Presentació

Víctor torres
Excombatent de la Columna Macià-companys

El dia 17 de juliol de 1936 havia començat el 3r Congrés Nacional d’Esquerra Republicana de Catalunya en un dels palaus de Montjuïc i a la nit del dia 18, sobtadament, aparegué el president Companys per informar els congressistes de l’aixecament de l’exèrcit espanyol al Marroc i donar per acabat el Congrés.

Aquells dies, jo em trobava a Lleida preparant la tesi doctoral que havia de presentar el mes de setembre a la Facultat de Dret de Madrid. Al capvespre del dia 19 ens vàrem assabentar que el General Goded, cap de les forces insurrectes a Barcelona, s’havia rendit a les forces que defensaven el règim republicà, i el dia 20 a Lleida alguns militars republicans amb la guàrdia d’assalt i grups de militants de la CNT-FAI, el POUM i altres organitzacions s’apoderaren de la ciutat. Els dies següents, s’instal·là una situació revolucionària a l’empara de la qual es cometeren nombrosos i execrables excessos, paral·lelament als que es cometien, sota el signe de la creu, en les zones dominades pels rebels. Val a dir que la situació geogràfica de Lleida, pas obligat de les columnes de milicians que es dirigien al front d’Aragó, facilità l’execució d’aquelles activitats totalment condemnables.

Calia reaccionar; Joventut Republicana de Lleida, la benemèrita organització catalanista i republicana fundada a començaments del segle passat i adherida a Esquerra des de la seva fundació el març de 1931, integrada per gent idealista i progressista però enemiga de la violència, es veié arraconada i fins i tot amenaçada pels amos del carrer, comunistes i anarquistes o simplement incontrolats. Calia doncs sortir al carrer, plantar cara d’una manera o altra, i a Joventut es produí un canvi generacional de la direcció: Leopold Morant, jove professor, ocupà la presidència i a mi en tocà assumir la secretaria.

Assabentats que a Barcelona s’estava organitzant una columna de voluntaris amb el nom dels presidents Macià i Companys no vàrem dubtar ni un moment a oferir la nostra col·laboració des de les terres de Ponent. Vàrem posar mans a l’obra amb entusiasme i gràcies als valuosos fitxers de Joventut Republicana de Lleida i a una intensa labor informativa prop de les noves generacions vàrem aconseguir, en un parell de setmanes, el reclutament de dues centúries de voluntaris provinents de totes les comarques lleidatanes.

S’escollí el 5 de setembre per la concentració a Lleida. A primeres hores del matí començaren a arribar camions plens de milicians i de senyeres i a les tres de la tarda desfilàrem pels carrers de la ciutat fins a l’estació de tren i durant tot el trajecte els visques i els aplaudiments no cessaren. La desfilada per Barcelona, ja ben entrada la nit des de l’estació fins a la caserna de la Rambla de Catalunya fou molt silenciosa, i els carrers estaven foscos i gairebé deserts. Durant un parell de dies es va formalitzar la nostra incorporació a la Columna Macià-Companys i es decidí el dia 8 per la nostra sortida cap al front d’Aragó.

La formació de les milícies d’Esquerra Republicana de Catalunya significava no solament un esdeveniment militar, ans encara una fita important en la recuperació dels ideals catalanistes i republicans en uns moments de predomini dels partits i sindicats marxistes i anarquistes. Es pot afirmar també que l’aparició de milers de joves milicians d’Esquerra pels carrers de Barcelona va significar un reconfort per les institucions catalanes que lluitaven en condicions difícils per assegurar-ne la continuïtat.

La memorable desfilada per la Via Laietana en direcció de l’estació de França enmig d’una gentada que no parava de victorejar Catalunya, va ser un dels espectacles més emocionants de la meva vida. El gran escriptor i polític Antoni Rovira i Virgili publicava a les pàgines del diari La Humanitat un vibrant article que val la pena recordar: «S’havia cregut algú, aliat o enemic, que el sentiment català era un sentiment feble o nul en l’actual guerra antifeixista? Hi havia qui esperava o qui temia que dels esdeveniments d’aquest període dramàtic en sortiria l’eliminació o la minva del catalanisme? Doncs ací tenen el fet evident i gloriós: a mesura que el temps avança augmenta el paper de Catalunya, la Catalunya veritable, la Catalunya nació, en la pugna alliberadora. Aquell que negués un tal fet o en dubtés, quedaria contradit rotundament per espectacles com el de la desfilada de la Columna Macià-Companys pels carrers de Barcelona. Quina riuada de gent! Quin interminable flameig de banderes catalanes! Quin esclat d’ovacions i, sobretot, quin bategar dels cors!

