Les ofensives republicanes: Belchite i Terol

Belchite, 1937-1938 El destruït campanar de San Martín de Tours és el símbol de la torturada vila aragonesa de Belchite que fou abandonada a la fi de la Guerra Civil i encara avui és testimoni de la cruesa de les batalles que protagonitzà.

Els nous comandaments militars que encapçalaven l’operació d’ocupar Saragossa es trobaven certament desitjosos per demostrar la vàlua, organització i disciplina de les seves forces, una bona part d’aquestes traslladades des d’altres fronts fins el sector d’operacions. Hom pensava dins les seves files que ni anarquistes, ni comunistes, ni nacionalistes catalans no havien pogut conquerir les capitals aragoneses i que ells podien assolir-les amb una certa facilitat. Fruit molt possiblement d’aquesta manera de pensar, dels èxits de la defensa de Madrid i a causa d’altres campanyes en d’altres fronts, serà la planificació de l’ofensiva proposada als caps implicats, entre ells el comandant de la 30 divisió, present durant la reunió d’Estat Major. Pérez Salas, qui participaria amb una part de la seva divisió ens descriu aquest clima de relaxació i confiança, gairebé de supèrbia, per part dels caps republicans nouvinguts a l’Aragó: «Se nos explicó muy someramente, por el jefe de E. M., Cordón, la operación que iba a efectuarse y el papel asignado a cada unidad. La exposición fué tan ligera, que no parecía hecha por un jefe profesional y en presencia del jefe de E. M. C., Rojo, quien asentía a lo que decía Cordón sin añadir palabra alguna. Todo ello me causó gran desilusión, pues comprendí que seguíamos, poco más o menos, como en el período de las milicias. El plan de operaciones me pareció desatinado». També afegeix que els caps responsables de l’operació estaven excessivament eufòrics, fins el punt que afirmaven que a les 48 hores d’iniciada l’ofensiva es trobarien prenent cafè a Saragossa. La realitat, dissortadament, fou molt diferent.

La 30 divisió tingué en aquest atac ambiciós i poc planificat una implicació parcial atès que només uns efectius hi intervingueren. Les forces que comandaria Pérez Salas i el desplegament que havia de realitzar era el següent: «Para esta operación me habían asignado el mando de las fuerzas que habían de avanzar por el flanco izquierdo, protegiendo a éste de un posible contraataque enemigo. I continua l’explicació: Para esta importantísima misión contaba con una brigada de mi división, que fué retirada del frente que ocupaba y trasladada al pie de sierra Gorda, base de partida establecida sobre la carretera de Fuendetodos a Belchite». Juntament amb la brigada de la 30 divisió, que no era altra que la 131, Pérez Salas comptava també amb una brigada i mitja de la 25 divisió i dues bateries d’artilleria, forces que el mateix militar considerava insuficients per progressar tot seguint el curs del riu Huerva afluent de l’Ebre, que arribava fins Saragossa. A més, aquest flanc o eix de marxa, considerava Pérez Salas, hauria d’haver estat el principal, atès que es trobava poc defensat pels feixistes. De fet, el dispositiu general de l’ofensiva estava format per quatre agrupacions A, B, C i D amb un altre contingent de reserves i la força de Pérez Salas que avançaria pels flancs amb la brigada 117 de la 25 divisió i la 131 brigada, on trobem a Joan Sales i els seus companys d’armes. També el combatent Màrius Pons ens proporciona algunes dades interessants, com el trasllat de Montalbán fins al sector d’operacions prop de Belchite: El bàndol republicà havia reorganitzat les seves tropes, i ara ens havíem convertit en l’Exèrcit Popular. A més, planificava atacar per Belchite, a l’indret de Monte Sillero (prop de la Puebla de Albortón), entre l’estació de tren i Fuendetodos. L’objectiu era prendre la muntanya del Sillero, des de la qual es tenia Saragossa a la vista (…). En la meva opinió, allí hi va haver els combats més esgarrifosos de tota la guerra.

Voltants d’Osca, 14 juliol 1937 El president Companys en una visita al front d’Aragó.

El pes de l’atac principal fou iniciat per les unitats de predomini comunista vingudes de Madrid formades per les quatre agrupacions, que realitzarien l’avenç per la zona central. Aquest fet, l’arribada de reserves franquistes i la intervenció de la seva aviació, van fer que l’ofensiva fracassés en poc temps. Tot i això, l’avenç de les unitats republicanes superà el poble de Belchite, de molt poc valor estratègic, que restà assetjat i aïllat amb una guarnició franquista que més endavant es rendí. S’iniciava la batalla coneguda amb el nom de la localitat de Belchite.

Vicent Rojo des de Lleida signava l’ordre d’operacions el 22 d’agost i el dia 24 s’iniciava l’ofensiva que, amb tots els seus defectes, no deixava d’estar ben planificada. Amb tot, ni Rojo ni Pozas van poder evitar que les seves forces atacants perdessin un temps molt valuós i també importants efectius en accions secundàries com la del mateix setge de Belchite. Novament en Màrius Pons, ens parla de les operacions portades a terme en el seu avenç cap a La Puebla de Albortón. Abans d’arribar a la població, recolzen amb les seves metralladores l’atac dels milicians anarquistes de la 25 divisió contra l’estació prop de la vila: «L’estació de ferrocarril —d’una línia de via estreta que anava d’Utrillas a Saragossa i servia per a transportar carbó i passatgers— estava protegida per efectius de la Guàrdia Civil. Un batalló anarquista va conquerir-la al primer assalt amb l’ajut de les nostres metralladores. És ben cert que els Aguiluchos de la FAI, com es feien dir ells mateixos, van fer allí una autèntica escabetxada de guàrdies civils. I no només d’aquests: un soldat republicà que havia participat en l’atac es posà l’uniforme d’un guàrdia civil per fer broma i, en confondre’l, els anarquistes van disparar-li un tret i el van matar també».

