1. La bonaventura

Avançava la tarda del 23 de desembre de l’any 1562 de Nostre Senyor.

L’ombra de l’església de Santa Maria del Mar, a mesura que els tímids rajos del sol d’hivern s’ocultaven darrere de les construccions veïnes, s’allargava més i més deixant en penombra les parades del mercat que ocupava la plaça de Santa Maria, al barri de la Ribera de Barcelona.

Els carrers del cor de la ciutat, tot i l’intens fred que convidava la gent a marxar cap a casa seva per buscar l’escalfor dels focs i les mantes, bullien d’una activitat frenètica. Els colors i les olors es barrejaven amb les veus de la gent, el baf de les respiracions dels animals, la lluentor de les armadures d’uns soldats i la fina pluja que queia des de primera hora del matí, que creava una atmosfera carregada de màgia, misteri i tristor.

Enmig de tot aquell esclat de vida, la metgessa Lluna Aymerich, una dona valenta, de mirada brillant i actitud serena, i la seva jove filla, l’Eulàlia, havien volgut aprofitar el darrer dia de mercat per buscar, entre les parades, algun present amb el qual homenatjar el cap de la família, que, només un parell de dies més tard, havia de tornar a casa després d’una llarga estada a Flandes com a capità dels exèrcits de Felip II.

—Et sembla que aquesta relíquia de la Santa Creu li agradarà, al pare? —va dir la noia de cabells i ulls negres com una nit sense lluna, mentre subjectava, encuriosida, un fragment de fusta que penjava d’un cordill de cuir.

—No ho sé, Eulàlia, tinc els meus dubtes. Ja saps que el pare no hi creu gaire, en els suposats poders miraculosos d’aquests objectes —va respondre la Lluna, distreta, just un instant abans que la seva memòria fes un viatge al passat i s’aturés en aquell dia que, feia més d’un any, l’Hug de Montcada, el seu estimat espòs, s’havia acomiadat d’elles al seu palau del carrer Montcada per anar a la guerra.

La separació havia estat força dolorosa. Però, per fi, com si d’una primavera avançada es tractés, l’esperança havia tornat a apoderar-se dels seus cors. La carta que l’Hug els havia fet arribar en què els explicava que li havien concedit un permís per passar el Nadal a casa va ser un bàlsam a les vides de les dues dones. I aquell pensament en forma d’elixir miraculós encara els va endolcir més el cor quan mare i filla van centrar l’atenció cap a una escena que les va fer entendrir. I és que molt a la vora, on naixia el carrer d’Argenteria, dos joves d’aspecte innocent acabaven de començar un espectacle de titelles i malabarismes amb foc que feia les delícies d’un grup de nens que s’ho miraven amb uns ulls oberts com unes taronges, i que no s’atrevien ni a parpellejar per no perdre’s ni un detall d’aquell regal caigut del cel. I mentre un dels joves donava vida als titelles amb la subtilitat dels seus gestos, l’altre es passejava amunt i avall amb un parell de torxes enceses a les mans que feia saltar pels aires, dibuixant unes impossibles figures de foc. I, entre ball i ball, s’apropava una torxa a la boca i segons després escopia una gran flama de foc.

La Lluna i l’Eulàlia no van poder evitar dibuixar un somriure als llavis quan van passar davant els nois i el seu públic jove i entregat.

—Mira, filla, per a aquests nens ara mateix no hi ha res més al món a part dels titelles i el foc. S’han endinsat tant en la història d’aquest noble cavaller que lluita contra el drac per salvar la donzella, que de ben segur que se’n senten els protagonistes. N’hi haurà que ara mateix es posaran a la pell dels cavallers, d’altres seran princeses i més d’un aquesta nit tindrà malsons en què se li apareixerà aquest drac de fusta que escup foc i fum per la boca i el nas. No et sembla, Eulàlia? Però noia, ja m’escoltes? —va exclamar la Lluna davant l’actitud distant i la mirada inexpressiva de la jove.

De fet, l’Eulàlia, sense voler-ho, s’havia quedat atrapada, com hipnotitzada per les paraules i la història dels titellaires, una història fosca i plena de pressentiments que incloïa un estrany i subtil conjur que atrapava irremeiablement les ànimes de les seves víctimes. De ben segur que cap dels presents no sabria explicar-ho amb paraules, però la combinació dels moviments dels titelles, el foc, el fum i unes quantes paraules pronunciades en un idioma desconegut, semblava que eren els ingredients d’un beuratge misteriós d’efectes imprevisibles. A mesura que escoltava, la noia se sentia com si estigués caient en un pou sense fons. I, en aquesta caiguda lliure, es veia a si mateixa com un ésser petit i vulnerable, fràgil com un pètal de flor de llessamí.

