De Columna a 30 Divisió

Als inicis de 1937 tot estava previst perquè l’organització de l’Exèrcit de Catalunya esdevingués Exèrcit de l’Est i perquè les columnes passessin a enquadrar-se com a brigades mixtes de l’exèrcit popular republicà. De fet, el moment en el qual la columna passava primer a ser brigada i més endavant a 30 divisió va ser el 28 d’abril de 1937, integrada al XII Cos d’Exèrcit, tot i que el desembre del mateix any s’agregarà al XXII Cos i més endavant a d’altres cossos d’exèrcit: al XIII el març del 1938; a l’XI l’abril; al XVIII el setembre i novament a l’XI, el desembre de 1938.

En el moment de la seva configuració com a divisió estava formada per dues brigades, la 131 i la 132 amb base d’operacions a Montalbán. Els comandaments de la divisió, al marge del coronel Pérez Salas, serien el tinent coronel d’infanteria Arrando (el febrer del 1938), els comandants d’infanteria Alba Rebullido (març de 1938) i Felipe Martínez (abril del 1938) i els comissaris Enric Canturri, i més endavant el comunista Jaume Girabau. El cap d’Estat Major era el capità d’infanteria Martín López Segarra a més dels comandants d’infanteria González Gómez i López Martínez. També coneixem que el capità secretari de la divisió era en Jaume Monclús. El cap del XII cos d’exèrcit al qual pertanyia la divisió era manat pel coronel Sánchez Plaza.

La primera de les brigades que conformà aquell abril del 1937 la nova divisió era la 131 brigada formada amb un dels antics regiments de la columna. El cap de la unitat serà segons Víctor Torres el major Andrés Invernón (després possiblement el substituirà el comandant d’infanteria José Frías González-Nouvelles, amb el cap d’Estat Major de la brigada capità d’infanteria Nicasi Riera Pou i Benito Montagut Algueró com a comissari) i cobriria per aquelles dates de reorganització el sector de Moyuela. La brigada quedava composada per quatre batallons, el 521, al qual pertanyia Víctor Torres com a comissari polític, el 522, 523 i 524, aquest últim manat pel comandant Domínguez. També s’hi afegia una secció de metralladores.

I la segona de les unitats fou la 132 brigada formada en aquells dies també amb els antics integrants del segon regiment de la divisió, a Utrillas. Els caps militars inicials van ser tot seguint novament Víctor Torres, el comandant Antoni Blàvia i Esquirol (després el comandant d’infanteria López Gómez i el capità d’infanteria Gómez Descalzo, com a cap d’Estat Major que havia estat tinent del regiment d’Almansa núm. 15 de Tarragona). Coneixem també els qui serien caps dels quatre batallons: el comandant Antonio Cano del 525 batalló; el comandant Soria Gómez ho era del 526; el 527 el dirigia el major de milícies Jaume Trulla Vilà; i el dels 528è batalló l’antic brigada Antonio Cervantes. Com en l’anterior cas, també es dotava a la brigada d’una secció de metralladores. Amb tot, cal precisar que dins aquesta brigada hi haurà un nombre important de components valencians actuant com a oficials, fins a sis, com el major Andrònic Pla, de Castelló de la Plana, antic militar reenganxat a files el desembre de 1936, el qual actuarà en absència del major Blàvia com a cap accidental de la brigada en algunes ocasions. També coneixem els noms del capità de sapadors Josep Sanchis Martínez, encarregat de la fortificació de les posicions al front, a més dels tinents d’infanteria Benet Fuster Ballester i Francesc Soler Soler. Altres dos integrants seran els sergents d’infanteria Josep Ferrer Rigual i Antoni Climent Mas aquests darrers integrats en el 527 batalló de la brigada. Climent i Soler van desaparèixer els darrers dies de la guerra.1 A més, seran comissaris d’aquesta unitat en Josep Fusimanya i en Ramon Farré Gassó, en el moment en el qual es faci responsable de la brigada el cap Aurelio Soria, antic comandament del primer batalló.

Poc després, el juny del 1937 la divisió es complementava amb una altra brigada, la 146, passant a conformar-se en una divisió complerta, com la resta de divisions. Aquesta brigada, formada per voluntaris comunistes catalans, estava manada pel militar professional i comandant Correa Cañedo i com a comissari tenia a Pere Suñol Capdevila. Aquells homes integrats a la columna i supervivents dels combats de finals de 1936 i la primavera del 37 van seguir lluitant com a integrants de la nova divisió.