A la zona on operava la 30 divisió, conjuntament amb la 25, s’havien aconseguit després dels primers moments alguns avenços, mentre es feien responsables d’encerclar la localitat. El comissari Víctor Torres recorda també aquestes accions de cooperació amb les unitats anarquistes: «Es va avançar en la direcció assenyalada seguint el ferrocarril secundari que va de Saragossa cap al sud. El primer dia s’ocuparen alguns turons propers al punt de sortida, però molt aviat arribaren importants reforços de Saragossa, formats per tropes canàries i marroquines. Els combats foren molt durs amb moltes baixes en ambdós bàndols. Un contingent de la nostra brigada realitzà una audaç penetració en direcció a Puebla de Albortón, localitat que fou ocupada després de desallotjar l’enemic dels seus atrinxeraments».

Durant aquests dies les forces de la 131 brigada, amb alguns dels seus efectius intervindran per recolzar les accions de la XII brigada internacional al sector de Villamayor, tot i que aquesta localitat no serà ocupada. El dia 27 es produeix la màxima penetració de les forces republicanes, moment en el qual les unitats de Pérez Salas conquereixen la Puebla de Albortón. Poc després d’aquests primers combats, el 29 d’agost, el tinent Sales escriu a Màrius de nou, aquest cop des d’una posició propera al front, a Sierra Gorda, indret des d’on havien partit algunes forces de la brigada: Una nit que feia la meva ronda al llarg de les posicions d’aquesta carena, que té uns tres quilòmetres de llarg, en arribar a un dels parapets vaig veure d’esquena un noi alt i prim que abocat per damunt del parapet mirava com des d’un balcó i semblava perdut en una rêverie tot contemplant la planúria als seus peus, envaïda per la fosca. S’hi sentia encara el crepitar monòton i sec de les metralladores i la veu més greu i espaiada dels morters però ja amb aquell morendo asserenador que pren la batalla a entrada de nit. En sentir les meves passes es va tombar: era en Víctor. I l’endemà 30 d’agost escriu a la seva amiga Mercè, tot aprofitant per explicar-li els primers combats: «Gràcies al bon caliu de la camaraderia podem viure lluny de tots els nostres afectes i dur una vida de bestioles del bosc sense sentir-nos gens ni mica desgraciats. És a l’exèrcit on un descobreix tot el valor de la camaraderia; (…). Per anys que visqui, i ja saps que en vull viure exactament 98, no oblidaré mai aquesta Santa Infanteria Catalana, una Magdalena a qui molt s’ha de perdonar perquè molt sofreix i molt estima. Veiessis ara aquests xicots que a Esterqüel no feien més que rondar cellers i mosses ¡estan fets uns lleons que ni els coneixeries! Són ells que han conquerit la Pobla d’Albortó ¿com no tindrien dret a catalanitzar-ne el nom? Alguns hi han mort, molts han quedat malferits; els altres ja tenen ganes de tornar-hi». La localitat catalanitzada per en Sales és la Puebla de Albortón, ocupada com hem dit el dia 27. La intervenció en l’ocupació de la vila per part del batalló fou a costa d’algunes baixes. En Víctor Torres també ens descriu l’arribada i ocupació dels republicans d’aquesta petita vila: Fou un veritable plaer passejar-nos en plena eufòria pels carrers deserts d’aquell poble i entrar a l’Ajuntament on onejava encara la bandera franquista.

L’ofensiva, com hem dit, en un primer moment aconseguí alguns èxits destacats. Així, el dia 25 les tropes republicanes havien avançat a tota la línia de Mediana—Rodén—Fuentes de Ebro, ocupant Quinto i Codo, a més d’algunes posicions al sector de Pina, amb participació inclosa de l’aviació republicana durant les accions ofensives. 4 Per part de la 4a companyia a la qual pertanyia en Joan Sales, aquesta no intervindrà en el setge sobre Belchite, almenys en els primers moments, ja que es troba a la reserva del batalló emplaçada com hem vist a Sierra Gorda. Però si ho farà després i, com d’altres integrants de la 131 brigada, participaran en un dels enfrontaments més ferotges de la guerra fins aquells moments. Primer amb l’intent de conquerir Monte Sillero i després a la mateixa vila de Belchite, en una lluita carrer per carrer i casa per casa. Conquerida la Puebla de Albortón, el progrés de les forces atacants dels homes de la divisió que col·laboraven amb els anarquistes s’adreçà primerament cap a l’estratègic cim del Monte Sillero, on es produiran combats terribles: «Es van intentar 7 o 8 assalts, i cada vegada l’enemic féu cau i net. Els morts republicans es comptaven per desenes. La cosa va arribar a tal punt que, en un moment determinat, la companyia de torn que li tocava va negar-se a fer-ho. El capità que la comandava prou que cridava A l’assalt!, però cap soldat no li feia cas, ni tan sols amenaçant-los amb la pistola. Al costat del capità hi havia el comissari de batalló el qual, en veure aquella rebel·lia, es posà a cantar La Internacional. Allò donà coratge als combatents i aquest cop sí que tiraren amunt i es feren seu el Monte Sillero, no sense deixar-hi una dotzena de morts. Això va passar al matí. A les set de la tarda, però, la muntanya ja tornava a ser a mans dels feixistes».

