La creació de l’Exèrcit de Catalunya

1936 Cartell d’Esquerra en reivindicació de l’exèrcit regular.

A finals del mes de novembre de 1936 Catalunya donava el salt en el terreny de la plena autonomia i dels afers militars amb la creació de l’Exèrcit de Catalunya. El decret pel qual es creava un contingent català organitzat i enquadrat en diverses forces, a la manera tradicional dels exèrcits, datava del 21 de novembre de 1936, tot i que aquest serà publicat en el Diari Oficial de la Generalitat del 6 de desembre del 1936, fet que donava pas a la creació de l’exèrcit català. El document oficial era signat pel primer conseller Josep Tarradellas i per l’encara conseller de Defensa Felip Díaz Sandino. Amb tot el nou conseller Isgleas era qui havia d’assumir la creació d’aquest nou exèrcit format arran de la crida a files de les noves lleves. Aquest fet, que comportava l’aplicació del decret pel nou conseller confederal, no deixava de ser una paradoxa, atès que cinc mesos abans la mateixa CNT i la FAI s’havien negat a la constitució de les Milícies Ciutadanes de Catalunya poc després d’esclafar la revolta militar.

Catalunya disposarà doncs a partir d’aquell moment d’unes forces militars pròpies amb una organització autònoma i a càrrec del seu propi pressupost. A més, aquest nou exèrcit i la seva creació serà totalment diferent a l’Exèrcit de la República. Els mitjans de la premsa catalana es feien ressò de la nova notícia, com cita el mateix Pere Carbonell, gràcies a aquestes línies de La Rambla i amb les que es va sentir plenament identificat: «Hem estat, som i serem antimilitaristes. El nostre ideal com a nació no és pas de cercar expansions territorials, ni el de fer-nos admirar per la força i la organització del nostre exèrcit. No som ni imperialistes ni tartarinescos. El nostre ideal de sempre, invariable, al qual pretenem ésser fidels, és el de fer una Catalunya gran per la cultura, per la bellesa dels seus camps ben cultivats… I ara, com canta la cançó, “és hora de fer guerra”. És hora de fer guerra i guanyar-la… Catalunya tornarà a tenir exèrcit: un exèrcit regular, amb les ordinacions i la disciplina que l’experiència demostra que ha de tenir un exèrcit per ésser eficaç. Ara el que cal és que aquest exèrcit sigui realment català, sobretot, per l’esperit. Cal pensar, encara, que el destí de Catalunya, resideix, en bona part, en l’esperit d’aquest exèrcit que ara es crea. Si volem realment existir com a poble, si no volem ésser absorbits, cal que fem que l’Exèrcit de Catalunya tingui un esperit liberal, catalaníssim». Segons l’estudiós en afers militars Ramon Salas Larrazábal, el sistema d’aquest exèrcit s’ha d’atribuir al comandant d’infanteria diplomat d’Estat Major Alfredo San Juan Colomer, qui en una de les seves publicacions Mandos y estudios militares, ja reflectia el mateix model d’exèrcit, amb una organització a base de divisions i regiments idèntica a la que s’aplicarà a l’Exèrcit de Catalunya. Aquest militar es trobava ja treballant en la Conselleria de Defensa, tot i que posteriorment passarà a formar part com a cap d’Estat Major al quarter general del front d’Aragó.

La concepció es basava en la constitució d’una divisió ternària, formada per tres regiments d’infanteria, tres batallons, tres companyies, tres seccions. En un primer moment es va decidir crear també tres divisions gràcies al reclutament de reservistes, que s’anomenarien primera, segona i tercera divisions de l’Exèrcit Català amb quarters generals a Barcelona, Girona i Tarragona. Una ordre del 16 de desembre designava els seus comandaments. Cada divisió estava constituïda per tres regiments d’infanteria, un regiment d’artilleria i un grup de reconeixement. Les unitats de la 1a divisió, manada pel coronel d’infanteria Guillermo de la Peña Cusi, s’organitzà a Barcelona; Les unitats de la 2a, encapçalada pel coronel José Villalba Rubio s’organitzaren a Girona, Figueres, Terrassa i Mataró; i la 3a divisió, formada per unitats a Lleida, Tarragona, Tortosa i Reus, va ser dirigida pel comandant d’artilleria Eduardo Medrano.

