22. La tomba de Sant Ramon de Penyafort

Cada vegada que la Lluna Aymerich tenia l’oportunitat de passejar pel claustre del convent de Santa Caterina se sentia reconfortada.

Aquell matí de finals de primavera, tot i que les circumstàncies no convidaven ni al passeig ni a la contemplació, la dona va sentir que el silenci i la pau que es respiraven en aquell claustre eren els ingredients que li calien per preparar el bàlsam miraculós que tant necessitava la seva ànima.

No li costava d’entendre per què, des de feia tants segles, el convent de predicadors s’havia convertit en un dels llocs més anomenats de Barcelona. No hi havia cap dubte que era un dels espais més bells de tota la ciutat, una preciosa i estranya joia que havia estat envoltada d’una aura de misteri des dels seus orígens més remots.

Acompanyada per un dels monjos del convent, es van endinsar pels passadissos i els corredors fins al centre mateix del monestir. I quan l’home li va assegurar que ningú no podia sentir-los, va sorprendre la dona amb una inesperada confessió:

—Senyora, vós no sou com els altres…

—No us entenc. Què voleu dir?

—Vull dir que la vostra ànima està pintada d’un color molt diferent de la dels homes que van venir a visitar la tomba de Sant Ramon fa uns dies. No paraven de fer preguntes i entre ells parlaven un idioma estrany.

—Expliqueu-vos millor. Eren estrangers?

—Sí, exactament, eren estrangers i molt mal educats. No paraven de fer preguntes sobre el sepulcre on descansen les restes de Sant Ramon. És un tresor, tothom ho sap, però ells no l’apreciaven en absolut. Jo crec que buscaven alguna cosa.

—Eren lladres?

—No, senyora, crec que eren uns nobles senyors arribats de terres molt llunyanes que buscaven alguna cosa important per a ells.

—I no han tornat?

—No, però fa dos nits va succeir un fet que, quan el recordo, encara em posa els pèls de punta.

—M’ho voleu explicar?

—Doncs encara que sembli impossible de creure, algú va celebrar una missa negra al costat de la tomba del sant. De fet, van fer servir l’arca com a altar. L’endemà, hi havia restes de sang, unes espelmes negres a mig cremar i una estrella de cinc puntes dins d’un cercle pintada a terra. Encara en podreu veure les restes vós mateixa…

—I creieu que té cap relació amb el que m’explicàveu d’aquells estrangers?

—Em sembla que sí… Perquè aquella nit, enmig dels somnis, vaig sentir una pregaria feta en la mateixa llengua que parlaven aquells homes que vaig acompanyar. I tot i estar adormit, vaig passar la mateixa por que quan els vaig fer la visita.

La metgessa no donava crèdit al que sentia. La tomba de Sant Ramon es trobava al bell mig d’un pati obert damunt d’un petit monticle de sorra que, segons la tradició, tenia propietats miraculoses. Per això li costava de creure que, en un lloc al qual acudien tantes persones buscant consol, hi hagués anat algú disposat a invocar el Maligne. Però així era.

La coberta de la tomba de Ramon de Penyafort estava esculpida amb una figura que representava el sant, vestit amb el mantell blanc i negre característic del seu orde i amb les mans encreuades damunt del pit que subjectaven una gran clau daurada. Encara eren visibles les restes de cera i sang seca del sacrifici, però tot i això, el sarcòfag desprenia una intensa llum que es devia als relleus de marbre blanc que el decoraven i que explicaven la vida i els miracles del sant. Aquelles figures esculpides amb forma de persones, animals i paisatges parlaven més clar que moltes persones. La Lluna va observar atentament aquells relleus, que s’expressaven en una mena de llenguatge diàfan i seré com el cel, i de seguida la van submergir en una història d’aventures carregada de miracles i emocions.

—Sant Ramon de Penyafort era una persona molt especial —va dir el monjo.

—No en tinc cap dubte. Aquí s’hi respira alguna cosa diferent. Se’ns dubte som en un lloc de poder.

—Veig que sou una persona molt sensible, Lluna Aymerich, i intueixo que vós també sou capaç d’entendre el subtil llenguatge de l’Univers, m’equivoco?

—Sí, teniu raó.

—Ho sospitava. Llavors, amb el vostre permís, us explicaré la vertadera història de Ramon de Penyafort. Us interessa?

—Sí, m’interessa molt…

—Doncs veniu. Seieu aquí, a la vora d’aquest arbre sec, i deixeu que us parli de l’obra d’un mestre vertader, amic de reis i d’alquimistes famosos com Ramon Llull.

El monjo de Santa Caterina va resultar que era el guàrdia d’alguna cosa molt més valuosa que no pas les portes d’un convent. Aquell home, a mesura que explicava la història del sant que havia arribat a ser prior del convent on eren, semblava que estava iniciant-la en uns coneixements secrets que il·luminaven les ombres dels dubtes i les pors més profundes de la metgessa.

—Veieu aquest arbre sec? —va dir l’home mentre passava la mà per l’escorça.

—Sí, és clar.

