43. La Universitat Via Domicià

El trajecte de Cotlliure fins a Perpinyà el van fer en carro, com a integrants d’una caravana de mercaders que transportaven un carregament d’espècies que impregnaven l’aire dels llocs per on passaven d’una olor que embriagava els sentits.

La filera d’animals competia amb l’esplendor dels temps passats, quan uns visionaris s’havien atrevit a obrir les grans rutes de comerç a l’Orient. Al vell continent també hi va haver qui va dedicar-se a obrir grans vies de comunicació que unien la ciutat de Roma amb els confins més remots de l’Imperi, i precisament el lloc on es dirigien havia pres el seu nom d’una d’aquestes vies romanes.

La Universitat Via Domicià, la llar d’un exultant Lluc, havia estat fundada pel rei Pere el Cerimoniós feia poc més de dos-cents anys, i en poc temps havia aconseguit convertir-se en la segona universitat catalana i fer-se un nom destacat en el món de les lletres.

Aquell dia la ciutat de Perpinyà bullia d’excitació. Era dia de mercat i els carrers del recinte emmurallat eren plens de riuades de gent que anaven amunt i avall entre les parades i els animals.

Després d’acomiadar-se dels seus companys de viatge, en Lluc va guiar la Lluna, l’Eulàlia i en Salvador a través de carrerons i dreceres fins que van plantar-se davant mateix de la universitat, un edifici com qualsevol altre. Era evident que el seu veritable valor era a dins, perfectament custodiat entre quatre parets de pedra i argamassa.

—Lluc, no t’ho he preguntat mai, però com és que vius en un lloc com aquest? —va voler saber l’Eulàlia.

—És casa meva…

—Sí, home, ja ho sé que és casa teva. Però és que no conec ningú que hagi tingut com a pati d’escola una biblioteca.

—És una llarga història, Eulàlia, i abans d’explicar-te-la m’agradaria presentar-vos la meva família.

En obrir la porta principal, en Lluc va fondre’s en una tendra abraçada amb un home gros, de cara rosada, que va emocionar-se visiblement en veure el noi. En Lluc va presentar-lo com el seu pare, però només uns metres més enllà, davant la porta dels estudis d’Humanitats, el jove va tornar a fondre’s en una gran abraçada amb el responsable d’aquells estudis, el qual també va presentar com el seu progenitor.

Amb la mosca darrere l’orella, la Lluna, l’Eulàlia i en Salvador van presenciar, ara ja amb incredulitat, com en Lluc els presentava el rector de la universitat com el seu pare.

Després va tocar el torn de les dones, i tant la cuinera com les dones del bidell i del rector van ser presentades com les seves mares.

L’Eulàlia ja no va poder aguantar-se més, i mentre es dirigien cap a l’ala on hi havia el dormitori que havia d’ocupar amb la seva mare, va encarar-se amb en Lluc:

—Lluc, ja n’hi ha prou, no et sembla?

—Què passa?

—Tu creus que és normal que algú tingui la barra de fer-nos creure que té tres pares i mares?

En Lluc va mirar dolçament l’Eulàlia mentre li agafava les mans.

—Per favor, Eulàlia, no malpensis de mi. Tot el que us he dit és veritat, i totes les persones que us he presentat fins ara les considero els meus pares i les meves mares. Quan era un bebè, els meus pares vertaders van abandonar-me a les portes de la universitat. Era mitjanit, plovia i el bidell i la seva dona em van acollir a la seva cambra i em van cuidar tota la nit. Jo estava malalt i l’endemà a primera hora van anar a parlar amb el rector i amb el responsable dels estudis de Medicina. I llavors és quan va succeir el miracle…

—Un miracle, dius? —va dir l’Eulàlia totalment entregada a la història que li explicava el jove.

—Sí, Eulàlia, un veritable miracle. I saps per que ho dic? Doncs perquè entre tots van decidir que no em portarien a cap hospici i van jurar que em criarien i m’educarien com si fos fill seu. M’entens, ara? Entens per que us els he presentat a tots com si fossin els meus veritables pares?

L’Eulàlia no va poder dir res. Només va sentir que els ulls se li omplien de llàgrimes i que, al seu interior, naixia un desig irrefrenable d’acariciar i besar el rostre pigat d’aquell jove que li havia robat el cor.

Quan en Lluc va obrir les portes de la biblioteca per ensenyar-la als seus amics, va repetir el mateix ritual que feia des del primer dia que havia entrat en aquell espai. Va aturar-se sota el llindar de la porta, va tancar els ulls i va inspirar profundament mentre s’imaginava que les lletres que contenien tots aquells volums suraven per l’aire i jugaven a formar paraules.

—En aquesta biblioteca també hi ha autentiques joies que poden consultar tots els alumnes, però si us he de ser franc, el meu lloc preferit és un espai al qual només tenim accés l’actual bibliotecari i jo. És un home extraordinari…

—I, òbviament, també és el teu pare.

—Sí, Eulàlia, i de tots ells, és el que més m’estimo. Ell va inculcar-me l’amor per les lletres i sóc qui sóc per la seva generositat i paciència infinites.

La sala on hi havia l’arxiu de la biblioteca era un lloc molt especial. Durant anys, l’Herve, l’ancià bibliotecari, s’havia dedicat a posar ordre en aquell univers de coneixements i a fer còpies manuscrites de moltes obres. Amb el temps, però, a mesura que havia anat perdent la vista, el seu ritme de treball havia minvat, fins que ara, ja pràcticament cec, havia hagut de renunciar a fer el que més l’omplia de la vida.

En adonar-se que el vell bibliotecari només veia ombres i formes envoltades de boira, en Lluc havia demanat permís al rector de la universitat per anar a passar una temporada a Montserrat i aprendre-ho tot de la mà d’un important mestre impressor. La salut de l’Herve ja no li permetia continuar fent còpies a mà, autèntiques obres d’art que havien deixat embadalits tants i tants alumnes, però amb l’ajuda d’en Lluc podria fer anar una impremta que ja estava encarregada i que aviat començarien a muntar en aquella mateixa sala.

L’Herve va viure el retorn del seu fill amb una gran alegria i després d’abraçar-lo durant una bona estona, va fer-li una pregunta que va deixar a tothom glaçat:

—Fill, em deixes olorar les fulles del llibre que duus dins d’una bossa de cuir? Me’l deixes tenir entre les mans?

L’ancià va passar els seus dits experts per damunt de les tapes del Llibre de les Essències i en reconèixer el gravat de la mitja lluna creixent envoltada d’estels va trencar en un plor d’alegria.

—Ja saps que és aquest llibre, Lluc? Puc preguntar d’on ha sortit?

—El vostre fill n’és el nou custodi. Jo l’hi he donat —va dir la Lluna, emocionada, cada vegada més contenta de saber que no havia errat en la seva decisió de nomenar en Lluc nou guàrdia del Llibre.

—M’he passat la vida envoltat de llibres, i us ben juro que aquest és un dels moment més feliços. És tot un orgull ser el teu pare, Lluc, i també ho és poder sostenir entre les meves mans un llibre com aquest. No n’hi ha cap altre d’igual a tot el món.