38. Els pelegrins

-El viatge és llarg i pesat, i tot i que el pas dels Pirineus és molt més fàcil ara, a l’estiu, no abaixeu mai la guàrdia. Les muntanyes sempre són perilloses, i allà dalt el temps canvia tan de pressa que en un tres i no res podeu trobar-vos envoltats de neu i fred.

—Gràcies, pare abat. Tindrem molt presents els vostres consells.

—La ruta és clara. Seguiu el tram del Camí de Sant Jaume que es dirigeix als Pirineus i feu via cap a Manresa, Vic, Olot, Girona, Figueres i la Jonquera. Un cop allà parleu amb gent de la zona i busqueu algú que us guiï durant la travessa per les muntanyes. I ja ho sabeu, si van mal dades, reculeu immediatament i dirigiu-vos a la costa. Al Port de la Selva de ben segur que trobareu qui us porti a Cotlliure.

—Heu estat un amfitrió esplèndid, pare abat. No oblidaré mai la vostra ajuda. Us ho dic de tot cor…

Els comiats van allargar-se una bona estona més, i entre rialles i abraçades van anar a buscar el camí que els portaria a la primera parada d’aquella nova aventura que els havia de dur més enllà dels Pirineus.

Mentre caminaven els paisatges es tornaven cada vegada més feréstecs i ombrívols. Les planes van deixar pas als boscos d’alzines i roures, i una setmana després d’haver sortit de l’abadia de Montserrat, van arribar al lloc on van establir el campament per preparar amb garanties la travessa dels Pirineus. La Jonquera va donar la benvinguda al grup que encapçalava en Lluc, l’orgullós portador d’una bossa de cuir que sempre duia penjada a l’esquena.

Només els va caldre donar veus a la fonda on s’allotjaven perquè en un tancar i obrir d’ulls se’ls acostessin els primers homes que s’oferien a ajudar-los a canvi d’unes quantes monedes i menjar calent. Al final, van decidir-se per dos germans pastors que aprofitaven el bon temps per dur el ramat fins als cims més alts, on l’herba era més fresca.

L’endemà mateix, a primera hora del matí, van iniciar el trajecte a peu amb els ànims ben alegres. El dia era radiant i la il·lusió de trobar-se cada vegada més a la vora del seu destí els donava ales. Cap d’ells no va donar importància a un núvol solitari que passejava entre els cims.

Les primeres ràfegues de vent les van rebre amb alegria. El sol escalfava fort i qualsevol cosa que ajudés a refrescar l’ambient era més que benvingut. Quan van arribar al cim de les Àligues, però, l’ànima els va caure als peus. Aquell vent tan sols havia estat l’avís d’una terrible tempesta de núvols negres que descarregaven llamps, trons, aigua i por. Abans que poguessin reaccionar, la tempesta els va engolir i van començar a espetegar al seu voltant llamps i centelles que amenaçaven de matar-los allà mateix.

Van començar a córrer mirant de localitzar un lloc on aixoplugar-se, però aviat es van trobar enmig d’una ventada que els castigava els rostres amb la humitat d’uns flocs de neu gegantins que van enfarinar el paisatge fins més enllà d’on els arribava la vista.

Els dos guies pastors van preparar un refugi improvisat, i en aquestes lamentables condicions van passar la nit. L’endemà, l’Eulàlia va intentar llevar-se, però després d’una nit tan dura, el fred havia afectat greument els seus pulmons i tenia una tos fosca acompanyada d’uns xiulets esgarrifosos. Davant la impossibilitat de la noia de fer ni una sola passa, van decidir preparar-se per sobreviure allà. Les temperatures havien baixat d’una manera sorprenent i en poques hores semblava que estaven en un altre món. Un lloc on només hi havia gel, fred i mort.

Al migdia, van voler matar un dels animals per menjar-se’l, però aviat van descobrir que el ramat estava mort. No hi havia ni rastre de les ovelles, que durant la nit havien desaparegut sota una gruixuda capa blanca. Quan tornés el sol, els voltors i els llops gaudirien d’un autèntic festí. Ells, en canvi, van haver de conformar-se a encendre un foc i coure una mena de brou fet d’herbes que va servir per revifar-los una mica els ànims.

L’Eulàlia, però, empitjorava per moments i els remeis que li donava la seva mare eren del tot ineficaços.

«Remeis que no curen i neu al més de juliol?», es preguntava, desconfiada, la metgessa de Barcelona mentre eixugava la suor freda del front de la filla.

Per uns instants, el sol va brillar entre els núvols i la boira que havia cobert les muntanyes va desaparèixer a poc a poc. Però l’espectacle que van descobrir encara els va fer més por, perquè, a l’altra banda de la vall, els núvols negres no paraven de créixer. Estaven atrapats. I just en el moment en què començaven a perdre l’esperança, del no-res va sorgir la seva salvació.

D’un trencall amagat va aparèixer una noia jove que, amb ritme decidit, caminava cap a ells. La Sabine tenia l’edat de l’Eulàlia. Feia estona que tenia la sensació, això els ho va explicar més tard, que al cim de les Àligues hi havia algú amb dificultats, i tot i la tempesta s’havia decidit a sortir de casa per assegurar-se’n.

—Sóc una trementinaire —els havia aclarit amb una veu dolça—. Molt a la vora d’aquí tinc una petita casa on estareu segurs.

La Sabine els va explicar que passava els estius entre aquelles muntanyes, amb la seva mare i la seva àvia, recollint herbes que després feien servir per preparar els seus remeis. La Lluna va sentir-se molt reconfortada amb la companyia d’aquella noia, que de seguida va posar-se a preparar un remei per a l’Eulàlia.

—Aquesta tisana farà que la vostra filla se senti molt millor. Hem estat de sort; si hagués arribat una mica més tard, no hauria pogut fer res per contrarestar els efectes del mal d’ull.

—Un mal d’ull?

—Sí, aquesta tempesta no té res a veure amb la natura. Sense cap mena de dubte ha estat provocada per algú que no vol que continueu per aquest camí. És com si algú us estigués obligant a girar cua i a refer els vostres passos. Però vosaltres no ho noteu?

—És com si algú ens estigués observant entre els núvols.

—No permetran que passeu, Lluna.

—Doncs tan aviat com la meva filla pugui caminar, baixarem fins al Port de la Selva. No té cap mena de sentit continuar per aquest camí.

El monjo vestit de negre va sortir entre les runes d’una ermita envoltat d’una aureola que va fer estremir el senyor del desert. Amagat sota la caputxa, va passar pel costat de l’àrab sense dir ni una sola paraula. Aquesta era la seva manera d’expressar que el ritual havia estat un èxit.

El senyor del desert va maleir la humitat que hi havia en aquella població de la vora del mar. Ell estava acostumat a cavalcar pels grans espais oberts de la seva terra, un lloc on només hi havia sorra, escurçons i pedres.