La vida al front

Valdeconejos, 1937-1938 Sallarès, Vallès i Rifà, integrants de la Divisió Macià-Companys.

Qui ens ha deixat testimoni d’aquest període de la ja 30 divisió al front és l’oficial de l’Escola de Guerra, el tinent Joan Sales, quan de manera definitiva aconsegueix ser traslladat a aquesta unitat després del seu periple confederal a Madrid. Mentre es troba a Barcelona s’assabenta de la seva nova destinació, llargament desitjada, amb la notícia que devia presentar-se a Alcanyís, base central de la divisió: «Aquesta vegada me n’aniré de Barcelona content; és la primera satisfacció que em procura el servei d’ençà que vaig sortir de l’Escola de Guerra. Reveuré l’Usall, que està malalt a l’hospital d’Alcanyís; no ens hem vist d’ençà que se’n va anar cap al front d’Aragó el mes de gener passat. Crec que també el germà d’en Màrius pertany a aquella divisió. Estic contentíssim de pensar que hi trobaré camarades tan bons; després dels mesos passats amb els durrutis em fa l’efecte d’un somni». Gairebé un any després, aconseguia el seu objectiu, la seva fita, encara que desconeixem si les seves gestions amb les altes instàncies havien donat resultat. Però no tot serà com ell voldrà. En arribar al front la primera impressió és la de trobar un grapat de desconeguts, de soldats, reclutes i comandaments anònims. També coneixem que en aquells moments el quarter general de la unitat s’emplaçava a Alcorissa, on es presenta al capità cap d’Estat Major, amb prop de dues setmanes d’endarreriment. Poc després, descriu les seves sensacions, ja més positives, en una carta a Màrius Torres el 19 de juny de 1937 i el seu retorn d’Alcorissa a Montalbán: «La casa és plena de lleidatans, a qui el sol nom del teu germà ha bastat perquè es consideressin amics meus. No l’he vist encara; demà m’arribaré a Martín del Río expressament per veure’l. M’ha agradat molt el cap de la brigada, que és el comandant Ymbernón; no és català però ha viscut molts anys a Lleida. Té tota la fatxa d’un digne militar professional dels de l’antic exèrcit de la monarquia. També tu et trobaries com peix a l’aigua; tota la divisió lleidataneja». Com veiem pels mots d’en Sales, gairebé un any després, el pes dels components lleidatans de la divisió encara era prou important. El contrast entre el paisatge, gairebé desolador dels Monegres, respecte el del riu Martín a Montalbán, més feréstec i més agraït que les grans extensions desèrtiques, juntament amb la companyonia dels combatents de la nova unitat, esdevenien en un nou alè per al tinent Sales. A més, devia sentir-se reconfortat per la presència de lleidatans, d’on era originària una part de la seva família. Amb tot, li mancava encara conèixer al germà d’en Màrius, el Víctor Torres, fet que es produeix durant una jornada de visita a Martín del Río. En una carta datada el 21 de juny de 1937 i adreçada a la seva amiga Mercè afirma: «Per fi vaig conèixer en Víctor, un noi molt simpàtic, molt comunicatiu, molt dinàmic i perfectament adaptat a la vida de campanya (…); però resulta que no hi ha cap vacant al batalló. Em calgué tornar a peu altra vegada a Montalbán (…). Si bé amb la recança de no poder servir en el mateix batalló que el germà d’en Màrius, no et sabria dir com n’estic de content de trobar-me en aquesta 30 divisió (o Macià-Companys) que és magnífica».

Montalbán, 1937-1938 Soldats de la Divisió Macià-Companys fent pràctiques d’heliògraf.

En Joan serà destinat finalment al 4t batalló de la companyia instal·lat a Calanda, en vies d’organitzar-se un cop sigui dotada amb suficients efectius. I afegeix els noms d’alguns dels companys d’armes i militars superiors: «El comandant del batalló, Domínguez, és una bellíssima persona, militar procedent de l’exèrcit». Poc després, en una altra carta de mitjans de juliol adreçada a en Màrius Torres, explicava com des d’Esterqüel realitzava la instrucció pràctica i a les tardes la teòrica, mentre anaven incorporant-se els reclutes a les unitats de la 30 divisió, molts d’ells, cridats a files per les quintes forçoses. També ens relata els orígens i la composició de les actuals divisions de l’exèrcit republicà i, especialment de la seva estimada Macià-Companys: «La 30 divisió, en canvi, per bé que en el seu origen, en el temps de les Milícies Antifeixistes, fou una columna de voluntaris de l’Esquerra (com n’hi havia d’altres d’Estat Català), s’integrà ben aviat dins l’Exèrcit de Catalunya i des d’aleshores tots els seus comandaments superiors van a càrrec de militars professionals procedents de l’antic exèrcit de la monarquia. El cap de la divisió és el coronel Pérez Salas, que, com el de la brigada i el del batalló, encara que no és català ha viscut molt a Catalunya i s’hi sent identificat». Coneixem també que el seu capità era en Gallart, cap de la companyia, i fins i tot el del soldat encarregat de la cuina, Cisco, antic treballador de l’Hotel Majestic i que els fa fruir d’uns àpats deliciosos: «jo diria que més que un cuiner és un poeta, que ens transporta cada migdia i cada vespre als cims més alts de la inspiració». Com veiem doncs, el primer contacte amb la seva companyia i el seu batalló esdevindrà positiu, tot i que més tard ensopegarà amb el seu antic amic Usall, experiència que serà força desagradable. Sales intuirà una actitud estranya del seu company, «em va dir mal de tot i de tothom com si estigués neurastènic perdut».1 Sales s’instal·larà amb els membres del seu quart batalló de la 131 brigada en una de les cases del poble de Calanda amb la satisfacció dels vilatans: «Aquesta bona gent del país ens estima molt; la 30 divisió representa als seus ulls la garantia contra el comitè anarquista».

