Aquell 19 de juliol

Amb el lideratge i govern primer de Francesc Macià i després d’en Lluís Companys, els ciutadans de Catalunya van gaudir d’un període excepcional que durà cinc anys, endegant una autèntica i pacífica revolució. Malgrat viure sota unes circumstàncies convulses provocades pels conflictes socials i la polarització política, aquest moment ha esdevingut cabdal en la història i l’imaginari col·lectiu dels catalans. En els anys anteriors al fatídic juliol de 1936, la victòria d’Esquerra Republicana significava també la victòria de la classe treballadora, atès que una gran majoria d’obrers votaren Esquerra, representant del catalanisme republicà d’esquerres. Mentre, la CNT havia estat també l’organització defensora dels treballadors, pragmàtica i al mateix temps eficaç en la negociació. Tanmateix, elements radicalitzats optaren per l’acció revolucionària i alguns dels partidaris d’aquesta tendència assoliren el control parcial de l’organització.

El 1927 havia estat fundada la Federació Anarquista Ibèrica, FAI, que pretenia imposar una tendència si cal més revolucionària a la CNT. Però la FAI mai esdevingué en una organització estructurada sinó més aviat respongué a l’afinitat de petits grupuscles autònoms que aconseguirien amb el temps exercir el control de la CNT, tot provocant l’arraconament de sindicalistes i bolxevics. Homes capacitats com Joan Peiró, Àngel Pestaña i molts dirigents històrics Trentistes van ser expulsats de la CNT el 1932. Les relacions entre Esquerra Republicana de Catalunya i el sindicalisme català van fluctuar i foren del tot dispars. El govern català dugué a terme una política social correcta encapçalada per dirigents qualificats com Martí Barrera, un dels històrics de la CNT, així com la mediació entre la patronal i els obrers, creant comissions mixtes. Però els conflictes no es van aturar, primer amb la crida a la insurrecció el gener del 1932 que desembocà en la revolta a l’Alt Llobregat. Uns dies més tard i després dels motins miners a Sant Corneli i Sallent, a més de Navarcles, Balsareny, Cardona i Súria, l’exèrcit espanyol liquidava la revolta sense causar cap víctima. També el gener del 1933 s’iniciava un cop contra el govern de la República per part anarquista que seria reprimida a costa de quinze víctimes mortals. A la gran conflictivitat social, se li afegia ara la violència política.

;Segons declaracions del Governador Civil Moles, van haver cinc morts a Barcelona, un a Sallent, un a Cerdanyola, un a Ripollet, dos a Terrassa i cinc a Lleida. La Vanguardia, dimarts 10 de gener de 1933, pàg. 11.

A finals del 1934 entrava la CEDA al govern espanyol, fet que comportà la insurrecció per part de les forces politicosindicals d’esquerres, especialment a Astúries i també a Catalunya. A Catalunya, el president Lluís Companys decidí sumar-se a la revolta al marge de la legalitat, comptant amb el recolzament de diversos partits i sindicats, però sobretot amb les forces de seguretat. La CNT en aquest cas es mantingué al marge de la situació, especialment a Barcelona. Després de la declaració de la vaga general del 5 d’octubre, l’endemà els escamots de les JEREC, armats pobrament, van emplaçar-se en punts clau de la ciutat. Al vespre, Companys declarava l’Estat Català dins la República Federal espanyola, tot esperant que el general Domènec Batet, com ja ho havien fet les forces de seguretat, es decantés a favor de la Generalitat. Aquest últim, després de consultar amb el govern de Madrid, es posà a les ordres del govern espanyol i desplegà els seus efectius en els principals nuclis de la ciutat amb la intenció de desarmar i eliminar els escamots i d’altres forces armades favorables a la proclamació de Companys. La resistència fou especialment dura a la seu del CADCI, a la Rambla de Santa Mònica, on hi moriren tres insurrectes, Jaume Compte i Manuel González Alba del Partit Català Proletari i, més endavant, a conseqüència de les seves ferides, Amadeu Bardina. Aquests havien obert foc contra els militars emplaçats a la Rambla en el moment que es disposaven a llegir el ban militar, caient ferits set soldats i morint un sergent. Batet ordenà el bombardeig de l’edifici on s’havien fet forts. Tot i això, alguns dels resistents fugiren pel clavegueram de la ciutat.