»Això, amics, és més que un partit i més que un estament, és una força que ens ve de molt enllà de la història i de molt endins de la terra. És una força prodigiosa que portem a l’ànima. És Catalunya. De l’any 1714 ençà, no havíem passat pels nostres carrers els batallons catalans anant a la guerra sota el senyal de la pàtria que no mor».

L’arribada del president Companys a l’estació de França per acomiadar-se dels milicians, rebut amb grans aplaudiments i visques, va ser el signe final d’una jornada inoblidable.

La nostra Columna estava integrada majoritàriament per militants d’Esquerra. El nombre de milicians superava els 2.500 i l’armament disponible era inferior a dos mil fusells màuser i mitja dotzena de metralladores. El comandament superior fou confiat al tinent coronel d’infanteria Jesús Pérez Salas i la direcció de l’estat major al lleidatà Martín López Segarra. La direcció política estava confiada a Artemi Aiguader, Joan Moles Marquina i més tard a Enric Canturri. El destí inicial fou Alcanyís, on es va procedir a l’estructuració i remodelació de les centúries. Durant un curt període es procedí a la instrucció dels milicians en el maneig dels fusells i les armes automàtiques i en el llançament de granades de mà. També s’aprengué ràpidament a protegir-se de l’enemic aprofitant el terreny. Al cap d’unes setmanes el comandament s’instal·là a Montalban i a Alcanyís hi quedà solament el personal administratiu. Cal recordar que la població d’Alcanyís ens rebé amb els braços oberts i ens donà totes les facilitats per resoldre els problemes relatius a l’alimentació i l’allotjament.

El lector trobarà en les pàgines d’aquest llibre el detall de les operacions en les quals intervingué la nostra formació, però voldria almenys esmentar els noms d’algunes de les localitats aragoneses on se situaren la major part dels nostres combats: Vivel del Río, Portalrubio, Villanueva del Rebollar, Fuenferrada, Torre los Negros, Monforte de Moyela, Segura de Baños, Villar de los Navarros…

Em plau recordar que les nostres relacions amb les milícies veïnes en les primeres línies de foc eren generalment cordials, principalment amb les columnes Ortiz i Durruti; malgrat unes concepcions ideològiques totalment diferents. Recordo amb simpatia una breu entrevista amb Buenaventura Durruti per bé que les seves paraules ja deixaven entreveure la proximitat del que es va anomenar els Fets de Maig. De coratge, aquella gent, tant com es vulgui, eren un pòsit de valentia. Lluitaven per un demà que significava una millora de la seva situació. La nostra posició era diferent, defensàvem un benestar, un estatut ideològic, una autonomia per Catalunya, un règim de llibertats, llibertat d’expressió, de pensament, la cultura, la llengua… Ens vàrem trobar units davant d’un enemic comú perquè Franco era tan enemic nostre com seu i no ens va tocar altre remei que unir-nos i prèmer els colzes. Els anomenats Fets de Maig van posar en evidència aquella trista realitat amb l’enfrontament entre els qui eren partidaris de prioritzar i dedicar totes les energies a la derrota del feixisme. El resultat d’aquest enfrontament va ser la transformació de les milícies en formacions subjectes a una disciplina militar que s’integraren en el que s’anomenà l’Exèrcit Popular.