La vida al front, quan els combats s’aturen, es destina a consolidar les posicions defensives de les dues brigades catalanes. També els soldats catalans es dedicaran a realitzar descobertes, és a dir, creuar les pròpies trinxeres protegides per filferrades i controlar i guaitar les enemigues per conèixer on es troben el punts forts i nius de metralladores. El jove armer Miquel Morera, destinat a Utrillas amb la 132 brigada, participarà en un parell d’aquestes missions arriscades a primera línia emplaçades a Miranbueno, el primer cop amb «els nervis com a cordes de guitarra», tot i que acompanyat per soldats experimentats, com el veterà sergent Josep Ventura qui sovint li somriu per donar-li confiança i el tinent de la companyia emplaçada en aquest sector: «Molta atenció, silenci i bona vista. (…). Sortim de la posició per un lloc del darrera; com si fos un desguàs per la pluja. Als filats hi ha com una espècie de laberint per passar. (…). Ningú parla; totes les ordres o moviments són per senyals. Noto que tots estem en tensió; voldria saber el perquè i què estem fent allí. De cop, tots a terra i quiets. Sentim unes veus que ens porta el vent. Uns metres més enllà s’acaba el bosquet. Prenem posicions en línia als últims arbustos, estirats a terra i ben quiets. No puc creure el que veig! Estem darrera mateix de les posicions enemigues. Els soldats, sense cap preocupació, van a fer cua pel ranxo; sembla que és l’hora de dinar. El tinent i el sergent, ambdós amb binocles, van mirant els entorns i tots els detalls de les posicions. (…) Podíem fer una bona escabetxina però no crec que poguéssim escapar cap de nosaltres». Al jove soldat, que havia sortit voluntari armer amb el seu pare, li va semblar que allò durava una eternitat: «Per fi, senyal de retirada. Anem per un altre camí cap a les nostres posicions. Tot d’una, el soldat que anava de descoberta es llença a terra; fa senyal de que s’acosti el tinent. Tots estem amagats a cada arbust, quiets. El tinent, gatejant, arriba al soldat. Quasi allí davant mateix hi ha l’entrada d’un niu de metralladores; que devia ser nou perquè no estava als plànols. Ens toca fer una volta i trobem una altra sorpresa: més a l’esquerra localitzem dues entrades més de búnquers per metralladores. Podem seguir però amb més precaució encara».

A començaments del mes de juny i abans de l’arribada del tinent Sales al front de la divisió, el general Pozas, el nou comandament de l’Exèrcit de l’Est visitava el front de guerra aragonès acompanyat per Vicenç Guarner. Sebastián Pozas, nascut el 1876 i de família conservadora, era un antic militar africanista condecorat que havia ascendit a general de brigada durant la dictadura de Primo de Rivera. El mateix Guarner en fa una descripció no massa afalagadora del militar, veterà de les accions del Jarama i de Belchite: «Era el general Pozas hombre de elevada estatura, canoso, con espesas cejas que enmarcaban una mirada gris. Gustaba de hablar mucho, con aparente y afable benevolencia, pero sin gran dicción y como buen jefe “africano”, pero no era muy conocedor de la técnica militar moderna». La seva arribada responia a l’ofensiva contra Osca, com a responsable de l’Estat Major, juntament amb el mateix Guarner. Entre els dies 2 i 5 de juny recorregueren totes les posicions de les noves divisions, des dels Pirineus fins a Montalbán. La brigada Macià-Companys, la situada més al sud, formà en ordre de parada davant el nou cap de totes les unitats al front d’Aragó. Sebastián Pozas havia estat també un dels responsables del posicionament de la guàrdia civil a favor de la legalitat republicana durant la revolta militar. Com a màxim comandament de l’Exèrcit de l’Est disposava dels cossos d’exèrcit X, XI i XII. Aquest darrer amb base a Alcanyís, estarà format per les divisions 25 i 30, amb la 44 de reserva, sota el comandament del coronel Sánchez Plaza. El comissari d’aquest XII Cos serà un vell conegut de l’antiga columna: Joan Moles i el de la 30 també, Enric Canturri. Els comissaris de la 25 (anarquista) i 44 (comunista) divisions, eren lògicament, l’un sindicalista i l’altre del PSUC, respectivament.

