41. El monestir de Sant Pere de Rodes

Quan el frare Salvador va proposar a la Lluna de pujar al monestir de Sant Pere de Rodes, la dona va mirar cap a la muntanya de Verdera, a la serra de Rodes, abans de contestar. La idea era força temptadora, però l’Eulàlia encara s’estava recuperant i li feia no sé que deixar-la tot el dia sola.

Quan en Lluc es va oferir per fer companyia a la noia, la metgessa va somriure i va acceptar la proposta del frare.

L’ascens el van fer seguint el camí que enfilava muntanya amunt i cada cop que s’aturaven a descansar, davant seu la natura els oferia un paisatge tan magnífic que els feia emocionar: la badia del Port de la Selva, bona part del massís del cap de Creus i la mar d’Amunt s’obrien davant seu com un autèntic regal.

—Tu creus en les sirenes, Salvador?

—Ja saps que jo crec en moltes coses, Lluna. Els designis del Senyor són inescrutables i no arribarem mai a entendre la complexitat dels seus actes.

—Ahir, l’home que ens portarà a Cotlliure va parlar-me d’aquests éssers i també va explicar-me una meravellosa història d’amor. Creus que es poden arribar a estimar un home i una sirena?

—És clar! Ja t’he dit que jo crec en moltes coses. Ara m’has fet pensar en una llegenda d’aquestes terres que parla d’una història de gelosia entre pares i fills. Oi que costa de creure?

—Sí, tens raó. Costa de creure…

—Doncs es diu que cap a l’any 500, el comte d’Empúries tenia una filla molt i molt bonica. El comte, gelós de la bellesa de la seva filla i decidit a casar-la amb un noble que fos de la seva conveniència, va ordenar aïllar-la al castell de Verdera. La noia va estar tancada en el solitari castell uns quants anys fins el dia en què el comte va voler unir-la en matrimoni, i saps que va passar, Lluna?

—Explica-m’ho, però ja t’avanço que em sembla una història molt trista.

—El comte va assabentar-se que la seva filla estava enamorada d’un senzill pastor, i que el seu amor era correspost. En descobrir que els seus plans havien fracassat, l’home es va enfurismar i la pobra noia, aterrida, va fugir del castell i es va llançar al buit. Va morir esclafada damunt les roques i la terra que tant estimava… D’aquell amor prohibit va néixer un nen, de nom Epicini, que es relaciona amb un dels tres monjos que, anys després, van venir de Roma amb les Santes Relíquies i van fundar el monestir de Sant Pere de Rodes.

—Ara ho entenc, Salvador. Si un home és capaç de causar la mort de la seva pròpia filla, tot és possible.

—Sí, estic d’acord amb tu. És el mateix que li va passar a en Cor de Pedra, un home dolent com un dimoni.

—I que li va succeir?

—En Cor de Pedra era un pirata que hi havia per aquesta zona. El nom ja ho diu, perquè com et pots imaginar, tot ho destruïa i ho arrasava, i per allà on passava tothom temia caure a les seves mans.

»Una vegada va desembarcar a Roses i va fer molts captius, entre ells un nen d’uns set anys. Tots els presoners, lligats i carregats amb cadenes pesants, ploraven i es lamentaven per la seva mala sort, tots menys el nen, que no havien lligat i que anava d’un costat a l’altre consolant la gent.

»Un dia, el pirata, sorprès per l’actitud del nen, el va cridar i li va preguntar per que no plorava i no jugava com els nens de la seva edat. Ell li va contestar que tenia una missió, encarregada pel seu Déu, que consistia a portar una mica de consol als seus companys de captiveri. Les paraules del nen el van fer enrabiar, però passaven els dies i l’home no podia oblidar-se del que li havia dit, i va decidir tornar a parlar amb ell. Li va preguntar pel seu nom, que era Pere, i com més parlava amb ell, més convençut estava que era una persona tocada per la mà de Déu. L’home es va convertir al cristianisme, va abandonar la pirateria i va acabar tenint molts seguidors, que es van instal·lar a prop del lloc on l’antic pirata havia capturat el nen, a la muntanya de Verdera. Amb el temps, van acabar construint un monestir, i el pirata, batejat amb el nom de Pere, en va acabar sent el primer pare abat, i el nen, el seu successor. En el santoral són coneguts com sant Pere i sant Peret de Roda».

La Lluna escoltava el frare sense deixar de mirar el mar blau que s’estenia fins a l’horitzó, i quan va acabar la història, li va venir al pensament el Llibre de les Essències.

—Salvador, que farem quan hàgim acompanyat en Lluc fins a Perpinyà?

—Tornarem a casa, és clar.

—No ho sé, pensava que tota la meva vida, d’una manera o altra, sempre ha estat a prop del Llibre. I ara, quan penso que ja no me n’he d’encarregar més, sento un buit aquí, a l’alçada de l’estómac, que fins i tot, de vegades, em deixa sense respiració.

—És el mateix que passa amb els fills. Jo no ho sabré mai en primera persona, això és evident, però ja saps que m’estimo l’Eulàlia com si fos carn de la meva carn, i quan la miro, veig una dona que aviat volarà del niu per fer la seva vida.

—Això mateix, Salvador, jo et parlo del meu neguit i tu em surts que l’Eulàlia marxarà del meu costat aviat…