17. El llibre perdut

L’epidèmia havia rebrotat amb força durant els primers dies de juny, i el tràfec que es vivia a l’Hospital de la Santa Creu feia que ningú no hagués tingut temps de trobar a faltar la Lluna.

La metgessa va dirigir-se de seguida cap a l’ala de les dones, on estaven aïllats els casos més greus, i va començar a treballar. La pesta havia acabat afectant molts metges i el fet de poder disposar de dues mans més per lluitar contra la malaltia es va rebre com una autèntica benedicció del cel.

La Lluna havia pres bona nota del tractament que havia seguit el rabí Josep amb ella, i de seguida es va rentar les mans, es va tapar la boca amb un mocador i va organitzar grups de voluntaris que bullien la roba dels malats i netejaven tots els racons de l’hospital.

Les mesures d’aïllament i d’higiene van començar a donar fruits en molt poc temps, i això, sumat a la millora de l’alimentació dels malalts i l’administració continua de tisanes i ungüents als bubons, va permetre estabilitzar la situació.

Per la seva banda, en Jofre s’havia limitat a respectar el silenci de la Lluna, i en cap moment no li havia demanat cap explicació sobre la seva misteriosa desaparició. L’amistat que els unia i la confiança els feia preocupar-se l’un per l’altre. El jove soldat va irrompre de sobte a la sala de les dones i, alarmat, va buscar la metgessa, que en aquells moments es rentava les mans després d’haver cosit la ferida que s’havia fet una nena en caure al claustre de l’hospital.

—Tota la ciutat és un caos, Lluna. No sents l’olor de cremat?

—No, què passa?

—Fa hores que cremen unes cases de l’antic barri jueu, a la vora del carrer de l’Arc de Sant Ramon del Call. Diuen que tot ha començat en una casa que té fama d’estar encantada. L’incendi ha estat tan virulent que no n’han quedat dempeus ni els fonaments.

—Estàs segur del que dius?

—I tant! M’ho ha dit el meu cosí, que ha estat un dels primers a arribar-hi.

—Hi ha ferits? Morts, potser?

—Això és el pitjor, Lluna. Entre les bigues cremades han trobat els cossos calcinats de diverses persones.

La Lluna es va quedar sense paraules, i després de deixar a un costat la roba amb la qual s’estava eixugant les mans, va sortir corrents de l’hospital, acompanyada d’en Jofre, en direcció cap al Call.

A mesura que s’endinsaven per aquells carrerons, es creuaven amb veïns espaordits que, fent-se el senyal de la creu, comentaven que el que havia succeït era un merescut càstig de Déu pels pecats dels homes. La metgessa, visiblement afectada, negava amb el cap, com si d’aquesta manera pogués fer retrocedir el temps i salvar d’aquella mort terrible els seus amics.

En qüestió d’hores, el casalot encantat s’havia convertit en un munt de runa fumejant que encara feia olor de mort. Desobeint les ordres d’en Jofre, la Lluna va travessar la porta de fusta que encara es mantenia dreta i, embogida, va començar a remoure les restes ennegrides de la casa a la recerca del Llibre que havia deixat en mans del rabí Josep.

«Tot s’ha acabat. És la fi», va dir-se la metgessa mentre, desesperada, queia de genolls enmig de les runes i esclatava a plorar per la pèrdua d’unes velles pàgines que tanta tristesa havien portat darrerament a la seva vida. I segons després, davant la sorpresa d’en Jofre, va reptar els seus enemics i va començar a cridar amb totes les seves forces: «Veniu a buscar-me, covards, ja teniu el Llibre i ara només us falta la meva ànima».