14. L’arbre de la vida

La Lluna i el vell jueu van descendir unes escales de pedra per l’intricat laberint de sota terra. El vell es movia amb tanta agilitat que la Lluna va estar a punt de perdre’l un parell d’ocasions, i només va aconseguir atrapar-lo quan, després de recórrer centenars de metres per les antigues clavegueres que havien construït els romans, l’home es va aturar i va començar a pujar per unes escales de corda que portaven al lloc més sagrat del barri: les restes de l’antiga sinagoga major de Barcelona, que s’havien conservat entre les quatre parets d’un edifici que aparentment estava abandonat.

—Josep, vós sou rabí, oi?

—Sí, Lluna, sóc rabí, i aquí és on celebrem els ritus sagrats que mana la nostra religió. Us he volgut portar fins aquí perquè us vull protegir i aquest és un lloc ocult i desconegut per a la majoria. Tot i això, vull advertir-vos que en els darrers dies s’han vist per aquests carrers estrangers fent preguntes incòmodes i em temo que ni vós ni el Llibre de les Essències esteu segurs.

—Com és que sabeu tantes coses del Llibre, rabí Josep?

—El conec perquè és l’únic llibre on s’han recollit els coneixements de persones d’arreu del món sense tenir en compte ni el color de la seva pell ni les seves creences, i perquè és l’únic llibre del món que conserva les paraules d’un avantpassat meu, l’Abraham Bonastruc, un rabí, astròleg i mag que va dedicar tota la seva vida a trobar l’elixir de la vida eterna.

—Vós en coneixeu l’obra?

—Només d’orella, Lluna, rumors i poca cosa més. Per això he pensat que avui, aprofitant que sou amb el Llibre, tenim una oportunitat única per conèixer el seu saber i guardar el seu testimoni en la nostra memòria. Per aquest motiu he convidat unes quantes persones a la sinagoga i els he fet l’encàrrec d’escoltar i recordar.

En acabar de parlar, mentre l’home es preparava per a una cerimònia, la sala va començar a omplir-se de gent que, en silenci absolut, van seure davant del rabí.

Passats uns minuts, quan tothom estava assegut, el rabí Josep va treure de la bossa de cuir el Llibre de les Essències, el va obrir i amb una veu clara i melodiosa, va començar a llegir la història de l’Abraham Bonastruc:

El meu nom és Abraham Bonastruc, rabí, astròleg i bruixot nascut a Barcelona l’any 1135, i encara avui, al final dels meus dies, visc turmentat per la mort de la meva filla petita.

La bellesa de la meva filla Sara era coneguda arreu de la ciutat, i tot i ser hebrea, la festejaven homes de totes les races, totes les edats i totes les religions.

En aquesta mateixa ciutat vivia un cavaller cristià molt ric i important que se n’havia encapritxat, i tot i ser conscient que el seu amor era impossible, la festejava. La Sara, finalment, li va recomanar que el millor era que parlés amb mi per demanar-me’n la mà, però el noble cristià, sabent que no es podria casar mai amb una jueva, la va mirar de convèncer que fossin amants. Ella s’hi va negar i mai més no va voler tornar a parlar-hi.

El cristià, despitat, va convertir l’atracció que sentia per la noia en un odi rocós que va desembocar en unes ganes irrefrenables de veure-la morta abans que casada amb cap altre home. Embogit, el noble cristià va tramar un pla maquiavèl·lic. Una nit, em va venir a veure i em va encarregar un verí mortífer. Havia de ser lent i letal, i havia de mortificar la seva víctima fins al seu darrer alè. El preu que estava disposat a pagar era desorbitat: set bosses d’or.

Després de tancar-me durant dies a l’estudi, jo, Abraham Bonastruc, vaig aconseguir el que m’havia encomanat: un líquid verinós tan terrible que mai ningú no l’havia inventat. Amb aquest líquid vaig humitejar una delicada rosa vermella. Només calia olorar-la una sola vegada per patir el més terrible dels turments. Sense cap cura possible, la pobra víctima no podria fer sinó recargolar-se de dolor i esperar el fatídic final.

