25. Les tretze oques

-Quan la meva filla Eulàlia era petita, veníem sovint amb el seu pare a veure les oques. Sempre m’han semblat ben boniques. M’és estrany tornar-les a contemplar tant temps després i en aquestes circumstàncies.

—Diuen que fa molt de temps un pagès va venir a Barcelona amb unes oques dins d’un cistell. Venia a visitar un parent seu que era sacerdot, aquí, a la catedral, i les portava com a regal. En no trobar-lo, va preguntar on les podia deixar i van dir-li que al pati del claustre. Aquella mateixa nit uns lladres van intentar robar a la catedral i les oques, en sentir el soroll, van començar a cridar i a fer xivarri fins que van fer fugir els lladregots. L’endemà al matí, els sacerdots van descobrir que les oques els havien salvat i van decidir cuidar-les en aquest mateix pati on ens trobem ara.

—I això que té a veure amb la meva filla?

—Teniu raó, Lluna, us ho explicaré. Quantes oques compteu?

—En compto tretze…

—Lluna, us ho torno a preguntar: quants anys té la vostra filla?

—En té tretze, ja us ho he dit abans…

—I sabíeu que les tretze oques de la catedral són els animals que van avisar santa Eulàlia de l’arribada dels homes del governador Dacià? Les oques sempre han estat les protectores dels llocs sagrats, tant a Grècia com a Roma. Són blanques, són pures… No sé explicar-me millor, però d’allò de què no tinc cap dubte és que som al lloc adequat i a l’hora justa.

—I ara?

—Ara esperarem, Lluna. Esperarem a trobar la pista següent. Feu-me cas…

—Quan va néixer la meva filla, l’Hug, el meu difunt marit, va insistir molt que la bategéssim amb el nom d’Eulàlia. Jo volia que es digués Maria, com la seva àvia, però al final vaig accedir. No vaig entendre mai la seva insistència, però ara, vist amb la perspectiva que dóna el pas del temps, alguna cosa em diu que ell m’estava preparant per a un moment com el que ara em toca viure.

—El vostre espòs era un home savi, Lluna. I no tingueu cap dubte que res del que va fer va ser fortuït. Coneixeu la història de la patrona de la nostra ciutat?

—Només en part…

—Doncs mentre esperem us l’explicaré. Santa Eulàlia va néixer a l’època romana, al segle VI, a l’actual vila de Sarrià. Educada en la religió cristiana, quan tenia tretze anys va anar a trobar el governador de Barcino, Dacià, per recriminar-li les persecucions i la repressió a la qual eren sotmesos els cristians. El governador, davant la negativa de la noia a renunciar a la seva fe, va condemnar-la a patir tretze martiris, un per cada any que tenia. Segons la tradició, a Eulàlia la van assotar, li van arrancar la carn amb garfis, li van posar els peus sobre brases roents, li van tallar els pits, li van fregar les nafres amb pedra tosca, li van aplicar oli bullent a les ferides, la van ruixar amb plom fos i la van llançar a una bassa de calç. A més, la van despullar i la van posar dins d’una bota plena de vidres i claus que van fer rodolar per un carrer en pendent, va ser cremada en una foguera, i, finalment, crucificada.

—Sí, tot això ja ho sabia. I la veritat és que no em resulta gaire agradable que m’ho recordeu. Em feu pensar en la meva filla…

—Acabo de seguida, només una cosa més. Després de tots aquests turments, la van tancar en un corral ple de puces i la van passejar pels carrers de la ciutat. Nua, va acabar sent crucificada en una creu en forma d’aspa. Diu la llegenda que durant la crucifixió, va començar a nevar i la neu va cobrir el seu cos nu. I també diu que, en el moment de morir, un colom blanc va sortir de la seva boca i es va enlairar cap al cel.

—Per que insistiu a fer-me passar aquesta mala estona?

—Lluna, per que no mireu el medalló que porteu penjat al coll? Hi ha gravada una creu en forma d’aspa, oi? És el símbol d’aquesta catedral, és cert, però també fa referència a Eulàlia…

La Lluna s’havia quedat sense paraules. Les pistes s’anaven succeint una darrere l’altra. I mentre provava de formular una pregunta que li permetés aclarir el munt de dubtes que li rondaven pel cap, a la catedral va aparèixer un estol de coloms blancs que van aterrar als seus peus.

L’Eulàlia va tenir la sensació que la seva mare la cridava i, sense donar cap explicació, va sortir de la biblioteca del monestir de Montserrat i es va dirigir al jardí.

De sobte, el cel va començar a cobrir-se de núvols foscos i un vent gelat la va fer tremolar de fred. La veu que li havia semblat sentir es va transformar en una mena de crit carregat de patiment i de dolor que l’advertia d’un perill molt real.

Amb les primeres llums del capvespre, l’Assuf al-Barim havia arribat als afores del monestir de Montserrat i, abans de trobar-se amb els seus homes, no havia dubtat a assassinar un pobre pelegrí que havia gosat mirar-lo als ulls. Sense cap mena de contemplació, havia llançat contra les roques el cos del pobre desgraciat, que, en caure, havia udolat com un gos malferit. L’àrab somreia, gratificat, pensant que al cap de poques hores podria fer el mateix amb un frare busca-raons i amb la filla de l’Hug de Montcada, aquell home que havia arribat a odiar al llarg dels anys i de qui tant havia celebrat la mort.