Primeres operacions a l’Aragó

Front d’Aragó, serra d’Alcubierre, novembre 1936 Milicians d’Esquerra de la Columna Macià-Companys.

Durant els mesos d’agost i setembre les columnes catalanes prenien posicions al llarg del front aragonès. Bàsicament podem esmentar que aquestes forces heterogènies havien aconseguit conquerir un territori que equivalia a prop de la meitat de tot l’Aragó i s’apropaven a les tres capitals. Enfront, l’enemic disposava de la guarnició de Saragossa amb un fort contingent, així com a Osca, Calatayud i Jaca, totes elles localitats favorables als revoltats. Amb tot, aquestes forces no es decideixen en els primers moments a prendre la iniciativa i avançar i cedeixen davant l’empenta poc organitzada de les Milícies. Sí és cert, però, que mantindran una línia de resistència a l’entorn de la capital, Saragossa, així com de la frontera geogràfica marcada pel riu Gállego, punts clau per a la defensa del sector aragonès.

Al sector d’Osca-Pirineus, on actuava la 3a columna amb el coronel Villalba, assetjava aquesta capital amb efectius formats per la Columna Ascaso. Com a unitats subordinades intervindrien en aquest sector la Columna Pirinenca, la Columna Lenin i tres columnes més confederals: Veinte de Julio, Aguiluchos i Roja y Negra. A la zona centre, s’emplaçava la 1a columna, la Durruti amb la Carles Marx emplaçada entre Osca i la Durruti, amb centre a Tardienta. Al sud de l’Ebre hi trobem la 2a columna, la Ortiz al llarg de les localitats de Casp i Alcanyís. Juntament amb aquestes forces, també existien unitats militars republicanes, com les del Batalló de Muntanya núm. 1, a més d’una altra columna constituïda a Tarragona amb forces del Regiment d’Almansa, així com el grup del capità Zamora, totes elles emplaçades al sud de l’Ebre.

L’anomenada circumscripció Sud, al Sector Sud, era la que ocupava la Columna Macià-Companys que s’estenia des del front de Terol amb seu a Montalbán, a la vora del riu Martín, tot i que el seu desplegament inicial havia estat a Alcanyís a uns vuitanta quilòmetres del front. Montalbán, més propera a la línia de combat, era municipi d’uns 2.000 habitants situat a uns 70 quilòmetres al nord-est de Terol i a més de 100 al sud de Saragossa. Era una vila dedicada exclusivament a la ramaderia i l’agricultura, dominada pel massís calcari de La Muela, amb un cim de més de 2.000 metres. El militar Vicenç Guarner ens proporciona algunes dades del dispositiu de la columna: «Des del Comitè de Milícies l’encaminàrem cap a la regió de Montalbán, amb la missió d’enllaçar amb les forces que, procedents de València, atacaven Terol, i de salvaguardar les mines de carbó d’Utrillas».

El conjunt de forces catalanes implicades a l’Aragó es trobava davant un enemic menys nombrós però superior pel que fa a organització dels seus mitjans i efectius, atès que les forces en mans dels revoltats conservaven la 5a divisió de la regió militar, amb un regiment de carros de combat, el número 2, un batalló de pontoners i un grup de la DCA o defensa antiaèria.

Malauradament, la situació a la rereguarda més propera al front, a les viles immediates, no devia ser pas fàcil per als voluntaris de la Macià-Companys. L’establiment no fou massa positiu, no pel fet de trobar-se prop del front, sinó més aviat per haver de situar-se en una base d’operacions dominada fins aquells moments per la violència d’alguns elements que fins i tot arribaven a disparar contra els mateixos membres de la columna. Així doncs, la germanor i la fraternitat, —molts catalans voluntaris de les columnes anarquistes eren masovers, pagesos o treballadors, els menys afavorits de tots— s’esvaïa en alguns moments crítics. Un integrant de la columna, en Màrius Pons així ho explica: «A la mateixa Alcanyís, de nit, no sortíem de casa. En realitat, no podíem fer-ho. Explicaré el perquè: a la ciutat hi havia la seu del Comitè d’Aragó, Navarra i La Rioja de la CNT-FAI. La nostra columna, formada per Esquerra Republicana, era considerada quasi de dretes, la qual cosa provocava recel en els anarquistes. Sovint ens disparaven els seus franctiradors amb tir directe, i per aquesta causa va haver-hi més d’una dotzena de morts entre els nostres a les rodalies d’Alcanyís». Per bé que l’acolliment dels vilatans va ser efusiu i hospitalari, la situació no va esdevenir molt tranquil·la per alguns voluntaris nacionalistes, els quals a més de lluitar contra els revoltats, hagueren de protegir-se de les bales a la mateixa rereguarda, tot evidenciant que alguns dels agressors a més de fer la guerra contra el feixistes, tam bé en feien una altra de caire particular, una guerra revolucionària de classes.

Val a dir que d’incidents puntuals o provocats per integrants dels comitès establerts a localitats properes al front com a Barbastre o Graus, amb membres d’altres partits polítics o sindicals van ser prou habituals en aquests primers moments a l’Aragó, com tindrem oportunitat de comprovar.

A més a més i com ens relata el mateix Màrius Pons, la seva centúria era de metralladores, «però que com que no teníem material no podíem anar al front. En realitat, no vam poder anar-hi fins el 15 de novembre de 1936». En Màrius va ser allotjat en cases d’Alcanyís: «Els alcanyissos, com en dèiem nosaltres, ens van rebre amb molta satisfacció, fins al punt que moltes famílies van presentar-se a oferir-nos acolliment a la mateixa estació de tren. Nou companys d’Arbeca i jo mateix vam anar a una casa on ens van tractar realment com si fóssim de la família».

Com hem esmentat, la capital del Baix Aragó, Alcanyís, serà la base d’operacions de les dues columnes catalanes, amb l’establiment en els primers moments de tots aquells cossos necessaris per al funcionament de les unitats de combatents. Un dels protagonistes en aquells dies, Miquel Morera, ens descriu l’ocupació de la vila: «A Alcañiz estava la Plana Major de la Columna i el Parc d’Automobilisme així com els abastaments que eren a l’església del Carmen (precisament l’església reproduïda al Poble Espanyol de Montjuïc representant Alcañiz). El Parc d’Automobilisme passà a tenir ben aviat el nom de “Cos de Tren de la Columna Macià-Companys” i, finalment, de la 30 Divisió en quedar format militarment l’Exèrcit Popular de la República. Per tal de facilitar els moviments, es va traslladar tot seguit a Calanda i Alcorissa ja que estaven més a prop de les línies de foc i, també, de les tropes desplegades de la Divisió». Miquel també ens explica com arribà a pertànyer a la columna: «Per iniciativa del pare i a satisfacció meva, va decidir que jo també m’allistés voluntari a les milícies anti-feixistes i anés a fer d’ajudant d’armer a les seves ordres. Així va ser com un dia d’octubre del 1936 vaig començar la més gran aventura de la meva vida. Després de l’allistament previ a la Caserna, un dia de molt de matí sortírem en un autocar ple de gom a gom cap el nostre primer destí: Alcañiz. Allí ens quedàrem alguns, mentre que d’altres seguiren per a incorporar-se a les unitats on estaven destinats. Tots anàvem vestits de paisà. A Alcañiz ens donaren un parell d’uniformes caqui i la resta de l’equip. De moment, res d’armes, doncs ni les necessitàvem llavors, ni en tenien gaires, totes les disponibles estaven a primera línia».

Morera serà instal·lat a Alcanyís gràcies a l’amistat del seu pare amb el pregoner del poble, Andrés Grau, qui es va encarregar de proporcionar-li allotjament, concretament a casa seva. Grau vivia amb la seva família a les dependències del teatre i el jove aprenent d’armer fou instal·lat al camerino dels artistes. L’armeria de la columna va ser emplaçada al carrer principal, en aquells moments anomenat Fermín Galán, als baixos. Per menjar anaven tots a la Fonda Morera, que es trobava a la plaça davant de l’església, una de les places més boniques d’aquells indrets, amb l’ajuntament i la Llotja. Gràcies al seu testimoniatge també sabem que en el moment de la seva arribada «ja vaig trobar el pare com a Cap de l’Armeria i, d’ajudants, en Ramon Parés, de Sabadell; en Joan Velilla, el meu amic; en Josep Estruch; en Joan Escofet, de Terrassa, i potser algú altre que ara no em ve a la memòria… El fill d’en Parés em va explicar que el seu pare li digué que ell va anar a parar a l’armeria perquè als primers combats que tingueren al front s’espatllà molt d’armament i ell va arreglar tot el que va poder gràcies al seu bon ofici de mecànic. Ateses les seves aptituds per a fer d’armer, va ser recomanat per a ésser traslladat, juntament amb en Joan Escofet. L’un i l’altre eren molt bons ajustadors mecànics».5 A la fonda Morera, anaven a menjar tota la oficialitat de la columna, entre aquests, el mateix tinent coronel Pérez Salas, el comandant Barber, cap d’Estat Major i també el comandant Invernón. L’estada d’en Miquel, el més jove de tots, a qui anomenaven «el nano», «l’armerico» o «el Miguelico» durarà uns quatre mesos a Alcanyís, per més endavant passar l’armeria i tot el personal a Montalbán, més a prop de la línia de foc. I el mateix succeirà amb el Cos de Tren i l’Estat Major, més immediats al front on es trobaven els combatents i que restarà estabilitzat a Rillo—Pancrudo—Venta del Diablo—Portalrubio—Vivel del Río—Segura de los Baños—Maicas—Huesa del Común. Pel que fa a la 132 brigada hem d’esmentar que les seves forces, en un primer moment s’escamparan al llarg dels subsector comprès entre les poblacions de Cervera del Rincón i Armillas, per més endavant ocupar Pancrudo.

Les relacions dels combatents de les columnes Macià i Companys amb els habitants del Baix Aragó i de la capital, Alcanyís, van esdevenir cordials i amistoses des del primer moment. La convivència no fou gens difícil i s’entaularen relacions d’amistat que perduraren fins i tot després de la guerra. Sens dubte, accions com les de respectar i protegir el patrimoni de la vila, viure sota un mateix sostre i d’imposar una certa normalitat tot i l’ocupació militar davant la força de les armes d’alguns exaltats, ajudà a mantenir un bon ambient entre civils aragonesos i militars catalans. Es donaren casos com el del mateix Lluís Morera, pare d’en Miquel, qui aconseguí protegir l’església del Carmen d’Alcanyís davant alguns individus anarquistes que pretenien destruir-la. La seva preservació en permetrà esdevenir l’indret per emplaçar-hi la intendència de la Columna Macià-Companys. Com hem ja esmentat, més endavant una part de la columna serà traslladada a Montalbán on els seus integrants, concretament els responsables de l’armeria van ocupar la millor casa del poble, al carrer Major 26, convivint amb la Sra. Marzo, viuda amb tres fills i on s’hi allotjà en Miquel Morera amb el seu pare, l’oficial de correus i en Joan Velilla. També a la fonda de la comandància emplaçada a Montalbán, s’instal·là per primera vegada en tot el poble, la primera de les cases amb aigua corrent.

