta, contra el jefe que había ordenado su muerte. La bomba no estalló y ese jefe se libró así de un justo castigo». Potser no calgui fer massa comentaris a l’entorn d’actuacions com aquesta. Amb l’arribada del poder dels comandaments comunistes, les mesures per evitar les desercions, realment nombroses per part dels reclutes cridats a files en l’exèrcit republicà, van assolir nivells desproporcionats. Tanmateix, en molts casos no n’hi havia prou amb arraconar els no comunistes, sinó que en alguns casos, es considerava oportú eliminar-los, amb la pèrdua que això suposava de combatents veterans i experimentats. En aquest mateix sentit, també ens explica Víctor Torres la incomoditat que sentien ell i el seu comandant de la 146 brigada, militant de la CNT i de cognom Teresa, davant l’estreta vigilància a la qual estaven sotmesos, ja que aquests tampoc no pertanyien com la resta, al partit dominant del cos d’exèrcit i de la divisió.

A les acaballes de la batalla de l’Ebre, durant la primera setmana de novembre de 1938 es desenvolupen combats acarnissats per defensar el sector de Seròs degut sens dubte a les necessitats del front de l’Ebre, on les forces republicanes es trobaven en plena fase de retirada. La zona prevista per atacar i avançar-se al cop definitiu de Franco contra Catalunya era el Baix Segre. El dispositiu republicà inicial estava format per dues columnes formades per dues divisions. La primera, havia de creuar el Segre per Torres de Segre i Soses, avançant cap a Seròs i fins i tot, i si es podia, envoltar la capital del Segrià. La columna sud, per la seva banda, havia de progressar per Aitona i Seròs fins a Fraga. Les unitats que hi intervingueren foren les brigades mixtes 23, 24 i 149 de la 16 divisió, la 94 brigada, la 121 i la 179. Davant seu, es trobarien amb unes forces superiors i a més amb posicions ben defensades formades per la 151 divisió, la 51, la 40, una brigada de la 53 divisió i d’altres efectius com un regiment de la 13 divisió, un batalló de metralladores i dues companyies de tancs.

L’operació republicana, tot i ser molt menor que la de l’Ebre, té algunes semblances amb aquesta, realitzada mesos avanç: la travessa d’un riu amb cert cabal i lluitar amb aquest riu a les espatlles, així com l’inici de l’operació nocturna, prevista per a la nit del 6 al 7 de novembre de 1938. Per uns moments i amb un èxit inicial important, succeí també el mateix que havia passat el 25 de juliol a l’Ebre: el pànic i la confusió inicial de les tropes «nacionals», unitats de segona línia, es produeixen per la rapidesa i el sigil dels republicans en el moment de realitzar l’operació, però no es pot explotar l’èxit. Hi intervé el poc que resta de l’aviació republicana davant una massa imponent d’aparells enemics que aviat faran acte de presència, mentre es travessa el riu Segre per Aitona, Seròs i Torres de Segre. Com sempre, l’operació inicial resulta ben executada i efectiva i cauen en mans republicanes Soses i Aitona, però poc després es produeix la reacció habitual dels franquistes i el dia 20 s’efectua la retirada republicana. Les baixes per les dues parts són elevades. L’escassa capacitat de penetració, —uns vint quilòmetres d’extensió per un quilòmetre de profunditat en el primer dia— havia tornat a jugar una mala passada a les ambicions de Rojo i el progrés de les seves tropes es deté ben aviat. L’operació finalitzava el dia 23 de novembre amb la pèrdua de més de 10.000 combatents republicans. Totes aquestes baixes no havien servit ni per aconseguir distreure forces a l’Ebre, ni assolir i mantenir el territori guanyat a l’enemic. D’aquesta manera, les forces que devien defensar Catalunya restaven delmades continuadament en tots els fronts, mentre les tropes republicanes a la zona centre seguien inactives o intervenint en accions puntuals i de poca rellevància.

Cap de pont de Balaguer, tardor 1938 D’esquerra a dreta, dempeus: Josep Borràs, «el nen», Víctor Torres i Jaume Serra Gasulla. Ajeguts: milicà de Linyola, X i Vilardell.