Per la seva banda, en Víctor Torres també ens descriu algunes de les accions portades a terme durant els atacs al front de Belchite: «Una brigada mixta agregada a la nostra va prendre una important posició estratègica anomenada Novia del Viento i la seva guarnició es retirà en direcció a Belchite. En aquelles operacions, hi prengué una part molt activa el comandant del nostre batalló, l’inoblidable Antonio Sierra que era capaç de fer broma àdhuc en els moments de màxim perill». I afegeix que, fins i tot després de la caiguda de la ciutat, la seva brigada continuà establerta en el sector durant uns quinze dies… a primera línia d’aquells combats que es caracteritzaren per una duresa extraordinària. Passejar-se per aquell poble destruït quasi totalment, era realment un espectacle desolador. Un altre dels participants a la batalla de Belchite de la 30 divisió, en Fèlix Bonet, recorda sobretot «la forta calor viscuda i la terrible pudor a mort. Per mi, això va ser el més dur. Com a anècdota, hi havia un bocí de poble on encara hi havia gent dels seus atrinxerats i passaven avions a llançar-los menjar. A un dels nostres li va caure un pernil al cap que el va matar». Aquest projectil improvisat formava part dels 30 sacs que des dels trimotors alemanys Junkers Ju-52 havien estat llençats per aprovisionar els defensors franquistes de la vila.

Durant el dia 27 el Parte de guerra oficial republicà citava els guanys obtinguts: «En las primeras horas del día de hoy, en el frente del Ejército del Este, fuerzas del XII Cuerpo han ocupado Puebla de Albortón y las posiciones y trincheras enemigas de este sector, apoderándose de toda la organización defensiva y capturándose prisioneros, armamento y material. En relación con este ataque fueron volados 300 metros de ferrocarril, a la altura de Fuendetodos». El document oficial també esmentava d’altres èxits obtinguts en aquest sector, com l’ocupació del poble de Mediana i part del de Zuera, on també foren destruïdes les comunicacions de l’enemic, a més de la captura de nombrosos presoners.

El dia 28 i mentre s’iniciava l’atac a Belchite, Pérez Salas protegia el flanc esquerra desplaçant les seves forces cap a Fuendetodos i fortificava les posicions aconseguides a la línia de Fuendetodos—La Puebla de Albortón—Mediana. La ferotge resistència dels defensors franquistes fa que fins el 6 de setembre Belchite no passi a mans dels republicans. Finalitzada la batalla per aquesta vila, només un èxit parcial que amagava grans deficiències i fins i tot fracassos —no hem d’oblidar que el veritable objectiu era ocupar Saragossa—. Pérez Salas, descoratjat, renunciarà al comandament de la seva 30 divisió, com molts altres comandaments fidels a la República, que restaran marginats ocupant càrrecs irrellevants o en situació de disponibles. En l’informe oficial dels combats del dia 28, també el Parte de guerra esmentava «la progresión del 12 Cuerpo de Ejército, conquistando las excelentes posiciones enemigas de Casa Romanicus y Novia del Viento, al oeste de Belchite; el vértice Carnicero, al norte de Puebla de Albortón, y la estación de Azuera, capturándose 20 prisioneros, cinco ametralladoras, 200 fusiles y abundantes municiones».

L’ofensiva republicana a l’Aragó demostrava que la guerra havia canviat de valent. Els efectius, ja lluny de les accions puntuals i disperses de les columnes i centúries reformades en brigades i divisions, suposaven un gir quantitatiu i qualitatiu en aquest front. Els atacs comptaven amb un major nombre de tropes, recolzament d’artilleria i d’aviació respecte les primeres accions puntuals destinades a conquerir les capitals aragoneses. Les operacions sobre Saragossa en aquest període assenyalen doncs un canvi en un tipus de guerra, una transició entre els primers assalts i tempteigs amb pocs recursos i la guerra total que es desencadenarà amb la batalla de Terol i l’ofensiva de març de 1938 contra Catalunya. D’una guerra primitiva i gairebé artesanal en els primers moments, amb escassedat d’armes i municions, es passava a un tipus de guerra amb un augment d’armes automàtiques, tancs, artilleria i aviació de bombardeig, per part dels dos bàndols.

Igualment, i a començaments de setembre de 1937, continuaven els combats per assolir els objectius a l’Aragó, tot i que una gran acció de maniobra i operació com la d’ocupar Saragossa no reeixirà. Mentre tant, les tropes governamentals aconseguiran només alguns èxits parcials, com la maniobra local de Belchite. Malauradament per aquests l’acció sobre aquesta població esdevingué en una batalla de desgast perjudicial pels seus interessos davant la superioritat enemiga, que no serví per amagar el frustrat intent per ocupar Saragossa i tampoc per aturar l’ocupació franquista de Santander. Tanmateix, els combats a peu de trinxera continuaven i el 6 de setembre encara es produeixen contraatacs rebels contra les posicions de les unitats de la 131 brigada: «Durante el día de ayer [6 de setembre] se llevó a cabo una operación para desalojar al enemigo que se había infiltrado al noroeste de Puebla de Albortón, y a última hora de la tarde fueron conquistados todos los picachos de las cercanías de dicho pueblo, que estaban en poder del enemigo. Otras fuerzas propias iniciaron un movimiento sobre el vértice Sillero, ocupando y fortificando la línia de las cotas 608, 562 y 561 de la Sotilla». També durant els dies 11 i 12 de setembre es produeixen enfrontaments que impliquen els homes de la brigada 131, especialment al sector de la Puebla de Albortón, on les tropes catalanes fortifiquen algunes cotes després d’haver-les ocupades mitjançant diversos assalts. El 12 de setembre a més de conquerir diverses cotes a l’oest de la població també s’ocupava la Casilla de la Princesa i el Horno de la Cal.