Mentre s’estableix la columna al llarg de les seves posicions defensives i comença a organitzar les seves unitats i comandaments al front, a la rereguarda el govern català endegarà un seguit de mesures encaminades a millorar la situació militar. El dia 27 de setembre es constituïa nou govern, amb tres representants de la CNT, mentre Esquerra ocupava tres conselleries, entre elles la d’Interior (Artemi Aiguader), el PSUC n’ocupava dos i el POUM una. El tinent coronel Díaz Sandino a més de continuar com a Conseller de Defensa, era ascendit a coronel. Aquesta nova formació de govern comportava l’acceptació per part de la CNT de la seva implicació en el govern però al mateix temps també donava un cert impuls de caràcter normalitzador respecte els anteriors mesos. Una de les primeres mesures era precisament encaminada a dissoldre el Comitè Central de Milícies Antifeixistes i reorganitzar la Conselleria de Defensa, on el tinent coronel Guarner cessava com a secretari general de defensa i era nomenat Cap de la secció tècnica d’operacions, que encapçalaria l’estudi, proposta i la tàctica per a desenvolupament de les operacions militars al front, el nomenament dels caps militars i comissaris civils, l’organització de les milícies i la compra d’armes. Les decisions que es prenien al front les exercia una Delegació per al front d’Aragó de Sariñena on figuraven deu membres, dos per a cada un dels representants dels partits majoritaris: Esquerra, CNT i PSUC; i un pel POUM, Acció Catalana i Unió de Rabassaires. El desè i últim era el tinent coronel Guarner.

Alcanyís, 20 setembre 1936 Vista del poble des de la plaça de Santo Domingo. Al fons l’excolegiata de Santa Maria la Mayor.

Dos dies més tard, el dia 29 de setembre el nou govern, en reunió del Consell de la Generalitat, prenia ja un seguit de mesures encaminades a portar a bon terme les operacions al front. El Conseller de Defensa Díaz Sandino afirmava que havien estat estudiats alguns aspectes, com la mobilització de les classes de tropa —sergents, sots-oficials, apuntadors, etcètera. S’acordava crear una nova escola d’aviació, mobilitzar els pilots civils i al mateix temps decretar la instrucció militar obligatòria.8 Pel que fa a les directrius que implicaven encara de manera més directa el front, el 23 d’octubre una delegació formada pel capità Josep Guarner i el tinent Bosch Biosca estableix l’Estat Major del front de l’Aragó a Sariñena. El responsable de l’esmentat Estat Major serà el capità Ricardo Clavería Iglesias. Les funcions d’aquest Estat Major van començar amb la creació d’un grup d’unitats de fortificació i obres del qual en foren responsables tres enginyers militars, entre ells Miguel Ramírez de Cartagena, amb dos arquitectes, dos aparelladors i dos tècnics del ram de la construcció. A més les tasques d’organització de l’Estat Major per a les operacions a l’Aragó es van complementar amb la constitució d’un grup de transmissions i senyals del qui en fou responsable l’enginyer de telecomunicacions Sánchez Cordobés i s’impulsà el càrrec de responsable de municions de les Indústries de guerra amb el nomenament de Marià.

Sens dubte, totes aquestes disposicions suposaven un intent de normalització de la situació, encaminada a resoldre els problemes que existien per aconseguir unes forces efectives a l’Aragó. Així mateix, el 28 d’octubre es publicava un nou decret adreçat a la militarització de les milícies catalanes i el 31 es mobilitzaven les quintes de 1932 a 1935. També a finals de mes es creava una nova disposició que ordenava la immediata recollida d’armes en poder dels particulars, tot intentant resoldre el greu problema de la manca de fusells al front i l’enorme quantitat d’aquests a la rereguarda.

En definitiva, els canvis en el govern i en la direcció militar, així com les noves disposicions estaven condicionades per la situació al front i a la rereguarda, en un context certament desastrós i responien a la necessitat d’un gir copernicà. Quelcom que palesa aquests problemes és l’acta de la reunió dels comandaments del front d’Aragó el dia 13 d’octubre de 1936 a Sariñena, pocs dies abans de l’aplicació de totes les mesures i decrets del govern. D’aquesta trobada, en tenim la transcripció íntegra, on hi participen els militars Felip Díaz Sandino, del Barrio i Villalba, a més dels líders de les columnes Ortiz, Rovira, inclosos Durruti, García Oliver i, fins i tot el comissari de la Columna Macià-Companys, Joan Moles. Aquest document excepcional, amb les declaracions de tots els seus participants, evidencia els nombrosos obstacles i inconvenients per al bon funcionament de les accions militars; l’intent de creació d’un comandament únic i un Estat Major conjunts per tots els sectors on operen les unitats; la persecució i reticències d’algunes columnes vers la direcció del militar professional coronel Villalba; la idoneïtat per fer-se càrrec del front el comandant Reyes; la situació a Madrid, a punt de caure, amb les implicacions militars que aquest fet pot comportar al front d’Aragó. Amb tot, hi haurà altres qüestions encara més delicades i compromeses evidenciades durant els parlaments d’aquella important reunió, com l’establiment de la disciplina al front, el divorci entre aquest i la rereguarda i, per damunt de tot, la manca d’unitat de totes les forces polítiques i sindicals amb els militars professionals. Així, Díaz Sandino exposarà que «hemos creado un mando único y para crear este mando único, hemos creado un Comité, un Comité en el frente, supeditado al Comité de las Milicias. Tot seguint les seves paraules caldrà adormecer las disensiones de las organizaciones obreras, donat que se está levantando la retaguardia contra nosotros». Durruti per la seva banda, subscriurà les idees de Díaz Sandino per aconseguir fer front comú: «La gran tragedia es que la retaguardia no ha tomado en serio la guerra y ha tenido que ser ante las noticias alarmantes de Madrid y las del frente de Aragón, que ha hecho reconocer que la victoria está en peligro. Yo no quiero recibir más golpes de teléfono a la una y a las dos de la madrugada, diciendo que aquel pueblo se ha levantado, que aquel otro también. Yo entiendo que ha llegado el momento de tomar en serio la guerra y cuando hablo de retaguardia, hablo desde el primer pueblo que está en la retaguardia de la avanzada hasta la plaza de Cataluña». El líder anarquista donarà suporta a la iniciativa dels militars: «Anoche mismo estábamos preocupados estudiando la forma de ayudar a los compañeros como habíamos quedado de venir desde Monte Aragón a ayudar a los compañeros de la parte de aquí de Perdiguera y Leciñena. Me llamaron a la una de la mañana: —Durruti, aquí un pueblo, Barbastro. —¿Qué pasa? Nada. Han venido doscientos aguiluchos y aquí estamos todos dispuestos a armar jaleo. —¿Qué ocurre? —Pues que ha salido de Barbastro guardia civil y carabineros y aquí se va a armar la de Dios. Les digo: —Sois unos idiotas, estamos aquí tratando de llevar trescientos hombres a la sierra, a jugarse la vida y vosotros me estáis creando dificultades en la retaguardia. Les insulté y he tenido yo por teléfono que arreglar la cuestión. Tiene que terminar esto, si no es posible, por más que nos esforcemos, si no nos ganamos la confianza de la retaguardia. Si la retaguardia no ve en nosotros los hombres imparciales, imparciales en esta lucha y que vamos a luchar nada más, y que Villalba tira de un costado, Ortiz de otro y Durruti de otro, y que en un momento de peligro no pueda decirse, vengan hombres y vengan esos diez mil fusiles que están en los pueblos —que hoy guardan allí por el temor— no haremos nada. Esos diez mil fusiles deben estar en el frente y cuando vengan más fusiles estableceremos nuestros comités y nuestra vigilancia en la retaguardia, pero de momento, todo el mundo al frente».

