6. El frare Salvador

La nota havia arribat al convent de Caller gràcies a un colom missatger tot just quan el dia es despertava i uns tímids rajos de sol treien el nas per sota d’uns núvols de tempesta que havien descarregat amb intensitat neu, vent i fred durant tota la nit.

«És un miracle que aquest fill de Déu hagi sobreviscut al mal temps. Deu haver passat alguna cosa realment greu», va dir-se el prior del convent de Santa Maria de Jesús després que un jove novici li comuniqués la inesperada troballa.

Després de llegir el contingut del paper, el vell franciscà va fer cridar el frare Salvador.

—Germà Salvador, tot just a trenc d’alba ens han arribat unes notícies esgarrifoses de Barcelona. I temo que us afecten molt directament.

—Podeu parlar sense embuts, pare prior. De què es tracta? —va voler saber en Salvador mentre s’agitava inquiet a la cadira i un regust amarg li inundava la boca.

El prior li va allargar la nota:

La notícia de la mort de l’Hug de Montcada i d’en Raimon va ser un fort cop en l’ànim del frare Salvador, que de seguida va pensar en tot el que devia haver patit la seva vella amiga Lluna. I de sobte, encara embriagat per les emocions, mentre el prior i el seu secretari provaven de consolar-lo recitant de memòria alguns fragments de la vida de sant Francesc, el frare va recordar una cosa que li va glaçar la sang.

Excusant-se, va córrer a la cel·la i, ajudat per la tènue llum d’una fina candela, va buscar entre les piles de llibres i papers polsosos que entapissaven el terra de la cambra fins que va trobar un petit farcell on guardava la seva correspondència més intima. El va obrir i va treure una carta que l’Hug de Montcada li havia escrit feia només unes setmanes.

I després de llegir un cop i un altre la carta que havia estat buscant amb tant d’afany, va haver de tancar els ulls per concentrar-se a recuperar el ritme natural de la seva respiració, que en aquells moments s’havia desbordat com un poltre salvatge en comprovar que els temors pitjors del seu amic s’havien fet realitat. «El mal ha posseït el cor i les ànimes dels seus assassins. Déu els perdoni i els tingui a la seva gloria», va pensar el frare tot just uns instants abans que el pare prior l’interrompés.

—Frare Salvador, disculpeu-me, no voldria pertorbar-vos en aquests moments de recolliment.

—Pare prior, no cal que us disculpeu. Només rellegia la carta d’un vell amic molt estimat. Agraeixo la vostra visita.

—No pretenc ser inoportú, Salvador, però he estat pensant en la mort del vostre amic, i ara que accidentalment he sentit el contingut de la carta que estàveu llegint, totes les peces m’han encaixat a la perfecció. És important que m’escolteu amb atenció.

—M’intrigueu…

—Salvador, no és cap casualitat que els vostres superiors us enviessin fa uns quants anys aquí a Sardenya, tan lluny de casa i dels vostres amics.

—I doncs? M’ho podeu explicar millor?

—L’única raó per la qual vau ser enviat a Caller va ser per protegir-vos a vós i allunyar de mirades indesitjables el Llibre de les Essències.

—Què en sabeu, vós, d’aquest llibre? En coneixeu l’existència?

—Sí, la conec, i heu de saber que no esteu sol en la tasca de protegir-lo. De fet, no ho heu estat mai —va confessar el prior mentre s’aixecava la màniga de l’hàbit per mostrar-li el tatuatge que duia al braç.

En Salvador de seguida va agafar l’espelma que hi havia al damunt de la taula i, molt lentament, va apropar la llum al braç del vell religiós, fins que va poder veure clarament el traç de tinta negra que dibuixava una mitja lluna creixent envoltada d’estels, un símbol que va reconèixer immediatament.

—Conec aquest dibuix… —va dir el frare mentre corria fins a un racó de la cel·la per buscar la bossa de cuir que hi tenia amagada.

—Sí, Salvador, com l’Hug de Montcada, jo també pertanyo a una antiga aliança que es va crear fa molts anys amb l’únic objectiu de protegir el Llibre. L’assassinat del noble barceloní és un senyal molt clar que ens adverteix que hem d’estar més alerta que mai. Després d’anys de pau, els nostres enemics s’han despertat d’un son que ha estat més lleuger del que ens hauria agradat a tots. Hem d’estar preparats, amb els sentits a punt i les espases esmolades. I precisament ara, en aquests moments de confusió, és important que viatgeu a Barcelona per estar a prop de la Lluna i l’Eulàlia. L’Hug de Montcada us ho va demanar a la seva carta, així que demà mateix, abans que surti el sol, embarcareu en un vaixell. Reuniu-vos amb la vídua i la filla del noble i, per descomptat, emporteu-vos el Llibre de les Essències. Amb vós estarà segur.

—Sabeu qui és el responsable de la mort de l’Hug?

—Tinc força sospites. Però no vull acusar ningú fins que no n’estigui totalment segur.

El frare Salvador no va poder descansar. Després de recollir les quatre coses que havia de dur en aquell viatge inesperat, una aventura inimaginable només unes quantes hores abans, va passar tota la nit donant voltes entre la roba suada i rebregada del llit, incapaç de conciliar el son.

El frare va embarcar al vaixell enmig d’un onatge tan violent que en el moment de creuar la passarel·la de fusta es va veure obligat a extremar les precaucions per no caure a l’aigua. I tot i la prudència, només la mà d’un vell mariner de mirada blava com el mar va estalviar-li una bona remullada.

Amb l’ànim encongit pels darrers esdeveniments, mentre baixava a la bodega i buscava alguna cosa amb la qual protegir-se de la humitat que estava començant a calar-li els ossos, va dedicar uns moments a recordar la conversa que havia tingut la nit abans amb el que havia estat el seu prior i aliat invisible durant tots aquells anys d’aïllament al convent. El cap li bullia amb les mil i una preguntes que li havien quedat retingudes al pap.

La crua realitat era, però, que ja mai no les hi podria fer per la senzilla raó que el superior del convent de Caller, en aquell precís instant, ja era mort. De matinada, al frare Salvador li havia semblat sentir passes amortides pel passadís. «Algun germà desvetllat», s’havia dit, sense parar gaire atenció. Però el destí s’entossudia, una vegada més, a ensenyar la seva cara més cruel.

Tot i que el frare Salvador encara no ho sabia, durant la nit passada, una figura menuda i àgil com un gat s’havia introduït a la cel·la del religiós, i després d’intercanviar un parell de paraules amb el prior, una frase com a màxim, l’experimentat assassí li havia tapat la boca, l’havia lligat de peus i mans i li havia clavat un punyal a la gola que l’havia dessagnat fins a la mort.

I tot just quan el capità del vaixell mercant que duia com a passatger en Salvador donava l’ordre de llevar àncores, el jove secretari personal del prior del convent de Caller trobava el cos, sense cap, de l’home.