La formació de la Columna Macià-Companys

La Bisbal d’Empordà, 25 agost 1936 Milicians bisbalencs d’Esquerra allistats a la Columna Lluís Companys. A baix, d’esquerra a dreta: Josep Granés, Narcís Marcés, Manel Nicolau, Joan Torró i Vicens Almar. Al mig: Lluís Font, Francesc Maruny, Narcís Lloberas, Josep Vilà i Clara i en Cassola. Drets: Josep Fortuny, Domènec Janoher, Pere Salomó, Joan Ginesta, Joan Poch, Josep Molla, Narcís Gumbert i Joaquim Sais.

La Bisbal d’Empordà, 25 agost 1936 Un altre grup de militants d’Esquerra, no identificats, allistats a la Columna Lluís Companys.

Hem esmentat breument com pocs dies després de l’esclafament de la revolta militar a Catalunya comencen a organitzar-se diverses unitats per donar resposta a la situació a l’Aragó, on la revolta dels militars encapçalats pel general Miguel Cabanellas, ha triomfat i ha imposat una salvatge repressió contra obrers i treballadors aragonesos. D’aquesta manera, i amb més voluntat i entusiasme que no pas organització i sentit de disciplina militar, les primeres forces de milicians s’adrecen cap a les capitals aragoneses dirigides per diversos líders sindicals i anarquistes recolzats pels militars que han restat fidels al govern legítim de la República. Enmig d’un ambient revolucionari, d’altres catalans s’adrecen a defensar la legalitat republicana. I d’aquesta manera, des d’Esquerra s’impulsa la creació de dues columnes formades en gran part per afiliats al propi partit, però també a Estat Català, i per voluntaris catalanistes.

Com hem vist més amunt, l’organisme centralitzador de totes les columnes serà el Comitè de Milícies Antifeixistes que organitzarà els voluntaris en centúries homogènies i a les quals es dotarà d’un assessor militar i un comandament polític. Una comissió establerta al Quarter Bakunin —el del Bruc a Pedralbes— i formada per Diego Abad de Santillán, Saltó, Edo y Ricardo Sanz va ser la responsable d’organitzar-ne els seus efectius. Amb tot, hem de comentar que la creació de les dues primeres columnes, la Francesc Macià i la Lluís Companys, provingué d’Esquerra amb el vistiplau del president Companys. Donada la situació de predomini anarcosindicalista, amb una ciutat trasbalsada per la revolució i amb un exèrcit dissolt per les autoritats, la configuració d’aquestes unitats no serà fàcil per l’oposició dels representants de les organitzacions polítiques i sindicals, atès que titllaven aquesta possible unitat com a contrarevolucionària pel seu caire nacionalista. Amb tot, el projecte avançà i el mateix Companys demanà als militars Vicenç Guarner i al conseller de Defensa de la Generalitat, el tinent coronel d’aviació Felip Díaz Sandino, la creació d’uns efectius formats per aquells afiliats i simpatitzants d’Esquerra Republicana de Catalunya i els partits catalanistes, amb la intenció de cobrir la zona meridional del front d’Aragó. La primera de les notícies oficial que hem trobat en relació a aquest fet es produeix l’1 de setembre, quan el president Companys, després de despatxar amb el cònsol dels Estats Units i rebre una comissió del front de Mallorca, rep els responsables de la comissió organitzadora de la Columna Macià-Companys.

Unes setmanes més tard de la sortida de les primeres columnes, i en el mateix moment en el qual d’altres de caire sindicalista com la Rojo y Negro marxen també cap al front, es constitueixen la Francesc Macià i la Lluís Companys, unificades en una de sola que es constituirà segons l’historiador militar Ramón Salas Larrazábal per 25 centúries agrupades en cinc batallons dirigits amb militars professionals, el comandant Iglesias i els capitans Sierra, Pascual, Gómez Descalzo i Imbernón. La columna esdevindrà una important unitat emplaçada al front, entre les forces formades a Catalunya i les columnes valencianes. Hem de precisar que la columna estarà integrada per un nombre important de militars professionals i gaudirà d’una major disciplina respecte la resta d’unitats de caire llibertari. A més s’organitzarà tot i les dificultats i les mancances d’armament, amb uns 1.300 homes, dotats segons el mateix Vicenç Guarner amb quatre metralladores, deu o dotze fusells metralladors i dues bateries de muntanya. Així ho explica el mateix Guarner: «Amb grans dificultats vam poder vèncer dins el Comitè Central de Milícies l’oposició de tots els representants d’organitzacions proletàries perquè fos organitzada aquesta columna, que veien amb malfiança perquè la consideraven antirevolucionària. El president Companys havia ordenat al conseller de Defensa i a mi que procuréssim cobrir amb aquesta columna, composta per afiliats als partits catalans que figuraven al govern de la Generalitat, tota la part meridional del front d’Aragó».