Durant la reunió Durruti continuà amb el missatge conciliador i d’unitat, exemplificant la situació de malestar a la rereguarda amb els esdeveniments viscuts a Barbastre: «Aquí hay unos hombres que están bajo una lluvia de plomo y mientras tanto, otros, detrás, les están minando. No puede ser. Yo había llegado a una conclusión. Lo peor que tenemos en el frente de Aragón, donde más rencillas, más cosas hay, es en Barbastro. Barbastro es un nido de perturbaciones. De ahí salen todos los días y vienen a verme comisiones. Yo les digo: Mirad chicos, eso está en vuestras manos, resolverlo allí. Hay que solucionarlo sin zaherir a nadie. Hay que darse cuenta de la situación. Ya nos han desplazado fuerzas del Norte, como nos están desplazando fuerzas de otros sectores en el frente de Aragón. Yo los estoy viendo a cien metros apenas delante de nosotros, estamos viendo allí una cantidad enorme de gente y esperamos que nos den el achuchón. Si me preguntáseis a mi, cómo el otro día defendimos Farlete y Monegrillos, nos defendimos como pudimos, y estaba viendo el momento en el que salíamos corriendo hasta Fraga y que nos cogían estas dos posiciones y esto tiene que terminarse. La cuestión de Barbastro tiene que terminarse para que renazca la confianza en el frente». Quedava clar doncs que, mentre manqués estabilitat i una certa normalitat a la rereguarda, la situació al front no podia millorar i empitjorava quan les armes a més, no estaven totes disponibles per lluitar contra l’enemic comú. Després de les paraules de Durruti, el coronel Villalba, mal vist per alguns integrants de les columnes, farà esment al problema viscut a Barbastre amb el trasllat de la guàrdia civil, tot argumentant que «debo ante todo dar una explicación de esta salida de la guardia civil. Esta salida, como otros movimientos, la hice para mandar gente a Alcubierre. Esta Guardia Civil está en Alcubierre. Si cada movimiento que hago suscita una sospecha, si cada decisión mía produce susceptibilidades, si la situación en Barbastro, que no me he metido nada en política, se va a cargar sobre mi, yo os ruego que me coloquéis en Barcelona, desde donde seguiré prestando todo mi saber en defensa de la causa común. Yo no puedo seguir en esta condición; no me he metido en política en absoluto, en nada. No entiendo de política ni sé una palabra. He tratado siempre todas las cuestiones en un plan completamente militar… I afegirà: no pretendo nada más en este asunto que con todos los elementos de juicio de que puedo disponer, con todas las fuerzas de que puedo disponer, zumbar a los fascistas que tenemos en frente… Yo no he hecho política con nadie. Yo he alabado a la gente del POUM en la toma de Thierz, a la gente de Del Barrio en la defensa de Tardienta, y a los que se defendieron en Huerrios, y creo, y tengo la convicción absoluta, absolutísima, de que la gente del frente, a mí, me tiene cariño. A mí, cuatro muchachos de García Oliver, puramente anarquistas, me han llevado a un rincón y me han dado una copa de champán. Hoy algunos —y no quiero ni hablar de esto— que me miran con desconfianza, y por eso ruego, ruego encarecidamente, que queriendo colaborar en todo y por todo, si yo soy un perjuicio, que me coloquen en Barcelona y trabajaré en Barcelona, en lo que haga falta. Yo sigo trabajando donde queráis con la absoluta garantía de que soy un caballero y lo he sido siempre, y con la absoluta garantía de que pondré siempre mis conocimientos y todo lo que valgo al servicio de la causa, como creo que lo he demostrado». Després de les paraules de desencís i impotència del coronel Villalba, el militar del Barrio per la seva banda, responsable de la 3a columna, serà més dur en les seves afirmacions i denúncies de la situació, tot explicant que en absència de Villalba, havia enviat a Graus vint-i-cinc carrabiners per realitzar la detenció del comitè del poble de la CNT tot intentant evitar l’afusellament de disset companys de la UGT, com ja havia succeït malauradament amb el president de la UGT de Selgua, executat pel comitè anarquista d’aquesta població. Del Barrio es posicionarà amb Durruti, tot afirmant que cal desarmar la rereguarda, tot i que «los compañeros de la UGT no meten ningún lío, porqué no tienen armas, porqué los han desarmado los de la CNT que corren por los pueblos proclamando el comunismo libertario, fusilan a muchos compañeros de la Unión General de Trabajadores y naturalmente tiene que armarse un lío». Les consideracions de del Barrio provocaran les discrepàncies amb Ortiz, tot i que Díaz Sandino reconduirà el tema principal de la trobada: la creació del comandament únic i un Estat Major eficaç que controli la situació al front i a la rereguarda. Novament, coneixem les paraules transcrites íntegrament en l’acta per part del líder anarquista Durruti: «Es necesaria una movilización, interpretando la guerra tal como lo exigen las circunstancias. Los que protestan de la noche a la mañana se van en camión al frente. Yo me acuerdo que durante la gran guerra el pánico cundió a consecuencia de los gases, todo Cristo se ponía enfermo, y Clemenceau, dio una solución: que se hagan unas listas de los que quieran irse a París con permiso; y los cogió a todos y los mandó al frente más peligroso. Hay que tomar la guerra en serio. Que los pueblos nos dan guerra, al frente, y con armas y sin armas, todo el mundo al frente y los demás movilizados en las fábricas. Pero si no se toma en serio, nos están fastidiando». Per la seva part Joan Moles, comissari polític de la Columna Macià-Companys, subscriurà les paraules de Durruti: «En Cataluña el Gobierno ha hecho una nueva organización, constituyendo los Ayuntamientos y suprimiendo los Comités. Esto naturalmente, no abarca Aragón, pero ahora, al crear el mando único, [¿] porqué no se pone una sección dándole cabida a una Secretaría política, donde puedan incluso entrar nativos de aquí, para crear las secciones políticas necesarias, que suplan en lo que sea los Comités, que de momento se haga como dice el compañero Durruti, para terminar con la preponderancia [?]». Durruti proposarà la creació de llistes d’homes subjectes a la mobilització per evitar aquells individus suposadament d’esquerres «y que resulta que en su vida habían sido republicanos o socialistas. Tener una lista de movilización sin edades, y en un momento dado de peligro, al frente. Yo ahora mismo necesitaría un montón de gente para establecer una línea fuerte a la altura de Pina. Todas las fuerzas que tengo están en vanguardia, a ciento cincuenta metros del enemigo, el más lejos. No tengo gente en Bujaraloz, no tengo gente en ningún sitio. Todos los hombres que tengo están mirando a los fascistas, y las baterías, lo mismo. El mejor día, nos dan un empujón y no paramos hasta Barcelona. Aunque sea para construir trincheras, para cavar y para todo, la gente ha de ir al frente». En aquest context, Moles tornarà a intervenir, tot proposant la recollida d’armes de les poblacions de la rereguarda: «Cogiendo ocho fusiles de un pueblo, doce de otro, y así, en un momento dado se tienen cuatrocientos fusiles». Una altra de les aportacions del comissari de la columna serà la creació juntament amb el comandament únic, d’un comitè polític, que podria encarregar-se de les directrius militars aplicades a la rereguarda i no només al front: «Ya que en la retaguardia no se ha impuesto la tregua, impongamosla nosotros aquí». Amb tot, les discrepàncies i els retrets sorgiran novament entre Ortiz i Durruti vers del Barrio, per les operacions de la conquesta d’Osca i les d’Estrecho Quinto i Monte Aragón, intervenint Díaz Sandino en un to conciliador i al mateix temps sincer: «Se ha nombrado el Jefe de Estado Mayor, el Comandante General de Artillería y los jefes de sector, porqué no se podían colocar ochenta jefes, porqué cada vez que se discute la cosa más nimia, habría que pasarse horas y horas; la manera de reducir las discusiones, era que figurasen en el Estado Mayor los jefes más destacados, sin pensar que fuesen de la CNT o de la UGT… Creo que la diferencia indicada entre la CNT y la UGT es tan pequeña, que llegaría, si quisiérais, a abrazaros. Por lo tanto, suscitar este problema aquí, me parece un error, y es mejor que los jefes de columna, cuando se planee una operación y se les pida su opinión, la den, por que el Estado Mayor no tenga que dar más órdenes que aquellas necesarias. De manera que no se confundan con un Comité». Les idees del coronel Díaz Sandino davant les disputes polítiques no poden ser més clares: «El general en Jefe, Reyes, o quien sea, concibe una operación y llama al Estado Mayor, que es absolutamente técnico, absolutamente militar. Bien, para el asunto político, vamos a nombrar a tres señores. Se dice, aquí no se mueve una rata, al que se mueva, se le coje y se le fusila o se le lleva al frente. Esta es la única manera de llevar la guerra a cabo, con eficacia; pero si vamos a estar los unos por aquí, y los otros por allá, va a resultar luego que nos zumben los enemigos de todos. Porque ahora, el resultado, a mí tanto me da. A mí, no me darán más que una vez; todo se acaba en Sandino; de mí no se preocupa nadie más. Pero para vosotros es distinto, es distinto para vosotros y vuestros ideales, y vuestras organizaciones. No es el peligro personal, es el peligro de la institución y la idea que se derrumba. Es el momento en el que teneis que dejaros de estas cosas y poner todo el interés y mejores deseos para llegar a la resolución de este problema. Y creo, que eso, lo mismo Reyes, o el que sea, ha de estar libre de estas preocupaciones y de las cuestiones internas de los pueblos; donde pase algo, se va y se les dice que no puede pasar nada, así se ha encargado a la mujer del presidente del Comité, y se va allí, como fueron a Molins de Rey el otro día, como fueron Aurelio Fernández y Comorera, donde se había declarado el estado de guerra y ha bían ido centurias de la CNT y de la UGT y les obligaron a que se abrazaran y esa es la única política que se debe tener en el frente y en la retaguardia. Vosotros veréis que es lo que preferís; por muy disgustado que se esté, por muchas cosas que tenga uno que olvidar, hay que olvidarlo todo, o adormecerlo».

Alcanyís, 20 setembre 1936 L’alferes Rosa Domènech conversa amb un milicià de la Columna Macià-Companys, a la plaça España.

La reunió continuà amb altres qüestions relacionades amb la vida al front i a la rereguarda. Semblava com si tots els guanys aconseguits menys de dos mesos abans amb la victòria del 19 de juliol, haguessin estat perduts per la manca d’unitat i organització. Així, el líder sindical García Oliver continuà exposant que per progressar calia reconèixer els errors de totes les parts, mentre l’abandonament de la vila de Leciñena obrí el debat a l’entorn de l’arribada de suficient material de guerra i de l’acord que el municionament i l’avituallament de les columnes havia de dependre exclusivament de l’Estat Major conjunt. També de les necessitats del recolzament i l’emplaçament i utilització de l’artilleria, que havia de dependre del seu cap responsable militar, Botet. Tot calia que depengués de l’Estat Major, segons Ortiz i els altres líders. El tema final, l’exposava Pérez Salas, qui s’estranyava que els milicians sol·licitessin baixes definitives, quelcom impensable en un exèrcit professional. La solució que aportava el cap de columna Ortiz era donar de baixa el soldat que demanés la baixa definitiva, treure-li l’equipament i posar-lo a fer trinxeres. Finalitzaven la reunió a les 14.30 hores, quan García Oliver i el coronel Villalba dialogaven sobre les repercussions internacionals del conflicte. En paraules del líder sindicalista: «Yo no soy militar, pero creo que en la guerra civil se trata de conquistar provincias, cuantas más mejor y cuanto más rápidamente mejor, porque desde el punto de vista internacional, nos abren tanto más crédito, cuanta más tierra tenemos. Cuanta más perdemos, menos significamos». Per la seva part, Villalba concloïa taxativament: «Lo que conviene es ocupar lugares y meter palizas, y en la cuestión internacional, yo no me meto».

Aquesta doncs era la situació que es vivia entre aquells qui havien de dirigir el desenvolupament de les operacions al front. La reunió evidenciava la impossibilitat dels militars professionals per fer la seva tasca amb normalitat, a més de la impotència dels líders polítics i sindicals, els quals veien com les disputes internes i la repressió entre partits polítics, feien impossible aconseguir una certa estabilitat a la rereguarda. Les lluites partidistes havien pres unes dimensions que escapaven al control dels seus mateixos líders. Així, esdeveniments violents en els pobles conquerits com Barbastre o Graus i també a les poblacions catalanes, com en el cas de Molins de Rei, impedien mancomunar la lluita comuna contra el feixisme, al marge del greu problema per dirigir sota un comandament únic les operacions en els diversos sectors del front d’Aragó. Estava clar que, sense la unitat entre tots els partits i forces res no podia resoldre’s ni al front ni a la rereguarda.

Per altra banda, l’idealisme dels voluntaris en els primers moments topava de sobte amb la dura realitat de la vida al front. Les penúries i les privacions, el fred i la calor, la set i la fam, les incomoditats i els dèficits d’higiene s’afegirien a l’enemic que calia abatre. Insistim que no devia ser gens fàcil l’arribada al front d’Aragó dels milers de joves entusiasmats amb «l’aventura de la guerra», desconeixedors de les incomoditats, del perill dels trets per part d’elements incontrolats i fins i tot del tedi que devia prolongar-se en moltes ocasions a les trinxeres i poblacions del baix Aragó. Ben aviat però els trets vindrien de les trinxeres oposades i no pas de la rereguarda En aquest sentit, el tinent coronel Vicenç Guarner ens parla d’una de les accions portades a terme per les centúries en aquestes dates primerenques. Es tractava d’una acció que es desencadenà el dia 10 d’octubre des de les posicions de la columna cap a Vivel del Río en direcció a Fuenferrada. Aquest atac, fou replicat per una ràpida reacció d’una columna rebel procedent de Saragossa que pressionà sobre Portalrubio el dia 26 d’octubre. Poc després el front restava estabilitzat i també mínimament fortificat amb línies de trinxeres al llarg de la serra de Cucalón (vèrtex Herrera 1.348 m. i vèrtex Retuerta 1.492 m.) des d’Herrera, per Allueva, Vivel del Río, Portalrubio i Pancrudo. 17 Així, el Parte de guerra governamental de la tarda del dia 11 d’octubre assenyalava que «en la mañana de hoy se han librado duros combates en la zona de Vivel del Río». També, tenim notícia gràcies al militar del Barrio que el 15 d’octubre es trobaven desplegades a la serra d’Alcubierre quatre centúries de la Columna Macià.

Com a conseqüència del primer èxit, per bé que discret de la columna, el 24 d’octubre de 1936 el president Companys rebia «el comissari de les columnes Macià i Companys, senyor Joan Moles, per tal de fer-li ofrena d’una bandera bicolor que les forces esmentades arrabassaren als facciosos en un violent combat a Vivel de Río, en el qual l’enemic tingué bastantes baixes». En aquesta jornada Companys també havia despatxat poc abans amb els caps d’Estat Major de la Conselleria de Defensa, «presidits pel comandant Guarner cap de la Secció Tècnica d’Operacions; comandants Sanjuan i Escobar; coronel Serra, coronel Jiménez de la Beraza; capità Visiedo, capità Martínez Algara, capità Costell, capità Jimènez Canito i el tinent d’Aeronàutica Aurelio Martínez». Com veiem el govern català tenia a la seva disposició tot un seguit de tècnics militars dedicats a proporcionar les solucions als problemes que es presentaven al front de guerra i aquells que es podien preveure per a la rereguarda Uns dies més tard, alguns d’aquests militars professionals rebien el seu ascens, que es publicava en el Diario Oficial del Ministerio de la Guerra. El conseller de Defensa de la Generalitat Díaz Sandino era felicitat efusivament pel seu ascens a coronel; també ascendia, aquest a tinent coronel en Vicenç Guarner Vivancos, sotssecretari de Defensa; i finalment també era ascendit a la mateixa graduació el cap de l’aeròdrom del Prat Pedro Fuentes Pérez. Era el 29 d’octubre de 1936 i l’endemà de les felicitacions, es coneixia la primera agressió seriosa dels feixistes contra Catalunya: un canoneig marítim contra el port de Roses, amb 21 trets efectuats durant el vespre del 30 d’octubre. Durant uns instants i després de l’atac, l’aparició de dos vaixells francesos prop de la costa, va fer pensar que es tractava d’un presumpte desembarcament feixista, causant el pànic entre la població.21 A partir d’aquell moment s’obrí un nou front de guerra, a més del terrestre a l’Aragó, el marítim i un nou problema per als militars i polítics catalans que devien vetllar pel territori català. Els atacs al front domèstic, generalitzats a partir de mitjans de 1937 i fins les acaballes de la guerra esdevindrien un malson per als catalans. Des del mar, Catalunya rebé les pitjors agressions, primer marítimes i després aèries contra objectius civils i militars.