A mitjans de setembre els esdeveniments al front s’han precipitat per al tinent Sales i el 4t batalló de la seva companyia ha de passar a segona línia per refer-se de les baixes que han estat nombroses. La seva reorganització es portarà a terme a Montalbán, a la vora del riu Martín. L’esperit i la moral però no decauen: «El general en cap de l’Exèrcit de l’Est ens ha felicitat i la població civil ens aclama per tot arreu on passem. Potser acabarem inflats d’orgull de pertànyer a la 131 brigada mixta; el despatx del comissariat de la brigada és tot ple de banderes preses a l’enemic. Soc l’únic oficial de la meva companyia que ha quedat en peu; no sé si haig d’estar content de la meva sort o avergonyir-me’n. Sóc, això sí, l’home més feliç del món, i tots al batalló per un igual; la glòria puja al cap». Víctor Torres, germà de Màrius Torres, va poder contemplar els primers combats en els quals participà l’oficial Sales i en donà crèdit a les seves memòries: «Puc certificar que el tinent Joan Sales es comportà en tot moment com un veritable professional: tranquil, afrontava les situacions més perilloses amb un coratge serè, sense dramatitzar (…). El vaig seguir visualment durant moltes hores i vaig quedar fins i tot un xic sorprès pel seu excel·lent comportament sobretot tenint en compte que es tractava del seu bateig de foc».

Com hem dit, a les operacions de Belchite la 4a companyia es trobava destacada a Sierra Gorda en qualitat de reserva. Tot i això, el bateig de foc del tinent Sales es produí el 10 d’octubre i l’endemà també participà conjuntament en un atac amb la resta de companyies de fusellers-granaders del 4t batalló (o 524 de l’actual numeració, precisa) mentre pels flancs els donaven suport les companyies de metralladores. Van caure ferits el capità i els altres oficials de la companyia. També intervé com a oficial en els combats del bosc de Varello i en la presa de la Casilla de la Princesa i comanda l’atac quan el capità, els tinents i comissaris cauen ferits. Veiem doncs com ens explica els seus primers combats el mateix Sales: «Els soldats que quedaven em seguien com inspirats sense fer cas dels que anaven caient. No et sabria explicar el que se sent en moments així; és com una borratxera, però una borratxera religiosa. No trobo altra paraula per donar-ne una idea.(…). No vaig fer pas més que els altres oficials, però havent quedat sol en el moment en el que anàvem ja a llançar-nos a través de les filferrades espinoses cap als parapets enemics de la Casilla de la Princesa, és natural que el meu paper fos més visible. L’endemà l’enemic contraataca. Vam haver de fortificar cuita-corrents i sota un foc espès el territori conquerit; foc, no sols de metralladora i de morter, sinó també de debò, perquè ens tiraven bombes de fòsfor que en calaven als boscos on érem amb la santa intenció —però tot s’excusa a la guerra— de rostir-nos de viu en viu. (…) El dia 15, si no recordo malament, com que teníem massa baixes ens van rellevar; és aleshores quan ens vinguérem cap al Canyissar a refer-nos. No ens hi havíem refet massa quan d’una manera inesperada rebíem ordre de marxa cap a las Parras de Martín: es tractava de prendre part en un altre atac, aquest en direcció a Terol». És possible que en Joan Sales es refereixi a la balsa de Varello i no al bosc de Varello, fet que coincidiria amb un dels indrets situats al sector de Fuendetodos. Per altra banda, la localitat de Parras, situada a la part sud del dispositiu de la divisió, apareix juntament amb altres localitats en alguns dels plànols datats a començaments de 1938 pertanyents a la 132 brigada i que es conserven a l’arxiu militar d’Ávila. De fet, la lluita en els sectors de la brigada es perllongarà fins els primers dies d’octubre i en la zona de la Puebla de Albortón fins a finals d’aquell mateix mes.