Durant aquelles jornades finals, en el moment en el qual ja tot estava pràcticament perdut, tenim constància d’alguns components de la 131 brigada ingressats a l’Hospital Militar Número 2 (Grup Saleses) emplaçat a Manresa. Són combatents morts a començaments de desembre de 1938. Els noms són els dels soldats Joaquim Oliveras Calapés (19 anys) i de Caldes de Malavella, mort el 6 de desembre del 38, del 3r batalló; Ramon Pibernat Jurín, mort l’1 de desembre, de Cassà de la Selva i de la 2a companyia del 522 batalló; Miquel Solà Marimont, de Pals (19 anys), del 523 batalló, 1a companyia, mort el 20 de novembre del 1938; i de Ramon Pujol Balart (25 anys), de Bellver de Cerdanya i del 523 batalló, 2a companyia. I també el caporal d’Anglès Francesc Bayés Ribes de la 4a companyia, 3r batalló de 28 anys, mort el 7 de desembre del 1938. A més, hi consta en l’Hospital 4 (Grup Natura) Alfredo Viel Azuara de 22 anys, originari de Montalbán i mort el maig del 1938, segurament un dels molts aragonesos integrats a les files catalanes en els inicis de la guerra.

Les forces de la 131 brigada a començaments de novembre com gran part de la resta d’unitats republicanes a Catalunya es troben amb importants mancances d’efectius. Un informe de l’Exèrcit de l’Est datat el 8 de novembre de 1938 a l’entorn del «Estado de Existencias y falta de personal de las divisiones de este Ejército» enregistra el nombre de components en 6 caps superiors, 25 capitans, 93 subalterns, 4 metges i veterinaris, 215 sergents i 2.873 soldats de tropa. I assenyala la manca d’un capità, 4 subalterns, 68 sergents i 909 homes per trobar-se del tot complerta d’efectius.

Hem de precisar també que poc abans del començament de la definitiva batalla per Catalunya a finals de desembre de 1938, la 131 brigada pertany a l’XI cos d’exèrcit, integrada a la 30 divisió i manada pel tinent coronel Romero Martín, juntament amb les brigades 146 i 153. La resta d’unitats de l’Exèrcit de l’Est eren el X cos i el XVIII. Totes aquests grans unitats amb les seves divisions i les pròpies de l’Exèrcit de l’Ebre, s’emplaçarien al llarg d’un front ja indefensable. El sector que hauria de protegir la 30 divisió correspon a la zona d’Artesa de Segre i per tant restà afectada al XVIII cos d’exèrcit com a força de reserva. Al llarg dels primers dies de la batalla, concretament el dos de gener de 1939, també s’agrega a la 30 divisió la 176 brigada.

La caiguda del que restava de Catalunya, amb unes defenses aïllades de la resta del territori, sense recursos humans disponibles i amb la impossibilitat per rebre els subministres retinguts a França, era només qüestió de temps. Davant un enemic que anava esdevenint en una força poderosa i la pròpia que s’anava reduint i perdia efectivitat, la possibilitat de defensar Catalunya es feia inviable malgrat el suposat optimisme de Rojo. Tanmateix, hem de dir que la definitiva ofensiva contra Catalunya ha estat titllada injustament de desbandada. Amb una inferioritat aclaparadora pel que fa a l’aviació, que havia estat una de les armes fonamentals per a la victòria franquista i també d’artilleria, no seran pocs aquells qui es neguen a llençar les armes i amb una situació desesperada encaren la derrota amb resignació i amb ràbia. Malauradament, encara quedaven molts combatents que perdrien la vida en defensa de la terra.

