9. Classe d’anatomia

L’arribada de la primavera havia coincidit amb l’estada a Barcelona d’un reputat professor de Medicina de la Universitat de Perpinyà que havia vingut a la ciutat a impartir unes classes magistrals d’Anatomia a l’Hospital de la Santa Creu. Els avenços en aquesta matèria havien estat molt importants gràcies a homes com el mestre Guillaume, que havia tingut el coratge d’enfrontar-se amb les actituds de molts religiosos que veien la mà del maligne allà on només hi havia curiositat i ganes de saber i d’ajudar els malalts.

La primera cosa que va cridar l’atenció de la Lluna en entrar a la sala on s’havia d’impartir la classe va ser el silenci respectuós que regnava entre els assistents, que ordenadament ocupaven les cadires que envoltaven la taula de fusta que presidia l’estança. Després, es va fixar en la penetrant aroma que impregnava l’espai. Una olor àcida que era incapaç de reconèixer però que li recordava lleugerament una fórmula que havia recuperat d’uns antics pergamins de l’Hospital i que s’utilitzava per desinfectar ferides.

Mentre la Lluna provava de posar nom a les misterioses substàncies, dos ajudants del mestre Guillaume van obrir la porta principal de banda a banda i van entrar empenyent una mena de carretó on portaven un cadàver cobert amb una tela blanca. Després de tancar les portes, els homes van dirigir-se al centre de la sala, i amb quatre moviments comptats, que donaven fe que aquell tramit l’havien repetit infinitat de vegades, van col·locar el cos damunt de la taula, i abans de fer-se a un costat, per deixar pas al mestre Guillaume, que ja estava a punt d’entrar, van encendre unes espelmes altes i fines i van enretirar la tela que cobria el cos.

L’ambient començava a resultar insuportable, i algun assistent s’eixugava la suor entre evidents mostres d’incomoditat. La manca de ventilació i la barreja d’olor de mort, cera cremada i desinfectant amenaçaven de deixar l’auditori sense alumnes capaços d’estar amb els sentits en condicions per escoltar la classe magistral que estava a punt de començar.

De sobte, la veu greu i profunda del mestre Guillaume va trencar el silenci. L’home, de cabells i barba blancs, avançava pel passadís amb l’ajuda d’un bastó que semblava que tenia encara molts més anys que ell.

—La taula on els meus assistents han dipositat el cadàver està lleugerament inclinada perquè l’estudi de l’anatomia humana és una disciplina bruta, i per curosos que siguem, els cossos sempre expulsen els fluids que els ocupen.

—Mestre Guillaume, podem obrir la finestra abans que comenceu les vostres explicacions? L’ambient està força carregat i molts dels meus companys ja estan marejats —va demanar algú des dels primers bancs.

—Em sap greu, jove, però de moment no podrà ser. L’anatomia és una disciplina que mira la mort cara a cara, i per descobrir-ne els secrets més íntims, necessitem un ambient adequat. L’anatomia és molt més que mirar l’interior dels cossos; de fet, és un art, com ho són l’escultura o la pintura.

—Voleu dir que els metges som artistes? —va dir entre rialles i un atac de tos l’home que s’asseia al costat de la Lluna.

—Se que costa d’entendre, però és tal com dieu…

—I es pot saber què pintem? Quina mena d’escultures fem? —va continuar, sorneguer, aquell home.

—Els metges pintem l’ànima de la gent. La nostra obra és la més agraïda que ningú pugui somiar, perquè dibuixem somriures allà on només hi ha dolor. Som artistes, estimats amics, perquè la nostra obra és la de la vida i la de la llum que s’enfronta amb la foscor de les tenebres. Per això, per escoltar i entendre el llenguatge de la mort, és tan important que ens situem al seu mateix nivell. I això ho aconseguim creant aquest ambient de foscor. Així se sent còmoda, i així és com podrem descobrir què s’hi amaga, darrere del seu silenci. Un silenci, però, que parla, i per demostrar-vos-ho avui descobrirem la causa de la mort d’aquest jove, en aparença sa.

—Però, mestre Guillaume, l’ambient és insuportable. Gairebé no podem ni respirar —van insistir algunes veus.

—La mort també és insuportable. I quan menys ho espereu, picarà a la vostra porta per dur-vos, sense preguntar, a les portes de l’infern mateix. Si de veritat en voleu conèixer els secrets, cal que pagueu el preu de la incomoditat. Només ens parlarà si ens embrutem les mans de sang i de vísceres. —El mestre Guillaume va fer una pausa per posar fi als rumors de fons—. Si no teniu cap inconvenient, hauríem d’anar començant. Per cert, hi ha algú prou valent entre els presents que s’atreveixi a mirar la mort als ulls? Cap voluntari que vulgui convertir-se en el meu ajudant? Vos, potser, que tant us queixeu? —va dir Guillaume referint-se al jove que no parava d’importunar-lo.

