Març de 1938: la desfeta a l’Aragó
Lleida, abril 1938 La Seu Vella és testimoni mut de la destrucció de la ciutat pels bombardejos de l’aviació franquista.
L’ofensiva franquista s’iniciava a través del punt més feble de les defenses republicanes, sector que el mateix Guarner temps enrere havia intentat reforçar i situar-hi tropes de reserva, sense ser escoltat. També en els dies immediats existien indicis del moviment de tropes feixistes prop de les trinxeres republicanes. Però novament, els avisos no van servir de res. Com ens explica el comandant López Segarra, cap d’Estat Major de la 131 brigada «se dio información precisa sobre el caso, lo que provocó una llamada por teletipo de las Alturas. Preguntaron: si tanto se asegura, que maniobra llevará a cabo el enemigo? Se les contestó: llegar al Ebro para separar el Ejército del Este del resto de la zona republicana y, si hay ocasión, explotar el éxito. Efectivamente, explotaron el éxito y llegaron a Lérida. Parece ser que en las Alturas, había más interés por Extremadura».
Aquell jorn assenyalà doncs l’inici de la fi de la República, la conquesta gradual de Catalunya i, poca cosa van poder fer els combatents catalans per aturar l’embranzida d’un exèrcit poderós que avançava a través d’un territori propici per als atacants. A aquest fet, hem d’afegir la superioritat de mitjans en artilleria i aviació, fet que s’agreujà encara més amb les enormes pèrdues i el desgast sofert pels republicans durant la terrible batalla de Terol. Aquesta superioritat de la que gaudia Franco, havia estat aconseguida gràcies a la campanya del Nord que marcà el punt d’inflexió en el desequilibri de forces i de material armamentístic. 26 divisions, 750 canons i més de 300 aparells estaven disposats per l’embranzida. Els cossos d’exèrcit atacants eren el marroquí, el de Galícia i el Corpo Truppe Volontarie italià. I precisament els italians serien les forces atacants davant la 30 divisió amb la 131 brigada a primera línia.
La matinada del 9 de març la 30 divisió encaixà l’empenta dels franquistes i el primer dia els accessos que anaven de Belchite a Vivel restaren tallats. A més a més, les comunicacions a les línies del front d’Alcanyís, Montalbán i Muniesa es trobaven en un estat deplorable, fet que dificultà encara més el desplaçament de les minvades tropes catalanes. Els soldats de l’originària Columna Macià-Companys patiran el nombre de baixes més elevades fins aquells moments. Tot i això, tant la 131 brigada com les restants 132 i la 146 van suportar millor l’embranzida que la veïna 24 divisió.
Lleida, abril 1938 En la seva retirada, el 3 d’abril, els republicans van volar el pont vell de Lleida i, un cop la ciutat fou ocupada pels nacionals, aquests van col·locar-hi un filat per separar els dos fronts.
L’ofensiva s’iniciava a més amb una veritable exhibició de foc d’artilleria i aviació contra les posicions defensives republicanes: a primera hora del matí eren atacats per aire a Herrera de los Navarros; poc després a Segura de los Baños en dues ocasions amb petites formacions de bombardeig franquistes; mentre més de vint aparells ho feien sobre Martín del Río també dues vegades. Igualment serien colpides les poblacions de La Puebla de Albortón, Belchite i Fuendetodos. Així, els Partes republicans d’aquells primers dies assenyalaven sense embuts l’embranzida dels franquistes: «A primera hora de hoy el enemigo inició, (…) la ofensiva que venía preparando desde que concluyó la batalla de Teruel. El ataque lo llevó en tres direcciones, asistido por grandes masas de aviación y artillería y con auxilio de muchos tanques (…). Por la parte de Vivel del Río, las tropas leales lograron contener el ataque en Mirabueno (sic)». L’endemà dia 10 el Parte de guerra ja reconeixia la pèrdua de Puebla de Albortón, Cortes de Aragón y Muniesa; el del dia 11 esmentava l’evacuació el dia abans de Belchite i Codo, a més de Moyuela aquell mateix dia 11; L’endemà citava la pèrdua de les poblacions d’Escatrón i Híjar el dia 12.
Novament hem de recórrer al testimoni de primera mà que visqué les conseqüències de l’atac franquista a primera línia, el tinent Sales, qui ens explica els esdeveniments durant aquella jornada en el seu batalló i brigada: «Em despertà un estrèpit infernal. Era el 9 de març a trenc de dia; a penes clarejava. L’artilleria enemiga havia obert inesperadament un foc general i intensíssim sobre el front ocupat per la nostra brigada i les dues veïnes al nord i al sud. Aproximadament a migdia, totes les nostres fortificacions, fetes amb tantes suades al llarg de l’hivern, havien estat destruïdes, els parapets arrasats, volats els nius de metralladores, les filferrades desfetes. La infanteria enemiga avançava protegida per masses de tancs de muntanya, que nosaltres no havíem vist mai ni teníem idea que existissin; unes tanquetes capaces d’enfilar-se rostos amunt com si res. Nosaltres havíem improvisat unes segones fortificacions, des de les quals ens defensàvem com podíem, quan l’endemà dia 10 el comandament superior ordenava que ens repleguéssim a Montforte primer i després a Plenas».