—Mare, què em passa? No hi ha llum. Només un pou sense fons en el qual les ànimes de molts nens estan atrapades i pateixen un turment etern. Aquest titellaire i l’amic del foc són la mort mateix. Són fetillers, mare, llops vestits amb pell de xai, i tot i el seu aspecte, en el fons, l’únic que els mou és fer el mal —va començar a dir amb un fil de veu.

I abans que la Lluna pogués dir res, el titellaire va aturar en sec l’espectacle i va clavar la mirada a la noia mentre amb una veu greu i fosca com la seva ànima començava a recitar una lletania que va fer estremir la metgessa i els nens.

—Que l’ombra del patiment etern cobreixi els vostres cors, que les rialles dels nens desapareguin del món, que les tenebres i el caos regnin sobre la Terra, que us convertiu en aquest titella de fusta sense voluntat pròpia, sense vida ni ànima, i que el foc us turmenti avui, demà i sempre…

I just en aquell mateix instant, mentre mare i filla estaven palplantades, immòbils, davant els fetillers, allà, lluny, es van escoltar els primers crits desesperats d’homes, dones i nens que provenien del passeig del Born.

Sense tenir temps per reaccionar, una dotzena de cavalls salvatges desbocats, com si estiguessin posseïts per algun esperit maligne, van entrar galopant a la plaça llançant per l’aire tot el que trobaven i a tothom amb qui es creuaven. I just en el moment en què un enorme cavall negre estava a punt d’atropellar la Lluna i la seva filla, una gitana vella es va apropar com una ombra i es va plantar davant la bèstia, i amb una agilitat sorprenent, mentre agafava l’animal de les regnes per dominar-lo, va començar a xiuxiuejar-li a cau d’orella unes paraules en un idioma desconegut per totes dues dones, que van tenir un efecte tranquil·litzador immediat. I com per art de màgia, un cop la vella gitana va exorcitzar el cap de la manada, la resta d’animals van relaxar-se a l’instant.

Per sort no es va haver de lamentar cap mort, només ferides superficials i rascades a un parell de mercaders, uns taulells de fusta escampats per terra i unes cols que van rodolar pel mig de la plaça. I un cop els propietaris del ramat van poder lligar els cavalls abans de continuar el seu camí cap a la part baixa de la Rambla, allà on els gitanos havien de ferrar els animals, la Lluna va prendre plena consciència del que havia succeït.

—Us agraeixo molt el que heu fet, bona dona, ens heu salvat la vida i… —va començar a dir la Lluna mentre recuperava l’alè i s’apropava a l’Eulàlia per assegurar-se que estava bé.

Però abans que pogués continuar parlant, la gitana va agafar la metgessa del braç i amb un gest ràpid i decidit, amb una força i un vigor impensables en una dona de la seva edat, li va passar un dit arrugat i ossi pel palmell de la mà i es va atrevir a dir-li la bonaventura.

—Això que acaba de passar només ha estat el preludi, senyora, dels terribles fets que d’aquí a molts pocs dies acompanyaran la malèfica foscor que s’empassarà la ciutat. I enmig de tota aquesta estranya foscor us veig amb les mans tacades de la sang d’una persona molt estimada. Vigileu, la mort us ronda. La mort ens ronda a tots —va afegir mentre estrenyia amorosament les mans de la metgessa.

—Qui sou? —va dir la Lluna.

—Només sóc algú que ha viscut moltes coses, senyora. Algú que ha viscut moltes coses durant moltes vides. Algú que us aprecia i que us ha volgut advertir. Només això…

—Agafeu aquestes monedes, per favor.

—No vull els vostres diners, senyora. Només he fet el que havia de fer i qui ho sap, potser un dia els nostres camins tornaran a coincidir i sereu vós qui em podrà ajudar.

La tènue llum de les torxes va començar a il·luminar la plaça de Santa Maria i l’Eulàlia va adonar-se que la seva mare, pàl·lida com un ciri, s’estremia de cap a peus.

—Estàs bé, mare? —va preguntar la noia mentre buscava el mocador blau amb brodats blancs que li havia regalat el seu pare abans de marxar, que sempre duia a sobre i que amb tot aquell enrenou havia perdut.

Però la Lluna Aymerich no va ser capaç de respondre-li perquè tot i que físicament era allí, en aquella plaça de la seva ciutat, en realitat tenia el cap en un altre lloc, i mentre sentia un intens calfred que li recorria l’espinada, al cap li ressonaven, com un eco llunyà, les paraules de la vella gitana: «Enmig de la foscor et veig amb les mans tacades amb la sang d’una persona molt estimada».

I l’única cosa que la Lluna va poder fer va ser abraçar la seva filla amb totes les seves forces i resar. Perquè ella, la metgessa de Barcelona, que s’havia guanyat a pols el títol de metgessa després de passar anys als Estudis Generals de Medicina, sabia que la intuïció i la premonició eren senyals que calia prendre’s molt seriosament i desitjava de tot cor que tot el que acabava de succeir fos només un malson del qual despertarien en qualsevol moment.