Un cop finalitzen els combats a Seròs el 23 de novembre, un grapat de divisions desfetes després de l’esforç a l’Ebre i de la darrera escomesa realitzada a l’escenari del Baix Segre, els exèrcits de l’Ebre i de l’Est tenen com a objectiu inassolible defensar Catalunya. Aproximadament es disposa de prop de 200.000 soldats, tot i que els efectius reals dotats amb armament no superaven els 100.000, amb la meitat de les seves 250 peces d’artilleria inutilitzades i amb prop de 100 tancs i blindats poc operatius. Pel que fa a aviació, la situació era encara pitjor, amb poc més de mig centenar de caces I-15 i I-16, un petit grapat de bombarders SB-2 Katiuska i pilots i tripulacions exhaustes que no havien gaudit de cap període de descans pràcticament des de la primavera del 1938. A aquest fet, hi hem d’afegir que des del mes de juliol no s’havien rebut reforços i que no se’n rebrien més pel tancament de la frontera francesa. Es comptava també per a la defensa del territori d’un seguit de línies en profunditat amb pocs elements constructius defensius que, de fet no seran altra cosa que línies útils només per reagrupar les forces que es baten en retirada. Per la seva part, Franco compta amb prop de 300.000 homes enquadrats en el Ejército del Norte, amb sis cossos d’exèrcit: el Corpo Truppe Volontarie italià (Gambara), el de Navarra (Solchaga), el d’Urgell (Muñoz Grandes), el d’Aragó (Moscardó), el Marroquí (Yagüe) i el del Maestrat (García Valiño). A més, formaven part del dispositiu d’atac més de mig miler de peces d’artilleria i uns 500 avions de caça i bombardeig per donar recolzament a les accions terrestres.

Tot i que l’ofensiva estava prevista per al dia 10, aquesta no es produirà finalment fins el 23 de desembre quan una reduïda preparació d’artilleria i aèria obre pas a les primeres unitats que avancen en el sector de l’Exèrcit de l’Est. La 26 divisió és la unitat que suporta l’embranzida al sector del Segre que té com a objectiu Artesa de Segre i Cervera, tot i que els republicans no s’ensorren i resisteixen uns dies. Per la seva banda les forces italianes progressen fins 30 quilòmetres a la zona defensada per l’Exercit de l’Ebre, malmès per l’esforç de l’Ebre. L’avenç dels italians és un èxit però el cos d’exèrcit de Navarra aconsegueix una progressió molt discreta.

L’artilleria i l’aviació franquistes fan la seva feina i així al sector del Segre cedeix la 94 brigada a Monteró. Al llarg de les dues primeres setmanes i amb la caiguda de les localitats de les Borges Blanques i d’Artesa de Segre, la derrota estava servida a Catalunya. Caiguda Artesa, indret que defensaven les brigades de la 30 divisió, ja només cal un moviment pel sud-est i envoltar per enèsima vegada les posicions que encara resisteixen. Així ens ho mostra el comissari Víctor Torres en la darrera estada amb la 30 divisió: «Nosaltres iniciàrem la retirada en direcció a Artesa de Segre oferint resistència quan les ocasions es presentaven, que eren poques. Recordo tanmateix els combats violents al Coll del Rat i a la serralada de Gualter a prop de Ponts». I també es refereix a l’etern malson de la infanteria republicana, l’element cabdal que feia impossible la resistència, «la presència quasi permanent de l’aviació feia molt difícil el reagrupament i la reorganització de les unitats ja molt delmades i, a partir d’aquell moment, la retirada en direcció a Solsona i Sant Llorenç de Morunys fou un veritable calvari: perseguits per l’aviació i la cavalleria, disposant de municions escasses, amb uns proveïments cada vegada més problemàtics i un cansament que s’anava acumulant, les esperances de capgirament de la situació anaven esvaint-se i ja s’albirava clarament la trista perspectiva d’una derrota inexorable».6 Poc després i perdudes les viles de Solsona i Sant Llorenç de Morunys, Torres es traslladava per ordres superiors i es presentava als voltants de Berga on es trobava el comissari de l’XI Cos d’Exèrcit, juntament amb la Intendència, Sanitat i el Cos de Tren de la unitat. A començaments de gener de 1939, la 131 brigada havia entrat en línia ocupant el lloc de la desfeta 26 divisió.