Finalment i després d’una espera molt tensa que durà tota la nit, el general Batet que havia envoltat l’Ajuntament i la Generalitat amb prop de 100 mossos al seu interior encapçalats per Pérez Farràs, ordenava a les seves tropes l’entrada al Palau de la Generalitat per detenir Companys i la resta de dirigents i càrrecs, entre ells, diversos diputats com Josep Tarradellas, Antoni Xirau, Joan Casanellas o Estanislau Ruiz, a més del president del Parlament Joan Casanovas. Al consistori barceloní també seran detinguts l’alcalde Pi i Sunyer i els regidors que li feren costat. Batet, que aconseguí el control de la situació amb poca violència, fou criticat per ambdós bàndols; des de la dreta a Madrid, va ser titllat de feble en la repressió; mentre que des de l’esquerra se l’acusava de no haver-se posicionat al seu favor.

Les conseqüències dels Fets d’Octubre van comportar un pas endavant en la involució del panorama polític català. La figura del governador civil, que havia desaparegut amb l’aplicació de l’Estatut de 1932, tornava a ser implantada a Catalunya arran de la suspensió d’aquest. L’esclat entre les tensions del govern de dretes de Madrid i el d’esquerres català concloïa amb una clara derrota d’aquest últim. Milers de ciutadans i personalitats del món polític serien empresonats i condemnats a llargues penes. En un primer moment, centenars de presos van ser traslladats al vaixell Uruguay ancorat al port de Barcelona i transformat en presó flotant. També al Manuel Arnús, al destructor José Luís Díez, l’Andalucía i el Cabo Cullera a Tarragona. El coronel Francisco Jiménez, era nomenat nou governador de Catalunya i assumia la presidència accidental de la Generalitat. La Publicitat, L’Opinió, La Humanitat, El Diluvio, Solidaridad Obrera i el setmanari La Rambla eren suspesos. A finals de 1934, hi havia més de 3.000 detinguts a Catalunya. Fins l’abril de 1935 no s’aixecà l’estat de guerra.

Tots els guanys assolits en matèria autonòmica, com en l’àmbit judicial amb la creació del Tribunal de Cassació, hisenda, instrucció, ordre públic, o en les competències assumides per al control dels serveis de l’aviació civil al país, restaven anul·lats. Companys i el govern català serien jutjats a Madrid i sentenciats a 30 anys de presó, condemna que havia de ser acomplida als penals del Puerto de Santa María i de Cartagena. A més dels judicis contra els polítics, els militars posicionats amb el govern català, com Enric Pérez Farràs o Frederic Escofet, serien jutjats per Consell de Guerra i condemnats a mort, per poc després ser indultats.

L’ultradreta encapçalada per la CEDA i el radicalisme demagògic del Partido Radical d’Alejandro Lerroux, responsables del govern de Madrid, no tingueren cap mena de pietat amb la proclamació de l’Estat Català.

El 16 febrer del 1936 el Front d’Esquerres obtenia la victòria a les eleccions a Corts, cosa que facilitava el retorn de Lluís Companys al govern de la Generalitat, empresonat fora del país. Poc temps havia tingut la República per emprendre les reformes del país que el conduirien a la modernitat, quan els sectors espanyolistes més caducs empraren novament l’exèrcit per aturar qualsevol progrés. No toleraren ni l’impuls de les autonomies, ni el laïcisme de l’estat, la reforma agrària, la de l’estament militar, l’ampli programa educatiu per al país, el vot per la dona o la llei del divorci. Davant una possible escomesa reaccionària era previsible que el president Companys reforcés els seus efectius d’ordre públic. El 28 d’abril de 1936, Miquel Badia i el seu germà Josep, queien abatuts en sortir de casa seva, assassinats que hom ha atribuït sempre a la FAI, malgrat mai s’ha pogut constatar. Amb aquesta situació, Companys nomenà Comissari General d’Ordre Públic al capità Frederic Escofet i a Vicenç Guarner com a Cap Superior del mateix servei. I ben aviat començaren les investigacions a l’entorn d’un possible cop militar contra el govern de la República.