—Sabeu per què no l’arrenquem i en plantem un altre al seu lloc?

—No, però després de tot el que m’heu explicat, sospito que el seu valor és molt més alt del que em pugui arribar a imaginar.

—Teniu raó, Lluna. Si mantenim aquest arbre sec, i aparentment sense vida, en aquest jardí, és per recordar-nos que, tot i que no ho sembli, al seu interior encara hi ha un bri de vida que, si es donen les circumstàncies apropiades, el pot fer renéixer.

—El que voleu dir-me és que les aparences enganyen, no és cert? Vos mateix, amagat sota l’aparença d’un senzill monjo, sou un veritable mestre. I sospito que la vida de Sant Ramon també té moltes sorpreses amagades…

—Sou perspicaç, Lluna Aymerich. Però escolteu-me amb atenció i descobriu-ho vós mateixa. Ara us convido a tancar els ulls i a viatjar amb mi al passat…

El monjo del convent de Santa Caterina va guanyar-se l’atenció de la metgessa des que havia començat a descriure els primers instants d’una biografia que estava carregada de fets extraordinaris. Sant Ramon, el predicador, havia sabut guanyar-se la confiança de Jaume I fins a arribar a convertir-se en el seu confessor. Després de caure en desgracia davant del rei per atrevir-se a criticar la presència de Berenguera, l’amant de Jaume I, durant la campanya de Mallorca, va protagonitzar un dels seus miracles més coneguts. Va desplegar la seva capa damunt les aigües del mar Mediterrani i va navegar des de Sóller fins a la plaça del Vi de Barcelona, fet que li va valdre ser considerat patró dels mariners.

Quan va acabar d’explicar la història del sant, el porter va acomiadar-se.

—Ara us he de deixar. Quedeu-vos l’estona que vulgueu, pregueu i mediteu, i quan us n’aneu, recordeu-vos de buscar-me per acomiadar-vos —va dir el frare abans de tornar a les seves obligacions.

De seguida que va quedar-se sola, la Lluna va passar els dits pels relleus que decoraven el sepulcre del sant i va sorprendre’s gratament en descobrir que les escenes es corresponien, exactament, amb la història que li havia explicat el monjo.

També li havia contat que cada 7 de gener se celebrava el dia del sant, i els fidels acudien davant del fèretre i introduïen un dit a la part inferior de la coberta del sarcòfag amb l’objectiu de tocar-ne el crani. La dona va provar de fer-ho, i va sorprendre’s en notar el tacte d’un objecte de metall.

Encuriosida, la metgessa va mirar d’obrir un resquill. Ni la força ni les empentes van servir-li de res, i seguint el que li deia una veu interior, va tornar a fixar-se en els relleus dels laterals del sarcòfag.

El mar que es representava a la primera de les escenes esculpides estava pintat del color de la plata i, inconscientment, va pensar que aquell era el color d’un mar que estava il·luminat per la lluna. Resseguint els dibuixos amb el dit, va descobrir que al cel també hi havia esculpits un seguit d’estels que dibuixaven uns bessons. I en un dels racons de l’escena, la Lluna va descobrir, sorpresa, una mitja lluna creixent envoltada d’estels que semblava que li somrigués. Orgullosa per la troballa, de seguida li va venir al cap l’amagatall secret que la Blanca li havia ensenyat a la tomba de la reina Elisenda, al monestir de Santa Maria de Sarrià.

Mentre sentia com el cor li bategava amb una força capaç de derruir les muralles de la seva ciutat, la Lluna, amb la mà tremolosa, va allargar el dit índex i va prémer amb totes les seves forces el relleu que representava un estel de cinc puntes.

A la dona li va costar entendre el que havia passat, però quan la brisa va desfer el núvol de pols que havia sortit de la tomba de Sant Ramon, va trobar als seus peus un medalló que en una cara tenia gravat el relleu d’una clau idèntica a la que el sant subjectava contra el pit, i a l’altra, una creu en forma d’aspa, un emblema inconfusible.

«Una clau daurada i el símbol de la catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia?», va dir en veu alta mentre es penjava el medalló al coll.

I mentre caminava cap a la porta del convent per acomiadar-se del monjo que l’havia ajudat a sortir de la boira dels dubtes i del desencís, va pensar en el mapa que li havia fet arribar el savi rabí Josep. Era ben bé un llibre obert carregat de missatges que, afortunadament, ella ja estava aprenent a llegir.

La Lluna Aymerich no va trobar el monjo, i mentre es prometia que aviat tornaria per parlar amb ell, va aprofitar aquell radiant dia de primavera per recórrer el breu trajecte que la separava del seu pròxim destí: la catedral de Barcelona.

Tot començava a tenir sentit. El seu cap bullia d’idees i mentre acariciava, un cop i un altre, el medalló que portava penjat del coll, va travessar la plaça Nova a pas ràpid i va entrar a la catedral convençuda que hi trobaria la clau que la faria guanyar unes posicions en aquella carrera en la qual es jugava la seva vida i la dels seus éssers estimats.