I ben aviat centenars de voluntaris d’arreu del territori català començaren a mobilitzar-se per formar-ne part. Molts catalans s’integraran des de diverses entitats, com en el cas de Rafael Armengol o Jordi Pou, que s’hi uneixen amb d’altres afiliats d’Esquerra Republicana de Catalunya després del cop d’estat militar.4 El mateix Pou, incorporat a la columna, esmenta com tots els seus integrants pertanyen al partit. Per la seva banda, també Estat Català organitzarà una columna volant que marxarà amb el capità Bayo a Mallorca, en el desembarcament a les Illes, per més tard allistar-se a la Macià-Companys. I coneixem igualment que dues centúries de la Columna Macià-Companys seran creades al casal d’Esquerra Republicana de Lleida. En aquest sentit, el 30 d’agost de 1936 el diari La Humanitat informava sobre l’allistament dels voluntaris de les dues columnes Francesc Macià i Lluís Companys, tot precisant que «les inscripcions dels simpatitzants d’Esquerra havien superat totes les previsions dels organitzadors». A més, afegia que la caserna general de concentració de les futures dues columnes al castell de Montjuïc ja no disposava «d’elements perquè poguessin reposar els valents ciutadans que dintre de breus dies sortiran cap al front». Per aquest motiu la Federació de Barcelona d’Esquerra feia una crida als casals dels centres republicans amb la finalitat d’aconseguir matalassos per als «patriotes que es preparen per anar al front de guerra». També gràcies al mateix diari, que proporcionava tota la informació a l’entorn de les columnes i el seu seguiment al front, sabem que des de diversos indrets de Catalunya s’organitzaven grups destinats a engreixar les files de les dites columnes. És el cas de la capital del Baix Camp, Reus, on el primer de setembre sortien cap a Barcelona «un important nombre de consocis de la Joventut d’Esquerra Republicana de Catalunya i Foment Nacionalista Republicà, per tal d’incorporar-se a les columnes. Aquest estol de soldats de la Llibertat anava comandat pel nostre volgut company conseller regidor d’aquest Ajuntament, Pau Sans Anfrons». I precisava que l’endemà, 2 de setembre, sortia un altre tren cap a la capital catalana amb un nou grup de voluntaris reusencs.

Barcelona, 5 setembre 1936 El president Companys, al Palau de la Generalitat, en l’acte de lliurament al tinent coronel Jaume Bosch, en representació del tinent coronel Jesús Pérez Salas, de la bandera de la columna Francesc Macià, i al capità Alfred Molino de la de la columna Lluís Companys, abans de sortir cap al front d’Aragó. D’esquerra a dreta: Artemi Aiguader, Carme Ballester, Jaume Bosch, Lluís Companys, Ventura Gassol i Alfred Molino.

Per la seva banda, a l’Hospitalet d’altres voluntaris d’Esquerra Republicana de Catalunya marxaven cap a Mallorca, els del districte segon, que n’era l’organitzador. També a la Bisbal d’Empordà el 25 d’agost sortien de la vila en un òmnibus per allistar-se a la columna del president Companys un grapat de milicians d’Esquerra. Entre els expedicionaris hi havia també el president de l’Ateneu Pi i Margall, a més del bibliotecari i un regidor popular. L’allau de voluntaris no s’aturava i el 4 de setembre, novament des de Reus, en sortien més per nodrir les files de les columnes encara diferenciades Macià i Companys. Aquest cop eren els socis del Foment Nacionalista Republicà, en nombre de 80, encapçalats pel conseller municipal Joan Marca i el directiu de l’entitat Joan Faiges, que s’atansen igualment cap a Barcelona per integrar-se a les centúries catalanes.

Durant el matí d’aquell 4 de setembre el president Companys rebia en audiència al palau de la Generalitat a Enric Nieto de Molina, president del Círcol d’Autors de Catalunya, que el visità com a milicià de la columna Lluís Companys, a més de la Comissió de Senyoretes de la Casa d’Assistència Social Francesc Macià. I a la tarda d’aquell mateix dia, «va tenir lloc l’acte de lliurament d’un banderí a la columna Lluís Companys comandada pel capità Molino, president de l’agrupació del mateix nom que presideix el Sr. Padern. L’acte fou presenciat per algunes autoritats i nombrós públic i els noms de Catalunya, Lluís Companys i República foren aclamats unànimement amb gran entusiasme».5 L’acte s’havia portat a terme cap a les cinc de la tarda, en l’edifici del CENU, el Consell de l’Escola Nova Unificada de la Bonanova que servia improvisadament de caserna de la columna Lluís Companys. Com hem dit, el capità Molino rebia el banderó de la columna per part de Josep Padern, president de l’Agrupació Lluís Companys. El comandament d’aquesta unitat, el mateix capità Molino s’adreçà als seus soldats, tot seguint la crònica periodística, amb aquestes paraules: «Milicians: en aquest acte solemne ens juramentem complir amb el nostre deure i defensar les llibertats de la República i Catalunya». Un altre dels seus responsables militars, el tinent Gil, rebé el banderó de la unitat. Els actes i celebracions dedicats a honorar les columnes catalanes i els seus components van ser habituals al llarg de tota la guerra, però més especialment en aquest primer moment de manifestació explícita del nacionalisme català aclaparat per la revolució anarquista. L’endemà, 5 de setembre, La Humanitat encapçalava un dels seus titulars amb la notícia que «en pocs dies s’han instruït, equipat i organitzat dos mil milicians d’Esquerra Republicana», xifra que possiblement fos arrodonida a l’alça, atès que com s’ha dit, el mateix Guarner dóna en les seves memòries prop de 1.300 integrants i Pérez Salas 1.200. Sigui com sigui, es preveia que aquella mateixa tarda, el president Companys lliuraria a les dues columnes les senyeres de combat. Els actes incloïen la convocatòria de tots els afiliats d’Esquerra, per acomiadar a les tres de la tarda des de la caserna de milicians del carrer de Sicília a la columna Lluís Companys, per anar després cap a la Generalitat i recollir les banderes lliurades pel mateix president. El diari també es feia ressò propagandístic de l’esdeveniment amb aquestes paraules: «Molts, moltíssims d’Esquerra Republicana de Catalunya lluiten a tots els fronts d’Aragó i de Mallorca. Fervents republicans, catalans de cor amants de la llibertat s’enrolaren, des dels primers moments, sota senyeres que ens mereixen tant respecte i devoció com la nostra. Molts malgrat d’estar enrolats en altres organitzacions socials o polítiques portaven les quatre barres al pit, al casquet o a la punta d’un pal i d’una baioneta. No hi havia però fins ara cap columna que fos genuïnament d’Esquerra Republicana. I afegia: Un ciutadà, seria difícil precisar qui, perquè aquest desig estava ja latent al cor de tots els homes d’Esquerra insinuà que es podrien formar columnes amb els noms dels nostres homes més estimats: el malaguanyat Francesc Macià i el gloriós President Lluís Companys. No calgué res més. Immediatament la Federació de Barcelona Ciutat d’Esquerra Republicana de Catalunya es féu seva la idea i es féu públic l’allistament a aquestes dues columnes», tot esmentant que la idea havia sorgit unes dues setmanes abans, és a dir, cap el 20 d’agost. En el mateix article es citaven algunes de les poblacions originàries dels voluntaris: «La Bisbal, Calders, Manresa, Lleida, Sabadell, etc. De Sallent arribà un grup molt nombrós presidit per l’alcalde el qual dimití el càrrec per tal d’abandonar la ciutat i poder-se enquadrar en aquestes columnes. Uns ciutadans sabadellencs ofrenaren un banderó amb el nom de Francesc Lairet».