L’home de seguida va acceptar el repte que li proposava el vell professor, i amb quatre passes va plantar-se al seu costat, davant del cos que estaven a punt d’inspeccionar.

—Aquí teniu tot l’instrumental que necessitareu per fer la vostra feina. Quan vulgueu, ja podeu començar.

—Però, i per on començo?

—Heu d’obrir-vos pas entre les costelles i deixar al descobert la cavitat toràcica, és clar —va dir Guillaume.

Amb el pols visiblement tremolós pels nervis, el jove va clavar l’instrument tallant a l’altura del cor, però va fer-ho amb tant mala fortuna que la fulla va clavar-se a l’os, i quan va voler retirar la llanceta, es va partir i va provocar que un raig de fluids del cos sortís disparat i l’encertés de ple a la cara.

Encegat i marejat per tot plegat, el metge va caure desplomat a terra com si fos un sac de patates, fet que va provocar que tothom s’aixequés de la cadira, alguns més amoïnats, d’altres més riallers. I mentre dos companys se l’enduien a coll cap a la font del pati, per remullar-li la cara i fer-li respirar uns glops d’aire fresc, el mestre Guillaume s’esforçava per seguir, amb una mica més de normalitat, la classe magistral.

—I ara, hi ha algú entre vosaltres que realment tingui ganes d’aprendre aquest art?

—Jo mateixa, mestre Guillaume. Si no teniu cap inconvenient, m’agradaria ajudar-vos a parlar amb la mort —va exclamar la Lluna.

—I vós? Qui sou? Metgessa? Estudiant, potser?

—El meu nom és Lluna Aymerich i, quan puc, exerceixo de metgessa aquí mateix, a l’Hospital de la Santa Creu, a l’ala de les dones.

—No he volgut faltar-vos al respecte, però com ja deveu saber, les dones encara sou una gran minoria en la ciència de la Medicina.

—Vaig estudiar els Estudis Generals d’aquesta ciutat amb els excel·lents professors Pere Joan Grimosacs, Onofre Bruguera i Llorenç Benet. I us ben asseguro que sóc plenament conscient que aquest ofici continua sent un ofici d’homes, però confio que vós sabreu apreciar altres virtuts meves.

—Ho faré, però a canvi us demano que accepteu fer una juguesca amb mi. Digueu-me de què ha mort aquest home i us guanyareu el meu respecte.

—Voleu posar-me a prova?

—No, filla, res més lluny de la realitat. El que vull és que ens demostreu el millor de vós i que, amb l’ajuda dels vostres coneixements i el vostre enginy, resolgueu el misteri de la mort d’aquest home que tenim aquí de cos present.

Després de posar-se el davantal de cuir que li oferia en Guillaume, la Lluna va fer una primera inspecció ocular del cos i no va trobar cap evidència de la causa de la mort. Després, va palpar els òrgans interns, que també semblava que estaven bé. Però tan bon punt se li va ocórrer rapar-li els llargs cabells negres que duia recollits en una cua, la metgessa va començar a sospitar quina podria haver estat la causa de la defunció. I el que va descobrir la va fer estremir.

—Mestre Guillaume, d’on heu tret aquest cos?

—És d’un mariner italià que ha mort aquesta matinada. Els meus ajudants han comprat el cos als peus de la passarel·la del vaixell —va respondre l’ancià mentre s’apropava al cos del mort per fixar-se en les marques que li ensenyava la dona.

—Doncs, mestre Guillaume, val més que ens preparem pel que està a punt de caure’ns al damunt —va dir-li la Lluna a cau d’orella mentre li indicava les taques que acabava de descobrir.

Els símptomes no deixaven lloc als dubtes. Al cap pelat del mort hi havia unes taques fosques provocades per les hemorràgies que tenia sota la pell, i darrere les orelles, uns bubons gairebé imperceptibles que parlaven, sense embuts, d’aquella malaltia tan terrible que només d’anomenar-la provocava el terror més profund en la gent.

De sobte, mentre el mestre Guillaume i la Lluna Aymerich debatien sobre les conseqüències del descobriment, un esgarrifós crit de desesperació es va colar a la sala i es va anar convertint en una mena d’ona gegantina que semblava que s’empassava qualsevol rastre de vida que trobava al seu pas. El vell professor i la metgessa es van senyar quan des de la finestra van veure que un home creuava el pati amb una nena petita en braços i, posseït per una profunda desesperança, no parava de cridar:

—Per Déu, ajudeu-me. La meva filla està malalta, té la pesta!