El nou càrrec del general Pozas coincideix amb el nomenament d’altres membres del partit comunista que aclaparen la direcció del nou exèrcit: A part del general Pozas i el comissari Llanos, tots dos comunistes, fou nomenat cap d’Estat Major el coronel Cordón, d’artilleria, que actuava activament al Partit i que va tenir la barra, valent-se de l’omnipotència de la seva situació, d’ostentar al coll l’estrella daurada de diplomat d’E. M. i de percebre com els diplomats un suplement del seu sou, mentre que de fet només havia estat a l’Escola superior de Guerra uns quants mesos,4 estudis i pràctiques que tenien una durada de cinc anys.

Lluny d’aquests personatges, molt més avall de la cadena militar de comandament i més proper als fronts de combat, trobem el tinent Sales a la 131 brigada de la Macià-Companys, qui a començaments de juliol, «continuo amb aquest oci, el de la infanteria quan no hi ha combats, que costa tant d’avesar-s’hi quan, com és el meu cas, no el duus a la sang», tedi que s’explicita més encara que a les seves «Cartes de la guerra» dirigides a Màrius Torres, a la novel·la Incerta Glòria. Sens dubte, el soldat viu moments d’ociositat, de no combat en la majoria d’ocasions, a diferència del que es pot pensar. En l’ideari col·lectiu la representació del soldat com a combatent sempre en constant perill, és quelcom distorsionat pels mitjans de premsa en tots els moments històrics. La vida del soldat doncs, és monotonia i avorriment, compaginada amb tot tipus de privacions i incomoditats. I també amb les dosis de perill i d’exposició a la mort durant els combats.

Sales, a mitjans de juliol ens dóna notícia de com el batalló va formant-se poc a poc amb l’arribada de nous efectius cridats de les lleves forçoses i adaptant-se a la disciplina que existia entre les files del mateix batalló: «De mica en mica el batalló, que a la primeria no comptava més que amb els quadros d’oficials i uns quants veterans de les antigues Milícies, es va completant en un ambient de disciplina compresa i estimada per tots». Unes jornades més tard farà estada a Castel de Cabra i ens narrarà com passen les estones mortes i confraternitza amb la resta de soldats i oficials. El dia 15 d’agost de 1937 escriu: «Hem format una república molt ben avinguda; una república és una colla d’oficials que fan junts els àpats. Jo hi soc l’únic fuseller-granader; els altres són quasi tots de la companyia de metralladores: el capità Gordó, que havia estat del Terç Estranger; el comissari Jorzapé, que no ha fet encara vint anys i és de Lleida i coneix en Màrius; el tinent Aparicio, que tampoc no els ha fets i procedeix de l’escala del cigró (o sigui que era soldat professional i havia anat ascendint fins a sergent a l’antic Exèrcit); el tinent Torres, acabat d’arribar i que resulta que és estudiant de Dret. Hi ha també el practicant del batalló, un estudiant de Medicina que tampoc no arriba als vint; és de Manresa i m’hi avinc més que amb cap dels altres». Gràcies doncs a la correspondència de Joan Sales coneixem alguns integrants de la unitat: veterans de la columna des dels primers moments, militars de carrera; en d’altres casos, els oficials, com el mateix Sales formats a l’Escola de Guerra; també aquells soldats de l’exèrcit, alguns d’ells antics legionaris catalans aventurers; així com els nous reclutes forçosos mobilitzats per les lleves. Els soldats, sotsoficials i oficials doncs, ascendiran gràcies als seus mèrits o als seus estudis, a diferència com hem vist més amunt, d’alguns dels comandaments que, com el mateix Cordón, s’apropien sense cap escrúpol de distincions que no mereixen. Amb aquesta situació, i per primera vegada, les forces de l’Aragó, sempre comandades per militars professionals sense cap caire polític com Pérez Salas o Guarner, seran encapçalades pels nous militars vinguts de Madrid amb una clara distinció comunista que es perpetuarà fins a les acaballes de la guerra. De tot plegat, en veurem el resultat amb la primera batalla, organitzada i planificada pels nouvinguts. Precisament aquell dia 15 d’agost de 1937, s’ordena gràcies a una directiva, la intensificació de la instrucció de les unitats i la preparació de forces de reserva emplaçades a l’Aragó per a una escomesa destinada a alleugerir el pes de les operacions al nord i concretament adreçada a aturar l’avenç feixista sobre Santander. L’objectiu: Saragossa. Novament i com ja havia succeït amb l’anterior ofensiva de desembre de 1936, el front aragonès es movia per alleugerir la situació en d’altres fronts compromesos per als republicans, tot i que sense contemplar el context en el qual es trobaven les unitats que havien d’emprendre la iniciativa.