La premsa escrita d’aquells dies no deixa de proporcionar-nos informació interessant, com per exemple l’anunci d’una hipotètica tercera columna que no es consolidà —possiblement no assolida per la manca d’armament que hem esmentat— amb el nom de Francesc Layret, així com la intenció d’enviar a la serra de Guadarrama d’algunes centúries per «ajudar els nostres germans de Castella». La crida al reclutament fins i tot degué aturar-se davant l’allau de sol·licituds i això ho citava la premsa del diumenge 6 de setembre: «Hem de demanar a les organitzacions del partit que s’abstinguin de trametre a les oficines de reclutament els homes que desitgin incorporar-se a la lluita contra el feixisme. Que tinguin paciència. Ja els necessitarem quan es procedeixi a formar altres grups de combatents».

Pel que fa a la desfilada dels voluntaris, era previst que les dues columnes es concentressin al carrer Vila i Vilà a les quatre de la tarda, integrades, tot seguint l’escrit de premsa, amb més d’un miler d’homes cada una, amb cavalleria, una secció de metralladores, sanitat, intendència, etcètera. Acompanyaven la desfilada dues bandes de música i dues de cornetes i tambors. Mentre es preparava l’acte dels voluntaris, els seguidors d’Esquerra i dels seus casals es concentraven a la plaça de la Universitat amb les seves respectives senyeres per atansar-se cap a la plaça de la República —avui Sant Jaume— i gaudir de la marxa de les columnes pels carrers de la ciutat, les quals un cop arribades a aquesta plaça i passar revista amb la plana major de la unitat, les autoritats i el Comitè Executiu de la Federació Comarcal de Barcelona, seguirien el recorregut pel centre de la ciutat: avinguda Francesc Layret —avui Paral·lel—, la plaça de la Universitat, Ronda de la Universitat, plaça de Catalunya, Rambla avall pel carrer Fiveller —avui Ferran— i a la plaça de la República novament. En aquests actes, el president Companys oferiria a les columnes dos banderons de campanya amb els noms brodats de Francesc Macià i Lluís Companys a cada columna respectiva. La desfilada era prevista que es reprengués després d’aquest lliurament i s’encaminés per Via Laietana, passeig de Colom i la Rambla, on es dividirien ambdues per tornar a les seves casernes: a Montjuïc la Francesc Macià i a la Bonanova la Lluís Companys.

De voluntaris doncs no n’hi van faltar i la tasca dels casals, seus i ateneus i de l’aparell del partit devia ser en aquells dies ingent, en un intent per distribuir tots els individus i grups d’arreu del país vinguts a Barcelona. Sens dubte, l’èxit de la mobilització es degué als quadres i afiliats a Esquerra Republicana de tota Catalunya. Per tant, creiem que fóra just considerar aquestes dues columnes com una unitat formada arran de la mobilització política i considerar-la així, de caràcter polític, com les ja creades a Catalunya, més que no pas una unitat pròpia del govern de la Generalitat, tot i la implicació i importància d’aquesta institució en les tasques organitzadores. També hem d’afegir que l’enorme resposta de molts catalans restà aclaparats als seus organitzadors. Un dels múltiples exemples és la mobilització dels voluntaris de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Lleida gràcies a la iniciativa de Víctor Torres, un dels promotors i secretari de les Joventuts, juntament amb en Leopold Morant, president de l’entitat i mestre de professió. Hem d’exposar encara que sigui de passada que en Víctor Torres, qui esdevindrà centurió i comissari de la columna i després de brigada, procedia d’una família lleidatana de pensament republicà, catalanista i liberal. El seu pare Humbert Torres, metge i polític, havia estat el primer alcalde democràtic de Lleida, diputat al Parlament de Catalunya i després diputat del Congrés de la República; i el seu malaguanyat germà, en Màrius, brillant poeta traspassat prematurament el 1942. Víctor Torres explica la seva implicació: «A començaments de setembre, gràcies a les fitxes dels afiliats a les Joventuts d’Esquerra de tota Lleida i amb el president Leopold Morant, vàrem informar als membres de les Joventuts que a Barcelona es preparava una columna catalanista». També en formaven part els companys Rubio, Bosch i Delshams. L’ambient aquells dies no era massa propici a la capital de la Terra Ferma, lloc de parada d’alguns destacaments incontrolats que anaven cap a l’Aragó i que maldaven a la ciutat, cometent tot tipus d’excessos. Era el moment doncs de superar aquell sentiment d’impotència de molts catalans d’arreu del país, «vergonya retroactiva» en les seves mateixes paraules, «que ens va fer reaccionar». Aquesta resposta es plasmà amb la reunió d’un contingent lleidatà de prop de 200 membres, entre ells afiliats a les JEREC, Estat Català i fins i tot, algun integrant de la CNT. Els organitzadors enviaren uns fulls d’allistament als centres comarcals que després serien emplenats i retornats pels voluntaris afiliats. El mateix Torres, en paraules d’un dels col·laboradors en les tasques d’organització, l’aranès Enric Vidal Rimont, proporciona alguns noms dels qui van participar: «Una vez en la capital, me dirigí a Joventut Republicana, ya que hacía años que pertenecía a l’Esquerra. Allí me encontré con Víctor Torres (de 21 años) al cual no conocía y pronto me hice muy amigo de él. Víctor, con gran capacidad y entusiasmo estaba organizando un grupo de voluntarios para ir a combatir a los fascistas en el frente de batalla. El primer nombre del grupo fue el de Milícies Antifeixistes de Lleida. La lista de voluntarios la encabezaron: Víctor Torres, Enric Vidal, Eugeni Porta (este último murió en Portalrubio, frente de Teruel). Se organizaron visitas a todas las comarcas leridanas. El resultado fue un éxito notable, con ello se creó la Centúria de Milícies Antifeixistes de Lleida, la cual se incorporó a la Columna Macià-Companys que Esquerra organizó en Barcelona. Con Víctor funcionó como asesor técnico-militar nuestro estimado amigo el capitán Martín López Segarra (militar profesional), leridano como nosotros, que contaba con 31 años de edad (…). Nuestra Centuria fue elegida para manejar y emplear las pocas ametralladoras que poseía la columna, lo cual nos llenó de orgullo por habernos confiado esta responsabilidad». Acompanyaren a Víctor Torres, entre d’altres els companys Santfeliu, Zamorano, Solé, Clotas i Roig.