La batalla de Barcelona del 19 de juliol de 1936 va ser un dels enfrontaments més singulars de la història militar de Catalunya. Les autoritats republicanes i els responsables d’ordre públic eren conscients que en cas d’una revolta militar es feia necessària la vigilància dels quarters així com el control de la ciutat i la neutralització dels militars en punts claus de la capital. Aparentment, i atès el nombre d’oficials i tropes implicats, la situació semblava del tot favorable als insurrectes tal com havia succeït en d’altres ocasions —1909, 1917 o el mateix octubre de 1934—. És molt possible doncs, que els responsables del cop d’estat a Barcelona pensessin que, sortits els soldats al carrer, només caldria dispersar uns pocs civils mal armats. També es pensava de manera optimista que els voluntaris falangistes es presentarien als quarters en gran nombre, tot i que en realitat només uns pocs ho van fer. Amb tot, aquest fet no va fer perdre combativitat ni efectius, atès que als encontorns de Barcelona i a les guarnicions s’hi trobava una nodrida força militar. Segurament aquests no comptaren amb una possibilitat que podia posar en perill l’operació sediciosa: l’anticipació i resposta per part dels responsables d’ordre públic, els quals prengueren mesures i organitzaren un pla de batalla per impedir que els revoltats assolissin els seus objectius principals de la ciutat. Els guàrdies d’assalt i els mossos d’esquadra es desplegaren doncs en punts estratègics. A més, els elements més combatius de la CNT també estaven disposats a esclafar els militars i així, la batalla es decantà a favor de les forces lleials i populars.

Després de les eleccions del febrer del 1936 no eren poques les autoritats i càrrecs al servei de la Generalitat que consideraven que calia preparar-se per a un possible cop reaccionari. D’aquesta manera, Frederic Escofet havia anat recopilant informació gràcies a la vigilància dels suposats elements subversius. Per la seva banda, també les forces anarcosindicalistes havien començat a organitzar-se, tot i que la Generalitat s’oposà fermament a la distribució d’armes al poble. Com era d’esperar, el dissabte 18 de juliol es rebien les primeres notícies d’una revolta militar a l’Àfrica i a diverses ciutats de la península. A conseqüència d’això, Companys es posà en contacte permanent amb Madrid, Governació, Capitania i Comandància de la Guàrdia Civil. També ho va fer amb representants de la CNT a qui els negaren les armes a Barcelona. Però hom intuïa que la revolta era imminent ja que els conjurats vetllaven les armes. A les 2 de la matinada i mentre els dirigents sindicalistes Joan García Oliver i Buenaventura Durruti insistien en sol·licitar armes a Escofet, Companys es traslladava a la Comissaria de la Via Laietana al mateix temps que mossos i guàrdies d’assalt prenien posicions en enclavaments estratègics.

Pel seu costat, les organitzacions polítiques i sindicals seguien treballant per mobilitzar els seus afiliats i quadres de defensa. Des del Poble Nou un contingent important estava preparat per donar resposta a l’algarada militar amb dirigents importants i alguns camions. La vigilància dels quarters també va tenir el seu efecte i a quarts de cinc de la matinada es detectaven els primers moviments de tropes a les guarnicions de la ciutat. Calia atacar als soldats fora dels quarters i immobilitzar-los als carrers amb barricades. Els udols de les sirenes de fàbriques i vaixells començaren a sonar sota la mirada perplexa de molts comandaments i soldats revoltats mentre les barricades augmentaven als barris més populars. Tot i això, la lluita semblava desproporcionada pels efectius militars, dotats amb canons de campanya i seccions de metralladores, davant les escasses pistoles, escopetes i algun fusell de les forces populars. És molt possible que els pocs militars d’alta graduació implicats consideressin repetir un 6 d’octubre, però les autoritats de la Generalitat i la mobilització dels treballadors no el pensaven reviure. A més, tot un ampli grup de companys d’armes dels sediciosos es decantaren per la legalitat republicana: Francisco Llano de la Encomienda, capità general de la Regió es mantingué a Capitania fidel, com el mateix general José Aranguren i els seus oficials, el tinent coronel Modesto de Lara, i els coronels Antonio Escobar i Francisco Brotons. I a més hem d’afegir-hi també la lleialtat de dues importants bases militars, la de l’Aeronàutica Naval i la de l’aviació militar al Prat de Llobregat, aquesta última en mans del qui seria conseller de Defensa de la Generalitat Felip Díaz Sandino. La major part dels oficials restaren fidels al govern i a la Generalitat, problema que s’agreujà amb els permisos d’estiu i la tropa llicenciada en ple mes de juliol. Amb els soldats de què disposaven havien d’assolir un seguit d’objectius situats al centre de la ciutat: la Generalitat, la comissaria de Via Laietana i la seu de Governació al Pla de Palau, tot marxant en columna fins el nucli antic de la capital. Escofet havia emplaçat les seves forces de guàrdies d’assalt en indrets neuràlgics de la ciutat, com a la cruïlla de Passeig de Gràcia amb Diagonal amb tres companyies i un esquadró de cavalleria per contrarestar les unitats sortides de Gràcia i de Pedralbes. El dispositiu, ben emprat però certament limitat també constava del 16è Grup d’Assalt amb quatre companyies, una companyia de seguretat i un esquadró se situaven prop de la Duana Vella, seu de Governació per fer front als militars que des de l’Avinguda Icària s’adrecessin cap aquest centre de govern. A la Porta de la Pau també es facilitava cobrir amb una companyia i aturar el pas del Paral·lel i les Drassanes. El 15è Grup d’Assalt format per quatre companyies es desplegava a la Plaça d’Espanya. Tot plegat feia que les columnes militars es trobessin realment exposades al llarg del seu avanç pel foc de fusell i metralladora de la Guàrdia d’Assalt. Prop de Companys, a més, s’hi emplaçaren els mossos d’esquadra, als contorns de la Plaça de la República (Sant Jaume). Res, però, no feia pensar que totes aquestes forces poguessin contenir les columnes sortides dels quarters.

