L’odissea de la 132 Brigada Mixta

El Pertús, febrer 1939 Les armes republicanes s’amunteguen a la banda francesa de la frontera.

Mentre la guerra continuava a Catalunya a començaments de gener de 1939 per a les restes dels batallons i companyies de la 131 brigada, la seva antiga brigada germana es batia en terres llunyanes després de patir una llarga retirada. Tanmateix, caldrà retrocedir en el temps per conèixer l’odissea de la unitat, que l’havia fet recórrer un ampli territori a la península, tot partint del Baix Aragó, passant pel Maestrat i terres castellonenques. Coneixem el recorregut de la 132 brigada mixta, traslladada cap a Cantavella i més endavant a Vilafranca del Maestrat, primera de les localitats castellonenques que visitaran. El maig del 1938 defensaran les viles de Mola d’Ares i Vilà, per poc després iniciar novament la retirada cap a la carretera d’Albocàsser a Castelló. La unitat serà atacada al quilòmetre 23. Es desenvolupen combats a Cinctorres, Portell, la Pobleta, ermita de Vilafranca, Mas de la Creu i Castellfort. El comandant lleidatà de la brigada Blàvia conduirà les seves tropes a Alcalà de Xivert i Orpesa, per la costa, mentre algunes unitats de la brigada resten enrere, fetes presoneres. Així, segons el sergent Manel Vidaurrázaga, arribats a Bell-lloc i veient vehicles que passaven amb la bandera nacional localitzaren unes patrulles que no van aconseguir identificar però que eren enemigues. Aquestes, interceptaren dues companyies de la brigada que foren desarmades i allotjades a l’església per després assassinar els presoners republicans. La resta de la unitat va anar en direcció Orpesa. Benicàssim, Castelló i Valverde també seran visitades pels homes de la unitat tot recorrent la carretera de la costa llevantina.

També cal recórrer novament al testimoniatge de Miquel Morera, responsable de l’armeria per conèixer les vicissituds dels catalans enquadrats a la 132 brigada i establerts a Andalusia i Extremadura per participar a la darrera de les escomeses republicanes de tota la guerra. Així, el juny del 1938 els integrants de l’armeria es trobaven a Vilafamés i havien transitat abans per Atzeneta del Maestrat i les Useres fins a Vilafamés, a la Plana Alta. Més endavant es traslladarien a Figueroles i Llucena, sense aconseguir encara que la línia del front restés estabilitzada. Després d’un parell de dies a Cortes d’Arenós, Miquel Morera arribarà a Rubielos de Mora, on els armers rebran gran quantitat d’armes per reparar, arribades en camions i animals de càrrega: «Teniem per repassar i arreglar tot l’armament del XXII Cos d’Exèrcit i era molt el que estava espatllat». L’armeria també s’emplaçarà als voltants de la població de Mora de Rubielos i després novament destinació cap a Sogorb, a l’Alt Palància. A la zona d’Alcubles els armers es traslladaran prop de la primera línia per repassar les armes dels combatents. Armats amb mosquetons i cartutxeres els armers ensopegaran amb una unitat de soldats marroquins avançats que provocarà l’intercanvi de trets, ferits i la mort de set dels soldats marroquins. Morera s’establirà a d’altres petites poblacions evacuades com Sacanyet o Canals però controlades per esquadrons d’infanteria republicans. De Sogorb finalment arribarà el moment de ser rellevats del front per passar a Xiva i viure un període de descans l’estiu de 1938.

Mentrestant, d’altres fets colpiran els integrants de la 132 brigada allunyada de Catalunya de manera definitiva. Durant el mes d’agost el seu comandant, Antoni Blàvia viurà un incident que el farà desvincular-se definitivament del comandament de la brigada. En marxar de permís a Xiva fins a València, la seva unitat serà atacada, fet que comportarà un judici davant un tribunal militar, restant absolt en part gràcies al seu brillant i lleial expedient i essent traslladat a una de les divisions del XXIV Cos d’Exèrcit al Segre. Amb aquesta decisió, la unitat perdia el seu cap des del començament de la guerra, el d’un líder nat amb dots de comandament, identificat amb el país i Estat Català, el qual, en paraules de Manel Vidaurrázaga, sabia donar moral als seus homes. Un altre dels fets d’aquells dies serà la persecució contra els responsables d’Estat Català de la brigada, amb atacs personals duríssims, com en el cas del comissari de batalló Francesc Torrent i Ferran, empresonat per denúncies falses i essent substituït per un càrrec comunista. La pressió d’aquests dins l’exèrcit serà asfixiant per a molts comandaments i comissaris. Aquesta persecució perpetrada en alguns casos per comissaris catalans comunistes i també per militars espanyols anticatalans que lluiten en «la mateixa trinxera» juntament amb les baixes produïdes en combat, com en el cas de la mort l’octubre de 1938 del qui havia estat secretari d’Estat Català i tinent ajudant del 527 batalló, en Robert Torres-Picart i la incorporació de nous components per les lleves forçoses, farà que la unitat resti finalment desvirtuada respecte els seus orígens i formació. En molts casos, estava clar igualment, que l’anticatalanisme no feia distincions ni per part de feixistes ni d’alguns comunistes.