La descripció que ens fa d’aquest primer atac degué ser quelcom aterridor per a molts dels soldats de la brigada: «Des de la penya que cobria aquella cova, on ens havíem enfilat en Jorzapé i jo, vèiem a una distància com de set o vuit quilòmetres al nostre sud les columnes enemigues com avançaven: davant anaven els tancs, seguia la infanteria en camions i damunt el dispositiu, protegint-lo, volaven les esquadrilles de vigilància». Com a recolzament per defensar la posició els soldats catalans rebran només un sol canó, element del tot inservible davant l’escomesa. L’endemà dia 10 i per ordre del comandant Invernón, es retiraran fins a Plenas, ja que les dues brigades que es trobaven en línia amb la 131 s’havien esfondrat i per tal de no quedar encerclada, calia recular. Durant aquests primers moments de retirada, tota una companyia de fusellers-granaders restarà envoltada i feta presonera per les tropes feixistes. A Plenas el seu batalló prengué posicions mentre es reorganitzaven i localitzaren altres components de la unitat, com el capità Gordó i el tinent Torres. Un altre Torres, en Víctor, també ens recrea la visió dantesca de les unitats atacants: «En aquells moments, la nostra divisió disposava únicament de fusells i armes automàtiques i encara sense arribar a completar les plantilles. L’artilleria i la protecció aèria eren una pura il·lusió. L’enemic, en canvi, comptava amb una infanteria correctament armada i en part motoritzada, amb gran suport artiller i aeri, a més de nombroses unitats blindades, que feien una primera aparició en aquell front. Confesso que la visió d’aquells monstres d’acer vomitant foc per tot arreu enmig d’un gran terrabastall, pujant i baixant fàcilment per aquelles serralades em va produir una sensació d’insignificança de part nostra i d’una por a penes contenible». Amb tot, la 132 brigada va resistir durant gairebé dos dies a costa d’un preu molt alt entre ferits, morts i desapareguts, mentre la 131 iniciava la retirada al vespre del 9 al 10, després d’haver suportat l’atac tota la jornada. Precisament el sergent Vidaurrázaga, adscrit a transmissions de la 132 brigada, explica com «en l’ofensiva del 9 de març ens van atacar pel sector del Batalló 528, que cobria la part de Sant Martín del Río—Viver del Río. Hi vam enviar reforços, però els nacionals ja havien entrat per Segura de los Baños i Armillas».
Poc després arribava a Plenas la cavalleria mora, tot obligant-los a replegar-se cap a Moyuela. Però ben aviat hauran de sortir també d’aquesta vila per seguir reculant fins a Moneva, a uns vuit quilòmetres; totes aquestes localitats emplaçades a l’actual comarca del Camp de Belchite. A Loscos, més a l’oest d’aquestes últimes viles, en Fèlix Bonet va ser fet presoner per les tropes franquistes: «Ens va agafar la cavalleria. De veterans ens vam salvar alguns, però de quintos cap. Hi havia noiets de la quinta del 39 que feia vuit o deu dies que estaven amb nosaltres. Quan se’m va apropar un feixista muntat a cavall jo, que anava pel costat del marge, em vaig llençar avall i el cop de sabre va tocar les pedres. Si haguessis vist els caps de les persones com botaven… Diuen que fan tres bots, i així ho vaig veure. Al final no vaig poder tornar on eren els meus, que ja marxaven de retirada».