22 juliol 1936 Portada d’Última Hora, el diari de la tarda d’Esquerra, que recull la victòria republicana sobre els revoltats feixistes a Catalunya.

De Pedralbes les primeres unitats feixistes es van posar en marxa. Comandades pel capità Enrique López Belda, un dels conjurats, avançaren per l’avinguda Diagonal fins el carrer Urgell, la Ronda de Sant Pau i l’avinguda del Paral·lel. Es tractava d’una companyia del regiment d’Infanteria de Badajoz que s’adreçava cap a Capitania reforçada amb contingents civils d’extrema dreta. A la Porta de la Pau fou atacada pels guàrdies d’Assalt i reduïda a uns pocs efectius que amb López Belda, aconseguiren arribar a Capitania. En certs moments, algunes unitats alçaven el puny enlaire amb crits de «Visca la República» per confondre a les forces oposades, tot i que aquest engany no els serví de res. Un altre comandant sediciós, José López Amor, va fer-se amb el control del Regiment de Badajoz. I una nova columna es formà per reforçar els efectius delmats amb una companyia de fusellers, una de metralladores i dues peces d’artilleria lleugera amb poc menys de mig miler d’homes. El seu objectiu, la Plaça de Catalunya, des d’on havien d’esperar la resta de forces composades per unitats de cavalleria i artilleria per després atansar-se cap a Via Laietana, Governació i el Palau de la Generalitat. Des de la Diagonal baixaren pel carrer Urgell fins la Gran Via, des d’on van ser atacades pels trets dels guàrdies d’assalt, però aconseguiren arribar a la Plaça de la Universitat per prendre contacte amb les tropes del Regiment de Montesa protegides en l’interior de l’edifici de la Universitat. Mentrestant, els grups de republicans es desplegaven al carrer Pelai i al llarg de la Ronda. A la Plaça Catalunya poc després s’hi emplaçava l’artilleria dels revoltats. López Amor saludava amb protocol als guàrdies d’assalt que defensaven la seu de Telefònica, tot i que aquests li negaren l’accés a l’edifici. Es generalitzà el tiroteig entre forces d’assalt i militars, inclosos els trets d’artilleria contra la seu. El comandant revoltat va ser detingut per un grup de guàrdies d’assalt mentre continuava l’intercanvi de trets. La situació pels soldats s’anà agreujant poc a poc. Sense líder i assetjats enmig de la plaça optaren per guarir-se al Cercle Militar, la Maison Doré i especialment a l’Hotel Colón. A les vuit del matí la situació era favorable a aquests últims, tot i que sense cap mena de possibilitat de progressar cap al Palau de la Generalitat o Via Laietana i encerclats pels elements populars mal armats i els cossos de seguretat lleials. La defensa fou, però, acarnissada i el foc creuat provocaren enormes baixes a aquests últims, tot i que l’aïllament al qual es trobaven sotmesos limitava rebre municions. Amb rauxa els guàrdies d’assalt i els obrers mobilitzats per partits i sindicats assetjaven els militars fins a primera hora de la tarda, moment en el qual s’afegeixen a la lluita elements de la Guàrdia Civil favorables a la legalitat republicana.