Durant la primavera del 1937 s’inicià la reorganització de totes les unitats combatents substituint les milícies per unitats regulars controlades directament pel Ministeri de Defensa del Govern central. La nostra formació deixava de ser la Columna Macià-Companys i esdevenia la divisió 30, que depenia del XII Cos d’Exèrcit sota les ordres del coronel Pedro Sánchez Plaza. La divisió 30 quedà integrada per les brigades 131, 132 i 146. Cada brigada la formaven quatre batallons d’infanteria i una secció de metralladores. Jo vaig quedar adherit a la Brigada 131 formada per una gran majoria de voluntaris de la Columna Macià-Companys i més concretament del batalló 521, del qual vaig ser nomenat oficialment comissari polític. A mitjans d’agost de 1937 la Brigada 131 fou traslladada a la zona on operava la divisió 25 amb la missió de cooperar en l’ofensiva projectada contra Belchite. El primer dia d’aquelles operacions s’ocuparen alguns turons propers al punt de sortida però molt aviat arribaren importants reforços de Saragossa i els combats foren molt durs i amb moltes baixes en ambdós bàndols. Un contingent de la nostra brigada realitzà una audaç penetració en direcció a Puebla de Albortón, localitat que fou ocupada després de desallotjar l’enemic dels seus atrinxeraments. I fou un veritable plaer passejar-nos pels carrers deserts d’aquell poble i entrar a l’ajuntament on onejava encara la bandera franquista.

Mentre duraven aquelles operacions, vaig estar acompanyat per un jove tinent acabat de sortir de l’Escola d’Oficials de Barcelona i que havia escollit la nostra brigada per incorporar-se al front. Era Joan Sales, amic del meu germà Màrius i que ha esdevingut un dels millors escriptors del nostre país, autor, entre altres, de la magnífica novel·la Incerta glòria. I en una de les cartes del seu epistolari adreçada a la seva amiga Mercè Figueres, Joan Sales li explica les seves impressions d’aquells combats. «Ahir a la nit vam arribar a Montalban i demà al matí ens en anem cap al Canyissar, prop d’Esterel a reposar unes setmanes i a refer el batalló que ha tingut moltes baixes. Sàpigues que tots estem radiants: el Cap de l’Exèrcit de l’Estat ens ha felicitat i la població civil ens aclama per tot arreu on passem. Potser acabarem inflats d’orgull de pertànyer a la 131 Brigada Mixta; el despatx del comissari de la brigada és tot ple de banderes preses a l’enemic. Sóc l’únic oficial de la meva companyia que ha quedat en peu; no sé si haig d’estar content de la meva sort o avergonyir-me’n. Sóc, això sí, l’home més feliç del món, i tots al batalló per un igual; la glòria puja al cap».

Durant prop de tres mesos, la nostra Brigada 131 (l’antiga Columna Macià-Companys) gaudí d’una relativa tranquil·litat. Li fou confiada una línia del front que anava de Monforte de Moyela fins a Villar de los Navarros passant per Bádenas. Però l’exèrcit franquista, el 9 de març de 1938 inicià una gran ofensiva per tot el front d’Aragó que el conduí a les portes de Catalunya amb la conquesta de Lleida i Balaguer. I fou durant aquells episodis malaurats, i degut segurament a la manca d’higiene i a la promiscuïtat en què havíem viscut tants dies, que vaig arreplegar una sarna infectada que no em deixava viure, i vaig ser evacuat a Barcelona per ingressar en un hospital militar que hi havia al carrer Tallers. I després d’un curt període de convalescència en un batalló de rereguarda situat a la part alta de Sarrià, vaig ser ascendit a comissari polític de brigada i destinat a la 146 brigada mixta (una de les tres que integraven la 30 divisió al front de Balaguer) on encara em va ser possible de trobar-hi algun voluntari de la Macià-Companys.

El dia de Nadal d’aquell any, començava la darrera ofensiva feixista que acabà amb la nostra capacitat de resistència enfront d’un exèrcit immensament superior al nostre en armament terrestre i aeri i el 9 de febrer, vençuts però amb el cap ben alt, entràvem en territori francès.

La Guerra Civil espanyola ha inspirat una bibliografia nombrosíssima i una gran varietat d’interpretacions tant del seu desenvolupament com de les seves conseqüències. Tot ha estat dit i repetit. Personalment només em permetria afegir una cosa: han passat setanta anys però en l’àlbum de la meva memòria, hi ha un record privilegiat per tots aquells companys, vius o morts, que el dia 8 de setembre de 1936 vàrem prendre el determini d’anar a lluitar en defensa de Catalunya i de la llibertat.