No anem massa desencaminats si afirmem que la notícia de la creació de l’Exèrcit de Catalunya va ser rebuda amb entusiasme i esperança per part de molts catalans que lluitaven al front d’Aragó, pels ciutadans i fins i tot per aquells qui es preparaven com a oficials del futur exèrcit català. Devia ser així per a molts milicians, no tan sols de la Macià-Companys o del regiment pirinenc, sinó també per als soldats adscrits a les milícies anarquistes o marxistes més moderats i identificats amb Catalunya i la causa republicana. En Joan Sales, com molts altres ciutadans que prengueren consciència amb la voluntat de guanyar la guerra per mitjà d’un veritable exèrcit, mostrava el seu goig per la notícia en una carta enviada a la seva amiga, Mercè Figueres, convalescent al sanatori de Puig d’Olena, el mateix indret on es trobava el poeta Màrius Torres, germà del qui seria centurió i comissari de la columna, Víctor Torres: «El Diari Oficial del govern de la Generalitat duu el decret de creació de l’Exèrcit de Catalunya. ¡Per fi! És la primera alegria que tenim d’ençà del 19 de juliol. Us escric a l’Escola de Guerra voltat de brigades com jo; ens van ascendir a brigades, en efecte, fa uns quants dies. És el grau intermediari entre sergent i alferes. Si veiéssiu l’alegria que regna entre nosaltres amb aquesta gran notícia: la naixença de l’Exèrcit de Catalunya. De moment és un nom; però ¡quin nom! ¡El nostre somni! De nosaltres depèn que el nom faci la cosa. Segons es dedueix del decret, l’Exèrcit de Catalunya no dependrà del govern de la República sinó del de la Generalitat. Catalunya, doncs, passa a tenir Exèrcit propi; s’hi integraran totes aquestes columnes heterogènies que fins ara havien constituït les Milícies Antifeixistes de Catalunya. Columnes que caldrà convertir en divisions i militaritzar de cap a peus; vet aquí la tasca engrescadora que se’ns obre als 1.500 alumnes de l’Escola de Guerra quan, d’aquí a poc, sortirem amb el grau d’alferes». I en una altra carta explica la possible destinació un cop llicenciat de l’Escola: «Dels alferes aprovats per l’Escola de Guerra, la meitat va a Aragó, l’altra meitat es queda de guarnició a Catalunya. A mi m’ha tocat el 2n regiment d’infanteria de la 1a divisió —així ho porta el decret del conseller de Defensa del Govern de la Generalitat aparegut al Diari Oficial d’abans d’ahir—, que té la seva caserna a Barcelona i justament darrera el parc de la Ciutadella (…)». Les circumstàncies de la guerra faran però que un cop llicenciat l’oficial Sales sigui destinat a Madrid amb els voluntaris de la columna Durruti, fet que no el complaurà gens. Així, comunica el 18 de gener de 1937 a la Mercè Figueres la seva primera destinació i la del seu company Enric Usall: «Ara estem destinats amb caràcter definitiu: ell s’ha de presentar a Alcanyís a la Columna Macià-Companys i jo a Madrid a la… columna Durruti. Notícia bomba pel que a mi respecta, com pots veure». (En Joan Sales serà destinat com a tinent assessor de la 3a companyia, Batalló Madrid, Brigada 121, Divisió 26 (Durruti) primer al front de Madrid i després a Monegrillo, als Monegres). D’aquesta manera, el company d’estudis a l’Escola de Guerra marxava cap a la base de la Columna Macià-Companys a finals de gener del 1937: «L’Usall, més feliç que jo, ja se n’ha anat cap a Alcanyís junt amb altres setze, entre brigades i sergents». En Joan, desencisat per la seva destinació, acceptarà finalment com a militar la decisió de formar part de l’oficialitat de la columna anarquista de Durruti, tot i que intentarà diverses gestions per anar a la Macià-Companys, primer amb una instància que arribà a mans del coronel Bosch qui el recriminà en català amb els següents mots: «Si vostè fos un autèntic militar, no un civil militaritzat, cosa que l’excusa, sabria de sobra que un oficial no pot discutir les ordres i s’ha d’incorporar sense comentaris al destí que sé li dóna sigui quin sigui; el coronel Bosch comprenia el seus sentiments, però afirmava que de vostès depèn ara que la columna Durruti passi a ser una divisió disciplinada». Sales, més endavant ho tornarà a intentar per mitjà de càrrecs polítics d’Esquerra, que tampoc res no podran fer: el doctor Francesc Ribas i Soberano diputat al Parlament, metge de Màrius Torres i més endavant mitjançant la coneixença amb Humbert Torres, vicepresident del Parlament i pare del seu amic Màrius i de Víctor Torres, comissari de la columna. La seva experiència a la nova columna destinada a Madrid no serà massa positiva, tot i trobar-hi elements de tot tipus i fins i tot compatriotes: «El capità de la columna era un paleta que es deia Ricardo Sanz. Home ja d’una cinquantena d’anys i natural de Xàtiva per més que a les assemblees parlés en castellà. El detall era picant ja que a la columna, amb gran sorpresa meva, tothom era català (meitat del Principat i meitat de València aproximadament). Dic amb gran sorpresa meva perquè a Barcelona teníem aleshores la idea que els de la FAI eren sobretot murcians ja que ho eren quasi sense excepció tots els qui feien de les seves a la rereguarda».4 Com veiem doncs la distribució de l’oficialitat catalana sortida de l’Escola, capacitada per portar a terme amb eficàcia les operacions al front i la creació de l’Exèrcit de Catalunya, topava amb importants obstacles, especialment les reticències encara prou acusades de les unitats militars de tendència anarquista. El mateix Sales, com la resta d’oficials, durant la seva estada a les files anarquistes a Madrid, enlloc de ser anomenat per la seva graduació de tinent, ho serà amb l’eufemisme de «company tècnic».