Els preparatius per a la sortida de la capital de la Terra Ferma i el viatge cap a Barcelona, també ens els descriu el mateix organitzador i secretari de les JEREC lleidatanes: «A l’hora convinguda, les tres de la tarda, Josep Català i jo mateix, donàrem les ordres per tal de formar. La formació es féu a la Banqueta. Una miliciana amb la bandera catalana, amb en Català i jo al seu costat, obríem la desfilada, en files de tres, que s’efectuà pel carrer Major, Sabaters, Santa Magdalena i rambla de Ferran. Durant tot el trajecte, els visques i els aplaudiments no cessaren. Eren els mateixos visques que ens havien d’oferir al cap de pocs mesos quan desfilàrem correctament i ben armats pels carrers de Lleida en homenatge a l’Exèrcit Popular». Després, arribaren a l’estació de tren amb força lleidatans que els acomiadaren. En Víctor Torres anava amb una granota verda, unes espardenyes de pagès, uns prismàtics monumentals i una petita pistola inservible perquè no tenia percussor, manllevada del Tribunal de Menors.

Dins aquest grup de lleidatans trobem també en Màrius Pons, d’Arbeca. La Terra Ferma fou un veritable planter de futurs soldats, afiliats o simpatitzants d’Esquerra i el nacionalisme català. Així, el mateix Pons ens relata la seva mobilització des de la vila amb dos camions, un cop traslladat a la capital del Segre: «A Lleida ens rebé la Junta de Joventut Republicana i ens portà a dinar al Seminari, al menjador del bisbe, per cert. Durant tota aquella jornada van arribar voluntaris de tota la província de Lleida per a enganxar-se en la centúria de la columna Macià i Companys. A la tarda van portar-nos a l’estació de tren i, amb quatre o cinc vagons, ens enviaren a Barcelona per integrar-nos en la columna. Nosaltres érem a les ordres de Víctor Torres, aleshores un jove advocat d’uns 23 anys, que era el centurió; és a dir, el càrrec polític. El càrrec militar l’ostentava el comandant Ynvernón».

Més endavant i ja a Barcelona van ser instal·lats en un antic convent de frares al centre de la ciutat per dotar-los d’uniformes, bàsicament caçadora i pantalons i transportar-los al Palau Nacional a Montjuïc, per passar-hi la nit embolcallats amb les senyeres de totes les nacions que havien d’haver participat a l’Olimpíada Popular de Barcelona. El mateix Víctor Torres, recorda aquell important contingent d’arbequins voluntaris de la columna, encapçalat per Josep Català, com ell, futur centurió i responsable de prop de mig centenar d’arbequins. També tenim el testimoni d’altres lleidatans, en concret de dos vinaixencs, Fèlix Bonet i el seu cosí germà. En Fèlix marxarà cap a Barcelona, a la caserna d’Esquerra, per després integrar-se a la columna. Les seves motivacions, com les de la majoria de voluntaris, eren els ideals catalanistes i d’esquerres que cercaven una justícia social inexistent al món urbà i també al camp català. A Barcelona, li prengueren la filiació i va realitzar una mica d’instrucció, per més endavant ser enviat al front i cobrir les baixes de les centúries.

Un altre dels integrants de la Terra Ferma, d’Agramunt i fundador d’Estat Català a aquesta vila, Jaume Ros s’incorporà més tard a la ja consolidada 30 Divisió Macià-Companys, com el mateix Francesc Boix, nascut al barri barceloní del Poble Sec. La majoria de militants ilerdencs desfilarien el mateix dia 8, en un acte multitudinari a la capital catalana. Víctor Torres, com el mateix Pons, recorda aquell episodi com una manifestació emotiva per part de voluntaris i assistents. Veure les senyeres catalanes i fins i tot algunes estelades pels carrers, feu encara més emocionant la desfilada dels voluntaris en una ciutat on fins aquells moments hi predominava el roig i el negre. L’acte dons no deixà de ser una afirmació de catalanitat, una catalanitat que havia patit arraconada per la revolució i amb una gran multitud abocada amb la causa dels milicians catalanistes: «la llargada de la columna arribava des de la plaça de Catalunya fins al Teatre Principal de la Rambla. Els balcons estaven farcits de gent que ens donava ànims, ens aplaudia i ens reclamava coratge. Pels laterals de la Rambla, uns camions recollien matalassos i roba per al front. Jo plorava com un infant per l’emoció», relata Màrius Pons. La formació de les milícies d’Esquerra desfermà la voluntat de molts catalans de recuperació dels ideals catalanistes i republicans, donat el predomini de marxistes i anarquistes.