El periple per terres llevantines conduirà els antics integrants de la columna per Onda i arribar a Nules, població ja arrasada per l’aviació franquista. Finalment, la unitat serà traslladada des de terres valencianes fins a Andalusia per participar en la defensa del sector. El viatge, en tren des de la mateixa Xiva fins Puertollano, durarà una setmana atès que circularà només per les nits i s’emplaçarà en vies mortes durant el dia per no ser detectat pels avions enemics. A mitjans de desembre de 1938 Morera, juntament amb el seu pare i el seu germà Llorenç, també integrants de l’armeria, arribaran a Viso de los Pedroches mentre la resta de divisions del XXII Cos es distribueixen entre Dos Torres, Alcaracejo, Villaralto, Villanueva del Duque i Hinojosa del Duque. A la vora de les seves posicions s’emplaçarà l’Agrupació Toral i la columna F.

L’atac era previst pel 5 de gener del 1939 sota comandament del general Escobar, cap de l’Exèrcit d’Extremadura, i hi intervindran dos cossos d’exèrcit: el XXII, amb les Divisions 47, 70 i 10 manades pel tinent coronel Ibarrola i l’Agrupación Toral amb les divisions 6, 28 i 52, encapçalada pel mateix militar Nilamón Toral. A més, també havia d’entrar en línia la Columna F, una unitat motoritzada dirigida pel major de milícies Fernández Díaz amb quatre brigades mixtes d’infanteria i una de cavalleria. Aquesta columna de caire motoritzat havia d’explotar l’èxit de l’avenç amb el trencament del front. Com hem dit abans, l’ofensiva no era altra cosa que un atac ambiciós per alleugerir la greu situació a Catalunya que havia quedat reduït a un moviment en massa terrestre, sense poder comptar amb altres accions planificades pel general Rojo i aturades pel general Miaja i per l’almirall de la marina republicana Buiza.

L’ofensiva del mes de gener de 1939 havia estat ja planificada de manera més ambiciosa molts mesos abans. Era previst iniciar un desembarcament a Motril tot creant una amenaça a la rereguarda franquista, concretament contra Màlaga o Granada; a continuació s’atacaria amb tres cossos d’exèrcit en direcció a Sevilla des d’Extremadura; i, finalment, un atac complementari al front del centre per tallar les comunicacions amb la regió extremenya.

L’operació governamental s’iniciava doncs el 5 de gener de 1939 amb l’atac del Cos d’Exèrcit XXII que colpí les posicions de la 22 Divisió franquista, mentre l’Agrupació Toral també ocupava d’altres indrets. Les forces republicanes van penetrar uns 8 quilòmetres les línies enemigues, tot i que el cap de l’Exèrcit del Sud franquista, el general Gonzalo Queipo de Llano, enviarà al combat tres divisions que es trobaven en reserva. La pressió de les tropes republicanes farà també que aquestes depassin la segona línia de defensa establerta a les serres de Perú i la Noria, les quals són conquerides els dies 6 i 7. Amb tot les defenses franquistes de les divisions 60 i 112 intentaran barrar el pas en una tercera línia als republicans cap a Fuenteovejuna. Mentre tant, en el flanc occidental, les coses no aniran tant be i aviat les forces de l’Agrupació Toral restaran aturades. A més, Franco decidí poc després cobrir la zona amb noves forces de reserva, en concret les divisions 74 del coronel Arias, la 81 del coronel Ollo i la 40 encapçalada per González Badía. Els dies 7 i 8 de gener les set divisions atacants continuen penetrant amb decisió, les del XXII Cos cap a Fuenteovejuna i Azuaga en direcció sud i sud-oest per recolzar a la columna F, tot aconseguint la penetració de 20 quilòmetres fins a Peraleda de Saucejo. Amb tot, l’Agrupació Toral no aconseguiria empènyer les defenses de l’11 Divisió franquista. Les tropes del general Escobar van continuar pressionant el dia 8, moment en el qual les forces de la columna F van trobar-se a les portes de Monterrubio, tot i que novament la veterana 74 Divisió franquista els aturà. Tanmateix, l’avenç governamental arribà fins Azuaga, 35 km endins de les línies enemigues. L’ocupació total es comptabilitzava en 600 km2, superior amb escreix a les ofensives de Brunete i Terol. L’èxit havia estat important, però arribava amb retard, quan ja les forces republicanes a Catalunya es trobaven desarticulades i en plena retirada. A més a més, la resistència franquista anava augmentant després de la sorpresa inicial. I un darrer obstacle acabà per endarrerir encara més l’avenç republicà: el temporal de pluja va fer que els tancs, blindats i camions restessin aturats a les carreteres i camins. Afortunadament però, les pluges van impedir que l’aviació franquista i els nous reforços aeris arribats des d’altres fronts participessin amb l’habitual superioritat de mitjans tot restant a les seves bases aèries.