També a la rereguarda, el primer de novembre se celebraven diversos actes polítics i culturals vinculats amb el sentiment nacionalista de molts catalans, entre ells un míting al Price d’Estat Català, amb assistència del president del Parlament, Casanoves. Més tard, al migdia, «al Saló de Sant Jordi de la Generalitat va tenir lloc un concert executat per la banda de Milícies de l’Esquerra Republicana de Catalunya, amb motiu de la seva incorporació a la quarta Columna Macià-Companys». A mig concert arribà el president de Catalunya, rebut amb els acords de l’himne nacional, mentre el públic assistent l’aclamava. El conseller d’Interior Artemi Aiguader juntament amb el comissari de Propaganda Jaume Miravitlles i el president de la Federació d’Esquerra Miquel Guinart, acompanyaven al president. En acabar el concert, tornaren a sonar els Segadors, mentre poc després la Banda de les Milícies d’Esquerra Republicana de Catalunya es preparava per sortir cap al front aragonès.

El 15 de novembre en una acurada descripció del cap de la columna Pérez Salas, La Humanitat informava que a les avançades s’hi havien emplaçat fins un total de set centúries. El diari també aprofitava per qüestionar la situació a la rereguarda i elogiava la figura del militar amb les següents paraules: «Jesús Pérez Salas viu tan sols per a la columna que comanda, no té altra preocupació que la de la columna que comanda. I aquesta preocupació implica interès, amor, inquietud. L’he vist a la Caserna General a Alcanyiç, a la Conselleria de Defensa a Barcelona, a les avançades en ple atac. I sempre l’he vist atent a les necessitats dels milicians que integren la columna. Sempre l’he vist interessat perquè no els manqui roba, ni armament, ni municions, ni menjar». Uns dies després, cap al 20 de novembre també tenim notícia gràcies a Màrius Pons de la seva primera intervenció al front després de ser traslladats des d’Alcanyís a primera línia en camions: «Vam fer una aturada a la població de Perales i allí ens informaren que la nostra destinació era Portalrubio, però el camí que havíem pres no era el més adient i havíem fet molt tomb. La drecera correcta, i la millor carretera, era la ruta per Los Olmos, Castel de Cabra, Montalbán, Utrillas, Vivel del Río, Martín del Río, Fuenferrada i Portalrubio. Encara que tots aquests pobles eren al costat republicà, una ermita de Fuenferrada era a mans dels rebels i des d’allí batien la carretera, per la qual cosa no s’hi podia circular». El viatge fou tot un periple a causa del fred terrible, fins el punt que van haver d’ajudar-los a baixar del camió. Els companys d’en Màrius van ser rebuts amb un ranxo i una gran foguera i acollits a la pallera del tío Pedro, que els serví d’alberg. Entre aquests companys d’armes hi havia en Julio, el Pepito, el Canals, el Tarròs, el Cames, el Xocolatero i el Cap Blanc. El primer ensurt es produirà durant la segona nit de bivac, quan una filera de vuit camions s’atansa cap a ells procedents de la Venta del Diablo. S’anomenava així un indret on es trobaven unes edificacions o restes, al bell mig de la cruïlla de carreteres per anar d’Alcanyís a Terol o a Calamocha. Era camí obligat per a anar a Portalrubio i Pancrudo. Afortunadament, eren tropes republicanes que havien pres l’ermita de Fuenferrada després de dos atacs, fet que els permetria realitzar la ruta Montalbán - Portalrubio sense ser fustigats per l’enemic. Precisament de l’estada a Portalrubio ens en parla Víctor Torres: «A Portalrubio ens haguérem d’instal·lar en condicions més que precàries, havent-nos de conformar amb una mena d’estable que tenia dues plantes: a baix hi havia els animals i a la planta superior, feta de taulons de fusta, ens hi amuntegàvem a la nit quinze o vint companys dormint damunt la palla i algun sac després d’haver foragitat a cops de bastó o de baionetes unes rates enormes que no es resignaven fàcilment a abandonar uns espais que consideraven com a propis». També ens proporciona informació sobre algunes de les missions encomanades que la seva petita unitat tenia a Portalrubio: «Durant el dia, fèiem missions de descoberta, no exemptes de perill, per les serres dels voltants, perquè en aquells moments la línia de front era discontínua, no estava del tot delimitada i podies trobar-te sobtadament amb una patrulla enemiga. Fou durant una d’aquelles sortides que vam suportar el primer bombardeig de l’aviació franquista. Sortosament, es tractava de petits avions i de bombes de petit calibre que semblaven més aviat llaunes grosses de conserva que veritables projectils. No ens causaren cap baixa i alguna no arribà ni a explotar».

Poc després, una part dels efectius que es trobaven amb la seva unitat van haver de traslladar-se a la serra d’Alcubierre per reforçar aquell sector del front: «Hi anàrem amb un parell de metralladores comandades pel sergent Josep Barrio i contribuírem eficaçment a estabilitzar aquell front. Fins i tot un dels nostres tiradors, el lleidatà Escolà, va abatre un avió de caça enemic. Els combats tingueren una certa virulència com ho recorda una placa col·locada on estaven situats els parapets dels nacionals». Un cop acabada la missió, van retornar al sector de Portalrubio on regnava una tranquil·litat que duraria poc temps.

També el 20 de novembre, dia del bateig de foc de Màrius Pons, tenim notícia de les accions portades a terme per part dels simpatitzants d’Esquerra a la rereguarda.

Aquell dia, data que també assenyala la mort de Durruti al front de Madrid, els obrers de Terrassa Jaume Soler, Bernardí Vives i Esteve Costa, visiten al migdia el Palau de la Generalitat per oferir al president una camioneta ràpida de transport destinada a la Columna Macià-Companys i construïda per ells mateixos.

A finals de novembre, els combats esporàdics i els tempteigs no s’aturaven al sector de la columna. Així, els republicans anoten en el Parte Oficial de Guerra del 23 de novembre que «en el sector de Alcañiz nuestras columnas avanzaron sobre Vivel del Río, cumpliendo valientemente los objetivos señalados por el mando». A uns 10 quilòmetres d’aquesta població s’ocupà «Fuenterrada (sic)», tot capturant alguns presoners i armament. També la premsa escrita, encara poc subjecta en aquells primers temps a l’estricta censura que més endavant s’implantarà en les cròniques periodístiques del front, ens informa de les accions portades a terme per les unitats de la columna. El 6 de desembre de 1936 en una crònica a l’entorn de la Quarta Columna Macià-Companys signada com a Camins de nit i de neu, el periodista Lluís Capdevila narra un dels episodis viscuts prop del front. A les tres de la matinada, els comandaments de la unitat sortien cap a primera línia des d’Alcanyís. Als carrers de la vila només s’hi veien soldats amb flassades i ben abrigats, tants com si fossin habitants en ple dia. Els tinents coronels Pérez Salas i Bosch amb el capità López Segarra i el comissari Enric Canturri juntament amb el periodista es dirigeixen amb els seus vehicles carregats de queviures, tot passant per los Olmos sota una pluja que esdevé en neu un cop superat aquest indret amb un fred terrible: «Neix el dia lentament, poruc i als nostres ulls apareix un paisatge muntanyós, aspre, salvatge. Ens deturem uns breus moments a Montalbán (…). Arribem a Vivel del Río a quarts de vuit del matí. Neva amb més força que mai, potser per a celebrar la nostra arribada. La carretera és plena de milicians per a marxar a les avançades. En la grisor trista i lívida del matí flamegen com un raig de sol les banderes catalanes». Capdevila ens descriu no només uns paratges erms i gèlids, també ens proporciona una descripció acurada de la indumentària dels milicians: «Vesteixen d’una manera bigarrada i arbitrària. Alguns porten tabardos; altres impermeables o abrics de cuir; altres es cobreixen amb les mantes grises, blaves, rosades. Aquest bigarrament s’adverteix també en les gorres: uns les porten de vellut i en forma de llonguet; altres de dril; altres de roba impermeabilitzada i amb visera de cel·luloide; altres de llana, amb orelleres, molt semblants als passamuntanyes dels nostres excursionistes; altres de pell de be que donen als seus propietaris tot l’aspecte terrible de cossacs de sarsuela. Entre aquests milicians he vist un vell de seixanta anys i un noiet de catorze. I entre aquests milicians he vist Rosa Domènech, una dona valenta de debò… Neva més fort que mai. I, sota la neu, surten unes centúries a reforçar les que, des de punta de dia, estan atacant —amb èxit— les avançadetes d’uns pobles ocupats pels feixistes». La crònica està signada a Vivel del Río. Possiblement, s’iniciaven els preparatius per emprendre una ofensiva ambiciosa de les forces milicianes al front d’Aragó o, en tot cas respondre a un dels atacs que realitzaven les forces revoltades. Tot seguint les fonts oficials republicanes, el dia abans de la publicació de l’article, el 5 de desembre, «el enemigo atacó Portalrubio, siendo rechazado y causándole muchísimas bajas». El sector de la columna serà també objecte de moviments de tropes i de localització d’aquestes, inclosa la fortificació de les posicions que amb tant d’esforç s’aconseguien conquerir. El 10 de desembre, els republicans detecten precisament una possible preparació d’una ofensiva franquista a Villanueva del Rebollar degut a la concentració de forces enemigues, amb prop de 800 homes i dues peces d’artilleria rebels.27 Mentre el degoteig de voluntaris catalans no s’aturava i el 7 de desembre, sortien des de Barcelona nous reforços per a la columna: dues centúries més enquadrades a la Macià-Companys: la Bac de Roda i la Miquel Tarragó. Abans de la seva marxa al front, desfilaren per la plaça de la República, mentre el president Companys des del balcó de la Generalitat, els adreçava unes paraules de comiat.

Una altra de les accions desenvolupades per la columna es produirà amb l’ofensiva general prevista pel 25 de desembre de 1936 en el mateix front d’Aragó. El mateix Màrius Pons des de Portalrubio, relata com amb els companys van ser mobilitzats per al seu primer bateig de foc en un intent per prendre la Torre de los Negros: «Ens formaven a la plaça del poble per a donar-nos instruccions, queviures, una cantimplora d’aigua i una ampolleta de conyac. L’ordre era escalar el cim del Monte Silvante, des d’on domina tota l’esplanada de Calamocha. La primera població que calia ocupar, com he dit, era Torre de los Negros, a uns 5 quilòmetres de Portalrubio». A la matinada següent i després d’una lleugera preparació d’artilleria, s’iniciava l’atac de la infanteria coberta per les metralladores. S’intentà l’assalt a la vila un cop rere l’altre sense resultat, combats que es perllongaren durant una setmana: «A mi em feia l’efecte que actuàvem com a jornalers de tros: tirotejar tot el dia i a la nit, cap a casa».29 A finals de gener, els companys arbequins d’en Màrius i ell mateix, gràcies a una llista confeccionada pel comandant Invernón, gaudiran d’un permís per tornar cap Arbeca i fer-hi estada durant uns dies.