Torres també ens parla de la seva marxa de la 146 brigada poc abans de traslladar-se a Berga: «El comiat amb els companys d’armes que estaven en aquells verals: Palacios, Boixeda, el comissari del Cos de Tren, etc. fou completament normal i sense una excessiva emoció, però potser sí que amb una certa recança motivada probablement pel desconeixement del meu substitut. (…) Un adéu a la brigada, doncs, no pas gaire sentimental per dues raons que considero essencials: la primera, per les meves pròpies ganes d’abandonar aquella formació a la qual es podien albirar perspectives poc falagueres i, per l’altra part, perquè la confusió i el nerviosisme d’aquell moment eren poc aptes per les escenes sentimentals, en certa manera superades per una presència constant de l’instint de conservació personal i col·lectiu força justificat aquells dies». El comissari s’estarà amb alguns membres del quarter general, antics coneguts com Pere Rostes, Martín López Segarra o Blanqué Vellart i després passà a Vic, més a prop de la línia de front on es combatia encara durant dos dies.

Els republicans, com era habitual resisteixen en punts molt concrets i en d’altres s’esfondren i reculen donada la inferioritat numèrica i la manca de mitjans. Fins i tot hi ha accions de l’Exèrcit de l’Ebre amb contraatacs lluitant a camp obert i sense protecció aèria, amb un clima advers, sense robes d’hivern, ni ranxo calent. Tanmateix, en algunes ocasions fins i tot la lluita esdevé suïcida i provoca l’extermini dels soldats que suporten els atacs. També intervenen les unitats guerrilleres i d’altres forces que capturen integrants franquistes de les seves avançades. Tot plegat fa que malgrat la superioritat de mitjans els guanys dels franquistes siguin minsos. Les unitats més combatives en aquells dies, com les del Vè Cos d’Exèrcit han d’acudir a tapar les escletxes que constantment es formen cada cop que s’intenta organitzar el front. El dia 15 de gener cauen Reus i Tarragona. I com si fos una broma macabra, aquell dia els francesos obren la frontera francesa per fer arribar l’armament que feia dies es trobava retingut. No cal dir que aquest gest de benevolència dels francesos, que temen que els italians es trobin massa prop de la frontera, no servirà per a res. Durant la segona setmana de gener els franquistes arriben a Igualada i Manresa, mentre el 23 tot un altre exèrcit de funcionaris surt de Barcelona en direcció a la frontera. Els intents per defensar la capital són del tot infructuosos malgrat alguna resistència puntual. La caiguda de Barcelona, confirma allò que ja era previsible. La guerra estava perduda a Catalunya.

A la rereguarda catalana, mentre tant s’intenta transmetre la voluntat de resistència d’un exèrcit desfet a una societat civil desmoralitzada per les notícies de la rereguarda, la precarietat d’aliments i l’amenaça dels bombardeigs sobre les ciutats catalanes. Els dies 29 i 31 de desembre es reprodueixen dos articles que commemoren el segon aniversari de la mort del capità Molino a La Humanitat. Però ni aquests actes ni els discursos dels dirigents que apel·len a la resistència mentre marxen cap a la frontera seran útils per soldar la fractura i descomposició del front i la rereguarda catalana. La voluntat de resistir d’uns pocs serà un esforç infructuós davant l’aclaparadora força militar i el poder dels exèrcits franquistes. Mentre tant, una nova litúrgia s’implanta a cada vila ocupada, les misses de campanya, on els combatents guanyadors i els ciutadans realitzen cerimònies religioses que agraeixen la liberación. Amb tot, el cerimonial també va acompanyat pels saqueigs, les desfilades i els assassinats. Badalona, Granollers o Mataró són ocupades entre el 27 i 28 de gener. La conquesta de pobles i ciutats comporta sovint la més cruel repressió per part d’algunes unitats franquistes i en molts casos els drets dels presoners no es respecten per fer via i seguir avançant amb tota rapidesa. Per als civils que fugen, els acompanyarà el perill de ser bombardejats o metrallats pels camins i carreteres, camí de l’exili. Es mor per les bales, les malalties, el fred o l’esgotament físic.