Finalitzats aquests combats arriben nous membres per integrar-se al batalló després de restar Sales com l’únic oficial il·lès: «M’acaben d’adjuntar un alferes andalús tan jove que encara no té pèl de barba i, potser per compensació, un comissari molt pelut, natural del camp de Tarragona i més exactament de Riudecanyes; però soc jo el qui mano en tant que el més antic i de més graduació. Tots tres, d’altra banda, ens avenim moltíssim i la 4a companyia rutlla a cor què vols. Els soldats, són gairebé tots, pagesos; n’hi ha d’empordanesos i de tortosins, tots igualment bons xicots i tots valentíssims ¿és que n’hi pot haver enlloc del món de millors que els catalans?». També ens parla d’altres components, com el comandant Domínguez i el metge Franch, a més de la vida al front, del dia a dia a les trinxeres, de l’alimentació, de totes aquelles circumstàncies i situacions que, com en Sales devien experimentar molts dels soldats catalans al front d’Aragó: «S’exagera molt sobre les privacions que passem els soldats; en els combats cal menjar ranxo fred, és inevitable, i en seguim menjant en aquestes posicions perquè queden mal comunicades amb la rereguarda de l’exèrcit i els camins estan batuts per l’artilleria. El nostre plat fort és búfal de llauna conservat en gelatina, que ve de Rússia, on pel que es veu tenen ramats de búfals; jo me’n llepo els dits, ho trobo la menja més deliciosa que he tastat en tota la meva vida. Per postres la intendència ens dóna melmelada de taronja i també em sembla un requisit digne dels déus. La vida que fem ja no pot ser més sana i esportiva ni els soldats més bons xicots i valents». Sales igualment proporciona dades interessants a l’entorn de la formació de les companyies i del batalló: «Ara la majoria són de lleva forçosa però encara queden voluntaris del temps de les Milícies Antifeixistes; quins temps aquells. I afirma: Aquests antics milicians valen més or que no pesen; alegres, obedients, lleials, valents fins a la temeritat. Molts d’ells són de vida esqueixada, que després d’haver rodat pel Terç estranger i conegut tota la bohèmia militar colonial han vingut a trobar redempció en aquesta guerra per Catalunya; però la majoria d’aquestes perles no són pas a la 4a companyia de fusellers-granaders sinó a la de metralladores, íntegrament formada per voluntaris. També coneixem la composició de la unitat d’en Sales tal i com devia funcionar a finals de gener: 3 oficials, 1 comissari, 4 sergents, 16 caporals i 80 soldats. (…). Després de tres mesos de parapet, el batalló passa a descansar en un poble de rereguarda».

A finals de novembre del 1937 Sales es troba a Herrera de los Navarros, dedicant-se a la fortificació de les serres dels contorns del poble. Allunyats del front, es munten parapets i trinxeres. D’aquí passarà a Santa Cruz de Nogueras uns pocs quilòmetres més al sud, on escriu sobre la seva situació: «Ara soc tinent amb empleu de capità (de fet ja feia de capità a la 4a companyia d’ençà de la batalla de Belxit, però sense tenir-ne oficialment l’empleu). Has de saber que cada batalló d’infanteria hauria de constar de quatre companyies de fusellers-granaders, una de metralladores i una de màquines d’acompanyament; aquestes màquines haurien de ser dos canons d’infanteria del 70 i dos morters del 85. Però el nostre exèrcit no té prou morters ni canons; els necessita tots per a l’artilleria, que així i tot ha de treballar amb les bateries incompletes. Anem coixos de tot, excepte bona voluntat i optimisme. Les mateixes companyies de fusellers-granaders haurien de tenir una cada una, com és ara, una secció especial amb un fusell-metrallador i un morter del 50 (un morteret com de joguina que pot dur un soldat a l’esquena); però en tot el nostre batalló només hi ha un d’aquests morters i me n’he fet càrrec jo per anar a fer pràctiques amb els soldats». Com veiem, les mancances de material per poder dotar els batallons i companyies de la brigada, eren prou notables, com ja havia passat des del primer moment, quan els voluntaris catalans partien de Barcelona cap a Alcanyís. Mentre no arriba el material, en Sales es trobarà destinat a la companyia de metralladores del capità Gordó i farà pràctiques amb els soldats, tot esperant que rebin els canons i morters, fet que no succeirà mai. La mancança d’armes al front per a les unitats serà una de les lloses que més condicionaran la situació al front i les accions ofensives entre els dos bàndols. Amb mitjans més que generosos, els feixistes podran endegar ofensives i prendre així iniciatives importants que condicionaran el desenvolupament de la guerra. Amb superioritat de vehicles de transport, d’artilleria, d’aviació i d’armes lleugeres, iniciar ofensives i mantenir el territori guanyat no serà cap obstacle, a diferència dels republicans, sempre condicionats per la falta d’armes adequades en el moment d’iniciar un atac. En aquells moments, el problema de les armes no és tant com l’armament individual dels fusells obsolets, sinó més aviat la unificació de la munició. Obligada com estava la República a aconseguir armes d’on fos, les unitats posseïen fusells i unes poques armes automàtiques veritablement dispars i amb municions de fins a 10 calibres diferents.

A les Cartes de la guerra Joan Sales també aprofita per reflexionar a l’entorn de la mateixa guerra, no del dia a dia del soldat, sinó del context de la guerra que implica a tots els catalans: «A molts dels nostres, a la rereguarda, els fa l’efecte que aquesta guerra ‘no es fa per Catalunya, no és catalanista’; si no ho és aquesta ¿quina ho serà? D’ençà que el món és món els esdeveniments es produeixen de forma caòtica si algú no els encarrila; de la mateixa manera que els arbres no neixen pas amb una etiqueta que digui pinus halepensis o iuglandacia regia, les guerres, quan comencen, no tenen nom. Aquest se’ls posa després; i si no està a l’abast de l’home transformar un pi bord en una de la Guerra Civil espanyola. Sí que ho està de donar sentit a uns esdeveniments confusos i caòtics transformant-los en una guerra disciplinada, nacional, amb objectius precisos, que el dia de demà es pugui explicar de manera que fins les criatures ho entenguin. Els bascos podran fer-ho als seus fills i als seus néts en termes senzillíssims ¿com donarem nosaltres als nostres una versió coherent d’aquest immens galimaties de partits i partidets, sectes, banderes i columnes, amb tants barbers i tantes prostitutes trencant cadenes i tants ximples vociferant les bestieses més delirants pensant-se que se’ls escolta tot l’univers? (…). Ja veus quins pensaments més amargs m’assalten…». El fet però és que la pausa provocada per la inactivitat al front, no només permetia a Sales pensar a l’entorn de totes aquestes qüestions i palesar-les mitjançant la seva correspondència. Al mateix temps, les unitats catalanes participants a Belchite havien tornat a les seves bases de Terol i d’aquesta manera, la 131 brigada s’escampa en una línia defensiva contínua que passa per Montforte on hi haurà el 521 batalló, Villar de los Navarros (524 batalló) i Bádenas (522 batalló), segons en Víctor Torres.

