36. La Moreneta

-Per què és negra, pare abat?

—L’explicació és menys misteriosa del que sembla, Lluna. Heu de pensar que aquesta figura s’ha venerat durant molts segles i l’origen d’aquest ennegriment es deu al fum de les espelmes que durant centenars d’anys se li han col·locat als peus.

—Llavors, som nosaltres mateixos, els homes i les dones que hem adorat la figura, els que hem acabat creant el mite?

—Lluna, les persones veiem només allò que som capaços de veure. I durant molt temps els cors dels homes han estat molt necessitats. No creiem en nosaltres mateixos, i per això atorgàvem poders miraculosos a una figura de fusta de faig.

—Llavors, no creieu en el poder de la fe?

—Sí, és clar que hi crec, però encara crec més en el poder de les paraules.

—Us puc parlar amb confiança, pare abat?

—Per favor…

—En sabeu res del Llibre de les Essències?

—Sí, Lluna.

—I com és que teniu coneixença d’aquest llibre?

—Tots els abats d’aquest monestir hem conegut l’existència del Llibre, tot i que he de confessar que no l’he vist mai.

—Quina relació hi ha entre el monestir i el Llibre?

—No hi ha res escrit, només un rumor que, durant segles, s’ha transmès entre els pares abats i que explica que el Llibre de les Essències va passar un temps amagat entre aquestes parets, quan va arribar de les llunyanes terres d’Orient. És una història que sempre m’ha interessat molt, perquè parla d’un objecte de poder que és fill de la saviesa dels homes. Ni déus ni fenòmens de la natura, només la màgia que els homes som capaços de crear amb la nostra voluntat…

—Us entenc perfectament. Les persones tenim la capacitat de crear les coses més meravelloses del món, però alhora també tenim a les nostres mans el poder de jutjar i sentenciar sense conèixer. Pare abat, vós coneixeu l’estreta relació que ha vinculat la família del meu espòs amb aquest lloc sagrat, oi?

—Sí, els Montcada han estat uns dels nostres amics més fidels. Només cal repassar la història per saber que sempre heu estat al nostre costat en els moments més difícils. I per aquests i per molts altres motius sempre tindreu el meu agraïment més sincer.

—Sóc jo qui us ha d’agrair tot el que heu fet durant els darrers dies. Sé que heu hagut de transgredir les normes de la vostra comunitat i també sé que això us podria portar problemes. No sé com compensar-vos-ho, tot i que escoltant les vostres paraules se m’ha acudit que us podria obsequiar amb una bona sorpresa. Una mena d’homenatge al poder de les paraules que evocàveu fa una estona… Però abans necessito saber la vostra opinió respecte a en Lluc.

—Crec que és un jove molt treballador i, a més, té un cor noble. Em sap greu que ens hagi de deixar tan aviat.

—Ha de marxar?

—Sí, la seva formació aquí ja ha acabat i ha de tornar de seguida a la Universitat de Perpinyà. A més, he de reconèixer que és una de les persones més cultes que conec.

—I és valent?

—Estic convençut que seria capaç de matar i morir per protegir les coses que s’estima. Sempre me l’imagino com el guàrdia dels seus llibres, allà a la biblioteca on viu i treballa.

—Gràcies, pare abat. Crec que ja m’heu dit el que volia sentir. I ara prepareu-vos per a la sorpresa que us he anunciat: aquesta mitjanit reuniu-vos amb mi a la biblioteca de l’abadia.