Amb tot, el retrocés continuava fins a Ventas de Muniesa, on el 524 batalló va estar a punt de quedar envoltat per l’enemic. Finalment, aconseguiren sortir d’aquesta situació compromesa per anar cap a Lécera, a no menys d’uns 25 quilòmetres de distància: «Fèiem les caminades, sobretot, de nit; quan vam arribar a Lécera, tot just clarejava. Vam dormir en uns pallers escasses hores, rendits de fam i de son, per reprendre la retirada fins a la vila d’Albalate del Arzobispo, on acampàvem en uns turons de la riba oriental del Martín —la vila s’alça a l’occidental— que ens anaven bé per fer-nos-hi forts amb poca feina. Era la matinada del dia 11. Des del primer moment l’aviació enemiga no havia deixat de perseguir-nos; semblava un vol de mosques que no te’l pots treure de sobre» ens explica Sales. El nou recorregut Lécera-Albalate suposava prop de 20 quilòmetres més d’una marxa forçada pel constant avenç franquista. Però no tot eren reculades i retirades a la desesperada. També es resistí amb tenacitat, com ens informa un dels militars republicans implicats en aquestes operacions: «En Muniesa, a lo largo de las carreteras, ha sido vista una gran concentración de fuerzas, suponiendo que se trata de una de las columnas motorizadas». I afegia: «La 131ª brigada ha sido envuelta en Oyuela y se ha batido con heroísmo magnífico. Ha derribado con fusil un avión de caza, cayendo en nuestras líneas carbonizados sus tripulantes, y han recogido un aviador italiano que ha aterrizado consecuencia de uno de los combates con nuestra aviación. Han llegado rompiendo el cerco enemigo muchos que no podemos precisar, suponiendo que el mando de dicha brigada ha perecido, pues hasta el momento no se tiene notícias de su paradero». L’avió abatut no era un aparell de caça sinó un de bombardeig lleuger alemany Heinkel He-45 tripulat per dos espanyols que efectivament moriren. Pel que fa a l’aparell italià, aquest era el Fiat Cr-32 del sotsoficial pilot Giuseppe Zuffi. El comissari Víctor Torres es trobava present en el sector de Plenas aquell dia 10 de març quan el pilot realitzava l’aterratge d’emergència: «Vaig intentar aturar els soldats que volien assassinar el pilot italià. Ens havien estat metrallant i no amb poc esforç vaig aconseguir salvar-lo d’un linxament. El comandant Invernón i el comandant López Descalzo es van fer càrrec del presoner, sa i estalvi. Poc després, tots tres es van fer fonedissos».7 Segons el comissari Víctor Torres tots tres van passar-se a les files enemigues, fet que coincideix amb el que ens escriu l’historiador Pedriali. L’avió italià havia estat abatut per un altre caça, un «xato» republicà que, al seu torn amb d’altres aparells, es trobaven metrallant les tropes feixistes sobre Blesa. Segons el mateix historiador, el pilot italià aconseguí convèncer «23 demoralizzati soldati rossi e due ufficiali a consegnarsi prigionieri alle punte avanzate delle Frecce Nere». Tanmateix, creiem que al pilot captiu no degué suposar-li massa esforç convèncer aquells combatents desmoralitzats i als dos militars professionals. Per aquells qui simpatitzaven amb els feixistes era doncs el moment més apropiat per passar-se, ja que no hi havia posicions definides i el front era un caos, un desgavell sense línies de front. I a més amb el premi de portar un pilot italià que lliuraven sa i estalvi. També suposem que si les avançades enemigues haguessin estat unitats de falangistes o de tropes mores, algunes de les quals no feien presoners, segurament els oficials i soldats no s’haguessin lliurat pas. En conseqüència, la proximitat de les avançades enemigues italianes de la divisió Fletxes Negres els proporcionà la situació adequada per passar-se a les files feixistes.
Mentrestant, els altres homes de l’antiga divisió Macià-Companys, els de la 132 brigada, que es trobaven integrats a la 70a divisió, també es veien obligats a retirar-se de Miranbueno fins a Hoz de la Vieja, en el sector nord de Montalbán, i posteriorment fins a Martín del Río. Novament i com havia passat el febrer del 1938, els homes de la brigada es trobaven emplaçats just en l’enclavament on es produí la ruptura del front. Els combatents de la 132 brigada van suportar amb tenacitat els embats del Corpo Truppe Volontarie italià, tot i que finalment i per no restar aniquilats, van ser enviats a Utrillas i la Sierra de San Justo. En aquest darrer enclavament es produeixen combats ferotges entre els atacants del general Aranda, tropes gallegues que emprenen l’atac amb un important dispositiu d’artilleria, dos batallons i prop de 40 avions. Els catalans suporten l’escomesa amb una gran tenacitat, tot i que finalment han de cedir aclaparats pels franquistes i els seus mitjans. Uns dies més tard, concretament el dia 25 i, com a conseqüència de la resistència presentada per la 132 brigada, s’ordena l’ascens a major del seu comandant, Antoni Blàvia, pel comportament heroic al capdavant de la seva unitat, la qual havia contingut l’ofensiva enemiga al sector de Martín del Río.
Per la seva banda el batalló d’en Joan Sales resistirà fins el vespre del dia 12, moment en què els tancs feixistes entraven a Lécera, al sud de Belchite: «Ja no eren tanquetes de muntanya, sinó tancs de moltes tones que avançaven en formació (…) Aquesta massa de tancs i una artilleria nova, també desconeguda per nosaltres, que els nostres soldats van batejar com la loca perquè tirava granades rompedores de petit calibre a ritme de metralladora, havien estat per a nosaltres una sorpresa total afegint-se a la d’una ofensiva de proporcions monstruoses que ningú no esperava».