Barcelona, 28 febrer 1937 El Regiment Pirinenc número 1, en la desfilada de clausura de la setmana Pro Exèrcit Regular.

Amb tot, i poc a poc, nous reforços arribaven per a les columnes i també per a la Macià-Companys que a començaments del 1937 es completava amb una nova oficialitat i sotsoficialitat per resoldre el problema de la manca de personal qualificat, especialment d’homes amb la capacitat de prendre decisions en situacions compromeses durant els combats i que sabessin treure profit de les tàctiques durant el desenvolupament de les operacions militars.

A la rereguarda republicana i també als diversos fronts, l’assimilació de la situació d’una veritable guerra, d’un enfrontament que es preveia llarg, amb un enemic que tenia resolt el problema dels subministres d’armes, tropes i ajuts materials de tot tipus, començava a assolir-se. Mentre les posicions a l’Aragó restaven estables, la ciutat de Barcelona no havia patit les greus deficiències de queviures de primera necessitat, ni s’havia sentit assetjada per la nova guerra aèria. Per tant, el conflicte se sentia encara llunyà, tot i que el febrer d’aquest mateix any, concretament el dia 13, la capital rebria el primer bombardeig seriós que provocà un veritable trasbals. La nit d’aquell dissabte i des de mar endins, el creuer italià Eugenio di Savoia disparava un seguit de canonades contra el centre de la ciutat. Tot i que hom ha afirmat que l’objectiu era la fàbrica Elizalde, el cert és que el mateix parte del vaixell de guerra informava que l’objectiu era simple i indiscriminat: el centre de la ciutat. Aquest fet assenyala el punt d’inici en els atacs sistemàtics contra la capital catalana i la rereguarda catalana per extensió. Hom no es trobarà segur, ni al front ni a la rereguarda republicana en un nou concepte de guerra que ja havia estat assajat anys abans, però que s’aplicà de manera metòdica i calculada contra Barcelona un any després, el març de 1938. Amb tot, les autoritats catalanes ja havien pres mesures molt abans que caigués un sol projectil o bomba sobre Barcelona. En aquest sentit, les tasques de la Conselleria de Defensa de la Generalitat en coordinació amb les autoritats civils esdevindrà exemplar en les tasques de prevenció dels atacs feixistes contra les ciutats catalanes. Com en el cas de les indústries de guerra, la creació de les mesures de defensa passiva i activa per a la prevenció, detecció i rebuig de les agressions aèries, partirà de zero, però esdevindrà en quelcom exemplar malgrat les mancances de recursos materials i econòmics.