Barcelona, 5 setembre 1936 Les banderes de les columnes Francesc Macià i Lluís Companys, penjades del balcó del Palau de la Generalitat són observades per la multitud congregada a la plaça de Sant Jaume.

Barcelona, 5 setembre 1936 Desfilada de camions de les milicies d’Esquerra que formaven part de les columnes Macià i Companys, a la confluència de la plaça Universitat, Ronda Sant Antoni i carrer Tallers.

Barcelona, 5 setembre 1936 Desfilada de les columnes Macià i Companys. Alguns dels dirigents d’Esquerra responsables politics de la mateixa. El primer per l’esquerra, amb uniforme més clar, Joan Pons i Garlandí. El quart, amb pistola a la cintura, Artemi Aiguader.

Barcelona, 5 setembre 1936 Milicians terrassencs de les columnes Macià i Companys, al peu del monument a Cristòfor Colom.

Les dues columnes organitzades per sortir en breu cap al front estaven a càrrec del tinent coronel Jesús Pérez Salas, qui havia ocupat la destinació de responsable de la policia amb Macià i cap dels Sometents durant els Fets d’Octubre. Pérez Salas serà nomenat el comandament de les columnes per designi del mateix Companys i serà acompanyat per altres subordinats: «Compta amb un quadre d’oficials i caps que són una garantia de tècnica militar que a la guerra és imprescindible». L’article de premsa de La Humanitat finalitzava de manera eloqüent: «Endavant homes d’Esquerra Republicana! A la victòria! Per Catalunya!». Pel que fa al cap superior, amb grau de tinent coronel, cal dir que s’havia vist involucrat en els Fets d’Octubre al costat de la Generalitat i formava part d’una àmplia nissaga de cinc germans militars que participarien en la contesa. Joaquín, pertanyent al cos d’artilleria, serà el més conegut de tots ells i intervindrà als fronts d’Extremadura i Andalusia. Un altre germà, Manuel, dirigí la segona columna del front de Terol fins el febrer del 1937, per passar després a l’Escola de Guerra. Cal parlar també dels dos restants germans: el capità José, retirat i que ingressarà com a comandament a l’Escola de Guerra i després a l’Escola d’Artilleria, i en Julio, comandant de Cavalleria i l’únic dels germans que es mostrarà partidari de la revolta i que per aquesta raó dirigirà un dels terços de requetès en una de les brigades de xoc de la 1a divisió de Navarra. Finalment, en Jesús Pérez Salas, el responsable de la columna, més endavant ocuparà càrrecs importants com a secretari general i tècnic del Ministeri de Defensa Nacional, sotssecretari de l’Exèrcit de Terra i al llarg d’un període breu manarà el XXIV Cos d’Exèrcit. Joaquín i Manuel moriran executats pels franquistes, mentre Jesús s’exiliarà a Mèxic i publicarà les seves memòries, on descriurà la seva trajectòria militar durant la guerra: «Fui llamado por el Presidente de Cataluña para pedirme que aceptara el mando de dichas fuerzas [la Columna Macià-Companys]. Yo estaba resuelto a no ostentar mandos, sino eran unas fuerzas regulares que aceptasen la disciplina militar, pues estimaba que los militares profesionales no debíamos prestarnos a colaborar en la formación de milicias, que sabíamos no podían dar buen resultado (…). Sin embargo, veía por el giro que tomaban los acontecimientos, que iban a ser necesarios varios meses de lucha para que todos se convencieran de la necesidad de hacer un Ejército. Por tales razones decidí aceptar el encargo del Presidente (…)». No podem a més deixar de citar una altra de les seves apreciacions a l’entorn de la formació i acceptació per part d’aquest militar del càrrec que hauria d’ocupar com a cap militar: «La columna que yo mandaba estaba compuesta por elementos de la Esquerra Republicana. Éstos, por su formación política moderada y poseyendo directivos más sensatos, comprendían la necesidad de disponer de mandos militares y de una disciplina que, si no llegaba a ser absoluta, pues no era posible aplicar el Código de Justicia Militar ni otros sistemas coercitivos, eran mucho más propicios a la obediencia que las restantes fuerzas de la región».

Un d’aquests integrants o comandaments militars professionals de carrera que acompanyarà a les dues columnes serà el tinent coronel Jaume Bosch, condemnat també com Pérez Salas, pels Fets d’Octubre. I d’altres membres de la columna, segurament els directius més sensats als quals fa al·lusió en Pérez Salas seran Joan Moles, secretari de Companys, que ocuparà el càrrec d’un dels dos comissaris civils de la unitat. L’altre, provisionalment, serà el membre del Consell Executiu d’Esquerra Artemi Aiguader. Amb tot, ens manca un altre integrant de les columnes. Es tracta del seu delegat polític, Enric Canturri, diputat d’Esquerra al Parlament i exalcalde de la Seu d’Urgell. Finalment i per completar els comandaments militars hem de citar el comandant Ricard Pujol i el capità Aníbal Lobo.

1936-1937 Bandera de la Columna Macià-Companys, del Casal L’Or del Rhin, on tenia el seu estatge central durant la Guerra Civil, Estat Català.