Unes poques hores abans, l’activitat en les seus oficials del govern català havia estat frenètica i envoltada per una forta tensió. Sonaven els telèfons dels despatxos i anaven i venien funcionaris, càrrecs i altres responsables de la previsible defensa de la legalitat. Així, a primeres hores de la matinada el conseller Josep Maria Espanya i el seu secretari Joaquim Dardalló celebraven diverses reunions amb els caps militars de les forces addictes, tot donant suport a la legalitat vigent el general de la guàrdia civil Aranguren i el coronel Brotons, també d’aquest cos de seguretat. Cap a quarts de cinc de la matinada Joaquim Vilà, cap de premsa de la Presidència, entrava al despatx del president després del seu discurs radiofònic i li comunicava que havien sortit al carrer les tropes de la caserna de Pedralbes. El president cridava al tinent coronel Félix Gavari, cap dels Mossos, per donar-li les ordres pertinents. Poc després Companys marxava cap a la Comissaria d’Ordre Públic per acompanyar en les seves tasques a Frederic Escofet. Calia no perdre temps i la reacció dels responsables catalans fou immediata i contundent. Així, el cap d’Informació i Enllaç del Departament de Governació, el capità Meana, trucava al tinent coronel Díaz Sandino, cap de l’aviació militar del Prat per fer sortir els avions a bombardejar les tropes revoltades.

Al carrer, mentrestant, els revoltats tampoc no havien perdut el temps. Havien sortit al carrer el Regiment d’Infanteria 10 del Bruc, el de Cavalleria 10 de la caserna de Numància a Hostafrancs i cap a les cinc de la matinada el regiment d’Artilleria de Muntanya 1 a la caserna dels Docks a l’Avinguda Icària. També ho feien l’artilleria lleugera 7 a la caserna de Bailèn (Sant Andreu), el batalló de Sapadors minadors de la caserna de Lepant (Gran Via-L’Hospitalet) i el de la Maestranza i Parc d’Artilleria de Drassanes. Amb tot, dos regiments no es revoltaran: el d’Infanteria d’Alcántara 34 rere la Ciutadella i el d’Intendència annex al primer, que es presenta a Governació tal i com ho havien demanat els responsables republicans.

Les primeres topades es produeixen a les cruïlles del carrer Muntaner i Comte Borrell, mentre els revoltats instal·len metralladores a les torres i campanar de la Universitat. Aquests, detenen els paisans que es troben als encontorns i se’ls emporten en camions a les casernes. Una de les accions més roïns és l’assalt de la Telefònica a traïció, quan un tinent revoltat accedeix a l’edifici amb el puny aixecat i cridant «Viva la República». El tinent Perales de les forces d’assalt, que defensa la Telefònica amb el seu destacament, cau en el parany, resulta ferit i es generalitza el combat. Mentre tant, un dels enfrontaments inicials es decanta a favor de les tropes lleials al carrer Còrsega amb l’avinguda del 14 d’Abril, tot restant aturats els rebels.

Amb tot, les primeres baixes no es fan esperar, quan un obús esclata a Hostafrancs i causa vuit morts i onze ferits. Les unitats del regiment de Cavalleria de Montesa de la caserna del carrer de Tarragona encapçalats pel militar facciós de màxima graduació, el general Álvaro Fernández Burriel, s’havien dividit en tres columnes les quals, a les 5 de la matinada sortiren de l’aquarterament. La primera ocupava la Plaça d’Espanya i prenia posicions després de dispersar els guàrdies d’assalt. Però els obrers van aixecar una barricada a la Creu Coberta i dispararen contra la tropa. Les peces d’artilleria respongueren als trets amb canonades, causant importants baixes entre els improvisats combatents obrers. Però la Plaça d’Espanya va esdevenir una trampa mortal per als soldats i ben aviat van començar a ser disparats per tot arreu. En d’altres indrets l’artilleria dels facciosos també obre foc, al Portal de la Pau en direcció a la Rambla, mentre les metralladores instal·lades a la cúpula de l’estàtua de Colom disparen contra el CADCI i el Sindicat de Transports i Metal·lúrgic de la CNT.

Però l’artilleria dels revoltats sovint ensopega amb l’heroisme d’alguns homes, com en el cas d’un tinent de les forces d’assalt, qui s’emplaça amb una metralladora a la cúpula de l’estació de MSA. A quarts de nou del matí i tot dominant el camp de tir, els seus trets obren pas a les forces que defensen Governació i aturen els soldats, aconseguint capturar quatre canons.