L’oficial català, continua explicant-nos els combats del dia 12 a Lécera amb la intervenció de l’aviació republicana, en el moment potser més complicat per als soldats republicans: «Els tancs, després d’ocupar la vila, es disposaven a passar el pont —que no havia estat volat pels enginyers, tal era el desordre de la retirada del nostre exèrcit—, al mateix temps que un núvol espès d’avions de bombardeig i de caça venia en direcció a nosaltres. Aparegué aleshores, per primera vegada des del començ de l’ofensiva enemiga, una esquadrilla de caces de la República, que amb una temeritat que ens deixà glaçats d’admiració els plantà cara i els mantingué distrets el temps necessari perquè nosaltres, complint ordres superiors, poguéssim desaparèixer disciplinadament per una barrancada estreta i fonda en direcció est. Reeixida aquesta maniobra, l’esquadrilla republicana fugí a una velocitat vertiginosa i el núvol de bombarders pogué descarregar sobre les posicions on moments abans érem nosaltres». Aquell dia l’aviació republicana havia realitzat fins a tres sortides per col·laborar amb les tropes terrestres, però res no es podia fer davant unes forces atacants les quals, durant la segona fase de la batalla superaven els 100.000 homes davant uns 35.000 defensors desorganitzats i amb unes reserves formades en molts casos per reclutes gens experimentats. Així, els pitjors vaticinis ja apuntats per Durruti durant la reunió de mitjans d’octubre de 1936, es confirmaven definitivament. A aquest fet hi havien ajudat, no només la situació militar de la República i la manca de mitjans de les forces a l’Aragó. Sens dubte, els factors interns havien fet el seu treball negatiu a la rereguarda i al front, però el veritable canvi en la situació vingué donat per la superioritat de mitjans i efectius franquistes, tot un ventall d’armes, des de vehicles blindats, tot passant per nombroses esquadrilles d’avions d’atac lleuger i pesat, a més de la variada artilleria alemanya i italiana. Així doncs, l’achuchón dels feixistes, en paraules del mateix Durruti, ja havia arribat i només calia saber on s’aturaria aquesta temible escomesa contra Catalunya.
Les brigades de la 30 divisió no poden fer altra cosa que recular com poden ja que resten aclaparades per l’enemic, sense línies de defensa que s’ensorren per la velocitat i progrés de les forces atacants. El dia 13 queien Montalbán i Híjar, amb les mines d’Utrillas que durant temps es trobaren en mans de les forces catalanes. El batalló 524è d’en Sales, tot avançant de nit aconseguirà creuar el riu Guadalop a gual per l’altura de Castellseràs i a la tarda del dia 13 es trobaven a Valljonquera, uns 15 quilòmetres en línia recta. En aquest territori ja es parlava català, sentiment que no escapà als soldats de la columna republicana: «N’hi havia que ploraven. En altres circumstàncies sentir parlar català ens hauria donat tanta alegria; ara significava la pròxima invasió de la nostra terra si Déu no hi posava remei. La guerra, que fins ara havíem mantingut lluny d’ella, ara hi arribaria amb tots els seus horrors. Ja no ens quedava cap dubte que l’Exèrcit de l’Est —el de Catalunya— havia quedat desfet; les restes del nostre batalló, que el capità Gordó mantenia agrupades en torn seu, havien perdut tot contacte amb les altres unitats». La guerra arribava a Catalunya i els soldats catalans es trobaven impotents i sense mitjans per poder defensar la terra.
L’ofensiva, que encara es perllongaria uns dies més, no tingué cap mena d’aturador. El dia 14 queia en mans dels atacants Alcanyís i Casp. Guarner, qui ja ens ha explicat el perquè d’aquesta situació tan greu i compromesa, manifesta que «a la secció d’operacions no sabíem què fer». El XII cos d’exèrcit manat per Sánchez Plaza sense artilleria i amb una inferioritat evident veia com el seu front s’ensorrava abassegat per forces molt superiors. El 15 de març, tot seguint les descripcions d’aquest episodi per part de Guarner, «en l’espai d’uns 50 km, entre Casp i Alcanyís, no hi havia ni una sola unitat organitzada». I després de ressaltar el fet que les dues forces principals a la zona havien restat aïllades per l’atac, afegeix: «Amb penes i treballs vam reunir totes les unitats disponibles a les reserves d’altres fronts, i, lluitant contra l’escassesa de camions, pogué reconstruir-se un nou front al llarg del Guadalop; durant tres dies les brigades que vam poder llençar a aquella foguera van lluitar amb heroïcitat i abrivament contra una aclaparadora superioritat de tropes (més de cent mil homes) i sobretot material. Vam tenir quaranta-cinc mil baixes, vam perdre més de trenta tancs i uns seixanta avions, però es conservaren gairebé totes les nostres peces d’artilleria, calculada en una tercera part de l’adversària. Les batalles de Terol i l’Alfambra havien durat tres mesos i nou dies, que foren de veritable angoixa. S’havia evitat la gran ofensiva damunt Madrid, però al preu de perdre molt de terreny a l’Aragó, del desgast del nostre incipient Exèrcit de Maniobra i de deixar un front feble, que no podia evitar una forta empenta adversària en direcció al Mediterrani».
La conjunció de diversos fets, principalment el desgast sofert a Terol, la debilitat de les defenses republicanes per on atacà l’adversari i la superioritat numèrica, s’afegien a una maniobra enemiga de caire nou. Per primer cop s’imposava una guerra llampec, basada en atacs d’artilleria i el recolzament d’una poderosa aviació a uns grups mòbils formats per tropes mecanitzades i abundosos efectius de carros i blindats que atacaven sense pràcticament detenir-se, davant els focus de resistència republicans. Aquest tipus de guerra és l’antecedent immediat i l’assaig de les tàctiques emprades pels alemanys que el 1939-1940 van aconseguir conquerir gairebé tota Europa: des de Polònia, tot passant per Holanda, Bèlgica i França en poques setmanes.