El 5 de setembre de 1936 les dues columnes Francesc Macià i Lluís Companys desfilaven pels carrers de Barcelona, formades per militants i simpatitzants vinguts d’arreu del territori català en un nombre aproximat d’uns 1.500 homes segons les fonts més optimistes, dades que ens són difícils de certificar. Amb aquest futur contingent que desfilà sense fusells ni cap altre armament individual, també ho feren dues bateries de peces de muntanya. D’altres notícies, segons la premsa parlaven de diversos components que acompanyaven als voluntaris, entre ells, elements d’intendència, amb dues cuines i un servei de sanitat sota la direcció del doctor Rallo. Igualment, La Humanitat del dia 6 es feia ressò de la desfilada del dia anterior i encapçalava amb les paraules del mateix Companys el seu titular: «Combatents que aneu a l’Aragó: porteu als germans d’aquelles terres el nostre cor per estimar-los i la vostra sang per alliberar-los». També ens informa que el president va haver de saludar i tornar a la balconada del palau de la Generalitat on es trobaven penjades les dues banderes de les dues columnes, per presenciar la desfilada de prop de 150 centres d’Esquerra amb les seves senyeres tot proclamant: «Amb la pau i amb la guerra, Visca Catalunya!». La desfilada comptà amb el recorregut dels voluntaris de les dues columnes i els seus comandaments, a més de la participació d’un escamot de cavalleria i diversos vehicles. Companys, des del balcó del Palau de la Generalitat s’adreçà als assistents a l’acte amb aquestes paraules:

Pocs dies després de la desfilada i quan el nombre d’efectius seguia augmentant gràcies a l’arribada de nombrosos voluntaris d’arreu de Catalunya, el diumenge 9 de setembre La Humanitat publicava la notícia de la sortida la nit anterior dels integrants de les columnes: «Les columnes Macià i Companys, al front partiren ahir a la nit, entre un entusiasme formidable». La crònica periodística descrivia com a les deu del vespre havia arribat a l’estació de França, atapeïda de públic, la primera de les columnes procedent del castell de Montjuïc, mentre d’altres autoritats com el general de la guàrdia civil José Aranguren i el conseller d’Obres Públiques Pere Mestres, s’afegien al comiat, a més dels diputats Miquel Guinart, Lluís Bru, Joaquim Bilbeny, Enric Canturri i Miquel dels Sants Cunillera. A les 11 de la nit, la segona columna trepitjava l’andana de l’estació amb un acolliment efusiu per part dels ciutadans. Companys, amb Ventura Gassol i Martí Rouret i els mossos d’esquadra arribaven un xic més tard, en un veritable bany de multituds que fins i tot trencava el cordó de seguretat i s’atansava a saludar el president. Dos combois foren els preparats per transportar tots els voluntaris. La columna Francesc Macià sortiria cap al front primerament, mentre que la Lluís Companys ho faria una hora més tard en un altre comboi ferroviari10 cap a Alcanyís, on s’hi emplaçarien totes dues: «Va ser molt entrada la nit que vam iniciar la pujada als vagons que havien de portar-nos al front d’Aragó», exposa el voluntari Pons. «Llavors va fer cap el president de la Generalitat, Lluís Companys, que ens va fer una arenga electritzant. Prop de la mitjanit el tren començà a esbufegar i a poc a poc deixà enrere Barcelona. On ens porten? (…). Vam aturar-nos en una estació que es deia Puebla de Híjar. Allò era Aragó (…) Ens ordenaren que canviéssim de tren i vam anar a un altre que hi havia al costat, el que feia la ruta Puebla-Alcanyís». Cap al migdia van baixar a terra en aquest vila, en Màrius Pons hi passaria prop de dos mesos.

Ja hem vist com el seguiment de les dues columnes serà difós pel diari La Humanitat i que la unitat es dotarà d’un important aparell propagandístic. Des del mateix diari es facilitaran moltes de les notícies a l’entorn de la columna. A més, un altre mitjà es posarà en marxa: Catalunya Antifeixista, Portaveu de la Quarta Columna Francesc Macià-Lluís Companys, periòdic de guerra amb articles que donaran notícia dels esdeveniments bèl·lics al front. En aquest diari hi intervindrà el comissari civil, Joan Moles, el mateix corresponsal de La Humanitat Salvador Massot, el corresponsal de Treball, E. Vilanova, el cap de sanitat de la Columna J. M. Benavent i altres reporters i periodistes com el corresponsal del Diari de Tarragona M. Comes, el de La Publicitat J. Grau, el de Solidaridad Obrera L. Calvet i el del Diluvio J. Velilla. El cap del butlletí era en Lluís Capdevila, comissari de premsa de la columna i qui també signarà algunes de les cròniques a La Humanitat. Catalunya Antifeixista es feia a Alcanyís i van sortir publicats quatre números, el primer el 9 de gener de 1937 i el darrer l’abril del 1938. També un altre element de difusió, aquest cop de la mateixa Esquerra Republicana de Catalunya, s’afegirà com estri de la propaganda de la columna i de la lluita vers el feixisme. I així, tenim notícia que el 24 d’abril de 1937 Ràdio Esquerra a Rambla de Catalunya 26, la caserna del partit, tenia previst emetre al vespre un concert a càrrec de la banda de la ja Divisió Macià-Companys i demanava que es pogués fer a l’emissora de Ràdio Associació de Catalunya amb la finalitat d’aconseguir una millor acústica.

Com era força usual la premsa i els mitjans de comunicació jugarien un paper fonamental a l’hora de donar a conèixer —sempre amb el filtre de la censura—, la trajectòria i la vida operativa al front de la columna. Altres mitjans propagandístics de la premsa catalana del moment seran el Diari de Barcelona, vinculat a Estat Català, i el setmanari de les seves Joventuts Som, molts dels quals es trobaran integrats a la Columna Macià-Companys. Igualment, hem de parlar d’altres publicacions relacionades amb la columna, en primer lloc la vinculada al 527 batalló de la 132 brigada, anomenada Claror. El seu primer número sortiria el Nadal de 1937. Per acabar, esmentarem que la revista Moments. La revista del nostre temps també publicarà el 1938 «Catalans al front», amb un article dedicat a la 132 brigada. 13 Així doncs, per una banda trobem les publicacions internes de les mateixes unitats i destinades als combatents, sense deixar de banda les publicacions periòdiques adreçades al públic en general i relacionades amb les formacions polítiques de les unitats catalanes.