Mentrestant, la segona columna de Burriel s’adreçà cap a Drassanes amb uns 200 integrants comandats pel capità Santos Villalón juntament amb el capità García Valenzuela, però restà aturada degut a una forta resistència als voltants de la Bretxa de Sant Pau i Nou de la Rambla, prop del Paral·lel amb la Ronda de Sant Pau. Guàrdies d’assalt i novament combatents improvisats van frenar els soldats. Dissortadament, aquests aconseguirien dispersar les forces lleials al govern. Amb tot la lluita es produïa carrer per carrer, arribant fins i tot a alguns edificis, com el del Sindicat de la Fusta al carrer Rosal. En aquells moments, avançar pel Paral·lel esdevingué una quimera per als militars revoltats. L’oposició als soldats i els seus quarters es va estendre arreu. A la mateixa Rambla, a primera hora del matí del dia 19, prop de la seu del CADCI s’havia aixecat una barricada per controlar les tropes instal·lades al quarter de Drassanes. Per la seva banda, la tercera de les columnes del regiment de Montesa encapçalada pel comandant Gibert i uns 250 homes avançava pel carrer de València i Gran Via cap a la Universitat on restà aturada pels elements populars sense poder progressar cap a la Plaça de Catalunya. Altres unitats també sortiren dels seus respectius quarters, com el Regiment de Cavalleria de Santiago de la caserna de Girona, al carrer de Lepant. No superaven els 160 efectius que s’encaminaren per la Travessera de Gràcia i enfilaren el Passeig de Sant Joan fins arribar a la cruïlla amb la Diagonal per atansar-se al Cinc d’Oros. Un grup de guàrdies d’assalt els prengué per sorpresa i foren batuts, fet que provocà la seva retirada cap al convent dels carmelites. Des de Sant Andreu el Regiment d’Artilleria 7 va sortir de les seves casernes cap a la Plaça Catalunya per reunir-se amb les forces del Regiment d’Infanteria de Badajoz. Un petit contingent en camions va ser interceptat i tirotejat a la Diagonal desfent tota possibilitat d’enllaçar amb la resta de soldats.

Les probabilitats doncs d’un triomf per part de les tropes encapçalades pels revoltats anaven reduint-se de manera gradual amb cada petit enfrontament que impedia l’arribada de reforços i la unió de tots els efectius. En aquest sentit, el mateix succeí a una altra de les columnes sortides de Sant Andreu i interceptada a la cruïlla de Diputació amb Pau Claris. Poc a poc i tot i resistir els embats, finalment anà quedant reduït el seu perímetre des de les 6 fins gairebé el migdia. Cada captura de soldats i posterior rendició, suposava a més el reforç amb més armes per part dels combatents que lluitaven contra els insurgents. La ciutat doncs era un veritable camp de batalla. Res no aturava a les forces que s’enfrontaven i res encara no estava decidit. Una de les unitats més potents, el Regiment d’Artilleria de muntanya 1 pertanyent a la caserna dels Docks de l’avinguda Icària, dirigida per López Varela, visqué també forts combats en el moment en el qual es dirigien amb unes quatre bateries arrossegades per muls amb uns efectius d’uns 400 combatents cap a la plaça d’Espanya per recolzar el Regiment de Montesa. Però tot just quan sortia dels quarters ja va ser bombardejada per un dels avions militars del Prat. A més els grups de guàrdies d’assalt i els obrers els esperaven i foren atacats amb trets des de les primeres cases de la Barceloneta. Els obrers mobilitzats del barri marítim, treballadors de La Maquinista, del Port, del Gas i la Nueva Vulcano es feren forts al Torí, la plaça de braus. A més, davant dels Dipòsits Comercials hi emplaçaren una barricada amb grans bales de cotó. Els militars obriren foc amb els seus canons contra la posició improvisada però la resposta no es feu esperar i reberen foc de fusell de diversos edificis. Després d’hores de lluita i tiroteigs, finalment les tropes revoltades amb el seu màxim comandament, van ser fetes presoneres i portades a Governació.

