Introducció

Francesc Xavier Hernàndez - David Íñiguez

La maleïda guerra que esclatà arran d’un intent de cop d’estat contra el govern legítim de la República entre els dies 17 i 19 de juliol de 1936 feu desaparèixer els somnis i les esperances de molts catalans. Amb tot, mai no podrà avaluarse la veritable pèrdua humana i material que per a Catalunya provocà el conflicte. El país, poc abans de la barbàrie que assolà les seves gents, les seves terres i llibertats, gaudia d’un període de recuperació cultural i institucional. No havia estat endebades tot aquest esforç polític, cultural i ciutadà que al llarg de dècades començava a convertir Catalunya en un referent de modernitat. El seu període àlgid, tot i que amb alts i baixos, d’ençà de l’Estatut de Núria, del restabliment del govern autònom de la Generalitat, de la creació d’un ampli programa educatiu i d’un reviscolar cultural, ensopegà amb la intolerància dels sectors tradicionals espanyolistes que s’oposaren fermament a un renaixement català que anava més enllà de la recuperació dels seus drets. Un esdevenir ple d’esperances que no havia pogut proveir un govern conservador com la Lliga, no tingué temps d’arrelar-se profundament en la societat civil amb Esquerra Republicana de Catalunya. Dirigents polítics i sindicals, intel·lectuals, professionals liberals, treballadors, en definitiva, tota una societat que lluitava per sortir de l’endarreriment i aconseguir amb gran esforç més justícia social, restà aniquilada per una revolta militar esdevinguda en conflicte. No foren pocs aquells qui perderen la seva vocació, la seva família, els seus companys i amics, la seva terra, en definitiva el seu món, i molts pagaren el preu més alt, la seva vida, a causa d’una guerra que hom no desitjava. Aquest estudi doncs, s’adreça a homenatjar a tots aquells que veieren trencades les seves esperances per aconseguir una nació amb llibertats, moderna i avançada, tot intentant superar grans desigualtats. A aquells qui van oposar-s’hi amb totes les seves conseqüències prenent les armes en defensa de Catalunya i la seva terra. Als qui perderen la vida i la joventut, a tots aquells que se sacrificaren per aconseguir una Catalunya millor. A aquells qui restaren en el camp de batalla, als qui marxaren de la terra i als qui continuaren la lluita des de l’interior del país.

La Columna Macià-Companys fou una unitat militar que participà a la guerra en defensa de la Generalitat per vetllar Catalunya. I molts dels seus integrants acceptaren de bon grat defensar no només el país sinó també la República que fins aquells moments havia estat el govern més sensibilitzat amb les reivindicacions catalanes. Una part important de la nostra societat sent un cert menyspreu per tot allò militar. Però hem de tenir present que molts catalans, des dels treballadors i obrers allistats a la columna, tot passant pels joves estudiants catalanistes formats com a oficials a l’Escola de Guerra, pagesos i masovers empordanesos, tarragonins i lleidatans, van acceptar la militarització, tot assumint la disciplina implantada pels comandaments professionals. Molts catalans de la Columna Macià-Companys, a diferència de les columnes confederades, acataren les ordres i la disciplina, atès que sabien que l’única manera de guanyar la guerra era combatre el feixisme al front. L’esforç bé s’ho valia. Es feia necessari guanyar-la ja que si es perdia, Catalunya restaria sotmesa sense pietat pels vencedors. I malauradament així va ser.

Al marge d’aquesta assumpció de la disciplina militar, cal afegir també els noms d’aquells militars catalans lleials a la República i els qui es formaren com a oficials a l’Escola de Guerra. Fóra injust no retre homenatge als qui des d’un primer moment pensaren que calia formar-se militarment i treballar conjuntament amb els professionals militars per vèncer l’enemic. Parlem d’Escofet, dels germans Guarner i de tants altres que avui dia resten en l’oblit. Sense Vicenç Guarner, cap dels serveis d’Ordre Públic a Catalunya, i el seu col·laborador Frederic Escofet, molt possiblement la revolta feixista de militars i falangistes no hagués pogut ésser vençuda als carrers de Barcelona i arreu de Catalunya. Sense la seva previsió i anticipació al cop d’estat, i perquè no dir-ho gràcies a la seva mentalitat militar a disposició del govern de la Generalitat, no hagués estat possible enfrontar-se en punts clau de la ciutat vers els soldats que sortien dels quarters aquella matinada del 19 de juliol. Amb tot, també considerem una injustícia no esmentar aquells qui des d’altres unitats i com a catalans també participaren i lluitaren en defensa de Catalunya i de la República, des dels membres del Regiment Pirinenc, els d’Estat Català, la columna Pi i Sunyer tot passant pels catalanistes enquadrats ja fos en el cossos de Guàrdies d’Assalt, Carrabiners i d’altres, incloses les columnes de milicians de les més diverses tendències.

