8. La tomba de la reina

Després d’un hivern terrible, amb l’arribada de la primavera la Lluna havia decidit reprendre Medicina i, com els altres metges, continuar aprofundint en els seus estudis.

—Els malalts recorren en primer lloc a Déu, després als sacerdots, i per acabar als apotecaris i als metges com nosaltres —va dir sorneguer el mestre Nicolau al grup d’estudiants amb els quals feinejava al jardí de plantes medicinals i culinàries del monestir de Santa Maria, a la vila de Sarrià.

A la Lluna Aymerich les paraules del seu col·lega li ressonaven cada cop més llunyanes. Després d’un hivern tan llarg i cru com el que havien viscut, aquell jardí semblava que volia recuperar el temps perdut. I la natura ho feia de la millor manera que sabia: lluint les mil i una fragàncies fresques de la primavera.

—Recordeu que Discorides a l’obra De matèria medica ens parla de minerals, de substàncies animals i de més de sis-centes plantes, algunes de les quals es conreen aquí, i de la preparació de remeis basats en aquestes herbes —va continuar el mestre—. Us aconsello que repasseu en algun dels exemplars del llibre que tenim a la biblioteca dels Estudis Generals de Medicina la part dedicada a la mandràgora, perquè de ben segur que serà una de les plantes sobre la qual us preguntaré en les pròximes proves.

Sempre que visitava aquell lloc la Lluna s’apropava fins a la tomba de la reina Elisenda de Montcada, l’avantpassada del seu difunt marit. L’any 1327, la reina havia ordenat construir aquell palau amb la intenció de retirar-se un cop el seu marit, el rei Jaume II, malalt des de feia molt temps, morís. La reina va obtenir certs privilegis reials que garantien la defensa d’aquella contrada i que en van assegurar la supervivència al llarg del temps.

En veure la vídua asseguda als peus de la tomba, una de les clarisses que vivia a la comunitat se li va acostar.

—Senyora, no podeu estar en aquesta part del monestir. Només és permesa l’entrada als membres de la comunitat i sempre amb l’autorització expressa de la mare superiora.

—No patiu, jo tinc permís per moure’m lliurement per aquí.

—Però vós no sou monja!

—Teniu raó, no sóc monja. Però insisteixo que tinc permís per ser aquí.

—Si us plau, em podeu donar el vostre nom, senyora? La meva obligació és comprovar això que dieu.

—El meu nom és Lluna Aymerich, vídua de l’Hug de Montcada, i com bé podeu deduir, estic asseguda als peus de la tomba de l’avantpassada del meu difunt espòs. I ara, necessiteu cap altra informació? Creieu que la meva presència destorbarà el descans de la reina Elisenda?

—Us prego que em disculpeu —va respondre la monja mentre besava la mà de la Lluna amb un respecte gairebé reverencial—. Us molesta si em quedo amb vós, senyora? Em dic Blanca i he vingut a netejar el mausoleu, tal com faig cada dia.

—Deixeu-me que us ajudi —va dir la Lluna mentre començava a recollir unes fulles que cobrien part del marbre de la tomba.

—Coneixeu la veritable història de la reina Elisenda? —va preguntar respectuosament la monja.

—Com dieu?

—No vull molestar-vos, senyora. Només us preguntava si coneixeu els veritables motius que van empènyer la reina Elisenda a retirar-se en aquest monestir.

—La mort del rei, és clar…

—Això és el que creu tothom, senyora. Però el veritable motiu pel qual va ser construït aquest edifici va ser per protegir un tresor.

—Un tresor?

—Sí, senyora. Més concretament un llibre molt vell i…

La Lluna va emmudir. Fent uns ulls com unes taronges, va escoltar la història que li explicava la monja, i quan aquesta li va ensenyar el símbol esculpit a la tomba de la reina, una mitja lluna creixent envoltada d’estels, va contenir la respiració.

—Fixeu-vos bé, senyora. Mireu que passa quan premo aquest estel de cinc puntes que sobresurt del relleu.

Davant la mirada incrèdula de la Lluna Aymerich, la monja va prémer la figura de l’estel i, tot seguit, es va sentir un soroll sec mentre la llosa que era situada als peus de la tomba es desplaçava lateralment, deixant al descobert un amagatall impossible de descobrir.

—I com és que saps tot això? —va preguntar la Lluna mentre examinava curosament el contingut de l’amagatall.

—Vaig entrar a viure aquí de ben menuda, i el monestir es va convertir en la meva sala de jocs. Durant tots aquests anys he tingut temps de conèixer tots els secrets d’aquest lloc, i us ben asseguro que l’amagatall que us acabo d’ensenyar és el més misteriós de tots. Desconec quin és el seu significat ocult, però us asseguro que és un secret molt ben guardat. No sé de cap altra germana que el conegui.

—I quan ho vas descobrir, vas trobar-hi res amagat? —va preguntar la Lluna, amb els ulls brillants.

—No res, senyora. Només teranyines, aranyes mortes i pols…

La metgessa de seguida va tenir clar que la monja mentia, però sabia que no era el moment adequat per insistir. El sol començava a caure i ella i els seus companys havien de tornar a Barcelona abans que es fes de nit. Tot i que la distància que havien de recórrer no era gaire, amb la foscor els camins esdevenien perillosos per culpa dels bandolers que cada vegada gosaven cometre els seus robatoris més a la vora de les muralles de la ciutat. La Lluna va desfer el camí i es va reunir amb el grup del mestre.

—Per tractar l’enyorança, receptarem ratafia i ungüent d’hipèric —va dir el mestre Nicolau quan el grup d’estudiants de medicina, a lloms d’ases, creuaven la porta nord de Barcelona després d’un dia de camp. La Lluna Aymerych només tenia ganes d’acomiadar-se dels seus companys i córrer al palau del carrer de Montcada per explicar a la seva filla i al frare Salvador el sorprenent descobriment que li havia fet aquella monja clarissa als peus de la tomba de la reina Elisenda.