Les dues columnes sortides de Barcelona i organitzades a la mateixa capital s’adreçaren en plena nit cap al Baix Aragó. La tasca organitzadora de reclutament, de formació de centúries, l’equipament logístic i la dotació de quadres professionals ens fa pensar en la bona coordinació dels seus comandaments, una entesa entre càrrecs polítics, de partit i també de militars al servei de la legalitat republicana. Al marge de la necessària intendència, l’allotjament i facilitar amb pocs mitjans alguns uniformes improvisats, hem de comentar que durant aquells primers dies, la columna no disposava d’armes, especialment de fusells, per a tots els seus voluntaris. Les dues columnes doncs, a diferència de moltes altres sortides de Barcelona, restaven sense armes fins el seu establiment al front, com recorda el cap de centúria Víctor Torres. Aquest greu problema però es resolgué de manera parcial més endavant, un cop desplegats a la immediata rereguarda, en concret a Alcanyís. Un integrant de la unitat, en Miquel Morera, voluntari amb 16 anys i, qui acompanyà el seu pare Lluís Morera Argullol com armer al front, ens dóna testimoniatge d’aquest fet endèmic: «Vàrem estar un mes i mig a Alcanyís i després vam anar a Montalbán, més a prop del front de combat. La Columna Macià-Companys estava molt mal equipada i els armers anàvem a les trinxeres a revisar les armes». Miquel Morera ens narra l’arribada a Alcanyís, que serà en aquells primers dies la base d’operacions de la columna sota les ordres del cap d’armes i al mateix temps, pare: «En pensar en tot el que es necessitaria al front, per lògica era primordial la formació de l’armeria. Així fou com li proposaren al pare que se’n cuidés d’organitzar-la. Marxà poc després, juntament amb en Joan Velilla, cap al front de Terol, on ja eren les centúries de la columna. De moment, va muntar l’armeria al carrer principal d’Alcañiz, en un local que estava buit i que l’ajuntament posà a la seva disposició. El carrer es deia ‘Fermín Galán¡’ en record dels herois de Jaca. Degut al seu càrrec de cap de l’armeria (tenia la graduació de tinent), el pare havia de fer molt sovint viatges a Barcelona per recollir eines, recanvis i material del parc d’artilleria de Sant Andreu. Gairebé sempre trobava algú que li demanava un favor o que li fes alguna gestió; moltes d’aquestes coses les resolia a través de contactes amb els amics que restaven encara a Barcelona i eren de la Junta del Casal». Al marge però de les mancances d’armament, hem d’esmentar també dos fets que segurament diferencien la columna respecte la resta d’unitats establertes a l’Aragó. En primer lloc, la major llibertat dels militars professionals encapçalats per Pérez Salas respecte el comissari, Enric Canturri, que no interferirà en les tasques dels primers i que s’adreçarà tan sols a feines administratives i logístiques. I l’altre fet serà l’acceptació per part dels voluntaris de la jerarquia i la disciplina militars, la que correspon als veritables experts en la direcció de la guerra. A més, tot un nombrós grup de joves catalans sortiran de l’Escola de Guerra, molts d’ells llicenciats universitaris que s’integren a la columna i a la disciplina imposada pels militars de carrera arrelats al país i coneixedors com en Pérez Salas del fet català. La disciplina doncs esdevindrà quelcom assumit, així com la superioritat dels comandaments militars, a diferència de la resta de voluntaris d’altres columnes que no toleraven la jerarquia dels comandaments professionals i l’obediència a les seves files. Tot i aquestes diferències, hem de precisar que la formació de la columna seguia el model de les existents, ja que estava composada per un seguit de voluntaris integrats en diverses centúries. A més, fins i tot en els articles periodístics del moment els mateixos voluntaris de les dues columnes catalanistes són anomenats milicians.

Val a dir que la columna anirà augmentant el seu nombre de soldats de tropa al front, així com els seus efectius d’armes i altres elements de logística, arribant a reunir uns 2.000 voluntaris formats per 5 batallons amb unes 25 centúries, tot incrementant també el nombre de bateries d’artilleria fins a tres i dotar-los amb 25 metralladores i 28 fusells metralladors. Cada centúria estava encapçalada per un capità i les unitats menors eren manades per soldats de tropa catalans. El seu comandament ens explica la composició del dispositiu de la columna un cop organitzada: «Los mandos superiores a cien hombres eran ejercidos, en esa columna, por capitanes del Ejército, que tenían a sus órdenes trescientos milicianos. Las unidades inferiores estaban mandadas por antiguas clases, que pertenecían al partido de Esquerra. Esto dió lugar que, sin llegar ni remotamente a constituir unidades del Ejército, era aquélla la columna que más se parecía a una organización regular. Tenía nombrado un delegado civil; pero éste sólo intervenía en los asuntos administrativos. Todo lo concerniente al mando militar, lo ejercía yo sin cortapisas de ningún género». Creiem que les antigues classes que anomena Pérez Salas no eren altres que veterans catalanistes que havien estat a la Legión, com ens explica en Joan Sales, qui cita a un d’aquests caps, el capità Gordó, bidell i antic legionari. El principal responsable de la columna també subscriu: «Si todas las fuerzas del frente de Aragón hubiesen tenido análoga organización, aunque, repito, distaba mucho de ser la militar, otro hubiera sido el resultado de la contienda».