La 131 brigada mentre tant, segueix la reculada de la resta de tropes no sense deixar de combatre. A finals de gener de 1939, s’emplaça a Osona, concretament a Vic, i es replega fins a la frontera francesa. El seu cap, Martínez Luna, és deposat del seu càrrec per la seva actuació els darrers dies de combats. Precisament Víctor Torres es trasllada al P. C. de Vic a Olot, concretament a Sant Esteve d’en Bas.

Rojo aconsegueix amb molt esforç establir precisament una línia de defensa amb les unitats disperses als encontorns del riu Tordera, el Montseny i Vic, Berga i la Seu d’Urgell. El 3 de febrer els franquistes arriben a uns 50 quilòmetres de la frontera i dos dies després es permet travessar-la als primers combatents desarmats. Aquell mateix dia els polítics republicans, amb el president basc Aguirre i una escolta de gudaris per una banda, i Companys acompanyat per Sbert, Tarradellas i Pi i Sunyer, amb la seva escolta de mossos, travessen la frontera francesa juntament amb Pérez Salas i Escofet. Mentre les tropes de Modesto intenten aturar els franquistes al riu Ter, prop de mig milió de persones aconseguirien travessar la frontera. I el dia 9 ho fan els comandaments militars amb Rojo i el seu estat major juntament amb el president Juan Negrín. Les forces desfetes del XVIII Cos d’Exèrcit, al qual pertanyia la 30 divisió amb la 131 brigada, van ser de les últimes a l’hora de travessar la frontera francesa per La Jonquera. Segons Francisco García Badillo, un altre dels comissaris de la 30 divisió i company de Girabau també comissari, ens explica que el darrer dels combats de la unitat es produí a Camprodon durant la defensa d’aquesta vila. El 13 de febrer a la tarda, i formades les forces, es llegia l’ordre de travessar la frontera francesa. Els sapadors obrien camí apartant la neu dels accessos i s’iniciava el descens cap a Prats de Molló, fet que finalitzava el 14 de febrer.

Els darrers moments a la Catalunya peninsular també els passarà Víctor Torres prop de Camprodon, tot i que farà una ruta alternativa per Cistella: «Allí aglomeració de vehicles, pèrdua del principi d’autoritat, vols intermitents de l’aviació enemiga, èxode per totes les carreteres sota un cel ben blau. I després cap a Agullana, viatge ple de fàstic i de dolor. Caravanes inacabables de camions interrompien el pas, campaments a ambdós costats de la carretera, pols, sol clar i l’aviació franquista constantment a sobre però, oh miracle! Sense tirar ni una sola bomba». Un cop arribat a Agullana, l’espectacle de la desfeta és realment dantesc: «Fogueres de documentació al mig dels carrers, abraçades de comiat, noms de poblacions franceses a tots els llavis, repartiments de tabac i de crespó de seda al local del PSUC, adquisició d’uns salconduits signats pel president Negrín per entrar a França que vaig rebre amb la satisfacció d’haver esperat amb serenitat fins al darrer moment i un memorable sopar de comiat amb López Segarra i el lleidatà Estela que era el seu lloctinent».

Prop de La Jonquera, la situació és igual de desesperada, amb caravanes de vehicles acumulats als camins i carreteres i una terrible sensació de derrota, tot i que amb serenor i resignació total: «A la fi, gairebé sense ni adonar-nos-en veiérem els uniformes dels gendarmes i dels soldats de l’exèrcit francès. El fet, per esperat, no em va produir cap reacció notable. Una breu parada amb el cotxe davant de la duana, lliurament de pistoles i municions (la pistola d’en Tarradellas), cop d’accelerador i… França! Era el 9 de febrer de 1939». Amb tot, Torres tingué oportunitat de poder reflexionar i recapitular a l’entorn de la seva trajectòria durant la guerra, des dels primers moments de centurió a la Columna Macià-Companys: «Durant els breus intervals de meditació que permetien la gana, la son i la sensació de trobar-me en un nou món, em complaïa a fer desfilar cinematogràficament pel meu magí els moments més àlgids i destacats de la ja acabada campanya. Aquella sortida olímpica de Lleida matisada per un marcat menyspreu per tots els que restaven amagats o enxufats a la rereguarda, les meves primeres armes amb la categoria de centurió; l’actuació estoica a Portalrubio i els combats de Vivel del Río i Torre de los Negros. Aquell període d’organització a Utrilles, tot voluntat i bon desig; la temporada de Martín del Río sempre al peu del canó; les rivalitats amistoses entre els batallons 521 i 522, el front de Segura de los Baños, amb aquella gent excel·lent, amb el triangle de l’Esquerra a la caçadora…».