A la rereguarda catalana i a finals d’octubre de 1937 es traslladava la seu del govern republicà a Barcelona. El seu cap Negrín amb el ministre de Defensa Prieto viatjaven des de València en una gran caravana que transportava l’Estat Major de tots els exèrcits i s’emplaçava a l’avinguda de la República Argentina a Vallcarca, al barri del Putxet de Barcelona. El desplegament de tot aquest petit exèrcit burocràtic ocupà diverses torres als voltants del barri perifèric de la ciutat. Aquesta mesura, tot i que s’emparava en un suposat interès públic i un mancomunar esforços entre les autoritats catalanes i les espanyoles, no era altra cosa que un nou pas més enllà per controlar i deixar inoperant l’Estat de Catalunya, com afirma en Vicenç Guarner. Amb tot, els antics organismes creats pels militars catalans i els seus subordinats, com el mateix servei d’informació d’Estat Major, seguien funcionant a bon ritme i detectaven concentracions de forces enemigues a l’Aragó, des de Monreal del Campo fins a Calatayud, just en els límits entre les forces del XII Cos a Catalunya i el XIII a Llevant. Davant aquesta situació Guarner visità el front i convocà una reunió de tots els caps militars a la base de Montalbán. A més recorregué el front i ordenà la fortificació de certs punts amb batallons de sapadors i reforçà les reserves. Però cap d’aquestes disposicions es va portar a efecte completament. El front en aquest sector restà amb deficiències i això comportà que la gran ofensiva franquista del mes de març del 1938 perforés les línies republicanes en aquesta àrea de manera aclaparadora. L’esforç realitzat pels militars lleials sense cap adscripció política, que ja havia ensopegat amb nombrosos obstacles a causa del domini revolucionari, rodolava definitivament a mans dels nous comandants i caps militars comunistes. Quan començava doncs a funcionar un exèrcit capacitat però poc experimentat, quan les idees de Guarner s’imposaven, es donava el cop final contra l’efectivitat d’un Estat Major i d’un exèrcit que no acabà mai de consolidar-se.

Alcanyís, 15 juliol 1937 El president Companys passant revista a les tropes republicanes en una visita al front d’Aragó.

Mesos després i mentre una certa calma s’abraonava al mateix front d’Aragó, es preparava un nou atac planificat pels republicans, novament amb la intenció d’aturar una enèsima ofensiva franquista en terres llunyanes. Així, si la realitzada vers Saragossa havia estat fruit de la situació de Santander amenaçada pels franquistes, la propera ofensiva republicana contra la capital de Terol s’endegava a causa del perill en el qual es trobava Madrid davant un possible atac dels revoltats, segons les notes dels serveis d’informació republicans. Així, a finals de 1937 s’emprenia una nova escomesa a l’Aragó per distreure efectius de l’enemic i obligar-lo a canviar d’objectiu o aplaçar l’atac sobre Madrid. Hem d’assenyalar i constatar el greuge que aquesta situació provocava, ja que quan l’exèrcit republicà a Catalunya realitzarà el seu màxim esforç a l’Ebre o quan Catalunya era atacada a finals de desembre del 38, cap ofensiva de consideració es va portar a terme a la zona centre-sud republicana per intentar distreure forces i alleugerir la greu situació de les unitats emplaçades a Catalunya. En canvi, Catalunya sacrificarà les seves forces en condicions precàries en un intent per contrarestar els fronts amenaçats de Madrid amb la batalla de Terol i de València amb l’atac a l’Ebre de juliol de 1938, com de fet ja havia succeït amb Osca i Belchite. Altrament, l’ocupació de Terol suposarà per als republicans la primera i única conquesta d’una capital de província.

Diversos cossos d’exèrcit i divisions, amb prop de 40.000 homes, amb unes 150 peces d’artilleria i uns 90 tancs i blindats, emprengueren l’ofensiva contra Terol davant unes forces franquistes molt més reduïdes. L’atac començava el vespre del dia 14 de desembre amb una important progressió dels atacants. Les dues forces que encapçalaven l’escomesa confluïren a San Blas amb poques baixes i una captura de prop de mig miler de presoners i algunes peces d’artilleria. Una altra massa d’exèrcit, el XX Cos, avançava sense problemes des del sud i queien a les seves mans les línies fortificades dels voltants de la capital. El dia 20 s’ocupava el raval de la plaça i el dia 22 s’assolia la ciutat. Les forces defensores, malgrat la seva coratjosa resistència, es lliuraven el dia 8 i el darrer reducte, el seminari ho feia l’endemà. Com havia succeït a Belchite, les forces que contraatacaven no van poder arribar en ajut dels assetjats. Els feixistes però, iniciaven el contraatac el dia 29 amb uns efectius que gairebé duplicaven els republicans amb una superioritat aèria i d’artilleria manifesta. El dia 30, els nacionals recuperaven la posició de la Muela. Amb temperatures extremes i una gran nevada Terol fou evacuat i tornat a ocupar l’Any Nou de 1938 per les forces franquistes.