La meva maledicció va començar en el moment exacte en què vaig lliurar la rosa al cristià. L’endemà mateix vaig trobar la meva filla Sara agonitzant al peu de la finestra de la seva habitació amb la rosa vermella entre les mans. De seguida la vaig reconèixer i vaig sentir-me morir. Durant una setmana em vaig dedicar a eixugar la suor del front de la meva filla i a agafar-li la mà, mentre la vida se li escapava enmig de terribles patiments. Quan va deixar aquesta terra, vaig jurar que em venjaria del cristià i que no descansaria fins a trobar l’elixir de la vida eterna, l’únic elixir que hauria pogut salvar la meva filla.

Després d’allò, la mort ja no m’ha tornat a interessar mai més, i l’única cosa que em mou és l’estudi de la càbala, l’arbre de la vida i la bruixeria.

Tota una vida dedicada a l’estudi dóna per a molt i al final dels meus dies per fi puc dir que ho he aconseguit…

Quan en Josep va concloure la lectura del capítol, va dedicar una mirada complaent a tots els presents i abans de donar per acabada la reunió els va dir: «Recordeu per sempre més les paraules del mestre Abraham».

La gent van marxar de la mateixa manera que havien arribat, amb un respecte i un silenci absoluts. I quan van quedar-se sols davant del Llibre, en Josep es va adreçar a la Lluna sense embuts.

—Lluna Aymerich, mireu el meu braç. Jo també hi tinc tatuada una mitja lluna creixent envoltada d’estels. El meu fill va morir per protegir el Llibre de les Essències, i em temo que queda molt poc temps perquè els nostres enemics surtin dels seus amagatalls, ansiosos per recuperar el Llibre, i ho faran al preu que sigui. He estudiat el cel i els astres m’han revelat que molt aviat el dia es convertirà en nit, i sospito que aquest és el senyal que esperen per atacar amb totes les seves forces. Sense sol, i amb el Llibre a les seves mans, invocaran les forces de la foscor i portaran la desolació al món. No menystinguem el poder del Llibre. Hi ha molta llum en les seves pàgines, però també hi ha conjurs escrits en la llengua dels morts que, en les mans equivocades, ens poden destruir a tots.

—Però, llavors, què podem fer?

—El que us proposo, Lluna, és que mirem de distreure l’atenció dels nostres perseguidors per guanyar temps. Si els fem creure que el Llibre de les Essències ha sortit de Barcelona, els obligarem a mirar cap a una altra banda mentre nosaltres el guardem en un lloc segur.

—I com aconseguirem que s’ho empassin? Saben qui sóc, i saben on visc…

—Teniu raó, per això haurem de fer que l’esquer que els ensenyem sigui prou llaminer. Només tenim una oportunitat, i cal saber jugar bé les nostres cartes.

—En que esteu pensant exactament?

—Molt senzill, Lluna, els hem de fer creure que el Llibre de les Essències el tenen la vostra filla i el frare Salvador.

—Però això posarà en greu perill les seves vides.

—Ho sé, però és l’única manera d’enganyar els nostres enemics.

—I el Llibre es quedarà a Barcelona?

—Exactament, fins que sigui segur traslladar-lo a un altre lloc. Demà parlaré amb altres protectors de l’estel i la mitja lluna que han sobreviscut. No patiu perquè vós sereu de les primers persones a assabentar-vos de tots els detalls.

—Una altra cosa, rabí Josep. Quant de temps tenim abans de l’eclipsi?

—Molt poc, filla. Aviat serà lluna nova, i si els meus càlculs no fallen, la foscor arribarà el dia del solstici d’estiu. Pitjors indicis, impossible. Val més que ens en sortim, Lluna Aymerich, perquè si no aconseguim protegir el Llibre us asseguro que la foscor absoluta caurà a la nostra ciutat i vós i jo viurem en la nostra pròpia carn més turments dels que ens podríem imaginar.