Per la seva part, els homes que restaven del V i XV cossos d’exèrcit creuaven la frontera per Portbou i l’XI Cos per Puigcerdà, el 13 de febrer, després d’obrir pas als civils que quedaven aturats al camí per la congestió de vehicles, carros i altres elements de transport abandonats. S’iniciava un període d’èxode que per alguns duraria mesos, per d’altres anys i dècades; alguns, els menys afortunats, mai no tornarien a veure la seva terra i moririen lluny de Catalunya.

Per molts altres soldats catalans, la lluita continua, especialment per aquells combatents de la 132 brigada mixta manada pel major Bárcenas Rufo i situada en terres llunyanes, a Extremadura des del 13 de gener de 1939. Desplegada a prop d’Hinojosa del Duque va intervenir a l’ofensiva de Peñarroya, un xic allunyada de les accions principals. Aquesta ofensiva formava part del Plan P, elaborat per Rojo per distreure les forces que atacaven Catalunya, un conjunt de tres operacions a Andalusia i el centre. El Plan Motril, en primer lloc, tractava d’amenaçar Málaga i Granada amb les forces d’una divisió i una altra havia de desembarcar a la rereguarda franquista per mar. Després, vindria l’acció principal, trencant el front de Còrdova-Peñarroya i una altra al front de Madrid. Els propòsits dels republicans eren en primer lloc arribar fins a la frontera portuguesa i tallar en dos el territori franquista en aquest sector. L’operació estava prevista per començar abans de l’atac franquista a Catalunya, però quan tot estava preparat, el general Miaja i l’almirall de la marina Buiza es van negar a portar-la a terme i, en conseqüència, l’operació fou suspesa. Amb l’ofensiva desvirtuada, Rojo va decidir emprendre-la de manera parcial, només per terra el dia 5 de gener de 1939. Novament doncs, el Grupo de Ejércitos de la Región Central gairebé res no feia per alleugerir la situació a Catalunya. Després de l’atac d’artilleria, dues divisions republicanes acompanyades per tancs van trencar el front d’uns 8 quilòmetres i van arribar fins a Valsequillo. El dia 8 s’havia progressat prop de 40 quilòmetres, però s’estavellaven davant la defensa de Peñarroya per part dels nacionals. Tot i que les forces republicanes eren superiors en el moment de començar l’ofensiva, ben aviat atacants i defensors restaran equilibrats per l’arribada de reforços franquistes. Un altre factor negatiu es va sumar contra els atacants, el dia 11 començava a ploure amb intensitat i tots els camions i vehicles de transport quedaven empantanegats. També arribaren reforços aeris per part dels franquistes i el dia 24 millorava el temps, tot i que la situació ja era desfavorable del tot pels atacants. Poc a poc, els franquistes van anar recuperant el territori perdut a partir d’aquest 24 de gener. Era la darrera de les ofensives republicanes i una de les batalles més oblidades de la guerra, que causà prop de 10.000 baixes franquistes i el doble de republicanes, entre elles nombrosos soldats catalans lluny de la seva terra.

La guerra a Catalunya havia finalitzat en menys de dos mesos. I poc després queia la resta del territori republicà. El feixisme s’imposava a Catalunya i s’emparava de tot el seu territori. Pèrdua irreparable per a molts catalans, innocent i enganyosa liberación per d’altres. També pèrdua irreparable per a la República i per a una Europa maleïda. Una democràcia menys. Ja havien caigut Àustria i Txecoslovàquia, també ara Catalunya. Poc després serà el torn del territori republicà espanyol. I només uns mesos després desapareixeran la major part de democràcies europees: Polònia, Noruega, Bèlgica, Holanda, França… El feixisme guanyava la primera de les batalles del tauler europeu.