Però el periple i la retirada continuaven, en el cas del 524 batalló, amb tot desconcert i aïllament, sense possibilitat de contacte amb la resta d’unitats. Gràcies a la professionalitat del capità Gordó, les restes del batalló van poder sortir-se’n: «una mena d’instint guià en tot moment el nostre capità, que sabé dur-nos fins a Valljonquera i evitar que l’enemic ens encerclés», assenyala en Joan Sales. Així el dia 14 continuava la marxa fins a Torre del Comte i el 15 en una altra llarga caminada arribaven als contorns de la capital de la Terra Alta, Gandesa, on finalment van localitzar d’altres unitats de l’exèrcit republicà. El dia 17 es traslladaven a Paüls, tot prenent forces durant uns dies. Des de la Terra Alta, passarien per Tortosa, i prendrien un tren que els portaria amb destinació a Lleida. Com a resultat de la campanya de retirada, dues baixes sensibles i sentides seran les del cap del batalló Domínguez i el cap de la 131 brigada, Invernón, aquest darrer passat a les files enemigues. La mateixa brigada poc després resultarà reorganitzada, tot desapareixent el batalló d’en Sales, amb una companyia de metralladores que passa a dependre de la mateixa brigada. El seu amic Enric Usall també havia mort el 7 de gener en els combats de la sagnant batalla de Terol. Amb certa ironia, Sales esmentava: «Si voleu passar l’estona resseguint en el mapa la caminada més gran de la meva vida, aquí va l’itinerari: De Montforte a Plenas i a Moyuela seguint el llit del rierol que passa pels tres pobles. De Moyuela a Ventas de Muniesa, Lécera i Albalate del Arzobispo, per la carretera. D’Albalate, passant el Martín, a Castellseràs, passat el Guadalop, pel dret, seguint sempre cap a orient amb lleugera desviació sud». Lògicament en aquella carta, que havia de passar la censura de guerra, no hi traspuava la veritable dimensió d’aquella catàstrofe militar. En una nota annexa afegida el 1948 a Les cartes de la guerra en Sales esmenta: «Les baixes havien estat tantes entre morts i ferits i presoners que era per això que es liquidava el 524 batalló; amb els que quedàvem n’hi havia a penes per constituir una companyia».
Per la seva banda en Víctor Torres cita a les seves memòries que «durant uns dies, no sé quants, passàrem un veritable calvari combatent intermitentment, amagant-nos, menjant poc i gairebé sense dormir. El nostre cap d’estat major i el seu lloctinent Estela van caure ferits a Albalat de Cinca i els nostres efectius anaven minvant cada dia. Una de les darreres etapes la vàrem fer a Calanda on no ens tocà altre remei que dormir sobre la neu. L’endemà, a corre-cuita, arribàvem a Alcanyís on s’havien atrinxerat les forces del coronel Enric Líster. Després d’un breu repòs, interromput per un terrible bombardeig dels Junker[s] alemanys, fórem evacuats a Gandesa on es procedí a un simulacre de reorganització de la nostra delmada unitat que fou enviada tot seguit, passant per Lleida, al front de Barbastre i Montsó on l’enemic estava atacant amb violència les nostres posicions».
La invasió de Catalunya es consumava aquelles jornades amb l’entrada de les forces franquistes a Massalcoreig el 27 de març i l’ocupació de les principals capitals de la Catalunya nova: Tortosa que restà assetjada i Lleida, que suportà tres dies d’intensos combats fins caure a mans franquistes. En una de les cartes a Màrius Torres, Sales ens explica els seus sentiments davant la caiguda de la capital de la Terra Ferma a principis d’abril del 1938: «Precisament durant una de les nostres retirades vèiem Lleida al fons de la plana, cremant pels quatre costats i enlairant fins al cel una enorme i negra columna de fum. No crec pas que la incendiessin expressament ¿per què ho haurien fet? Vull creure que foren les bombes, que hi abocaven a cataractes, les causants de l’incendi. Sobre l’altíssim campanar de la Seu vella vèiem una gran bandera enemiga, plantada com un punyal al cor de la pàtria. És la primera capital catalana que prenen; el cap i casal per terra ferma. Sabem que el primer que va fer el general Franco en posar-hi els peus fou abolir solemnement l’estatut de la nostra autonomia».
