23. La catedral de Barcelona
Quan la Lluna va franquejar la porta del temple va quedar intimidada per la majestuositat d’aquell lloc sagrat. Mentre hi passejava va creuar la mirada amb un home que descansava a l’ombra del claustre de la catedral amb un nen a la falda.
El jovenet, que no devia tenir més de cinc anys, va somriure a la Lluna, va saltar de la falda de l’ancià i va apropar-se a la dona, mentre aixecava les mans, convidant-la que l’agafés en braços. La Lluna va seure al seu costat.
—El meu nét ha perdut els pares i l’àvia per culpa de l’epidèmia. Jo faig el que puc, però com veieu, el nen necessita coses que jo no puc donar-li…
—No us amoïneu, és massa petit per entendre el que succeeix. Ell només necessita escalf i atenció…
—La meva altra filla està de camí. És una bona noia i es farà càrrec del seu nebot. Mentrestant, ens agrada passar les hores aquí. Miro de distreure’l explicant-li velles històries, però em sembla que em fan més gracia a mi que no pas a ell.
—Sabeu històries de la catedral? —va interessar-se la Lluna.
—És clar. M’he passat tota la vida entre pedres i argamassa.
—És un plaer coneix-us, a vós i al vostre nét. Sóc la Lluna.
—Jo sóc en Baptista, i el petit és en Jonc.
—Jonc? Quin nom més curiós…
—I vós, Lluna? Què feu per aquí? Fa estona que us observo i sembleu una mica desorientada.
—Baptista, heu dit que us heu passat la vida entre pedres i argamassa?
—Sí, així és. El meu pare era mestre dels picapedrers i jo mateix, que vaig començar donant forma a la roca a la pedrera, vaig acabar sent el mestre d’obres d’aquesta catedral.
—Això deu voler dir que en coneixeu tots els secrets, oi?
—Només us diré que aquesta catedral calla més coses de les que diu…
—Mestre Baptista, podeu ensenyar-me a entendre el llenguatge de les pedres?
La mirada de l’home cremava. Era com si les preguntes de la Lluna alimentessin un foc que li incendiava l’ànima i deixava un rastre de brases al seu interior. Eren els ulls que tenen les persones que coneixen els secrets més ocults de l’univers.
—Sí, les pedres parlen. Però s’ha de tenir molta paciència per entendre-les. A mi m’ha costat tota la vida… Lluna, què busqueu exactament?
—No res…
—No us puc ajudar si no em dieu la veritat. Només us ho preguntaré una vegada més. Què busqueu?
—Busco com salvar la vida de la meva filla, busco un objecte molt valuós que he de destruir; busco com sortir-me’n, de tot plegat, sense trair els qui més estimo…
—La vida de la vostra filla depèn d’aquest objecte de què em parleu?
—Sí…
—I puc saber de quin objecte es tracta?
—És un llibre…
—Un llibre que val la vida d’una persona?
—Sí, de fet, és un llibre que ja ha costat la vida a moltes persones.
—I creieu que està amagat en aquesta catedral?
—No n’estic segura. Només sé que les pistes que he anat seguint m’han portat fins aquí. Però no sé per on començar. Vos vau ajudar a construir-la, mestre Baptista. On amagaríeu un tresor tan valuós?
—Hi ha milers de llocs secrets, noia. Però si és la vida de la vostra filla la que corre perill, val més que us comenci a parlar ara mateix del llenguatge de les pedres.
Mentre en Baptista s’acomiadava momentàniament per portar el nen a casa, la Lluna va fer temps passejant entre les parades del mercat que hi havia a la plaça de la Catedral.
A la vora del carrer del Bisbe, sota les restes de l’aqüeducte romà que molts anys enrere havia servit per subministrar aigua a la ciutat, un grup de pidolaires es jugaven les seves escasses pertinences als daus.
El vi barat i el mal perdre d’un dels homes va crispar l’ambient, fins que, cansat que li fessin trampes, el més jove de tots, completament ebri, va treure un punyal i va atacar els dos homes amb qui jugava.
La baralla entre aquells indigents es va contagiar entre la resta de les persones que, només uns moments abans, passejaven i compraven entre les parades del mercat. Posseïts per alguna mena d’esperit malèfic, els rostres es van encendre, i de les paraules amables van passar als malentesos, als intents de robatoris, als insults i a les mans.
La Lluna havia corregut fins a les escales que pujaven a la catedral i des d’allà observava, amb el cor encongit, la baralla que resplendia sota el sol d’aquella tarda que ja començava a tenir ganes de deixar pas a la nit. Mentre la dona es fixava en els ulls injectats de sang i la ràbia de la gent, per un moment li va semblar veure el que podia arribar a succeir si la seva missió no tenia èxit. El Llibre de les Essències, en les mans equivocades, podia ser la flama que encengués la violència al cor dels homes.
El rabí Josep ja l’havia advertit del perill que correria si el Llibre arribava a caure en mans dels seus perseguidors. Només calia veure què estava passant. La plaça s’havia convertit en un veritable camp de batalla i aquí i allà els pidolaires, borratxos de vi i de sang, havien encès alguna cosa més que els ànims. La por era com la pinassa seca, que espera qualsevol petita espurna per iniciar un foc capaç de cremar-ho tot.
Immersa en els seus pensaments, la Lluna no va advertir l’ombra que se li acostava per darrere amb la intenció de robar-li. Armat amb un tronc a la mà, el lladre va avançar cap a la Lluna, i quan agafava embranzida per colpejar-la, va caure desplomat a terra després de rebre l’impacte d’una pedra que algú li havia llançat. Mentre la metgessa es girava per veure què passava, va notar algú que l’agafava i l’animava a córrer per allunyar-se d’aquell indret, on havien començat a arribar soldats que no van dubtar a treure les espases.
De reüll, la Lluna va reconèixer entre aquells soldats en Jofre, el seu fidel guàrdia, però no va poder veure res més, perquè el mestre Baptista la va fer córrer fins a la plaça de Sant Iu, on van recuperar l’alè.
—Gràcies, m’heu salvat la vida…
—Ara no patiu per això, senyora, però hi ha alguna cosa a l’ambient que enverina els cors de la gent —va respondre el mestre d’obres mentre es fixava en un gran núvol de tempesta que, aparegut del no-res, amenaçava de descarregar aigua, llamps i trons.
—I ara?
—Ara, Lluna Aymerich, començaré a xiuxiuejar-vos el llenguatge secret de les pedres i el seu significat més ocult. Escolteu amb atenció i seguiu-me…