En relació a la nova unitat que anava configurant-se val a dir que el primer de maig, dia del treballador i poc abans dels malaurats successos del dia 3, el casal d’Esquerra Estat Català convocava els militants i comunicava que el dia 2 la cobla de la Banda de la divisió oferiria un concert davant aquesta seu, a la plaça de Joan Fuster —actual plaça del Nord— de la vila de Gràcia. A més, la secció femenina del casal recaptaria fons per Ajut Català. També coneixem que a començaments de maig arribarà a Barcelona en Joan Sales, futur integrant de la nova 30 divisió, encara enquadrat a la columna comandada per l’anarquista Ricardo Sanz, que intervé en els Fets de Maig a la ciutat. Sales, amb els seus companys oficials, es mantindrà al marge de la lluita als carrers que causaren el terrabastall a Barcelona durant aquelles jornades, amb trets i morts per part de les forces d’ordre vers la CNT i el POUM. Força crítica serà la seva opinió a l’entorn d’aquests esdeveniments i amb les actituds dels bàndols enfrontats. Així, llençarà una mirada als futurs historiadors: «Ara he començat Guerra i Pau de Tolstoi, que m’apassiona; visc més a Sant Petesburg l’any 1812 que no pas a la Barcelona de 1937. Pel que fa a la Barcelona de 1937 com la de 1936, sospito que no arribarem a entendre res mentre algun historiador genial no inventi un nou mètode, el del filldeputisme històric; cada vegada estic més convençut del paper que en molts esdeveniments, que altrament resultarien incomprensibles, han jugat els agents dobles, els provocadors, els personatges més sòrdids i més tèrbols, els fills de puta de tota mena en una paraula».

La tensió entre els sectors revolucionaris de la CNT i el POUM i les forces d’ordre de la Generalitat i el PSUC havia provocat l’esclat de violència de començaments de maig. De fet, i com hem vist anteriorment, era aquesta una situació irresolta malgrat els esforços d’alguns i que ja s’arrossegava al front i a la rereguarda des dels començaments de la guerra. Les dissensions polítiques, amb episodis puntuals de repressió i violència, d’afusellaments i execucions aleatòries a suposats enemics de la revolució, les diferències entre partits i sindicats oposats, tot allò que ja havien denunciat els militars republicans i alguns líders polítics, al final passava factura a les files republicanes. I segurament, també s’hi afegia com una espurna la intervenció d’elements provocadors i possibles agents dobles, en definitiva allò que denuncia el mateix Joan Sales. L’esdeveniment que tanta sang feu vessar i que acabà amb el predomini de la CNT en molts dels àmbits polítics i socials de la rereguarda es produí quan el mateix dia 3 la Generalitat intentà recuperar els serveis bàsics i especialment la telefònica, en mans de la CNT. En aquella jornada els guàrdies d’assalt intentaven ocupar l’edifici de la central i els sindicalistes van prendre les armes per defensar-la. S’inicià un tiroteig que es perllongà durant dies a diferents enclavaments de la ciutat i amb múltiples barricades. Les baixes entre les quals es comptaven Antoni Sesé, de la UGT i Domingo Ascaso de la CNT, sumaren prop de quatre-cents morts i un miler de ferits. Alguns líders anarquistes van intentar cridar a la calma, però el fet és que fins i tot es van mobilitzar efectius de caire anarquista des del front. El 7 de maig arribà a Barcelona una força formada per 5.000 guàrdies d’assalt procedents de València, mentre el general Pozas es feia amb el poder militar a Catalunya.