El mes de març, en el context català, esdevé catastròfic tant al front com a la rereguarda. Els bombardeigs dels dies 16, 17 i 18 de març a Barcelona amb prop de mil morts en un setge de terror aeri que es perllongà dos dies i mig, i l’ofensiva d’Aragó, que farà que per primera vegada els soldats de Franco trepitgin territori català, provocarà l’ensorrament de la moral a Catalunya i la sensació que tot està perdut. Aquest derrotisme, fruit del desastre, es farà extensiu en els dirigents polítics, entre els militars i el combatents, però també entre la població civil. A més i durant la segona meitat d’abril, les tropes nacionals arribaran fins al Mediterrani a l’altura de Vinaròs, consumant el tall del territori republicà i l’aïllament de Catalunya. Encara haurem d’afegir que durant aquella malaurada primavera es produiran dos fets significatius relacionats amb l’arribada de la guerra a Catalunya: la derogació de l’Estatut de 1932 per part de les autoritats franquistes, així com l’assassinat del dirigent democristià Manuel Carrasco i Formiguera. Ja fos de dretes o d’esquerres, estava clar que les autoritats invasores no tolerarien cap mena de catalanisme o nacionalisme català. I per acabar-ho d’adobar, en el context internacional les democràcies occidentals veien com Alemanya s’emparava d’Àustria amb l’Anschluss del 12 de març, tot causant la primera de les crisis internacionals que els anglesos intentaren apaivagar.
A l’abril el que restava de la divisió catalana continuava per les terres del Cinca i Lleida, concretament pels termes de Valmanya i Ràfols. La reculada es perllongà fins arribar a Almacelles i d’aquí a Tamarit de Llitera fins Alfarràs, on prendran posicions i les defensaran dels infructuosos atacs enemics. El dia 6 s’intensifiquen els embats franquistes sobre les trinxeres catalanes durant tota la jornada, fins que al capvespre es decideix la retirada de les altures que dominen. Tornen les caminades durant les jornades següents: creuen la Noguera Ribagorçana al nord d’Ivars, Os de Balaguer sobre la riba del riu Farfanya i allà se situen en línia defensiva, fins la caiguda de Tremp. Amenaçat el seu flanc, novament s’emprenia la retirada per atansar-se fins el monestir de les Avellanes per més endavant arribar a Camarasa. Sales esdevé tinent ajudant del 523 batalló de la 131 brigada mixta de la 30 divisió, agrupació Nord, base 8, número 11. L’indret segurament sigui una de les posicions a la serra del Montsec, concretament al Desferrador, on per unes setmanes sostenen el front. Poc abans, el tinent Torres havia estat fet presoner durant la retirada del Cinca. Aquest 523 batalló s’havia reconstituït amb les restes que quedaven d’aquest i del 524, que desapareixia per falta d’efectius. Un dels dies més tràgics d’aquell mes d’abril es produirà el diumenge dia 10, quan nou aparells bimotors Fiat de l’aviació franquista, bombardegen i metrallen el km.13 de la carretera de Balaguer a Tàrrega, provocant la mort de diversos integrants de la 131 brigada. El document republicà registra «entre ellas la muerte del Capitán y el Comisario de la 131 Brigada Mixta y herido el jefe de la 19».
Per part de la 132 brigada, el retrocés comprenia des del 23 d’abril, moment en el que torna a ser atacada, el vèrtex Cielo i el vèrtex Valdefortún, tot replegant les seves forces a la Loma de Puyuelo. Reculà, aclaparada pels atacs constants, a través de les Coves de Vinromà, Albocàsser, Ares del Maestrat i La Llama. La 132 brigada restaria més al sud, ja que el mes de juny s’emplaça a la zona de Castelló de la Plana per a la seva defensa. L’ofensiva franquista escapçava doncs a la 30 divisió; la 131 brigada amb la 146 restaven a Catalunya; la 132 s’emplaçava a la zona de Llevant. Malmesa per aquests forts combats, va ser retirada de primera línia el 9 de juny tot i que poc després fou reorganitzada i intervingué en el sector de la serra de Borriol. La 132 brigada passà després a pertànyer a la 61a divisió del Cos d’exèrcit de Llevant emplaçada a Rambla de Onda, restant de manera definitiva allunyada de terres catalanes. El gener del 1939 fins i tot va ser traslladada a Extremadura per participar en els combats de la darrera ofensiva republicana: la batalla de Peñarroya, emplaçada a Hinojosa del Duque. En Miquel Morera, integrant de la 132 brigada mixta ens explica el seu llarg periple també de reculada del front, iniciada a mitjans de febrer de 1938 amb l’ofensiva franquista d’Alfambra, preludi de la campanya d’Aragó del dia 9 de març de 1938.
Podem esmentar que la batalla de Terol conduirà a quatre fases ben definides: la primera d’iniciativa governamental, durarà des del 15 de desembre al 24 de desembre de 1937. La segona comprèn des del 25 de desembre al 8 de gener de 1938, quan cau la capital aragonesa a mans dels republicans després de diversos intents feixistes per donar suport als seus defensors aïllats a la capital. La tercera fase de la batalla s’inicia el 17 de gener i acaba el 17 de febrer en un intent per recuperar la capital per part franquista mitjançant una àmplia maniobra. Del 17 de gener al dia 22 de gener de 1938 les tropes d’Aranda intenten progressar pel riu Alfambra i travessar-lo, tot aconseguint dominar la vall. El 15 de febrer els republicans reaccionaven tot intentant tallar les comunicacions a Segura de los Baños—Montalbán sense èxit. Aquesta tercera fase permet a les tropes franquistes uns guanys relatius en el curs mitjà del riu Alfambra i possibilita l’alliberament de Terol. Es produeix llavors la quarta fase de la batalla, quan després de l’acció d’Alfambra s’intenta embolcallar Terol amb els cossos d’exèrcit de Galícia i Castilla, en conjunció amb la 1a Divisió de Navarra i que finirà el 22 de febrer de 1938.