Lluny de Catalunya i en d’altres fronts com a Madrid i, malgrat el setge al qual es trobava sotmesa la capital, la situació millorava. Així, en Joan Sales informava al seu amic Màrius Torres a començament de 1937 que «la situació a la capital de la República ha millorat força; hi ha ordre, els rebels només hi ocupen algun edifici extrem. La població té pa, arròs, mantega i fruita en abundància. (…)». També ens donava notícia dels voluntaris catalans que es trobaven al front de Madrid: «Els soldats catalans tenen un humor magnífic». A mitjans de febrer de 1937 la Columna Macià-Companys es posa a disposició del Consell de la Generalitat de Catalunya. Coneixem aquest fet novament gràcies a l’altaveu principal de la unitat, el diari La Humanitat. En concret, esmentava que la columna restava militaritzada i que el Consell Permanent del partit juntament amb una representació de la mateixa columna havien pres l’acord amb el govern català de posar-la a disposició dels responsables militars de la creació de l’exèrcit regular. L’article també donava la notícia d’una altra qüestió realment significativa, una mesura presa pels membres del partit prou dràstica adreçada a la militarització de la rereguarda: «Esquerra Republicana de Catalunya fa constar d’una manera categòrica que tots els seus militants han d’acudir sense cap mena d’excusa a les crides a lleves que faci el Consell de la Generalitat, i s’ha d’expulsar fulminantment de tot Centre del Partit aquell militant que incompleixi aquella obligació». Aquesta determinació anava adreçada sens dubte a la formació de l’exèrcit gràcies a la crida de les lleves i Esquerra Republicana, membre del govern català, havia de donar exemple per al compliment del decret de militarització davant la resta de forces de tots els colors i tendències. L’aspirant a oficial de l’Escola de Guerra Joan Sales en donava també el seu parer: «Hem perdut miserablement prop de set mesos; hi hem guanyat, això sí, que ara tenim l’Exèrcit de Catalunya. […] Els camarades destinats al front d’Aragó sembla que ho són a aquelles columnes, com és ara les de l’Esquerra, les nacionalistes i les socialistes-comunistes (vull dir les del Partit Socialista Unificat), que estan ben disposades a convertir-se en divisions i a militaritzar-se de cap a peus, com així mateix a canviar el nom de Milícies pel d’Exèrcit. Queden, segons sembla, refractàries a aquests canvis les anarquistes», fet que ja hem pogut observar en algun extracte de la correspondència del mateix Sales. També al llarg d’aquests dies de mitjans de febrer de 1937 s’informava del reclutament de nous efectius cap al front destinats a la Columna Macià-Companys: «El proppassat dimecres sortí cap a Alcanyiç la centúria d’Hospitalet de la Columna Francesc Macià-Lluís Companys. Estava composta de 150 individus i anaven acompanyats del seu organitzador i cap Laureà Lorca, conseller regidor de Serveis Públics del nostre Ajuntament, el qual d’una manera veritablement digna d’elogi ha aconseguit en pocs dies reorganitzar aquesta centúria». És molt possible que després de les primeres baixes sofertes en combat durant les accions a Vivel del Río, Portalrubio i Villanueva del Rebollar, la centúria es dotés amb nous integrants voluntaris de la localitat de l’Hospitalet. I el dia 21 del mateix més La Humanitat informava en una nova crònica de la divisió sobre el comissari civil de la columna Joan Moles —a qui ja hem vist més amunt durant la reunió dels caps militars del 13 d’octubre— i aprofitava a més per carregar contra l’ambient que en molts moments es vivia a la rereguarda barcelonina: «Joan Moles podia haver-se quedat a Barcelona per a dedicar-se, armat d’escopetes i pistoles, amb leggis i jaqueta de cuir, a l’altament patriòtica labor d’anar de l’un cafè a l’altre, labor que, innegablement, ha d’ajudar molt a vèncer el feixisme». L’article continuava: «En aquesta Divisió que porta els noms dels Presidents no hi ha militars tebis, no hi ha militars dubtosos. Pérez Salas, Bosch, Monclús, García, López Segarra, Invernón, són veritables soldats del poble». I finalment elogiava la tasca de comissari civil d’en Moles: «Tan aviat és a Alcanyiç com a Barcelona, a Sarinyena com a Montalbán, a València com a Vivel del Río».