Aquesta acció en la que hi havien participat els voluntaris arbequins integrats en la seva centúria, formava part d’una ofensiva àmplia, lluny de les accions puntuals efectuades en els primers moments al territori aragonès per part de milícies, centúries i altres unitats. Per primer cop es planificava una operació d’atac a les posicions enemigues amb un Estat Major, uns caps militars i una certa disciplina, tot i que els combatents i els sotsoficials encara eren del tot improvisats i la precarietat d’armes era en aquells moments prou acusada. L’assalt implicava la intervenció dels efectius valencians veïns de la columna i la participació de la mateixa Macià-Companys. En concret, es tractava d’avançar sobre el sector de Terol en una important operació que comprenia nombrosos efectius i que serà la primera temptativa per conquerir la capital aragonesa. Com esmenta novament en López Segarra, «no recuerdo cuantas veces unidades de la División establecieron contacto con el enemigo, de acuerdo con las órdenes del mando del frente; pero las otras divisiones no se movieron. El resultado era que removíamos el avispero y recibíamos los picotazos. Así, una acción llevada a cabo el día de Navidad de 1936 resultó francamente infructuosa en el sector de Portalrubio, llevada a cabo por la División».

La idea de la maniobra serà gairebé un assaig del que un any més tard esdevindrà una de les batalles més cruels de la guerra: la batalla de Terol. El comandament valencià pretenia fins i tot amb més ambició que durant la batalla de Terol, conquerir la línia Monreal del Campo, Caminreal i Calamocha, mentre dues agrupacions més flanquejaven aquest sector: la del coronel Del Rosal que, des d’Albarracín havia d’ocupar Monreal i on s’uniria amb la quarta columna, la Macià-Companys que partiria del sector de Montalbán. Les tres columnes valencianes havien de confluir davant Terol i atacar frontalment la capital. Una quarta columna valenciana dirigida pel coronel Serrano havia d’envoltar el flanc nord per Celadas i enllaçar amb les forces de Del Rosal. Per la seva banda, la intervenció de la Macià-Companys, encapçalada per Pérez Salas, no era de menor importància, atès que des del nord i l’est devia dirigir-se fins a Caminreal per completar el setge de Terol. El dispositiu republicà no era pas reduït ja que fins i tot hi participaria una agrupació d’assalt formada per unitats de nova creació com la 22a brigada mixta dirigida per Francisco Galán, la XIII brigada internacional i la coneguda columna de Hierro de caire sindicalista, les dues primeres pràcticament encara no havien entrat en combat. L’acció doncs era realment ambiciosa amb no pocs efectius. A més, hem d’afegir encara una nova agrupació d’artilleria composada per unes 10 bateries. I estava previst facilitar recolzament aeri amb la famosa esquadrilla de bombardeig Malraux juntament amb altres unitats d’avions Breguet i Nieuport. Davant totes aquestes forces, l’enemic comptava amb uns efectius molt menors, però amb dos avantatges: la disciplina i la capacitat de resistència afavorida per un terreny que beneficiava els defensors. A més, a les seves files s’aplicaven contra els soldats —en molts casos forçosos— mesures coercitives si no s’acomplien les ordres, a diferència de les columnes de milicians voluntaris. També cal dir que un cop es desencadenà l’atac, aquestes forces formades per guàrdies civils, falangistes i paisans es reforçaren amb d’altres reserves. Amb tot, i en paraules del mateix Guarner, «amb les columnes Ortiz i Macià-Companys fou organitzat el 25 de desembre, un atac demostratiu cap a Codo (perdut i recobrat) i Belchite, i un atac a fons, infructuós, cap a Villanueva del Rebollar i Torre de los Negros, i es prengueren per assalt les fortificacions de la cota 1.240. Un contraatac contrari devers Portalrubio trobà una resistència excel·lent per part del destacament de catalans que ocupava la posició».

El dia de Nadal començava l’operació tot i que de forma negativa per part dels atacants. Les milícies valencianes avançaven amb molta lentitud, lògicament amb unes condicions climatològiques gens favorables aquells dies de finals de desembre. A més, no existí una bona coordinació de les accions de les agrupacions i columnes. També hem d’esmentar que el domini aeri i d’artilleria per part d’aquests no va saber explotar-se de manera efectiva. I si la situació des del primer moment no havia estat gens beneficiosa, ben aviat els defensors van veure com les seves forces es nodrien amb reforços d’un Tabor de Mehala de tropes regulars de l’Àfrica a més de la columna mòbil de Saragossa manada pel comandant Galera. Aquest fet suposava una major resistència per part dels defensors i un alentiment de l’avenç de les columnes republicanes. Tot plegat originà importants discrepàncies. Els valencians acusaven els catalans sense motius. El tinent coronel Guarner, responsable d’Estat Major de la Conselleria de Defensa de la Generalitat esmentava que els 1.900 homes de la Columna Macià-Companys van intentar enllaçar amb la unitat de Benedito el dia 25, però no havia estat comunicada la data concreta de l’inici de l’operació, error per altra banda imperdonable. Això suposà que la columna catalana ataqués en direcció a Villanueva del Rebollar i la Torre de los Negros on els revoltats disposaven d’una defensa constituïda per prop de 700 homes. El mateix Guarner esmentava que després de l’avenç cap a la Torre de los Negros havien estat ocupades algunes posicions i que Villanueva del Rebollar restava envoltada pels catalans. Els voluntaris de la columna aconseguien amb èxit avançar però malauradament dos dies després, el 27 no tingueren altra opció que recular degut a nous reforços dels defensors. A la matinada d’aquell segon dia d’ofensiva, contraatacava la legió Sanjurjo, un contingent de prop de 1.200 homes que feu impossible mantenir les posicions de la Columna Macià-Companys, que rebé foc d’artilleria i morters. El dia 26 el Parte Oficial de guerra governamental assenyalava les accions de la columna contra el sector de Villanueva del Rebollar i la Torre de los Negros, on les forces lleials van prendre «el blokao situado al suroeste de Torre de los Negros, la Salina de Mastillo y Cuesta Blanca. El enemigo, muy castigado por la artillería, ha dejado en nuestro poder bajas, armas y municiones».

El centurió Víctor Torres també fou testimoni d’aquesta acció: «Participàrem en una operació ofensiva en el nostre sector de Portalrubio amb el propòsit de conquerir el poblet de Torre de los Negros. Amb la mica d’experiència que havíem adquirit a Alcubierre, anàrem avançant de matinada sense trobar resistència i poguérem ocupar alguns tossals des d’on es podien contemplar les posicions enemigues. Durant tot el matí hi hagué un intercanvi de trets de fusells i d’armes automàtiques sense majors conseqüències, però cap al tard, l’enemic sortí dels seus atrinxeraments protegit per un intens foc de morters i el nostre comandant, Gómez Descalzo, ens féu replegar cap a les posicions fortificades de Portalrubio. Confesso que durant aquesta retirada vaig passar molta por perquè en algun moment ens trobàrem en una plana llisa com la mà i els xiulets de les bales i dels projectils dels morters eren esfereïdors. Tinguérem algun ferit però no deixàrem ningú sobre el terreny».

Monte Aragón, 1 octubre 1936 El polvorí pres als franquistes a Monte Aragón, on es va trobar gran quantitat de trilita i pólvora en caixes de fusta, és custodiat per milicians mentre llegeixen La Humanitat.

La resposta dels comandaments feixistes no s’havia fet esperar i així el dia 28, «el enemigo, aproximadamente en número de unos 1.000 hombres, atacó a la Columna Macià-Companys al tratar ésta de continuar la operación iniciada, teniendo que retirarse a sus primitivas posiciones ante el temor de que les cortaran sus comunicaciones con Vivel del Río». Dos dies després, la intensa boira i el mal temps impediren la continuació de les operacions, tot i que la columna portaria a terme el reconeixement de la zona d’Alpene. Igualment, aquell dia es passaven a les files republicanes dos falangistes que informaven que, com a conseqüència de l’ofensiva republicana del dia 25, el sector rebel havia estat reforçat amb nous contingents, en concret, una bandera del Tercio i dues bateries d’artilleria del 7,5, amb uns 800 homes, entre falangistes i requetès.

Així, les accions previstes per atacar Belchite i Estrecho Quinto van haver d’aturar-se. Amb tot, el mateix Guarner ordenava l’enviament del tinent coronel Bosch per resoldre els problemes de coordinació entre valencians i catalans. Malauradament, les accions següents per ocupar Terol i per seguir avançant van ser infructuoses. Gea de Albarracín va ser conquerida i després perduda; les columnes valencianes continuaren empenyent però amb molta menys força i les baixes foren nombroses, tant de tropa com oficials, pròximes a un 20%.

Segons Jordi Pou, aquells combats es produïren en l’atac que la columna en solitari realitzarà sobre Villanueva del Rebollar: «Aquí vam ser només els de la Macià-Companys. Fem l’atac i hi ha un tiroteig molt fort. Quasi vam ser a les portes del poble, però ens van rebutjar. Em van tirar una bala morta al genoll; no va ser res, però em van fer les primeres cures a Montalbán i em van enviar a l’hospital de Fraga. En aquell atac va morir el capità Molina (sic), un militar professional».

Aquesta fracassada operació esdevindrà alliçonadora per a les forces lleials a la República: tot i les directrius sorgides arran dels nous comandaments militars catalans, calia una veritable militarització de les columnes aragoneses, militarització que havia comportat en el front de Madrid una major efectivitat de les unitats que esdevindrien en brigades mixtes. Així, i ben aviat havien començat a constituir-se diverses brigades a partir de les antigues columnes no sense les reticències per part dels mateixos milicians i líders polítics i sindicals. Una altra conseqüència, més dura i cruel va ser la de les primeres pèrdues importants per part de la Columna Macià-Companys. El cap de l’agrupació centre de la columna fou una de les baixes més sensibles de la unitat. El capità Ignasi Pasqual Beltran fou donat com a desaparegut i també perdé la vida el capità Alfred Molino López. Ja hem vist com les pèrdues tot seguint Guarner, suposaren el 20% dels seus components, unes xifres realment elevades. Sens dubte, la lluita havia estat acarnissada i les condicions en les quals es realitzà l’ofensiva no foren gens favorables. Val a dir també que malgrat la nova estabilització i l’estancament del front, les accions van continuar durant uns dies més.

La dinàmica de la guerra s’anava imposant. Lògicament i malgrat l’organització i la disciplina de la Columna Macià-Companys, més acusada que a la resta de columnes, el baix nivell d’organització de les forces implicades en l’ofensiva i la manca de disciplina van comportar que les accions no obtinguessin cap èxit destacat, tot jugant un paper rellevant la manca de coordinació de les accions. En un moment en el qual les milícies havien superat el seu primer moment de voluntarisme i improvisació tot esdevenint en forces d’un exèrcit regular, a Catalunya i donat el pes de les forces politicosindicals, la situació feia que encara es mantingués el sistema de columnes i centúries. No n’hi havia prou amb que els milicians fossin dirigits per comandaments militars, calia crear un exèrcit amb soldats preparats i també oficials i sotsoficials. A més, a finals de 1936 i enfront les forces catalanes i republicanes, es començava a evidenciar que l’exèrcit professional i disciplinat feixista guanyava avantatge gràcies al recolzament italià i alemany, tot superant en qualitat i en nombre de material a les forces governamentals.