El 19 de febrer l’armeria havia estat destinada a Castel de Cabra per després sortir a tota velocitat per la carretera de Villarluengo i Cantavieja, restant del tot aïllats respecte la seva 132 brigada. Amb el camió de l’armeria s’establiran a Villarluengo, mentre les tropes de la brigada es retiren en petits grups cap a Mezquita de Jarque, Escucha i Valdeconejos, tot caminant a través de les muntanyes, degut al tall de la carretera d’Alcanyís. L’estada a Villarluengo fins el mes de maig ens la descriu el mateix integrant de la brigada Miquel Morera: «Mentre estàvem a Villarluengo vam perdre totes les esperances de tornar a Catalunya doncs, el 15 d’abril, les tropes franquistes tallaven per Vinaroz la comunicació amb la resta d’Espanya».15 Poc després els components de l’armeria recularan encara cap a Cantavieja, més al sud i després cap a Iglesuela del Cid, a peu de la serra del Maestrat. En aquesta població hi faran estada tropes de diverses unitats, antigues columnes com la Galán—Torres—Benedito… Miquel Morera i la resta d’integrants passaran a reorganitzar-se com a Armeria General del XXII Cos d’Exèrcit de Llevant. El jove aprenent d’armer, ja foguejat i experimentat en la reparació de tot tipus d’armes es desplaçarà fins a Mosqueruela i després cap a Ares del Maestrat, uns 40 quilòmetres a l’est de la primera localitat i ja a la província de Castelló, a finals de maig de 1938. En aquesta vila patiran un fort bombardeig aeri, que els farà traslladar-se novament, aquesta vegada cap a Benassal, localitat emplaçada uns 10 quilòmetres al sud d’Ares del Maestrat.
Hem de recórrer novament a les memòries de Pérez Salas per afegir algunes dades més a l’entorn de les intervencions de la 30 divisió durant l’escomesa franquista a l’Aragó, unitat que sovint ha estat titllada injustament d’haver provocat l’ensorrament del front en aquells dies tan tràgics. Les seves paraules són prou eloqüents: «En la Junta de Mandos, que tuvimos horas después del desastre del Ejército del Este, (…) nos saludó Rojo con las siguientes palabras: De todo el frente de Aragón, el único que se ha comportado debidamente ha sido X (aquí el nombre de un comandante, que era jefe de una brigada de la 30a. División) y dirigiéndose al jefe del control allí presente, añadió, y eso que era un indiferente. Ello quería decir que era un jefe de poca confianza, cosa realmente absurda pues se trataba de uno que había salido conmigo al principio de la guerra y que se había mantenido todo el tiempo en el frente, dando muestras de ser un gran jefe y muy entusiasta. Ante aquella exclamación de Rojo hube de decirle: Este jefe que califica como el mejor, fué relevado repetidas veces por el jefe del Ejército, para sustituirlo por un capitán comunista, a lo que me opuse siempre (…). Sin mi oposición de entonces, ni X hubiera sido el mejor jefe del frente de Aragón, ni su brigada la más valiente y disciplinada. Lástima, añado ahora, que todos los jefes no fuesen comandantes X y todas las brigadas como la suya (…)».
Sens dubte, la brigada a la qual es fa al·lusió és la 131 i el comandant X es refereix molt possiblement a Andrés Invernón qui, com hem vist, decidí canviar de bàndol davant l’allau franquista. Sigui com sigui, ja hem vist sota quines circumstàncies va desaparèixer aquest comandament. Després d’haver complert amb el seu deure des dels començaments de la creació de la columna fins aquell dia 10 de març, de suportar els atacs de les forces italianes i de mantenir la defensa de les posicions durant dos dies sense reforços, l’indiferent Invernón, decidí fer-se fonedís.