Morera resseguirà amb la seva unitat tots els indrets propers al front, organitzada la comandància de l’armeria en dos grups destinats a la recuperació de material. Un primer era el format per un tinent de municionament amb dos soldats i dos ajudants; el segon, del qual ell en formava part, estava constituït per deu soldats i cinc camions Katiuska. Calia actuar amb rapidesa per aconseguir reparar o recollir totes les armes possibles del XXII Cos d’Exèrcit i així fou com el dia 6 sortien del Viso amb Morera realitzant aquest servei amb la 47 Divisió. El veritable problema per als vehicles seran els camins i la circulació en camps oberts, la inexistència de carreteres aptes, afegit després a les pluges que omplen de fang i aigua els esmentats camins. Els camions anaven a més carregats de munició, bombes de mà i granades de morter. Miquel durant aquests primers dies coneixerà el Comissari del XXII Cos d’Exèrcit, Ramon Farré, qui «demostrava tenir-los molt ben posats, doncs entrava amb les tropes d’avantguarda just acabada de conquerir la població [Fuenteovejuna]. Entre els soldats corria l’anècdota que en Farré va fer parar el cotxe i, cridant a una dona de la casa, li digué: “¿Quién mató al Comendador, señora?”. La dona repetia, tota esverada: “¡Yo no he sido! ¡Yo no he sido!”». Una altra anècdota relacionada amb l’ocupació de les viles conquerides, serà la confusió dels habitants d’aquestes poblacions quan sentin parlar en català els soldats de la unitat: «Des de la porta d’una casa, sentirem que unes dones deien: “¡Son rusos!”. Ens aturàrem a l’instant i, en acostar-nos, quasi ens tiren la porta per la cara. Jo, sense deixar de somriure per tal de no espantar-les, els vaig dir: “Señoras, no somos rusos; somos catalanes, de Cataluña”. Veient la cara que posaven vaig comprendre que ni sabien on estava la nostra terra».

La vila de Fuenteovejuna va ser ocupada per forces de la 47 Divisió republicana, encapçalada pel comandament basc Ibarrola, amb el seu estat major, també integrat per combatents bascos i, fins i tot per dos capellans que prestaven serveis a Sanitat. Els capellans, celebraren missa durant tota la campanya, fins el 26 de gener moment de la retirada de les forces republicanes de la divisió. L’abandonament franquista de les poblacions comportà excés de feina per als armers, qui hauran de buidar i recuperar el material abandonat pels franquistes a diversos polvorins. Fins a tres dies estaran carregant en els camions divers material, entre aquest, nombrosos obusos d’artilleria. També de peces d’artilleria inutilitzades però capturades en el sector de la 70 Divisió que hauran de traslladar a Hinojosa del Duque amb penes i treballs. Després de poc menys de dues setmanes d’ofensiva, el primer de febrer de 1939, el XXII Cos d’Exèrcit de Llevant seria rellevat del front i tots els catalans supervivents de la brigada i també aquells dispersos en el mateix Cos tornarien novament a les seves bases establertes a Llevant. De fet, després de la primera fase d’avenç amb un èxit remarcable entre els dies 5 i 8 de gener, ben aviat des dels dies 9 al 13 els comandaments feixistes organitzaren la defensa i organització de les unitats que havien de contraatacar entre els dies 14 al 22 de gener i eliminar la punta de llança a Mesegara-Trapera que amenaçava el sistema defensiu franquista. Finalment, des del 23 de gener al 3 de febrer de 1939, els republicans es dediquen a defensar el terreny i evacuar les seves posicions.

Així, des de Puertollano, els responsables de l’armeria descarregaren el seu camió Dodge en un vagó de mercaderies per tornar cap a terres valencianes, concretament a Requena, en una immensa finca anomenada de Oria, antiga propietat del marquès de Oria, envoltada d’un conjunt de cases anomenades el Derramador. En aquest indret finalitzarà la guerra per als germans Morera, en Miquel i en Llorenç, a més del seu pare. Els integrants de la família hauran de viure un nou periple fins arribar a casa, tot passant per València i ser empresonats per una suposada denúncia. Miquel amb el pare passarà per la presó model, els camps de concentració de Barcelona de Sant Joan i Sant Jordi, a més del de Reus. La seva mare, sense haver tingut cap responsabilitat política serà internada a la presó de dones, mentre que el germà Llorenç morirà a causa d’una greu infecció en un hospital d’infecciosos. Molts altres catalans però, no tindran ocasió de poder tornar a la seva estimada terra i passaran a formar part dels milers de soldats republicans presoners internats en condicions deplorables en els camps de concentració franquistes i en batallons de treball. A d’altres però, com el mateix major Antoni Blàvia, antic cap de la 132 brigada, el futur li reservarà un llarg exili, iniciat per la marxa cap a França, l’estada a Anglaterra i més endavant a Sudamèrica, tot passant per Xile, Veneçuela i els Estats Units, per tornar finalment a Catalunya durant els anys 80 del passat segle. Molts d’altres combatents de la 131 i la 132 brigades cauran al camp de batalla, d’altres no veuran mai restablerta la democràcia després de la mort del dictador, morint en terres llunyanes. I d’altres, més tard o més aviat, retornats a Catalunya, aconseguiran lluitar en la clandestinitat i treballar pel país i consolidar les seves llibertats democràtiques.