35. La retrobada

Quan la Lluna va tornar a trepitjar els carrers de la seva ciutat va tenir la sensació que tot just s’acabava de despertar d’un malson que havia estat a punt d’empassar-se-la per sempre més.

En sortir del món subterrani amb el gat blanc, va necessitar gaudir d’un passeig a la vora del mar. I tal com acostumava a fer amb el seu difunt espòs, va acostar-se fins a la platja per sentir la carícia de la brisa marina i el contacte de l’escuma del mar al seu cos.

Després va voler confirmar els rumors que deien que l’epidèmia de pesta havia començat a remetre i, efectivament, l’Hospital de la Santa Creu ja s’havia mig buidat. Amb la consciència tranquil·la, es va decidir a fer una cosa que feia temps que ajornava.

Tot passejant es va apropar fins al carrer de Montcada i, quan va arribar davant la porta del seu palau, no va poder evitar emocionar-se. Amb els ulls plens de llàgrimes, va prometre’s que, abans de marxar cap a Montserrat per reunir-se amb la seva filla i en Salvador, tornaria a omplir de vida aquella casa perquè, quan tornessin, no hi hagués absolutament res que els fes recordar tot el patiment que s’hi havia viscut durant tant de temps.

L’endemà el va dedicar als preparatius per viatjar fins a Montserrat i no li va costar gens tornar a llogar els serveis de bona part dels que, abans de l’epidèmia, havien treballat per ella. I així, en un tres i no res, la casa va tornar a fer olor de menjar i de roba neta estesa al sol.

El dia assenyalat, un dels mossos va ajudar la Lluna a carregar les alforges al cavall. La metgessa havia insistit a anar-hi tota sola amb el gat, i mentre sortia de la ciutat, no podia deixar d’imaginar el moment en què podria tornar a abraçar la seva filla.

Passat el pont del Diable, a la vila de Martorell, la Lluna va fer via cap a Collbató, i tal com havien vist l’Eulàlia i el frare Salvador, també va distingir les formes d’un drac adormit quan va mirar cap als cims de la muntanya.

A les portes del monestir, els assassins del desert havien deixat un rastre de desolació i de sang, i van caldre moltes hores per fer desaparèixer la sensació de fragilitat que havia quedat als cors dels supervivents.

El pare abat s’havia convertit, un cop més, no només en el lider espiritual d’aquella comunitat, sinó també en un exemple a l’hora de treballar, passar l’escombra i cavar les fosses dels morts.

Van incinerar els ocells en una gran foguera que va cremar durant dos dies i dues nits, i quan el darrer animal va convertir-se en cendra, va començar a bufar un vent gelat que, en un tres i no res, es va endur tot aquell patiment més enllà de les planes, fins al mar.

El frare Salvador i en Lluc no van trigar gens a recuperar-se de les ferides i les cremades que els havien fet els homes de l’Assuf i, juntament amb l’Eulàlia, van dedicar-se a passejar i a gaudir dels primers dies de l’estiu mentre esperaven la Lluna.

Quan el bibliotecari va recuperar la sensibilitat als braços i a les mans, va tornar a treballar en la impremta de l’abadia. El seu amor per la cultura i els llibres cridava l’atenció de tothom. Tot i ser tan jove, havia llegit des que era ben menut, i amb el temps s’havia convertit en la seva veritable passió.

Quan la Lluna va arribar al monestir, ho va fer esbufegant, i després de presentar els seus respectes al pare abat, va córrer cap a la biblioteca per reunir-se amb la seva filla.

Va entrar sense avisar, i en un dels passadissos va trobar l’Eulàlia i en Salvador asseguts a terra mentre escoltaven, embadalits, les explicacions que els donava un jove de rostre agradable sobre tot el que es podia arribar a fer amb una impremta.

En sentir aquelles passes tan familiars, l’Eulàlia va tancar els ulls mentre una immensa alegria li esclatava a dins.

La Lluna no va dir res. Va seure a terra, darrere de la seva filla, i sense obrir la boca, la va abraçar i li va acaronar els cabells. El frare Salvador va apropar-se a les seves amigues i, amb un respecte absolut, va sumar-se a aquella abraçada silenciosa en la qual tenien molt més valor les mirades que no pas les paraules.

Després de compartir aquells instants, en Salvador va optar per deixar soles mare i filla. Tenien moltes coses per dir-se, després de tot aquell temps que havien hagut de passar separades.

El frare Salvador es va endur el jove bibliotecari. Quan el va veure passejar nerviós pel claustre de l’abadia de seguida va saber que li passava alguna cosa.

—Estàs bé, Lluc? Sembles una ànima en pena…

—Sí, Salvador. Només que he tingut la sensació que tota aquesta aventura que hem viscut plegats està arribant al final…

—Sí, realment hem viscut moltes coses, però això no vol dir que hàgim de perdre el contacte.

—Ja ho sé, però he de tornar molt aviat a Perpinyà… I l’Eulàlia…

—Què vols dir?

—Res, coses meves.

Quan la Lluna i l’Eulàlia van aparèixer al claustre, abraçades, rient i parlant sense parar, a en Lluc i en Salvador els va semblar que les flors els somreien.

—Parla’m d’en Lluc, Eulàlia —va demanar-li la Lluna.

—Què vols saber? Només som amics…

—Vaja, ja veig que m’has d’explicar moltes més coses de les que em pensava. Però no em refereixo a això. Des del mateix moment en què l’he vist m’ha semblat reconèixer-hi alguna cosa familiar. La seva mirada m’ha recordat el teu pare. És foc i aigua al mateix temps, i em sembla que és exactament la persona que estava buscant…

—I què busques, mare?

—Tenim un encàrrec molt important per fer. Hem de buscar el nou custodi del Llibre de les Essències i em sembla que el tenim davant nostre…

La conversa va quedar interrompuda quan va aparèixer un gat blanc que intentava caçar un parell de tórtores que havien tingut la gosadia d’aturar-se a beure aigua a la bassa del jardí. L’animal, però, en veure la Lluna i la seva filla, va deixar estar les seves preses i va córrer cap a elles.

«Els gats són animals màgics perquè estan en aquest món i a l’altre al mateix temps», va dir la Lluna a l’Eulàlia. I mentre la noia l’agafava entre els seus braços i li gratava la barbeta, el gat va aixecar el cap i va dedicar una mirada malfiada cap al cim de la muntanya.