Tot feia pensar que la Generalitat havia estat la vencedora però no fou així. Si en els mesos anteriors el predomini de les forces anarquistes havia restat aclaparat al govern català, ara s’imposava el govern central republicà que assumí les competències d’ordre públic i de defensa. El PSUC inicià un ascens imparable mentre frenava el poder anarquista i eliminava el POUM. La 29 divisió, formada majoritàriament per simpatitzants d’aquest partit, quedava dissolta. Francisco Largo Caballero perdia el poder del govern republicà mentre es constituïa un nou govern català. L’auge dels comunistes estava servit. Tot plegat, potser massa descoratjament i impotència per als qui realment només pretenien defensar Catalunya i guanyar una guerra que des del primer moment ja havia començat a perdre’s. De fet, en aquestes dates el somni de molts catalans s’esvaeix quan l’anomenat Exèrcit de Cavivents dels combats de finals de 1936 i la primavera del 37 van seguir lluitant com a integrants de la nova divisió. En relació a la nova unitat que anava configurant-se val a dir que el primer de maig, dia del treballador i poc abans dels malaurats successos del dia 3, el casal d’Esquerra Estat Català convocava els militants i comunicava que el dia 2 la cobla de la Banda de la divisió oferiria un concert davant aquesta seu, a la plaça de Joan Fuster —actual plaça del Nord— de la vila de Gràcia. A més, la secció femenina del casal recaptaria fons per Ajut Català. També coneixem que a començaments de maig arribarà a Barcelona en Joan Sales, futur integrant de la nova 30 divisió, encara enquadrat a la columna comandada per l’anarquista Ricardo Sanz, que intervé en els Fets de Maig a la ciutat. Sales, amb els seus companys oficials, es mantindrà al marge de la lluita als carrers que causaren el terrabastall a Barcelona durant aquelles jornades, amb trets i morts per part de les forces d’ordre vers la CNT i el POUM. Força crítica serà la seva opinió a l’entorn d’aquests esdeveniments i amb les actituds dels bàndols enfrontats. Així, llençarà una mirada als futurs historiadors: «Ara he començat Guerra i Pau de Tolstoi, que m’apassiona; visc més a Sant Petesburg l’any 1812 que no pas a la Barcelona de 1937. Pel que fa a la Barcelona de 1937 com la de 1936, sospito que no arribarem a entendre res mentre algun historiador genial no inventi un nou mètode, el del filldeputisme històric; cada vegada estic més convençut del paper que en molts esdeveniments, que altrament resultarien incomprensibles, han jugat els agents dobles, els provocadors, els personatges més sòrdids i més tèrbols, els fills de puta de tota mena en una paraula». La tensió entre els sectors revolucionaris de la CNT i el POUM i les forces d’ordre de la Generalitat i el PSUC havia provocat l’esclat de violència de començaments de maig. De fet, i com hem vist anteriorment, era aquesta una situació irresolta malgrat els esforços d’alguns i que ja s’arrossegava al front i a la rereguarda des dels començaments de la guerra. Les dissensions polítiques, amb episodis puntuals de repressió i violència, d’afusellaments i execucions aleatòries a suposats enemics de la revolució, les diferències entre partits i sindicats oposats, tot allò que ja havien denunciat els militars republicans i alguns líders polítics, al final passava factura a les files republicanes. I segurament, també s’hi afegia com una espurna la intervenció d’elements provocadors i possibles agents dobles, en definitiva allò que denuncia el mateix Joan Sales. L’esdeveniment que tanta sang feu vessar i que acabà amb el predomini de la CNT en molts dels àmbits polítics i socials de la rereguarda es produí quan el mateix dia 3 la Generalitat intentà recuperar els serveis bàsics i especialment la telefònica, en mans de la CNT. En aquella jornada els guàrdies d’assalt intentaven ocupar l’edifici de la central i els sindicalistes van prendre les armes per defensar-la. S’inicià un tiroteig que es perllongà durant dies a diferents enclavaments de la ciutat i amb múltiples barricades. Les baixes entre les quals es comptaven Antoni Sesé, de la UGT i Domingo Ascaso de la CNT, sumaren prop de quatre-cents morts i un miler de ferits. Alguns líders anarquistes van intentar cridar a la calma, però el fet és que fins i tot es van mobilitzar efectius de caire anarquista des del front. El 7 de maig arribà a Barcelona una força formada per 5.000 guàrdies d’assalt procedents de València, mentre el general Pozas es feia amb el poder militar a Catalunya. Tot feia pensar que la Generalitat havia estat la vencedora però no fou així. Si en els mesos anteriors el predomini de les forces anarquistes havia restat aclaparat al govern català, ara s’imposava el govern central republicà que assumí les competències d’ordre públic i de defensa. El PSUC inicià un ascens imparable mentre frenava el poder anarquista i eliminava el POUM. La 29 divisió, formada majoritàriament per simpatitzants d’aquest partit, quedava dissolta. Francisco Largo Caballero perdia el poder del govern republicà mentre es constituïa un nou govern català. L’auge dels comunistes estava servit. Tot plegat, potser massa descoratjament i impotència per als qui realment només pretenien defensar Catalunya i guanyar una guerra que des del primer moment ja havia començat a perdre’s. De fet, en aquestes dates el somni de molts catalans s’esvaeix quan l’anomenat Exèrcit de Catalunya desapareix, deixa de ser autònom i passa a integrar-se a l’Exèrcit Popular de la República sota el nom d’Exèrcit de l’Est. El somni de combatre per un exèrcit català «a penes haurà estat una il·lusió i un nom», com afirma Joan Sales. Sens dubte, els Fets de Maig han jugat un paper fonamental per al trontoll de la rereguarda republicana, tot i que la situació ja es veia venir temps enrere. A començaments d’abril Pérez Salas, el cap de la columna, per tal de resoldre la greu problemàtica que es vivia a Barcelona a l’entorn de les armes encara en mans de les omnipotents forces anarcosindicalistes i el dèficit que tenia a la seva unitat, visità la capital de la República, València i s’entrevistà amb Indalecio Prieto, ministre de Marina i Aire, qui accedirà a facilitar armes per al militar i els seus homes, tot i que la decisió final estava en mans del president Largo Caballero. Pérez Salas aconsegueix entrevistar-se amb el president republicà: «Propuse el envío de armas y municiones en cantidad suficiente para proveer de ambas a las numerosas fuerzas de Seguridad que había en Barcelona y a los tres mil hombres que yo tenía preparados para ingresar en mi columna en cuanto pudiese armarlos». Abans de sortir cap a València per realitzar la gestió s’havia entrevistat amb Companys i el conseller de Seguretat Interior Artemi Aiguader, «a quienes enteré de mi viaje, con el fin de solicitar armamento para mi columna denominada Macià-Companys, por la que ellos tanto se interesaban. No solamente aprobaron mi idea, sino que además me encargaron solicitase (…) un cierto número de armas para la Generalidad (…). Propuse al señor Largo Caballero, que en caso de acceder a mi petición, podía efectuarse el envío directamente a Montalbán, sobre la carretera de Tarragona a Alcolea del Pinar, donde tenía mi puesto de mando». Malauradament i abans de concretar el possible enviament d’armes —que hagués facilitat la superioritat de les forces d’ordre públic— i malgrat les reticències de Largo Caballero, la tempesta esclatava a Barcelona el dia 3 de maig de 1937.