Eren prop de les 10 quan la situació encara no estava resolta atès que encara es mantenien vius diversos focus rebels: la plaça de Catalunya, Universitat, Paral·lel i Pau Claris amb Diputació. A tot això, nous protagonistes entraren en escena del bàndol sediciós. Es tractava del general Manuel Goded vingut amb una esquadrilla d’hidroavions de l’Aeronàutica de Mallorca que arribava a Barcelona per poc temps després quedar atrapat a Capitania. No podem oblidar les accions importants de l’aviació, sens dubte els primers bombardeigs que patí Barcelona des de l’aire, centrats en atacar els quarters de la perifèria. Per això el general Goded intentà de manera infructuosa bombardejar el Prat i fer que el general de la Guàrdia Civil Aranguren es decantés a favor de la revolta. Però fou del tot inútil. Amb tot, i com a bon colpista, maldarà per una darrera estratègia: mobilitzar a les forces del Regiment d’Alcántara de la caserna del carrer Wellington per apoderar-se de l’edifici de Governació. El desenllaç tingué com a protagonista el general Aranguren que cap a les 11.45 hores es decidia per la legalitat republicana. Tot formant en columnes, aquestes desfilaren pels carrers de la ciutat i enfilaren Via Laietana amunt i desarmaren els darrers focus rebels. Amb tot, restaven d’altres indrets com Capitania encara en mans dels revoltats, que resistí de manera ferotge els embats dels guàrdies d’assalt, els guàrdies civils i la massa proletària, amb intercanvis de bombes de mà i metralladores. Finalment, els assaltants van poder accedir a les portes de l’edifici i a més capturar viu el general Goded, després d’haver frustrat el seu suïcidi.

El paisatge poc després de la batalla era esfereïdor. El preu pagat per les forces de seguretat lleials i els improvisats combatents proletaris va ser enorme. Les casernes restaren abandonades, els soldats fugien en uns casos i en d’altres s’afegien a la celebració de la victòria. Amb tot, un decret del govern de la República provocà efectes desastrosos. El llicenciament dels soldats promulgat el dia 18 i que pretenia sabotejar a les unitats revoltades que havien triomfat en d’altres indrets no seria útil per dissoldre els sediciosos. L’efecte fou contrari i així, les tropes a Catalunya —que haguessin estat una eina eficaç per mantenir l’ordre i plantar cara en aquells indrets on la revolta havia tingut èxit—, quedaren desfetes. Per altra banda, calia controlar tot l’armament deposat en la lluita i els prop de 30.000 fusells del quarter de Sant Andreu i per aquest motiu Escofet envià un destacament de la Guàrdia Civil per vetllar per les armes. Malauradament, van arribar tard. Al quarter, centenars de paisans es repartiren els fusells a tort i a dret. A les acaballes d’aquell dia, don Bullanga començava a revifar.

El dia 20, dilluns, els combats no havien finalitzat. Hi quedaven encara tropes a Drassanes amb una trentena d’homes, les dependències de Colón amb mig centenar més i uns cinquanta més al convent dels carmelites. A aquests últims, els esperava un terrible destí atès que molts d’ells van ser linxats i executats pels atacants un cop finalitzà la resistència. A Drassanes, els bassals de sang no s’aturaren i una de les figures més destacades de l’anarcosindicalisme, Francisco Ascaso, queia abatut d’un tret al cap. Però l’artilleria va fer la seva feina contra els defensors i poc després es veien obligats a deposar les armes. La batalla per Barcelona havia finalitzat. Més de trenta guàrdies d’assalt van morir en aquells combats i poc més de dos-cents resultaren ferits en els combats; un nombre menor de guàrdies civils i de soldats; però la pitjor part va correspondre als civils, molt difícil de quantificar; tot plegat prop de tres-centes víctimes, xifres realment baixes si tenim en compte les llargues hores de combats. El fracàs de la revolta obria les portes al fracàs a la resta del territori català i espanyol. Els militars a Mataró, Girona, Figueres i Lleida van desistir en un intent per revoltar-se tot i proclamar l’estat de guerra. Tarragona, la Seu d’Urgell i Manresa es mantingueren fidels a la legalitat republicana.