Diversos documents generats per la 132 brigada mixta ens mostren la situació al front durant l’inici de la batalla de Terol. Així, el 28 de desembre de 1937, les forces de la brigada emplaçades a les posicions «Catalunya» i «La Noche» són hostilitzades des de les feixistes a La Capliza i Piedra Helada, per intentar obstruir la fortificació dels soldats catalans. El document d’informació també anota el duel d’artilleria entre les forces que combaten per Terol i prop de Rillo. Cap al migdia, els soldats de la brigada són atacats per l’aviació franquista amb nou aparells que metrallen les trinxeres a la zona de Pancrudo i llancen algunes petites bombes, sense causar baixes. Per part enemiga, aquests també es dediquen a fortificar i traslladar tropes, com anoten en el full informatiu de la brigada catalana: «El enemigo ha convertido el puesto de escucha en un parapeto, fuerte elemento de resistencia… A las 9 horas se han visto salir de Vivel 40 hombres con su material de fortificación dirigiéndose a las posiciones que hacen nuevas entre “Crónica Roja” y “Las Tetas”». I tot sota un veritable clima àrtic, amb les carreteres en bon estat i els camins i senders transitables de manera regular, malgrat la forta gelada patida durant la nit.

Un altre full d’informació de la brigada, aquest del 7 de gener de 1938, anota el moviment de tropes feixistes, des de la tarda del dia anterior fins les 10.30 h. del divendres dia 7, a Portalrubio i Vivel del Río. Prop de 350 camions transporten les forces franquistes als pobles d’Alpeñés, Portalrubio, Fuenferrada, Vivel del Río i Villanueva del Rebollar durant tota la jornada. També es registra el gran moviment d’avions dels dos bàndols al llarg del dia. Les tasques d’observació de les unitats de la brigada segueixen anotant un nombre important de moviment de camions. El document ens parla igualment de les infiltracions d’escamots de la brigada en territori enemic: «Diferentes patrullas han efectuado el reconocimiento del territorio enemigo no habiendo observado nada anormal en las posiciones. Una de las patrullas efectuó un reconocimiento hasta la Casilla de Peones Camineros de la carretera de Portalrubio, oyendo al parecer voces de orígen marroquí, según asegura el jefe de la patrulla, de orígen tangerino».

Els reconeixements i patrulles endinsades entre les línies franquistes juntament amb els informes dels soldats passats a les files republicanes, permetran als caps de la 132 brigada el coneixement aproximat de les forces a les quals s’enfronten. Així, en el full informatiu del dia 14 de gener de 1938 s’anota:

Pel que fa a les qüestiones relacionades amb la mateixa brigada, hem d’afegir que «al dar comienzo las operaciones de Teruel, fue trasladado a dicho frente el Batallón de Minadores Zapadores que hacía algún tiempo se encontraba repartido entre Vivel y Portalrubio realizando trabajos de fortificación en la zona correspondiente al sector de esta Brigada. Igualmente, fue trasladado el auto blindado que desde el principio de la guerra se encontraba con carácter permanente en Vivel, y en el que se pueden emplazar tres armas automáticas».

Cap el 12 de gener, les fortificacions de la 132 brigada ocupaven els encontorns de Martín al nord; Pajazo i Parras al centre; i més al sud Pancrudo. A rereguarda quedaven Montalbán, Utrillas i Son Puerto. La brigada enllaçava al nord amb la 145 Brigada a Armillas i al sud, prop de Pancrudo amb l’Exèrcit de Llevant. Les línies de defensa més extenses eren les centrals, just davant de Pajazo i Parras, amb un seguit de pous de tirador i trinxeres. A la part sud del dispositiu defensiu podem conèixer que existien fins a nou pous de tirador emplaçats en diverses trinxeres circulars, mentre al nord el dispositiu comptava amb metralladores i defenses antitancs.

A començaments de 1938, moment en el qual es desenvolupava la contraofensiva franquista per Terol, concretament el febrer d’aquell any, La Humanitat publicava un article lloant la figura del comissari Víctor Torres, qui en el seu càrrec s’havia destacat en les operacions anteriors de «Vivel del Río, Fuenferrada, Portalrubio i Villanueva del Rebollar. Comissari d’una companyia de metralladores de la Columna Macià-Companys, va demostrar-se com a combatent valerós i abnegat. (…). Més tard, quan el nostre Exèrcit ja estava estructurat en Divisions i Brigades el trobem exercint accidentalment de Comissari de la 131 Brigada i pren part amb aquest càrrec en les operacions de Belchite; la 131 Brigada ataca pel sector de La Puebla de Albortón i es cobreix de glòria. La crònica, assenyala també les funcions del comissari: Torres no deixa mai els seus homes i corre d’una companyia a l’altra donant instruccions, donant mítings llampec i converses als soldats per mantenir llur combativitat i llur entusiasme». Víctor Torres, segons l’article, es troba enquadrat per aquestes dates dels inicis de febrer, com a «comissari del 521 Batalló de la 131 Brigada, solera d’aquella gloriosa Columna Macià-Companys».

Els catalans de l’antiga Columna Macià-Companys intervingueren puntualment durant les següents fases de la batalla de Terol, moment en el qual les forces del general Yagüe amb el seu cos d’exèrcit marroquí ataca el 5 de febrer tot partint de Portalrubio i avancen ràpidament en direcció de nord a sud. Aquesta enorme força nacional avançà entre les posicions de la 132 brigada de la 30 divisió i la 61. Aquesta darrera, per por a restar envoltada, recula de manera desordenada i es produeix el desgavell a primera línia. La maniobra, prou veloç, deixa astorats els comandaments republicans i especialment els de l’exèrcit de Llevant que devia cobrir el buit entre aquestes forces i les de l’exèrcit de l’Est, al sector de Montalbán. Per tapar l’escletxa es forma una agrupació formada entre d’altres amb la 132 brigada, concretament dos dels seus batallons, ja que el 525 s’havia vist obligat a retrocedir el dia 5. Era el 8 de febrer i tal com es preveia acudiren per aturar l’atac entre Parras i Son del Puerto. Més endavant, el que restava de la sacrificada brigada passava a primera línia a Segura de los Baños amb el seu contingent malmès pels combats, integrat en el dispositiu defensiu de la 70a divisió.