Les conseqüències seran nefastes per a l’exèrcit català i també per a la mateixa Catalunya, atès que com ha estat dit, a partir d’aquells moments s’implantarà un domini exercit per les forces polítiques i els comandaments comunistes. Aquest fet afectarà d’una manera cabdal la nova creació de l’Exèrcit Popular de la República en el qual s’integrarà la mateixa Divisió Macià-Companys. Com a la resta de les unitats catalanes que havien de constituir-se en cossos d’exèrcit, divisions i brigades, el poder dels comunistes es veurà reflectit en un intent per controlar-les amb comissaris de procedència comunista i comandaments també del mateix caire polític.

El que havia estat la Columna Macià-Companys, passava a denominar-se Divisió Macià-Companys i al mateix temps i per indicacions del govern de la República i dels comandaments propers al govern, s’havia d’integrar al XII Cos d’Exèrcit com a 30 divisió. Pérez Salas ens comenta aquest cop d’efecte: «Para completar los efectivos de una división, compuesta por tres brigadas mixtas, yo necesitaba los hombres y el material necesario para organizar una brigada completa y parte de otra, ya que los elementos que poseía, sólo podían bastarme para organizar casi dos brigadas». Hagués estat lògic, tot seguint les afirmacions del responsable de la divisió, que els efectius que faltaven es nodrissin amb reclutes de lleva, però no va ser així. La divisió Macià-Companys es completà amb batallons de l’antiga Columna Carles Marx, formada per comunistes catalans. El fet en qüestió era que l’agregació d’aquests batallons comportava l’entrada a la divisió d’efectius comunistes, potser un intent per perdre’n la identitat i controlar la unitat. Aquesta ingerència s’accentuà encara més amb l’arribada d’un nou comissari per a la divisió, també comunista i del qual ja hem esmentat el seu nom, Girabau.

Si la formació de la Columna Macià-Companys havia estat tota una proesa a causa dels condicionants polítics durant les primeres setmanes de la guerra, les dificultats foren molt més grans en el moment en el qual els comunistes escalaven la cúpula del poder militar. Així ens ho explicita el cap de la divisió: «Como era de esperar desde su formación, fue la Columna Macià-Companys mal vista por los dirigentes de la CNT, tropezando yo con toda clase de inconvenientes y obstáculos que éstos oponían a mi gestión (…). Les molestaba su organización, por lo que aprovechaban todas las ocasiones que se presentaban para introducir en la columna la indisciplina que reinaba en las demás. No obstante, debo decir que este empeño de la CNT no fué tan tenaz ni su persecución tan despiadada, como la que padeció la Columna Macià-Companys por parte de los comunistas cuando se organizó el Ejército Popular y se convirtió a la columna en la 30ª división del Ejército». El context polític doncs esdevenia en una evident ingerència en els afers militars. La malaguanyada Columna Macià-Companys, esforç ingent dels seus dirigents, dels militars professionals i dels mateixos voluntaris des dels primers moments, viuria a partir d’aquell moment situacions encara més complicades que en els seus inicis. Tanmateix, els soldats catalans continuaran la lluita al front d’Aragó gràcies a un seguit d’operacions planificades per un dels comandaments més qualificats del bàndol republicà, en Vicenç Guarner.