Un mes abans de l’ofensiva, a mitjans de juliol del 1937, alguns combatents de la Macià-Companys visitaran la rereguarda republicana per comparèixer en un nou acte polític. Es tractava de l’ofrena al president català d’un bust-retrat fet per l’escultor Víctor Moré que havia estat adquirit per subscripció entre els soldats de la divisió. En representació dels soldats hi trobem en Baldomer Xifré, membre de les JEREC, i alguns dels soldats juntament amb càrrecs polítics com Albert Arís, conseller de l’Ajuntament i el president del Casal d’Esquerra Francesc Macià.

Tampoc no hem de deixar de banda que en aquells moments en els quals no hi havia combats, quan les línies restaven aturades i quan el tedi s’abraonava amb els soldats, es produïen episodis si més no curiosos, tot i que no excepcionals, com les treves de foc temporals viscudes en alguna unitat de la 132 brigada: «Després de posar-nos d’acord —a crits— sortien, d’una posició i de l’altra, dos soldats: un d’ells amb una bandera blanca i l’altre carregat amb el gènere de bescanvi que havíem acordat. La trobada es feia al mig de la seient, a terra com els indis. Primer que res, un cigarret. Sense cap pressa: estem de treva. Mentre ells estaven allà baix —fumant i parlant— nosaltres ens posàvem dalt el parapet, asseguts sobre els sacs terrers. I el mateix feien ells (…). No es sabia la durada de la treva: ho decidien els emissaris que eren els qui estaven entre els dos focs. La norma era no parlar ni de política ni de guerra. Sols fer l’intercanvi i fumar, en aquest cas no la pipa sinó el cigarret de la pau. Almenys momentàniament (…). Després d’una treva, crec que tots ens sentíem més bé…»5 Aquestes situacions, més pròpies del començament de la guerra, seran controlades i enregistrades en nombrosos informes per part dels comissaris polítics. A partir de 1938, els casos de confraternitat amb l’enemic seran sancionats de manera molt dura per part dels republicans.

Per la seva banda, Miquel Morera, adscrit a la 132 brigada de la divisió i destinat al manteniment de les armes de la brigada, coneixerà les posicions defensives de primera línia: «La nostra Brigada cobria el front des de Perales de Alfambra, enllaçant amb les columnes Galán i Torres Benedito, totes dues procedents de llevant i formades per elements de la CNT-FAI. El comandament d’aquell sector pertanyia a la Galán, ja que tenia més contingent de forces. Les revisions començaven a Perales, després a Rillo i cap a Pancrudo seguint la línia de foc, que ja pertanyia totalment a la nostra Columna (després, Brigada 132)». Miquel serà destinat més endavant a Martín del Río, instal·lat amb el taller de l’armeria a la fonda del poble, on també s’hi trobava la comandància del 1r batalló. Als voltants de Vivel es trobaven les posicions de la brigada i concretament les d’aquest primer batalló, mentre les de Miralbueno, situades en una llarga filada de muntanyes eren les més properes a Martín del Río. Els indrets a segona línia, on sovint anaven a parar algunes unitats que havien estat a primera línia per tal de descansar, eren les poblacions de Valdeconejos i Mezquita de Jarque.

Qui també ens referencia la vida al front amb la 132 brigada és en Manel Vidaurrázaga, integrat en el cos de transmissions de la 132 brigada mixta i ens explica la vida a les trinxeres republicanes en els primers moments de la guerra: «En una trinxera es parla de tot… Com tot arreu, es formaven grupets, normalment en funció de l’origen de cadascun de nosaltres. Allà parlàvem dels amics que havíem deixat a la terra, de la família, i de totes les coses que passaven a casa nostra. Entre tots feiem més suportable la llunyania dels nostres. Però sobretot es parlava de xicotes. Entre nosaltres no hi havia secrets en aquest sentit, ens ensenyàvem les cartes. Jo, a la meva xicota li escrivia cada dia, cada dia. I per matar l’estona ens entreteníem amb qualsevol cosa. Quan un és jove es distreu més fàcilment. Sort en teníem, d’això, que si no, era per a parar boig. De fet n’hi havia que els agafaven atacs de pànic i fins i tot he presenciat suïcidis al front. Allà la vida no era bona ni dolenta, era senzillament insensible».