Amb un exèrcit que havia deixat d’existir, error incomprensible per part de les autoritats de la República, la batalla generà una situació insòlita. L’element repressor tantes vegades de les forces proletàries s’havia evaporat, fet que provocà una ensulsiada del sistema amb conseqüències inesperades. La CNT havia guanyat la batalla o almenys això sembla, tot i que ja hem vist com el pes de la lluita el portaren els guàrdies d’assalt. Amb tot, qui es va fer amb el poder en els dies següents no van ser els victoriosos guàrdies ni els valents milicians, sinó uns altres, que a partir d’aquells dies immediats van concitar el terror a moltes ciutats i viles catalanes. Poques paraules han estat tant indicatives del pensament de molts revolucionaris anarquistes com les del mateix líder sindical García Oliver: «Lo recordaria siempre. Eran dos jóvenes obreros de Reus, acorralados por un pelotón de soldados a caballo. Hicieron fuego repetidas veces. Despues se deshicieron de sus armas y uno le dijo al otro: No se puede con el ejército! Fue en 1909, una revolución perdida (…) En el cruce de las calles de la Cadena i San Rafael se levantaba una endeble barricada. Nadie la defendía, porque era batida por un cañón de tiro rápido. Inopinadamente, un obrero disparó su revólver en dirección de los artilleros y salió corriendo, se deshizo del arma y desapareció. ¡No se puede con el ejército!. Fue en 1917, otra revolución perdida. El ejército, ése era el problema (…) Era necesario preparar a los trabajadores por y para la revolución. Algún día podrían enfrentar tácticas superiores a las tàcticas de los militares en aquellas mismas calles barcelonesas (…) ¡No se puede con el ejército! Dos veces fui testigo de este grito (…) Levanté en alto mi fusil ametrallador, blandiéndolo, y grité estentóreamente, causando la admiración de Jover i Ascaso: ‘¡Sí, se puede con el ejército!’ (…) Habíamos vencido totalmente. El ejército, roto, estaba a nuestros pies (…) 1909, con sus víctimas y mártires: ¡Vengados! 1917, con sus víctimas y mártires: ¡Vengados! 1934 con sus víctimas y mártires: ¡Vengados! (…) Fue un dia muy largo aquel 20 de julio. Ese día había empezado el 18. Fue el día de la gran victória. Fue el día que empezó la gran derrota».

Amb aquesta situació Companys reaccionà. Escofet era partidari de recuperar les armes i imposar l’ordre anterior al 19 de juliol, tot i que les possibilitats de provocar un enfrontament civil armat eren bastant òbvies. Calia doncs, en la mesura que fos possible discutir amb els líders anarcosindicalistes aquella estranya i per primer cop inaudita situació. Tanmateix, aquests últims tampoc no van saber què fer en aquells moments i amb aquella victòria. La revolució utòpica somiada pels anarquistes esdevingué una fantasia que s’ensorrà davant una crua realitat que evidenciava la crema de convents i la violència gratuïta. El president va proposar als anarquistes la formació d’un govern de Front Popular que va ser rebutjat per alguns d’aquests últims en una apel·lació als seus ideals puristes i optaren per acceptar només formar part d’un Comitè de Milícies Antifeixistes, tot i que més endavant i de manera contradictòria acceptarien càrrecs en el govern republicà. Per la seva banda Esquerra, que era un partit de masses, patiria un fort sotrac. La seva organització era competitiva i hegemònica dins la democràcia, però es va dislocar dins l’abisme revolucionari. La recuperació del seu poder suposava mantenir l’ordre republicà però fer-ho sense violència no era possible. Tant la CNT com Esquerra van patir una desfeta a partir del 19 de juliol que recaigué en els seus líders i també en els seus votants, afiliats i simpatitzants, una gran majoria de la ciutadania. Els anarcosindicalistes no saberen impulsar i reconduir la revolució i Esquerra no va poder encaixarla en els límits de la democràcia.

En els aspectes militars el Comitè de Milícies Antifeixistes i també el govern de la República van intentar redreçar la situació, tot i que fou endebades. La Generalitat, aclaparada, intentà formar unes milícies ciutadanes i un comissariat de defensa, iniciatives que quedaren en un no res per l’oposició del mateix Comitè que es composava de 3 militants de la CNT, 3 de la UGT, 3 d’ERC, 2 de la FAI i un per a les organitzacions menors: ACR, UR, POUM i PSUC. Una de les seves principals tasques seria organitzar aquells voluntaris que, producte de l’espontaneïtat i el voluntarisme s’aplegaven a l’entorn de partits i sindicats. La disparitat pel que fa a efectius i equipaments d’aquestes primeres unitats serà prou acusada. Finalment, i com a senyal de certa normalitat, però no sense superar molts obstacles, una iniciativa en el camp polític i militar es va poder portar a terme. La creació d’unes columnes de voluntaris majoritàriament afiliats o simpatitzants amb el partit majoritari a Catalunya: Esquerra.

Barcelona, 13 agost 1936 Milícies del Foment Republicà de Sants, entitat adherida a Esquerra des de la seva fundació.