Les dues columnes s’establiran a Alcanyís el 9 de setembre. I l’endemà La Humanitat donava notícia de l’arribada d’aquestes al Baix Aragó gràcies al cronista Salvador Marcet, qui relatava èpicament el voleiar de les banderes catalanes en terres aragoneses. Segons el mateix redactor de l’article els comandaments Pérez Salas i Bosch van ser rebuts pel comissari civil capità Font. També un dels voluntaris, el cap de centúria Víctor Torres, recorda la bona acollida dels habitants d’Alcanyís a uns joves catalans exaltats pel comiat rebut a Barcelona i per l’emoció de l’aventura militar. Amb les columnes també s’hi trobaven Artemi Aiguader i Joan Moles com a comissaris civils. L’arribada coincidia amb l’enterrament d’un milicià de la CNT, comitiva que s’ampliava improvisadament amb alguns dels voluntaris nouvinguts de les dues columnes i que participarien en el mateix enterrament. Tanmateix, hem de tenir present que aquella rebuda efusiva dels vilatans d’Alcanyís responia essencialment a la seguretat que els proporcionaven els voluntaris catalans de la columna, ja que en les setmanes anteriors alguns elements armats mantenien atemorits un important nombre de civils aragonesos.

Establerts el milicians a la vila amb l’ocupació d’algunes de les cases abandonades i d’altres habitades, l’endemà dia 11, tenim notícia que les columnes Macià i Companys celebraven l’Onze de Setembre amb cants de L’Emigrant o Els Segadors i que degut al constant flux de voluntaris i centúries es creava una tercera columna anomenada Generalitat. Una altra informació del front d’un cert ressò propagandístic feia esment a l’ascens a alferes d’una miliciana, Rosa Domènech, pel seu comportament al setge de Belchite. La crònica relatava com la Rosa, infermera voluntària, havia estat protagonista d’un episodi bèl·lic durant un atac a Belchite des de les posicions de la Zaida, passant tota la nit al ras davant les trinxeres enemigues, una gesta sens dubte «èpica», pròpia de la propaganda del moment. Aquell dia 12 de setembre també s’informava que la unitat havia estat reconeguda com a quarta columna al front d’Aragó. I finalment també s’anunciava la creació de la publicació Catalunya Antifeixista per part de diversos corresponsals de La Publicitat, La Humanitat i Solidaridad Obrera, amb en Lluís Capdevila com a principal responsable.

Mentre tant, a la rereguarda Esquerra Republicana de Catalunya portava a terme un míting el 13 de setembre, on els seus líders haurien d’explicar les orientacions del mateix partit dins el govern als seus afiliats. El lloc adequat va ser el Price, amb assistència a les 11 del matí del president Companys i del president del consell Casanovas, a més del conseller de Cultura Gassol, l’alcalde Pi i Sunyer i d’altres representants del partit. L’acte fou presidit pel diputat i director general de Treball Joan Tauler.

Hem d’afegir també que malgrat la nova columna anomenada Generalitat no va reeixir, l’arribada de voluntaris d’Esquerra Republicana no s’aturava. I així, coneixem que des de l’Hospitalet hi marxava el cap de la centúria d’aquesta localitat Laureà Lorca acompanyat pel president d’Esquerra a Collblanc, Amadeu Llorenç. D’altres grups catalanistes, com el del barceloní Jordi Pou, que havia passat la nit del 19 de juliol al casal d’Esquerra del Districte VI, al carrer Muntaner i que participà a l’expedició a Mallorca amb la Columna Volant d’Estat Català, s’integraria més endavant com a escorta d’un dels caps militars de la Macià-Companys, el tinent coronel Bosch: «El cap de grup era un cert Vilalta. Érem 17, tots d’Esquerra Republicana; no n’hi havia cap d’Estat Català (…). La columna ja estava organitzada en centúries. No ens volíem dir soldats, érem centurions. A la Macià-Companys hi havia de tot; hi havia bastants aragonesos que eren de la CNT i es van inscriure a la columna. Hi havia alguna dona, però poques. Primer vam estar a Alcanyís. Dormíem a cases particulars, molt ben atesos».17 Poc després, els traslladaran fins a Montalbán, on s’emplaçaran amb els seus companys als encontorns del poble, en concret a les «parideras».

Mentre tant, començaven els preparatius per a la formació militar i la instrucció dels voluntaris, l’organització i enquadrament dels efectius, els quals, poc temps després tindrien oportunitat d’entrar per primer cop en combat. Precisament i gràcies a Víctor Torres, coneixem algunes dades a l’entorn de la instrucció i preparació dels futurs soldats. En Torres recull la informació facilitada per un dels comandaments militars de la unitat, Martín López Segarra, qui va participar en l’organització dels milicians i cap d’estat major: «Primerament, es tractava d’instruir els voluntaris en el maneig dels fusells i les armes automàtiques i en el llançament de granades de mà, però sense poder fer gaires exercicis de tir real a causa de l’escassesa de municions. També s’aprengué ràpidament a protegir-se de l’enemic aprofitant el terreny. Al cap d’unes setmanes, el comandament s’instal·là a Montalbán (Terol) i a Alcanyís solament hi havia el personal administratiu».

Cal parlar necessàriament d’una part important dels integrants d’Estat Català, molts dels quals ja s’havien afegit a petits grups de combatents: uns, voluntaris a l’expedició de Mallorca; d’altres a Madrid; i al mateix Aragó, bé a les Milícies Pirinenques o a la Columna Volant Catalana encapçalada pel lleidatà Antoni Blàvia i Esquirol. Aquests darrers, un nucli de components nombrós, s’integrarà a la Columna Macià-Companys. Quan aquesta unitat esdevingui la 30 divisió formada per la 131 i 132 brigades, molts dels seus integrants restaran a la 132 manada pel mateix Blàvia. De fet, el mateix comandant lleidatà ja havia combatut en els primers moments colze amb colze amb Sebastián Zamora, cap de les forces de la columna Hilario Zamora, durant la presa de Casp. Més endavant, Blàvia passarà a comandar el 527 batalló.

Barcelona, 1936-1937 Casament d’un milicià de la Columna Macià-Companys.