El dia abans, 20 de febrer de 1937, el tinent coronel Guarner, un dels organitzadors de l’Exèrcit de Catalunya i de les operacions a l’Aragó, signava una ordre per a la reorganització del front, que restava format per quatre divisions flanquejades per dues agrupacions en els sectors pirinencs i meridional, atès que en aquests extrems del dispositius on s’emplaçaven el Regiment Pirinenc i la Columna Macià-Companys no hi havia suficients efectius per formar dues respectives divisions. D’aquesta manera la unitat catalanista quedava constituïda com a brigada amb dos regiments i seguia comandada per Pérez Salas, al mateix sector de Montalbán.

Mentrestant i des de les altes instàncies militars, el mateix Vicenç Guarner a finals de febrer i concretament el dia 28 era nomenat cap de tot el front d’Aragó per part del Conseller de Defensa i pel president Companys, no sense la seva sorpresa, atès qui ningú no li va consultar aquesta decisió. Tanmateix i com a militar professional acatarà les ordres i es traslladarà a la base d’operacions del front emplaçada a Sariñena. Des d’aquest centre es treballava incansablement de dia i de nit, es visitaven els sectors i les posicions, el cos de transmissions funcionava de manera exemplar i els serveis d’informació realitzaven tasques d’avís del moviment de tropes de l’enemic. L’organització de les unitats al front podem dir que havia assolit ja un cert nivell i aquest fet comportà una major eficàcia en les actuacions que a partir d’aquell moment es portarien a terme. De fet, la pressió que exercien els revoltats sobre Madrid i que donaria lloc a l’ofensiva de Guadalajara, va fer que s’ordenés activar novament el front d’Aragó. Guarner explicita que, tot i la manca d’armes i de municions l’Estat Major al front d’Aragó organitzà un seguit d’operacions per fixar i atreure les reserves adversàries, tot evitant que acudissin al front madrileny. La divisió Lenin (29a) realitzarà un fort cop de mà prop del manicomi d’Osca que proporcionarà la captura de presoners i armament; també intervingué la divisió Durruti (26a) ocupant diverses posicions prop de l’Ebre davant Villafranca que malgrat el contraatac enemic i el recolzament aeri dels feixistes, no només fou refusat sinó que a més s’assoliren noves posicions. A més, el 7 d’abril s’endegava el Pla R encapçalat pel mateix Guarner. Atacà en primer lloc la força del comandant Marià Bueno, del Regiment Pirinenc al sector nord, que aconseguí batre els reforços feixistes a Soto de Oliván, causant nombroses baixes. Les forces catalanistes de Bueno ocuparen Satué, Ysuan, Ipies, Paco de Ipies i diverses cotes. La 28a divisió (Ascaso) atacà amb menys èxit tot i que ocupà Esquedas on moriren en combat el capità i tres oficials que defensaven la guarnició; l’endemà, 8 d’abril, aquesta divisió continuà l’avenç tot i que amb una forta resistència. També hi intervingué la 27a divisió (Del Barrio) amb captura de presoners i armament. Al llarg dels dies 12 i 13 intervindran en el sector forces de la 29a divisió prop d’Osca; amb tot, l’empenta principal es produí als encontorns de Belchite on la 25a divisió havia d’intentar un fort cop de mà contra la ben defensada població. Malauradament, l’atac no es produí per on havia d’escometre’s i fracassà. Era previst que s’ataqués de nord a sud i no al contrari, pla que va ser rectificat per un assessor soviètic i en conseqüència l’embranzida republicana es produí en un terreny fortificat, replet de blocaus i nius de metralladores. Aquestes sens dubte van ser les operacions més ben planificades i eficaces de les forces republicanes a l’Aragó, tot i el desenllaç final provocat per la ingerència de l’esmentat assessor.