El 30 de desembre tenim notícia a través de la premsa de la mort del capità Alfred Molino a conseqüència de l’ofensiva del dia de Nadal del 36. El titular periodístic feia així: «Molino, heroi de 27 anys. Caigué amb les mans agarrotades als filferros del blocau enemic…». Alfred Molino López, militant d’Esquerra a l’Hospitalet, qui havia combatut des del 24 de juliol al front d’Aragó i on havia obtingut el grau de capità de milícies, segons la crònica, havia caigut durant la nit de Nadal. Més tard, però i el desembre del 1938, un altre mitjà de premsa, el diari La Humanitat, recordava el segon aniversari de la mort del capità i corregia la seva edat: 23 anys, pare d’un minyonet de 2 anys i antic sergent de l’exèrcit. Alfred Molino esdevindrà el primer heroi de la columna, el primer home de certa graduació militar professional i també militant d’Esquerra, caigut en els primers combats de la columna. El diari La Humanitat exaltarà la figura d’aquest heroi, esdevenint en l’exemple propagandístic de la unitat catalana. L’acte d’enterrament se celebrà a Barcelona el dijous 31 de desembre a les onze després de ser vetllat el seu cos a la caserna d’Esquerra Republicana de la Rambla de Catalunya, 26. El trasllat del cadàver s’havia fet en camió amb una centúria que acompanyà les despulles del capità. Amb tot, l’intent per prendre Villanueva del Rebollar també costà la vida a altres integrants de la columna, com l’esmentat capità Ignasi Pasqual, el centurió Jaume Castellet i els milicians Sebastià Torres, Antoni Franganillo, Manuel Serra, Andreu Mir i Valentí Coch. Embolcallat amb la bandera catalana i envoltat d’altres ensenyes barrades i flors, la capella ardent a la Rambla de Catalunya va ser visitada per les autoritats municipals, l’alcalde Carles Pi i Sunyer i els consellers municipals Vicenç Bernades i Hilari Salvador. Lluís Companys a més, féu acte de presència a la caserna amb Artemi Aiguader conseller de Seguretat Interior, aquest també present a l’enterrament. Quan la comitiva fúnebre sortí de la caserna, sonaren Els Segadors interpretat per la banda de la columna amb els companys d’armes que vetllaven el fèretre. L’acte pels carrers fou multitudinari, amb presència fins i tot de consellers com l’anarquista Diego Abad de Santillán. Davant del CADCI, a la Rambla Jaume Compte (Rambla de Santa Mònica) la comitiva s’aturà i s’hi situà la presidència del dol. Hi desfilà el batalló femení de les milícies d’Esquerra, les del Partit Federal Ibèric, la Guàrdia Nacional Republicana, forces de la Guàrdia d’Assalt i els mossos d’Esquadra. Les restes del capità Molino van ser enterrades al Cementiri Nou, com ens informa La Humanitat. Dies després, el 18 de gener, es celebrà un nou acte d’homenatge amb ofrena floral realitzat per part de les centúries 4, 12 i 15 de la columna. Novament, el punt de partida de la comitiva serà la caserna d’Esquerra a Rambla de Catalunya.

L’acte de comiat del primer heroi de la unitat mort al front s’inscriu en la litúrgia heterogènia d’aquell primer període de la guerra a la rereguarda republicana, amb cerimònies de dol multitudinàries, desfilades militars i discursos polítics d’exaltació fervorosos. Els enterraments dels primers abatuts al front, ja fossin aviadors, líders polítics o militars, l’enaltiment de l’heroi i la èpica, eren el símptoma que a la rereguarda republicana es començaven a sentir i viure les conseqüències del conflicte. Malgrat la llunyania de la guerra a la capital catalana, la població civil s’adonava i assumia que els primers soldats estaven caient sota el foc enemic i que malauradament, en continuarien caient molts més.

Altrament, els actes commemoratius no s’aturaven amb la guerra. Mentre les principals centúries de la columna lluitaven per avançar sobre Villanueva del Rebollar, pocs dies abans de l’enterrament del capità Molino a la rereguarda catalana un altre acte multitudinari s’escenificava en record del tercer aniversari de la mort de Francesc Macià. I diverses integrants de la columna femenina organitzada per Esquerra participaven en l’acte celebrat al Palau de Belles Arts de Montjuïc, juntament amb les autoritats que realitzaren emotius discursos. Hi participaren Antoni Maria Sbert, Pere Coromines, Carles Pi i Sunyer, Jaume Aiguader, Josep Tarradellas i el mateix president Lluís Companys. Era el 27 de desembre de 1936, quan les avançades de la columna encara intentaven assolir els seus objectius al front.

Per la seva banda, a Barcelona un altre petit exèrcit format per centúries de voluntaris donarà suport a les tropes que passen fred i privacions a terres aragoneses. Parlem d’aquells integrants que vetllen per facilitar tot el que cal per als soldats de la columna. En un hivern rigorós com el de 1936-1937 cal fer arribar els elements imprescindibles: flassades, tot tipus de robes d’abric i també queviures. A la caserna de les Milícies d’Esquerra Republicana l’activitat no s’atura i el responsable d’organització de les milícies, el president de la Federació de Barcelona-Ciutat Miquel Guinart, fa el possible per subministrar al front tot allò necessari. Una narració novament extreta de La Humanitat ens explica aquesta important tasca logística: «Recorrem la caserna. El company Durant disposà la sortida de diversos vehicles d’aquell Parc Mòbil, vers Alcanyiç; Josep Bombi, encarregat de la secció de proveïments estava enfeinat amb l’expedició de paquets de roba i queviures per al front. En una altra oficina una bona dona demana dades d’un fill seu que fa dies que no li escriu. S’han fet les consultes i hom li contesta que està bé, però que segurament els correus s’han retardat i això motivà la seva intranquil·litat. Tot rutlla bé». L’article, amb data del 9 de desembre, s’adreça a explicar-nos tota la feina feta per Ajut Català: «On ens aturem més estona és en la secció al front de la qual hi ha la destacada i incansable militant d’Esquerra Rosa Segarra. Ella és la que amb la col·laboració d’una colla de dones animoses va portant endavant Ajut Català, on la secció femenina d’Esquerra Republicana jugà un paper cabdal per a les necessitats dels combatents». Esquerra havia organitzat la Comissió Pro-empresonats per als presos catalans detinguts arran dels Fets d’Octubre. Alliberats aquests, es considerà oportú mantenir organitzada una secció que recollís els mitjans i recursos en el cas que arribessin moments de necessitat. I gràcies a Ajut Català, aquesta tasca de suport als soldats que lluiten al front es pogué portar a terme. Un grup de voluntàries es dedicava a recollir i classificar roba i tota mena d’objectes per als milicians del front en un intent per resoldre la penúria de peces d’abric. Un cop condicionades, se’n feia la corresponent tramesa i distribució. Des de la caserna de les Milícies d’Esquerra Republicana de Catalunya, sortiran tota mena de donatius per als soldats i també per als civils del front d’Aragó que passaven gran necessitat de roba d’abric en aquell primer i cru hivern de guerra. La mateixa Rosa Segarra explica les accions d’Ajut Català: «Però jo vull referir-me concretament a aquesta nostra institució filla de la mateixa Esquerra, aquesta branca del Partit dedicada als Socors, que és Ajut Català (…). Creat per un partit tan nacionalista com el nostre, fa arribar els seus fruits a totes les terres d’Ibèria on els germans antifeixistes defensen la llibertat i la sort no només de nosaltres, sinó de la humanitat tota. També els refugiats a casa nostra troben en Ajut Català aquell escalf tan necessari en moments greus, com són l’haver hagut de deixar tot allò que un estima».

A l’Aragó i després de les primeres accions importants al front, la disciplina de la columna i de tots els seus components, des de comandaments a soldats, es feia sentir mitjançant la uniformitat, que passà per dos moments molt concrets i puntuals, com ens comenta l’especialista armer Miquel Morera: «Quan vaig incorporar-me a Alcañiz, em van donar dos vestits de diari. Cada un es componia de pantaló, camisa, mitjons, sabates i gorro. La roba era de color caqui, d’estiu, però forta.

Quan vam passar de milicians a soldats de l’Exèrcit Popular (això va ser a Montalbán) ens repartiren guerrera de coll obert, camisa i pantaló bombatxo, amb les corresponents botes de mitja canya. També canvià la forma de la gorra que, a l’hivern, era d’hule amb visera i orelleres (per a guardar-te del fred al clatell i les orelles) i te la podies cordar a sota la barbeta. Per l’hivern també teníem, a més de la gorra, pantalons de pana i caçadora de cuir (o d’un material similar, però sintètic)… Per a les cames, unes benes com les que acostumaven a dur els caçadors. Eren complicades de posar al principi, però amb la pràctica no costava gens i duies les cames ben protegides». Pel que fa a les ensenyes, el decret de militarització de les milícies havia fet que es regulessin els diversos cossos o especialistes i al marge de portar l’ensenya del triangle d’Esquerra Republicana de Catalunya amb les quatre barres a la màniga esquerra del braç, ben aviat es van anar introduint els distintius de cada especialitat: Infanteria, metralladores, Cos de Tren, Intendència… «A les solapes de la guerra, dúiem el distintiu de cada cos. Els de l’Armeria pertanyíem al cos d’Artilleria».

A començaments del nou any, el 13 de gener de 1937, novament La Humanitat es feia ressò de notícies relatives a la columna. Aquesta vegada es tractava d’informar sobre el lliurament de material per al front de guerra. En concret, un camió per electrificacions es destinava a la quarta columna. El Comitè Executiu de la Federació de Barcelona-Ciutat d’Esquerra i el seu president Miquel Guinart i d’altres membres com Rovira i Gotarde presentaven al govern de la Generalitat aquest vehicle, una veritable central elèctrica rodant, destinada a la Columna Macià-Companys. Les imatges del vehicle són realment d’impacte. Es tractava d’un camió Hispano de 40 HP. Aquest motor accionava un alternador d’onze quilowatts, el qual a través d’un quadre de distribució, amb els seus aparells de mesura, voltímetre, freqüencímetre i amperímetre, interruptors de palanca per maniobrar i regulador de diferents tensions. El vehicle havia estat ideat per un obrer muntador de la casa Siemens Indústria Elèctrica de Cornellà, Ramon Seguí, militant d’Esquerra Republicana, amb la col·laboració dels obrers de la fàbrica i les facilitats proporcionades pel director Josep Tacher i del director tècnic Lasaleta. Aquestes iniciatives particulars emmarcades en les experiències de la Indústria de Guerra, ens fan veure la importància i l’esforç bèl·lic emprès per molts catalans; alguns projectes es portaren a terme, d’altres malauradament, tot i la dedicació, no van reeixir. Fins i tot, es crearen iniciatives particulars poc conegudes, com les del particular Josep Belmonte que oferí la seva invenció al mateix president de la Generalitat i a les indústries de guerra, un llançacoets amb tres variants de projectil que finalment no fou aprovat i no tingué viabilitat militar. Amb tot, es realitzaren altres invencions sense precedents a Catalunya i arreu del territori republicà, com la ja esmentada del fusell metrallador Labora-Fontbernat, construït a la fàbrica 15 de les Indústries de Guerra, a Olot. El comissari Víctor Torres, qui esdevindria anys després íntim col·laborador de Tarradellas i responsable dels traspassos de la Generalitat els anys 1977-79, conegué al mateix Tarradellas durant la trobada del primer lliurament d’armes de les Indústries de Guerra, moment en el que li fou lliurada una pistola de 9 mm amb l’escut de la Generalitat gravat a la culata de l’arma. En aquest context cal doncs apreciar l’esforç de guerra dels obrers catalans que van participar en les fàbriques de la Comissió de la Indústria de Guerra a Catalunya i en els tallers escampats arreu del territori controlats també per aquesta, a més de les iniciatives privades, algunes poc sortoses.