L’impacte a les institucions davant l’agressió dels militars feixistes generada arran d’aquell 19 de juliol fou enorme. Al marge dels militants i els ciutadans implicats amb la causa catalanista i lleial hem d’afegir-hi doncs, els dirigents polítics. Cal no oblidar la tasca dels membres d’Esquerra integrats en el govern català, com per exemple Carles Pi i Sunyer, conseller de Cultura amb seu al Palau Robert i anterior alcalde de la ciutat abans d’ocupar l’esmentada conselleria i ser rellevat per Hilari Salvador, responsable de l’evacuació del barri de la Barceloneta durant el setge aeri a la ciutat. Pi i Sunyer s’implicà en el salvament del patrimoni artístic i cultural català, i organitzà a més el Servei de Biblioteques i escoles al front juntament amb Antoni Maria Sbert. També hem de ressaltar l’ingent esforç portat a terme pel conseller Josep Tarradellas amb la Comissió de la Indústria de Guerra de Catalunya que significà la conversió de prop de 500 tallers i fàbriques destinades a la fabricació de material de guerra amb prop de 80.000 treballadors, tasca que fou administrada gràcies també a la col·laboració sindicalista. I el de tots aquells integrants, tècnics de l’Ajuntament i de la Generalitat que des del primer moment actuaren per protegir als ciutadans amb la creació dels mitjans de defensa passiva davant els bombardeigs aeris i marítims.

Tanmateix, no tan sols des de l’àmbit polític es mancomunaren esforços per a la salvaguarda de la legitimitat republicana. No foren pocs aquells qui des de les lletres deixaren les seves plomes per prendre el fusell. Tota una columna de lletraferits emprengué la tasca de lluitar contra el feixisme i la revolta colpista. Pere Calders, Avel·lí Artís Gener Tísner, Lluís Ferran de Pol, Josep Sol, Francesc Trabal o Joaquim Amat-Piniella, només són alguns noms dels qui narraren les seves experiències personals, aquells intel·lectuals que es trobaren de cop i volta a la trinxera o passejant per Barcelona amb uniforme i galons. A la rereguarda, també Mercè Rodoreda o Joan Oliver continuaven lluitant amb el poder de la paraula, mentre a la Macià-Companys s’integraven altres intel·lectuals, com Salvador Espriu, auditor de la columna, o el mateix Joan Sales, amic de Màrius Torres i que ens ha deixat testimoni de la guerra i de la 30 divisió a Les Cartes de la guerra i a una de les millors novel·les de la contesa, Incerta Glòria. Un altre personatge destacat integrat a la 30 divisió serà el fotògraf Francesc Boix, qui no abandonà la lluita en acabar la guerra d’Espanya i serà protagonista de la barbàrie nazi de Mauthausen. La mobilització de la cultura catalana suposà a més la pèrdua de pensadors i creadors destacats, uns per l’obligat exili, d’altres morts en combat com l’arquitecte Josep Torres Clavé, caigut al front d’Aragó i que tant havia fet juntament amb els seus companys del GATCPAC, Josep Lluís Sert i Luis Lacasa, per prendre consciència de la voluntat de modernització urbanística i arquitectònica del país.

La trajectòria militar d’aquesta unitat, la Columna Macià-Companys, ens sembla aparentment breu. Res més lluny de la realitat. Quan l’efímer Exèrcit de Catalunya fou dissolt i les columnes s’integraren en l’Exèrcit Popular de la República, quan aquella originària columna catalana esdevingué la 30 divisió i els supervivents s’enquadraren a les brigades 131 i 132, continuaren lluitant fins el malaurat desenllaç de la guerra a la nostra terra. Molts dels seus integrants originaris que havien desfilat a Barcelona abans de sortir cap a l’Aragó, van morir lluitant desesperadament a partir del març del 1938 i fins la fi de la guerra. Seria doncs arbitrari, i fins un cert punt subjectiu, no fer esment a aquells combatents que van romandre a les seves posicions després de la desaparició oficial i nominal de la columna i que continuaren defensant amb les armes el país, així com dels qui no sobrevisqueren i caigueren en defensa de la terra. A tots ells és a qui cal retre un sentit homenatge.

1936-1937 El comissari de premsa de la Columna Macià-Companys, Lluís Capdevila distribueix premsa entre els veïns d’un poble aragonès.

Barcelona, 19 juliol 1936 Local incautat per Esquerra Republicana de Catalunya per organitzar les Milícies Antifeixistes. El local, a la Rambla de Catalunya, 26, va esdevenir la Caserna General d’Esquerra des de la qual s’organitzà la Columna Macià-Companys.