Pérez Salas, també esmentava a la 132 brigada, «otra de las que componían la 30a división que yo mandé, mereció, también por su comportamiento en aquella ocasión, el elogio del mando, habiendo sido ascendido su jefe, capitán de complemento que era afecto al partido de Esquerra Republicana de Cataluña». I aquest darrer, suposem que devia ser el comandant Blàvia. Per acabar, l’altra de les brigades, la 146, formada pels antics batallons comunistes de la columna Carles Marx, que havia estat inclosa a la divisió catalanista de manera artificiosa, en Pérez Salas és prou taxatiu amb els seus comentaris: «Cedió a los primeros ataques del enemigo; siendo esta la causa de que fuera envuelta la del comandante X y hecho éste prisionero con todo su cuartel general». En resum, les brigades 131 i 132 de l’antiga Columna Macià-Companys es van destacar durant la complicada retirada i van plantar cara a l’enemic com cap altra unitat ho va fer i en unes condicions realment extremes, amb unes posicions defensives exposades a l’enemic que van ser atacades per la rereguarda i no pas frontalment. Finalment, i per mostrar la moral i actitud de les forces de les dues brigades de la 30 divisió, només ressenyar un darrer episodi poc abans de l’inici de l’ofensiva, novament en boca de Pérez Salas. Quan el general Pozas es va fer càrrec de l’Exèrcit de l’Est i va visitar totes les unitats emplaçades de nord a sud al llarg del front d’Aragó, en el moment de revistar les tropes de les 131 i 132 brigades, s’adreçà al cap d’Estat Major Cordón, tot pensant que Pérez Salas no el sentia, i afirmà: «¡Qué diferencia con todo lo que hemos visto!». El general Pozas, en paraules del mateix Pérez Salas, evidenciava amb aquesta expressió les diferències en l’organització, comandaments i disciplina de les forces de la 30 divisió respecte a la resta d’unitats establertes al llarg de les posicions a l’Aragó.
A començaments de maig, Joan Sales finalitza la seva trajectòria a la divisió. En aquestes dates és requerit pel tristament conegut SIM, el servei d’informació militar dels comunistes, i és empresonat pels propis republicans sota el càrrec absurd de no haver volgut denunciar els seus tres germans menors que havien estat cridats a files i no s’hi havien presentat. El seu germà Francesc, oficial d’enginyers, també serà engarjolat al castell de Montjuïc. Tràgicament, els seus tres germans menors seran internats en un camp de concentració i moriran tots tres a causa de la tuberculosi. Poc després ho farà el pare després d’haver viscut la tràgica experiència de perdre tres fills. Mentre la seva causa segueix pendent de judici, es fa efectiu el seu ascens a capità. Uns mesos més tard, a mitjans d’octubre de 1938, en una visita als companys de la brigada, li comuniquen que el valent Jorzapé, el noi de 19 anys de Lleida, havia mort en combat el 15 de setembre: «No havia sofert ni una esgarrinxada en tota la guerra; aquesta vegada una bala li va entrar pel mig del front exactament igual que a l’Aparicio, aquell tinent de la seva mateixa edat que morí durant els combats de la Pobla d’Alvortó». També dels components originaris pocs en quedaven a finals de 1938: «A en Pijoan, el tinent de Transmissions, que era de l’Esquerra de tota la vida i que, tip de no ascendir, s’havia fet no fa gaire comunista (convençut que ara només ascendeixen aquests), una bala de canó se li endugué el cap en els combats per protegir la retirada de les nostres forces entre el Cinca i el Segre». Amb tot, i malgrat la dura situació personal i familiar, Sales era conscient que calia seguir lluitant: «I tanmateix bé cal fer un últim esforç, un esforç desesperat per guanyar aquesta guerra; esborrona de pensar com serà tractada Catalunya si la perdem». Amb aquestes paraules Sales es referia a aquells moments de guerra a Catalunya, quan la bota invasora trepitjava terres catalanes, el moment d’una nova reorganització dels exèrcits i un nou bri d’esperança. I aquest nou alè es desencadenava un 25 de juliol de 1938, quan les tropes republicanes aconseguien un gran èxit aprofundint en el sistema defensiu franquista amb la travessa del riu Ebre, operació que com la de Teruel s’iniciava de manera contundent i efectiva. Malauradament, el tinent Sales no anava errat pel que fa al tractament que rebria Catalunya si perdia la guerra.
Però la 30 divisió rebria un nou cop de gràcia. Si uns mesos abans havia estat desvirtuada amb la inclusió d’una unitat d’influència comunista, aquesta vegada la divisió restava desintegrada per la separació de les dues brigades originàries de la Columna Macià-Companys. El tinent coronel Galán es va fer càrrec de les dues brigades que quedarien establertes al marge esquerre de l’Ebre mentre l’altra, la 132, restava afectada al XVIII Cos d’Exèrcit i no es reintegrava a la seva 30 divisió, segons Pérez Salas degut a que «no creían conveniente su permanencia en Cataluña por tratarse de catalanes y ser republicanos sus componentes». La 132 brigada combatria a Llevant i Extremadura, com ja ha estat dit. Les dues unitats van quedar doncs separades, l’una a Catalunya juntament amb la 146 brigada, l’altra al sector de la zona centre-sud. Els combatents, ja molt diferents dels originaris d’aquell setembre de 1936, formats majoritàriament per reclutes mobilitzats gràcies a les darreres lleves i no pas voluntaris identificats amb el catalanisme d’esquerres, lluitaren doncs en dos teatres d’operacions diferents.
Durant les següents ofensives republicanes a Catalunya, les del mes de maig a Lleida i la batalla de l’Ebre, les brigades 131 i 132 no van participar-hi. Amb tot, tant una com l’altra no deixarien de combatre en els seus fronts fins a les acaballes de la guerra, a Catalunya la 131 i a la resta del territori republicà, la 132.