Les baixes provocades pels primers enfrontaments en la temptativa contra Terol i amb la participació de la columna a Villanueva del Rebollar, no disminuïen i possiblement a conseqüència de les ferides produïdes en dels darrers combats un altre voluntari perdia la vida a començaments de gener del 1937. Es tractava de Marcel Rius i Sellés, que pertanyia a l’Ateneu Republicà de Gràcia i que havia participat segons ens informa La Humanitat, en els Fets d’octubre. A més, també visqué l’expedició a Mallorca i posteriorment s’incorporà a les milícies de l’Ateneu gracienc integrades en la Columna Macià-Companys al front d’Aragó. L’article ens informa que es trobava destacat a les serres d’Alcubierre i que fou evacuat per practicar-li una operació quirúrgica. Deixava mare, esposa i fills. Marcel Rius seria enterrat el diumenge a les 11 del matí després que la comitiva traslladés el seu cos des del seu domicili fins al mateix Ateneu Republicà al qual pertanyia.

La vida a la rereguarda catalana palesa infinitat d’actes relacionats directament amb el front de guerra i amb tots aquells voluntaris catalans establerts al front d’Aragó. Així per exemple, aquell mateix diumenge tingué acte un homenatge per part del casal d’Esquerra Republicana del districte VIè als voluntaris de la cinquena centúria de la columna. La seu a la plaça Universitat 2, era doncs l’escenari d’un acte als soldats de la dita centúria que es trobaven de permís. En Joan Gili, acompanyat pel cap de la centúria el capità Manuel Costa i Cabré així com del representant comarcal Albert Aris presidien l’acte, certament concorregut pel nombrós grup d’assistents que van fer acte de presència, segons la crònica periodística.

I és que els combats no s’aturaven ja que a començaments de gener de 1937, les tropes de les columnes catalanes que defensaven el sector van rebre un fort revés el dia 13, data que assenyala l’inici d’un contraatac dels revoltats a la regió de Daroca en direcció a Vivel del Río i Portalrubio amb una doble intenció: fer-se amb les mines de lignit d’Utrillas i trencar el front d’Aragó on enllaçaven les forces valencianes i catalanes. Precisament a Utrillas hi va fer estada durant un temps en Miquel Morera, moment en el qual es perdia Vivel del Río. Amb tot, aquest indret no va ser atacat per les forces revoltades. «Mentre estàvem a Utrillas es va perdre el poble de Vivel del Río en un atac dels franquistes. Precisament, van trencar la línia pel mateix sector on em tocà intervenir quan la revisió d’armament. Això vol dir que ja portaven de cap aconseguir-ho». De fet, Vivel del Río ja havia estat cobejat pels feixistes un temps abans de la seva conquesta, com ens explica el mateix Morera, qui fou testimoni d’un atac generalitzat, una temptativa dels revoltats que fou resposta per les unitats catalanes amb contundència. Morera es trobava a primera línia repassant l’armament dels soldats: «Tot just havia començat a revisar l’armament d’una de les posicions de primera línia —a sobre del poble de Vivel del Río— quan, sense previ avís. Començà un fort foc d’artilleria. Això volia dir que era un atac d’importància, perquè la preparació artillera no la feien mai per un ‘cop de mà’ o un tempteig.

»Ja als primers obusos, el capità de la companyia s’adonà de la importància que podia tenir i demanà ajut immediat. Mentre durà el bombardeig, el més convenient era estar ben amagats a les chaboles i refugis… El començament de l’atac m’arreplegà dintre d’un niu de metralladora que havia anat a revisar. Així doncs, estava ben protegit contra la metralla. De no ser que ens arreplegués de ple un obús…

»En acabar el foc artiller, el tinent mirà per l’espitllera i, tot sorprès, va veure que l’enemic avançava en línies esglaonades. Va donar l’ordre de foc i, d’immediat, el caporal de la màquina va fer-ho i no va parar de funcionar tant com podia. Tot i així, no deixaven de seguir avançant. Encara que queien les primeres files. Seguien les de darrera sense parar. El tinent no s’explicava què estava passant, doncs mai havien atacat amb aquella tàctica suïcida. La metralladora seguia disparant sense parar, segant les vides de tants com estaven al seu angle de tir. Tot i amb això, anaven i anaven pujant filades de soldats cap a nosaltres. No era concebible aquella forma d’atacar: queien com a mosques». Tot de cop, el caporal tirador s’aturà i es quedà parat com si estigués en ‘trànsit’. Per més que el cridàvem o li dèiem, no reaccionava. Ell no estava allí; havia quedat blocat. Els altres seguien pujant i més ara, sense cap impediment. Si arribaven a la distància de poder llençarnos bombes de mà, ja ens podíem donar per morts». En aquells instants, Miquel va reaccionar com va poder davant la gravetat de la situació: «No crec ni que tingués temps de pensar res. D’una estrebada vaig treure el caporal del seient i, sense pensar-m’ho, em vaig trobar disparant de la millor forma que podia. El cas era tenir-los a distància, quan més lluny millor, doncs eren ells o nosaltres. La sort per a tots va ser l’arribada dels reforços en un moment tant decisiu ja que aconseguírem que l’enemic es retirés en franca derrota».

Tornem però a l’atac posterior del 13 de gener del 1937 per part de les unitats rebels. L’epicentre de l’ofensiva havia estat precisament la zona que defensaven les unitats de la columna. Els enemics eren tres columnes ben dotades dirigides pel coronel Amado. L’escomesa fou profunda atès que al sud ocuparen Portalrubio i pel nord a l’altura de Villanueva del Rebollar, tallaren les comunicacions entre Vivel del Río i Segura de los Baños. El 20 de gener ocupaven la vila de Vivel i els seus encontorns. Malauradament per als soldats de la columna, l’acció d’atac sí resultà eficaç aquesta vegada contra les posicions catalanes i degut a això Vicenç Guarner es traslladaria al sector amenaçat amb el Conseller de Defensa en un intent per resoldre la situació. Tot i la manca de col·laboració dels comandaments de les columnes i trobar-se aquestes unitats en procés de reorganització, s’aconseguí concentrar un contingent format per dos batallons de la Columna Macià-Companys, en aquells moments en procés d’esdevenir en brigada, encapçalada pel mateix Pérez Salas i altres unitats de les futures divisions Durruti, Jubert i Carles Marx. Des del dia 23 de febrer, amb una forta nevada s’inicià el contraatac que es perllongà prop de tres dies, tot i que les posicions no van poder recuperar-se i el front restà estabilitzat després dels combats amb l’ocupació de l’adversari de Portalrubio i La Venta del Diablo. Amb aquesta situació es planificà una línia defensiva amb cinc centres per a cada batalló i es realitzaren alguns tempteigs i cops de mà a les posicions dels feixistes.

Novament hem de recórrer al testimoni de dos dels integrants de la columna per conèixer què succeí a començaments de gener de 1937 durant aquell atac feixista a primera línia de foc i a peu de trinxera. En Màrius Pons es trobava amb els seus companys a Arbeca gaudint d’un permís quan per la ràdio escoltà «que tots els milicians de permís pertanyents a la Columna Macià-Companys havien de reincorporar-se amb urgència a les seves unitats. Segons semblava, l’enemic havia atacat amb molta virulència i material pesant». La Joventut Republicana de Lleida mobilitzà uns quants taxis amb els quals es traslladaren els voluntaris a Montalbán. «Els feixistes havien pres altra cop Fuenferrada on, per cert, els moros van tallar el coll a dos companys de Mollerussa en sorprendre’ls mentre estaven fent guàrdia. Els rebels també van conquerir Portalrubio, Martín del Río i Utrillas. A nosaltres ens van situar a les muntanyes dels voltants, en un lloc anomenat El Colomar, on havíem de resistir per tal que l’enemic no tirés endavant. Durant un temps, però, no vam haver de resistir res perquè el front romangué en calma».

Pel seu costat, el cap de centúria Víctor Torres també ens relata la seva participació en aquest episodi: «El 5 de febrer de 1937 la nostra divisió fou atacada en el sector de Vivel de Río per uns nombrosos contingents de forces marroquines i navarreses. El nostre armament era tan insuficient que difícilment podíem rebutjar els atacs d’unitats ben preparades, ben armades i recolzades per l’artilleria i l’aviació. Nosaltres disposàvem d’una sola bateria de tres peces del 10’5, fusells Màuser i Winchester i un nombre reduït d’armes automàtiques. Malgrat aquesta inferioritat, les nostres forces mantingueren les primeres línies durant dos dies. Amb els meus companys de la secció de metralladores ens calgué combatre sense descans des d’un promontori situat dalt del poble de Vivel des d’on es dominava perfectament el teatre d’operacions». Com hem esmentat, es van presentar alguns reforços d’altres divisions però no pogueren fer front l’enemic ja que es trobaven igual de mal dotades d’armament que la Macià-Companys. En conseqüència, van perdre’s la cota 105 i la defensa sobre el pont del riu Martín. Com hem dit Pérez Salas havia acudit directament al front per intentar resoldre la situació compromesa dels seus homes i ordenà la rectificació del front (l’eufemisme per anomenar una retirada), és a dir, la reculada per defensar una nova línia establerta a Pajazo—Martín del Río—Huesa del Común, d’acord amb les instruccions de la superioritat del comandament general a l’Aragó. «Aquesta operació va tenir com a conseqüència l’abandó de les posicions de Portalrubio on van resistir heroicament un petit nombre de soldats a les ordres del capità Lobo. L’enemic havia aconseguit el seu objectiu que no era altre que el de tenir lliures les entrades a la regió del Maestrat». Durant aquestes accions, també tenim constància que el 10 de febrer algunes unitats de cavalleria de la Columna Macià-Companys realitzarien un servei de reconeixement a la zona, sense cap incidència.

Al llarg d’aquestes primeres setmanes del 1937 també obtenim gràcies a la premsa informacions sobre les baixes provocades durant aquests atacs i contraatacs en el sector on s’emplaça la columna. Així sabem de la mort de Samuel Morera i Blanco, president de les JEREC de Terrassa, i fill de l’alcalde d’Esquerra de la ciutat, Samuel Morera i Ribas. Samuel Morera i Blanco s’havia allistat a la Columna Macià-Companys en els seus inicis, conjuntament amb 140 companys més d’Esquerra de Terrassa, entre els quals el seu amic íntim Jaume Bonastre, el qual acabada la Guerra s’exilià a Mèxic, on es casà amb la germana del seu difunt amic, Isabel Morera i Blanco. A llarg de tots els anys de l’exili, Jaume Bonastre i Isabel Morera foren militants d’Esquerra de Mèxic fins la seva mort.

Una altra baixa és la de Rossend Duran, cap de la Policia de Guerra de Montalbán mort al front de l’Aragó en «l’intent d’ofensiva d’aquests dies als sectors de Portalrubio i Montalbán». Duran, de 27 anys, havia format part dels escamots que defensaren Governació durant els Fets d’Octubre, havia participat també en l’esclafament de la revolta militar del 19 de juliol i deixava la seva vida al sector de Montalbán. Havia estat també el President del Comitè Revolucionari del Casal d’Esquerra Republicana, del carrer Francesc Layret de Barcelona.

