32. L’eclipsi de sol

L’Eulàlia es va despertar amb una sensació molt estranya al cos i, en mirar per la finestra, de seguida va descobrir la causa del seu neguit.

Més enllà dels cims serrats de la muntanya sagrada de Montserrat, la noia va veure un núvol negre que, misteriosament, avançava en direcció contraria al fort vent que havia començat a bufar a mitja nit.

«No sé de cap núvol que viatgi en contra del vent», es va dir mentre aclucava els ulls per escodrinyar amb la mirada aquell curiós fenomen de la natura que avançava ràpidament cap al monestir.

A mesura que el núvol fosc s’apropava, la respiració se li va començar a desbocar i l’Eulàlia va sentir que li faltava l’aire. I, en tenir-lo al davant, va descobrir que aquell núvol era en realitat un estol gegantí de corbs que volaven en cercles damunt del seu cap.

Paralitzada per la por, encara va posar-se més nerviosa quan un munt de sons metàl·lics van començar a ressonar dins del seu cap, una mena de veus que s’apropaven i s’allunyaven al mateix temps que ho feia aquell estol d’ocells d’aspecte sinistre. L’Eulàlia no donava crèdit al que veia i, al principi, li va semblar que es trobava enmig d’una conversa sense sentit, però quan va ser capaç de relaxar-se, es va adonar que aquells sons es corresponien a les veus dels ocells i no va tenir cap dubte a afirmar que aquells animals eren els enviats d’algú que només li volia mal.

Sense pensar-s’ho ni un instant, l’Eulàlia va córrer a trobar-se amb el frare Salvador. No va ser necessari donar gaires explicacions. Al franciscà només li va caldre aixecar lleugerament el cap per veure l’exèrcit d’aus i comprendre que alguna cosa realment terrible s’estava coent a les cuines de l’infern. El moment que tant temien ja havia arribat.

En Lluc, el jove aprenent de bibliotecari, que els havia estat observant, va aparèixer de sobte, i sense dir res, terroritzat, d’una empenta va apartar l’Eulàlia i el Salvador de davant de la porta i es va amagar en un racó de la cel·la del frare.

Va ser inútil intentar convènce’l que, per la seva seguretat, el millor que podia fer era marxar immediatament d’aquell lloc. Malgrat la por, en Lluc va trobar el valor per mirar a través de la finestra. De seguida va penedir-se’n. El primer corb va impactar contra el porticó de fusta amb tanta força que va morir a l’acte, amb el cap esclafat. L’Eulàlia va córrer a tancar la resta de porticons, però just en aquell moment, com si d’un únic animal es tractés, els corbs van fer uns gralls eixordadors a l’uníson. Llavors, de sobte, les aus van iniciar un descens mortal en direcció a la cel·la. Els impactes dels centenars de cossos van sacsejar les finestres de la cel·la, i entre les plomes, els ossos trencats i els gralls llastimosos de les aus ferides, semblava que l’Apocalipsi s’hagués desfermat a la muntanya sagrada.

L’Assuf al-Barim tenia les mans suades. Els nervis no l’havien deixat dormir en tota la nit, i des de primera hora del matí havia deixat clar als seus homes que no els toleraria ni el més petit error. S’havia passat la vida esperant aquell moment i res ni ningú no l’espatllaria. La victòria era seva.

Un cop acabades les oracions, els homes van esmolar les armes i van esperar les ordres del seu senyor, que no parava d’escodrinyar el cel buscant els senyals idonis. I en un moment determinat, el vent li va portar una olor que de seguida va reconèixer: era l’olor del seu pare. Una gota gelada de suor li va recórrer l’espinada.

A l’Assuf al-Barim no li va caldre que els seus homes li diguessin el que estava passant darrere seu. De sobte, tots s’havien agenollat en senyal de respecte i cap no gosava apartar la mirada de terra.

—Fill…

L’Assuf al-Barim va girar-se molt a poc a poc i, quan va veure el seu pare acompanyat d’un monjo vestit de negre que es cobria el rostre amb una caputxa, no va tenir clar quin dels dos homes li provocava més terror.

El monjo negre assenyalava el cel amb un dit llarg i blanc.

La lluna acariciava tímidament el sol i això només podia significar una cosa. Havia arribat el moment de començar la cacera.

A Barcelona no havia parat de ploure en tota la nit. La Lluna Aymerich feia moltes hores que havia perdut qualsevol esperança de saber on es trobava. El riu de sota havia resultat molt més que un simple corrent d’aigua subterrània i, per a sorpresa seva, seguint el laberint, havia aconseguit localitzar el Llibre de les Essències.

Després d’un son profund, la Lluna s’havia despertat quan la Blanca l’havia obligat a llevar-se i a pujar a una petita barca de fusta pintada de blanc que es gronxava enmig d’unes aigües que havien perdut la innocència de la nit abans. Enmig d’una explosió d’escuma blanca que s’entossudia a esquitxar-les, les dues dones van deixar-se endur pel corrent cap a un destí incert.

Van avançar durant una estona i, contra tot pronòstic, les aigües es van anar amansint. Després de recórrer una distància impossible de calcular, van anar a parar a un llac que es trobava sota una gran cavitat oberta al cel per on es filtraven els tímids rajos d’un sol que lluitava per deixar-se veure sota els núvols de tempesta que havien descarregat durant tota la nit.

La barca va aturar-se just sota l’obertura. I, per a sorpresa seva, quan es va aturar, els núvols van desaparèixer d’aquell tros de cel i el sol va brillar amb tanta intensitat que les va obligar a tancar els ulls. Després de tanta penombra, l’escalfor del sol als seus rostres va ser un autèntic regal. I així, sense parlar, gaudint d’aquell sol carregat de poder, van deixar passar les hores.