39. El senyor del desert

Amb el temps, el senyor del desert havia arribat a oblidar el seu nom vertader. S’havia passat la vida intrigant i fent encàrrecs d’aquells que s’emparaulen entre les ombres dels carrerons més foscos i ningú no vol acceptar. I en cada missió s’havia convertit en una persona diferent. I en cada transformació, havia anat perdent l’essència d’ell mateix.

El seu nas sempre l’havia advertit. Però només quan havia hagut de decapitar el seu fill com a càstig per haver deixat escapar el Llibre de les Essències, va penedir-se de no haver seguit el seu instint. Ell mateix havia hagut de superar una prova semblant feia ja molts anys, i només la sort li havia permès sortir-ne victoriós.

Ara, però, el movia una altra cosa. La seva trajectòria havia estat sempre impecable, i sabia que si fracassava es veuria obligat a defensar aferrissadament la seva posició com a cap de la Secta dels Assassins. I, en aquest cas, sabia que es vessaria la sang de molta gent, incloent-hi, segurament, la seva.

El monjo vestit de negre no va obrir la boca quan el senyor del desert li va explicar que necessitava tot el seu repertori d’encanteris per aturar la Lluna i els seus amics, obligar-los a canviar de rumb i dur-los fins a la costa.

—Necessito que convoquis els núvols, el fred, el vent i el gel per mi…

—La Natura sempre acaba cobrant aquests favors. No li agrada que hi anem en contra…

—Estic disposat a pagar el preu que calgui. Tu invoca els seus esperits i aconsegueix que aturin els portadors del Llibre i que els facin recular abans que travessin les muntanyes. Ja m’encarregaré jo de negociar-ne el preu. La meva ànima ja la vaig vendre fa molt de temps…

Al Port de la Selva les persones havien après a conviure amb una natura que, en aquell lloc, li agradava expressar-se sense complexos. La terra es fonia amb el Mediterrani en uns penya-segats abruptes i escarpats on el vent del nord feia tremolar els fonaments de les cases, i el mar s’enfilava cap al cel formant castells coronats d’escuma blanca.

Els carrers del poble, que tenia les cases pintades d’un blanc pur com la neu, serpentejaven amunt i avall fins a arribar a la vora mateix del mar, en una platja que convidava a no fer res més que veure passar la vida.

La Lluna i la resta del grup van entrar a la vila marinera al migdia per mirar de trobar un transport que els dugués, per mar, més enllà del contrafort dels Pirineus i els apropés tant com poguessin fins a la seva destinació a Perpinyà. Qui més semblava gaudir d’aquell espectacle era el gat blanc del mestre Baptista, que corria amunt i avall mentre jugava a caçar les onades.

L’Eulàlia, quan va arribar a l’habitació que havia llogat la seva mare, va caure com un sac damunt del matalàs de palla. Havia perdut les forces i les cames no l’aguantaven. La Lluna de seguida va demanar un plat de sopa de pescadors i pa, que la noia es va menjar en un sospir.

—Oi que era la primera vegada que tenies aquest xiulet en respirar?

—Sí, mare. Mai m’havia passat res igual. Va ser molt estrany. A les muntanyes vaig sentir que alguna cosa m’entrava per la boca i em baixava per la gola fins a arribar a l’alçada del pit. Va ser en aquell moment quan vaig començar a tenir dificultats per respirar i després, de cop, va començar el xiulet i el cansament.

—Dius que vas sentir com t’empassaves alguna cosa?

—Sí, mare, i tenia un gust molt estrany. Primer vaig pensar que m’havia empassat un insecte. Ara que m’hi fas pensar, crec que devia ser una mosca o alguna cosa semblant. Vaig mirar de treure-me-la de la boca, però no vaig tenir temps…

—Espera, Eulàlia, dius que era una mosca?

—Potser si, mare…

La Lluna de seguida va recordar la conversa que havia tingut amb la Sabine.

—Filla, ho has de treure, has de vomitar…

—La panxa no em fa mal, mare.

—Ja ho sé, però si no vaig errada, crec que encara tens dins del cos el mal que et provoca tant de malestar.

La Lluna va acostar un gibrell a la vora del llit i va ajudar la seva filla a treure tot el que tenia dins de l’estomac. Primer van ser només arcades, però de seguida va començar a treure les restes del brou que s’acabava de menjar barrejat amb una mena de bola negra que es movia com si tingués vida pròpia. La Lluna va ocultar a la seva filla el que estava expulsant, però quan va acabar de treure-ho tot, la metgessa va enlairar els ulls cap al cel en acció de gràcies. Ara entenia el malestar de la seva filla, que a la panxa tenia desenes de petits insectes vius que, sense cap mena de dubte, haurien acabat per matar-la.

La Lluna va demanar al frare Salvador que enterres sota la sorra de la platja el contingut de la gibrella, i quan l’home va tornar a l’habitació, l’Eulàlia havia recuperat el color de la cara i dormia plàcidament.

Hores més tard, el monjo vestit de negre va aprofitar que no hi havia ningú per deixar damunt de la taula un bol de llet en el qual va dissoldre una pasta negra que duia amagada en un recipient.

Quan van tornar a la cambra, l’Eulàlia i la Lluna van encendre les espelmes i van començar a preparar les bosses. L’endemà a primera hora havien quedat amb un pescador.

Cap de les dues no va veure el bol de llet, però si el gat blanc del mestre Baptista, que, en tornar del seu passeig pels terrats de les cases, es va dirigir de pressa cap al recipient i va beure’s fins a l’última gota de llet.

L’Eulàlia va somriure en veure el gat amb la panxa ben plena, però quan l’anava a acariciar l’animal va començar a miolar i a cargolar-se com si l’hagués posseït un esperit maligne, i enmig d’un gran bassal de sang, va morir entre uns terribles espasmes sense que ni la Lluna ni l’Eulàlia poguessin fer res per alleujar el seu patiment.