La crònica de l’endemà, 25 de febrer de 1937, del mateix diari, també ens informava d’un altre voluntari gràcies a l’entrevista del primer ferit evacuat després dels combats al sector de Vivel del Río. Enric Fusté Leonard, fill del Masnou i soci del Casal Republicà Català d’Esquerra amb seu al carrer de Pau Iglésias, havia estat ferit per tercera vegada al front, primer amb militants d’Esquerra ingressats a la columna Ortiz-Miranda el 9 d’agost a la Zaila (segurament La Azaila o Zaida, dues viles de la zona); després també ferit el dia 19. Fusté, que era sergent va resultar ascendit per mèrits de guerra i quan sortí de l’hospital de Lleida ingressà a la Columna Macià-Companys tot marxant el 29 de setembre. Lògicament, l’article i l’entrevista ressaltaven el valor del ferit i dels seus companys d’armes emplaçats pels voltants de Villanueva del Rebollar, defensant amb coratge les posicions pròpies davant unes forces molt més nombroses, especialment d’artilleria i d’aviació. Precisament l’atac de l’aviació provocarà les seves ferides. L’article finia amb aquest testimoniatge: «Després, els companys m’han explicat com va anar la resta de l’atac. La cavalleria mora que va atacar pel cantó de Segura de los Baños fou materialment desfeta. L’atac pel sector de Portalrubio fou igualment rebutjat. Nosaltres, com us he dit abans, a Vivel del Río érem tres-cents milicians. Evidentment ens foren enviats reforços, però aquests no varen arribar fins a primeres hores de la matinada de l’endemà. L’article, continuava amb el relat d’una mena de Termòpiles de la columna, atès que durant tot un dia tres-cents homes d’Esquerra Republicana de Catalunya varen aguantar una envestida de més de cinc mil feixistes», dades sens dubte desproporcionades.

Sigui com sigui, el cert però és que tot i haver perdut algunes posicions, les unitats a l’Aragó es trobaven en aquells dies molt més ben preparades per realitzar operacions de caire defensiu i també alguns atacs puntuals. Ja hem relatat algunes de les accions però paga la pena resumir breument les dates en les que es produeixen els combats més destacats. El 13 de febrer s’havia produït el primer atac sobre Villanueva del Rebollar cap a Segura de los Baños, preludi d’una acció més àmplia formada per tres columnes, ben lluny dels cinc mil efectius que cita la premsa. Aquest darrer atac de major envergadura, es produeix el dia 18 de febrer i els atacants aconsegueixen tallar les comunicacions entre les viles abans esmentades i s’ocupen els voltants de Portalrubio. El dia 19 els feixistes, aconsegueixen ocupar Vivel del Río tot i la gran resistència dels milicians catalans, mentre el dia 20 es pren Fuenferrada i finalment Portalrubio el dia 22. El dia 23 de febrer és quan les unitats catalanes, després de perdre les posicions, intenten recuperar-les en un contraatac ferotge contra Vivel i algunes temptatives vers el ferrocarril entre Villarquemado i Cella, produïdes el 31 de març. Els Partes de guerra republicans d’aquelles jornades esmenten diverses accions, com la del 18 de febrer, tot reconeixent els atacs generals dels feixistes sobre els sectors de l’Aragó amb alguns guanys, com el tall de la carretera de Vivel a Portalrubio, «apoderándose de La Solana y parte del Silvante. Nuestras fuerzas ofrecen resistencia en Portalrubio». Més extens i precís és el Parte de l’endemà dia 19, on s’esmenta la intervenció de la columna: «Durante la jornada de hoy el enemigo atacó violentamente las posiciones de la Venta del Diablo y Portalrubio que defendían la Columna Macià-Companys, al mismo tiempo que la aviación enemiga bombardeaba con intensidad nuestras posiciones y las alturas que dominan el pueblo de Vivel del Río. Nuestras fuerzas han opuesto tenaz resistencia, teniendo por fin que evacuar Vivel del Río ante la fuerte presión enemiga, cuyos efectivos de ataque se calculan en unos 3.500 hombres, y habiendo puesto gran empeño el enemigo en dicha operación, sin duda con el propósito de apoderarse de Utrillas y sus minas de carbón». La situació al front per als homes de la columna no havia de ser gens positiva, donat que el dia 21 els revoltats aconseguien tallar les comunicacions entre Portalrubio i Pancrudo. I l’endemà, els rebels continuen pressionant contra les forces catalanes recolzats per efectius aeris: «Esta madrugada el enemigo inició un fuerte ataque sobre Portalrubio y alturas del Silbante, apoyada por dos baterías, cinco aparatos de bombardeo y tres cazas, lanzándose al asalto, siendo rechazado y perseguido».

Els atacs i contraatacs doncs es perllonguen durant gairebé un més i desmenteixen el tòpic de la manca d’activitat en el front d’Aragó i la suposada estabilització d’aquesta zona d’operacions. La columna, futura 30 divisió, sense esdevenir completa i encara sense el suficient armament, comença a foguejar-se en combat arran d’aquest episodi. A més, les condicions amb les quals es troben els soldats aquells dies no són gens afalagadores, havent de suportar temperatures extremes durant aquell hivern de 1936-1937, com novament ens explica en Miquel Morera. La columna i els seus soldats viuran una veritable onada de fred polar amb temperatures de fins a vint graus sota zero, amb guàrdies als emplaçaments de vigilància de les trinxeres que només podran tenir una durada de 15 minuts. Molts soldats seran baixa no únicament per les bales i la metralla de l’artilleria i els morters, també per la congelació de peus, mans, orelles i nas. Així ens ho descriu el mateix Morera quan des de segona línia es traslladava a les trinxeres per revisar les armes dels diferents batallons: «Quan calia revisar les peces a primera línia de foc, no podíem caminar i no podíem fer servir els dits ni per desmuntar la peça i canviar-la per una de nova. Els camions quedaven inutilitzats pel glaç i sols els Katiuskes es podien posar en marxa després d’una bona escalfada amb brasers a sota del motor».

Per acabar amb aquest període de combats i atacs generals al front de la columna, cal esmentar les intervencions puntuals portades a terme per unitats no regulars de la unitat catalana en aquell sector. Parlem de les accions d’infiltració a la rereguarda feixista perpetrada per grups de miners al sector d’Utrillas, quelcom interessant que novament ens proporciona Miquel Morera, traslladat a la 132 brigada, ja tinent juntament amb dos companys més de l’armeria: «El sergent Malacara era d’un grup d’Operacions Especials que depenia directament de l’Estat Major de la 30 Divisió. Era un grup reduït, d’uns dotze o quinze homes, sota el comandament directe del sergent. La majoria eren de la zona minera d’Utrillas, Escucha, Montalbán, Castel de Cabra… en fi, miners. Segons sembla, a més, tenien una altra cosa en comú: eren dinamiters i disposats a tot». Les seves accions se centraven en infiltrar-se a les línies enemigues i sabotejar trens, ponts, polvorins i altres objectius, en definitiva, tot allò que podien ho volaven amb dinamita. Fins i tot, capturaven presoners que lliuraven als responsables de l’Estat Major de la divisió per interrogar-los. Miquel Morera narra que «a l’armeria sabíem tot seguit quan arribaven perquè, la majoria de vegades, duien alguna que altra arma de l’enemic i havíem de redactar ràpidament un informe del tipus d’arma, fabricació, procedència i característiques… El sergent era un tipus força alt i prim, molt curtit pel temps a la intempèrie. Deuria tenir uns trenta anys. La seva vestimenta era d’allò més normal però, a dins, portava una indumentària especial per a dur els cartutxos de dinamita i altres estris, entre els quals no faltava una bona automàtica. Els grups que formava per les incursions no eren mai nombrosos. Quan feia un parell de dies que no els veiem pel poble, ja pensàvem: “alguna cosa volarà pels aires”». Algunes vegades el sergent Malacara tornava ferit, en d’altres ocasions algun company d’armes no regressava, resultat de les accions perilloses portades a terme per aquest grup d’especialistes. Morera també esmenta que aquest grup infiltrat de guerrillers fins i tot arribava a poblacions ocupades com Calamocha i fins i tot Saragossa, gràcies als seus contactes i, de tornada els explicava la cartellera del cinema de la capital aragonesa. En paraules del mateix Morera, «el comportament personal d’aquest grup era d’allò més discret en les seves estades al poble d’Utrillas i per no destacar-ne no duien mai l’uniforme. Eren com tots els altres miners de la zona».

Barcelona, 12 gener 1937 Un camió per a electrificacions destinat a la Columna Macià-Companys, ideat, planejat i dirigit en la seva execució per Ramon Seguí, militant d’Esquerra i obrer muntador de la casa Siemens Indústria Elèctrica de Cornellà de Llobregat.

També gràcies a Morera coneixem l’ambient viscut en aquesta població per part dels integrants de la futura 132 brigada, encapçalada pel comandant Blàvia: «Quan vam anar cap a Utrillas, necessitàvem nou personal; va ser llavors que ingressaren a la plantilla en Miquel Guimerà Martí i en Josep Estruch (…). En Josep era d’una de les últimes lleves però a mi em semblava més gran. Era de Barcelona i una bona persona; es notava que no era de la primera volada. En Guimerà era de Sants i, si fa o no fa, deuria tenir els mateixos anys que el Josep. Ambdós bons mecànics i molt conscients amb la feina. Els miners de la zona que havien estat cridats a les lleves, no es movien de lloc; sols quedaven mobilitzats. Utrillas era —i ara és quasi igual— un poblet miner entre muntanyes, pous i mines de carbó. Al llarg de la carretera i sols a un costat, estaven les cases per al personal qualificat, com ara l’enginyer, els ajudants o capatassos. Eren com a petites torres amb un jardí al davant. En una d’aquelles torres estava emplaçada la comandància de la Brigada, a càrrec del comandant Blàvia, que era de Lleida i bon amic del Mestre armer. L’armeria estava a la plaça d’entrada al poble, quasi davant per davant de la font —la única font del poble— i dels rentadors. Per allí, a una hora o altra —i fins i tot més d’una vegada— havia de passar tota la població femenina del poble, a buscar aigua o a rentar la roba: no tenien on escollir. Tot i que el poble està a la confluència de dos petits rius, cap d’ells servia per rentar: baixaven amb color i olor de rovell de ferro degut a la naturalesa d’aquelles muntanyes».52 Morera amb els seus companys de l’armeria tornarà a conviure amb els habitants aragonesos, no sense alguns problemes, com les negatives de la mestressa que els havia de fer el menjar. La dona en qüestió acceptà fer els àpats pels soldats hostatjats, però es negava a rentar tots els plats i coberts d’aquests, sense poder concebre que cada un dels futurs clients disposés de cullera, forquilla, ganivet, dos plats i got. Després de les negociacions, la dona, viuda d’un miner, acceptà el tracte de fer els àpats i rentar un plat i un cobert pels soldats, havent de beure aquests en porró. L’adaptació als costums locals doncs i el contrast no eren pocs. Els habitants d’Utrillas solien menjar tots a la mateixa paella o cassola, sense trastos per rentar. Després de l’arribada de Miquel Morera, es van instal·lar al poble la Intendència, establerta a l’església i més endavant els sanitaris i el servei de propaganda de la divisió, amb camió-impremta inclòs, el qual al mateix temps servia de biblioteca al front.

Mentre tant, les tasques organitzatives i logístiques no s’aturaven per al bon funcionament de la columna. Una altra de les empreses de les quals en tenim coneixement és la creació d’un hospital de sang a Alcanyís per a la Columna Macià-Companys. Coneixem que la infermera en cap serà una militant d’Esquerra Republicana de Catalunya i fundadora del casal del partit a Sant Andreu del Palomar, la Nativitat Marquès Prats, qui, com a infermera exercirà el càrrec de tinent practicant de l’exèrcit.92 Amb aquesta iniciativa es completava el camp sanitari, tant important en el desenvolupament de les operacions bèl·liques, especialment pel que fa a l’evacuació dels ferits de primera línia fins l’hospital, així com l’atenció dels ingressats, no només per ferides de guerra, sinó també per altres afeccions pròpies de la vida a les trinxeres.