En el Parte de Operaciones de la 132 Brigada del 9 de febrer de 1938 signat per l’oficial d’informació L. Avendaño, es mostrava com la primera línia de front no havia variat respecte el dia anterior, mentre «nuestras fuerzas se han dedicado a la construcción de refugios y mejoramiento de las posiciones que ocupan». La situació en altres emplaçaments del front de la mateixa brigada fa constar que «en la tarde de ayer fue relevado el 1r Batallón que se encontraba en Son del Puerto, trasladándose a Utrillas donde permanece de reserva», mentre que el 2n Batalló s’emplaçava «a las posiciones comprendidas desde Las Salinas hasta la carretera de Alcolea del Pinar a Tarragona; el 4º Batallón ocupa las comprendidas entre dicha carretera y el Pajazo y el 3º Batallón desde dicho lugar hasta la posición del Cerro. Las posiciones guarnecidas por el 3º Batallón están reforzadas por una Compañía del 2º Grupo de Asalto y fuerzas de la 92 Brigada».

Finalment, el 22 de febrer els homes d’Aranda recuperaven la capital de Terol i el front restava estabilitzat, tot i que només durant un parell de setmanes. La batalla, després de dos mesos quedava en taules, però la moral triomfant de les forces republicanes que havien assolit per primera vegada i de manera eficaç una capital de província, desapareixia de cop. Entre els dies 22 i 25 continuaven els combats per aconseguir les millors posicions per part dels dos adversaris, tot i que amb una intensitat molt menor.

Un cop acabà la batalla, els efectius de la divisió quedaven novament organitzats, aquest cop al sud de l’Ebre dins el XII Cos d’exèrcit i enquadrat aquest cos dins l’Exèrcit de l’Est. Mentre, el comandament de la 30 divisió passava a mans d’un nou cap militar, el tinent coronel Arrando, antic responsable de la guàrdia d’assalt que havia estat cap superior de les forces de seguretat durant els Fets de maig i que substituïa a Pérez Salas, nomenat per exercir el seu càrrec a la sotssecretaria de Defensa de l’Exèrcit republicà.

L’1 de març de 1938, a la rereguarda republicana, un dels més notables integrants de l’originària Columna Macià-Companys intervindrà en el III Ple d’Esquerra Republicana de Catalunya. Ens referim al comissari Víctor Torres, qui en el seu discurs tractarà d’algunes qüestions que impliquen als combatents i les tasques del comissariat polític al front. Serà doncs el representant de les JEREC a les quals pertanyia, i al mateix temps la veu d’aquells qui des del setembre de 1936 es trobaven lluitant a l’Aragó. Torres no deixarà de fer esment a la situació que es viu a les trinxeres republicanes i també la dels militars professionals que col·laboren en les operacions militars. Així, afirmarà durant la seva intervenció: «Cal protegir obertament el militar tècnic que no vol claudicar per a entrar a organismes determinats… Cal, també, que en cada jornada es palesi que el Comissari no representa un partit, sinó el Govern de la República» i reclama un lloc al Comissariat General per als membres d’Esquerra. L’orador finalitzà el discurs dient que «si algú afirma que l’Esquerra ha estat un Partit que no ha donat sang, que no ha fet cap sacrifici per la lluita se’l qualifiqui de miserable. Molino, Pasqual, Pangranillo, els milers de companys nostres que caigueren per sempre en les terres estepàries d’Aragó, els que actualment, en tots els fronts donen el més alt exemple de coratjós entusiasme, en són un exemple. I aquells homes que constituírem la inoblidable columna Francesc Macià-Lluís Companys, enquadrats avui militarment en les diverses brigades de l’exèrcit, hem lluitat, lluitem i lluitarem per la nostra bandera i pels nostres Presidents. Les nostres baionetes no pararan d’avançar —acaba dient— fins el triomf definitiu de la República, damunt la facció».

En aquestes paraules hi veiem clarament al·lusions a les ingerències viscudes al front per part de la resta de comissaris polítics d’altres partits que intenten guanyar la voluntat dels combatents i al mateix temps intervenir en moltes de les decisions militars. Igualment i sense embuts, el jove comissari tampoc no deixa d’esmentar davant la presència de tots els dirigents, algunes qüestions crítiques vers el mateix partit, com la manca de reconeixement del sacrifici dels voluntaris al front i l’insuficient suport moral necessari, atès que al front la major part de coreligionaris «reben en un 95% la premsa marxista i no se’n veu d’índole democràtica». I afegia: «No hem de fer tasca política dintre l’exèrcit. De cap de les maneres! L’home que hi fa proselitisme, és un traïdor, un miserable o un feixista». El discurs de Torres finalitzava amb una forta ovació dels assistents i amb l’afirmació que els comissaris republicans podien anar amb la cara ben alta atès que ningú podia acusar-los d’haver pressionat als soldats per a l’obtenció de carnets determinats: «No tots els partits i sindicals poden afirmar-ho amb la mateixa fermesa i dignitat que nosaltres».