Però els atacs no es deturaren durant aquell mes d’abril del 1937 i la Columna Macià-Companys que encara no podia esdevenir divisió per la seva manca d’efectius, realitzà poc després una de les accions més destacades al llarg de la seva trajectòria, com ens explica el màxim comandament al front d’Aragó: «Quan vaig retornar al front d’Aragó el dia 22 d’abril, arribà de Sarinyena la notícia que forces de la brigada Macià-Companys, la qual tractava de reorganitzar-se com a 30a. Divisió, s’havien internat en territori ocupat per les tropes de Saragossa, al sud de Montalbán, a rereguarda de les posicions adversàries, i havien fet volar un tren que duia relleus i un pont sobre el riu Jiloca, i que, a més a més, havien sorprès una petita posició al sud de Vivel del Río». De fet, ja en dies anteriors aquesta població serà bombardejada per l’aviació republicana i també la carretera a Calamocha, concretament els dies 8 i 9 d’abril. També el dia 16, trobem una intervenció important d’elements d’aviació republicans que col·laboren en les accions ofensives contra l’ermita de Santa Quiteria i Cerro Gordo, a més de bombardeigs contra Celadas i Caudé. Segons els Partes d’aquella jornada, l’aviació conformada per diversos avions d’assalt, bombardeig i caça porten a terme fins a 140 serveis al front, quelcom impensable uns mesos abans en aquest sector, per la manca de mitjans aeris mitjanament eficaços.

Possiblement a conseqüència d’aquests darrers combats, el dia 20 d’abril La Humanitat informava novament sobre la mort d’un militant d’Esquerra integrat a la divisió Macià-Companys, Agapit Garcia, del casal d’Esquerra Republicana Francesc Macià. Pel que fa a les accions, gairebé de forces guerrilleres endinsades en territori enemic, també el diari informava que una patrulla de «la divisió ha efectuat avui [dia 22] una arriscada operació que li ha valgut la felicitació de l’alt comandament i afegia que volaren el pont sobre el riu Jiloca, de gran importància per a l’avituallament dels rebels encerclats a Terol». De fet, aquell 20 d’abril, havia estat ocupada per les forces republicanes la població de Celadas al nord de Terol, després de durs combats en aquesta zona. I pel que fa al Parte de Guerra republicà del 22 d’abril esmentava que «Por el frente del extremo sur, una patrulla de fuerzas leales realizó un audaz y difícil incursión por territorio enemigo, volando un puente sobre el río Giloca. Un tren de fuerzas facciosas y material que se dirigia a Teruel quedó destruido en dicho puente». Aquestes accions devien ser conseqüència de les activitats dels coneguts miners integrats amb la columna i, en concret dels miners-dinamiters d’en Malacara. L’aviació lleial per la seva banda, igualment es mantindrà molt activa aquella jornada, amb bombardeigs contra Cerro Gordo, l’estació de Cella, Villarquemado i emplaçaments de bateries a Santa Bárbara.

Barcelona, 24 febrer 1934 Jesús Pérez Salas, que seria tinent coronel i cap militar de la Columna Macià-Companys, en la seva època de cap de Somatents de Catalunya.