XXVII

On es juga una partida difícil i es prenen algunes decisions

Vaig deixar la ciutat d’Urgell a mitja tarda, just quan començaven a sonar les campanes per anunciar al món la mort de Sal·la. Me’n vaig anar com una fura, sense dir res a ningú, carregat només amb l’espasa i una mica de roba. Quan omplia la bossa vaig trobar algunes peces que havia agafat a Còrdova: uns vasos de coure amb inscripcions, un gobelet de vori, molt ben tornejat, i una esfera de ferro decorada amb unes àligues, que contenia un anell, també de ferro, fet de petites boletes soldades. En vaig fer un farcellet i el vaig anar a deixar a la catedral, damunt de l’altar de Sant Just, perquè en fessin el que volguessin. Em vaig sentir més lleuger, alliberat per fi d’una càrrega tan incòmoda.

Mentre travessava el Segre per la Palanca, vaig tenir la sensació que me n’anava per molt de temps. Tot el camí fins a Tost, el mateix que havia fet desenes de vegades, em semblava nou. A l’alçada del Pla vaig trobar mon pare Miró i la senyora Sança, que baixaven cap a la ciutat d’Urgell. Tot just els havien avisat de la mort del bisbe. Potser una mica massa d’hora, no vaig poder evitar de pensar. No havia vist Sança des de feia més d’un any, però ella va actuar com si només fos un conegut de lluny, digne tan sols d’una vaga salutació de compromís. Va ser una trobada breu i freda, molt de compliment. El meu pare evitava de mirar-me als ulls, i el vaig trobar estranyament tens i distant. Sabien que pujava cap a Tost, però no van fer cap comentari. Només el vell Enecó, que els acompanyava, semblava content de veure’m, encara que només ho podia percebre amb la seva mirada, que tenia un toc de complicitat continguda. No va gosar manifestar-se de cap altra manera. No tenia cap sentit de fer durar aquell patiment, i vaig clavar els esperons per arribar com més aviat millor.

A l’hora foscant entrava al castell. Hi havia una gran tempesta cap a la banda de Pallars, encara molt lluny. S’anava acostant de mica en mica, i enviava de primer unes ventades d’aire humit.

—Arribes tard, Dacó. Una mica més i et mulles. Em pensava que t’havies perdut. Ara pensava anar-te a buscar.

L’Arnall era dalt de la torre. No vaig veure ningú de la guarnició. Potser eren a la sala de baix. Les quatre cases del poble eren ben tancades. Vaig respondre a la provocació, i de seguida em vaig penedir d’haver-ho fet.

—Conec aquest camí tan bé com tu, Arnall.

—Segurament que sí.

—Vols dir-me què et passa? —vaig optar per anar de cara—. No entenc res.

Parlava a l’aire. L’Arnall ja no era a la plataforma de la torre. Va aparèixer al cap de l’escala.

—No perdem temps, germanet. Tenim feina. Espero que no hagis oblidat les normes.

Vaig enfilar-me escales amunt.

—No. Les recordes, tu?

—Perfectament. Com si l’hagués inventat jo, el joc.

Vam entrar a la sala del mig. L’Arnall va posar unes teies enceses a la gran teiera de ferro que hi havia al centre de l’estança.

—Deixa l’espasa, que et farà nosa. No la necessites per a res. És només un joc, no un combat —em va dir.

L’espasa es va quedar a l’entrada. L’Arnall es va asseure a terra, damunt d’un coixí, davant del tauler.

—Et deixo començar. Recorda. Qui guanya, es queda el joc i en farà el que voldrà.

—Hi ha alguna altra opció?

—No. Cap ni una. És així com ha de ser. Oblida el testament del comte. És un testament vell, i ara l’hauria redactat d’una altra manera.

—No ho pots dir. Per què em fas això? —vaig demanar, mentre obria el joc amb un dels peons del mig—. Som germans, Arnall. Ens hem criat junts. Podem parlar del que vulguis.

—No res, no sóc, amb tu. Dacó, bord de Tost. Obre els ulls. Desperta.

Em costava concentrar-me en el joc. Al llarg d’alguns moviments, la partida semblava que es jugués contra un mirall, perquè l’Arnall reproduïa els que jo feia. Tots dos teníem por de fer un mal pas i acabar-la abans d’hora.

—Què vols dir?

—Ets un ingenu, Dacó. T’estic fent un favor —va dir, mentre jo perdia el primer cavaller, que havia començat a atacar i amb qui havia dipositat moltes esperances—. Has jugat a la banda equivocada. Busca’t un bon amo, el millor que puguis trobar en aquestos temps dolents. Has estat perdent el temps amb els capellans. Durant dos anys t’he estat vigilant, sense que te n’adonessis. Però t’has anat apartant de la família, has anat sempre a la teva. Ens has decebut. Pensava que no caldria que et digués res, que ja te n’adonaries tot sol, i ja veig que no. La meva mare et va enviar prop d’Ermengol perquè volíem saber quina una en portaven de cap. Ell i Sal·la. Al comte li feia por l’ambició de l’ardiaca, i va encarregar al nostre pare que el tinguéssim ben informat. Eres l’element perfecte, però et vam perdre pel camí. Et vas fer malbé.

A aquelles alçades, l’estat de la partida reflectia la conversa. S’havia embussat al centre del tauler, amb la meitat de les peces entravessades. Tenia un elefant al mig del pas, sense poder avançar ni recular, amenaçat pel conseller negre que avançava, quadre a quadre, sense que pogués aturar-lo.

—No saps el que dius, Arnall —vaig objectar, movent el cap.

—T’han ben enredat amb els deliris de Sal·la. El somni d’un vell que no tocava de peus a terra. Obsessionat amb un heretge, fins al punt que va robar els seus ossos.

El cor em va saltar.

—Què en saps, d’això? D’on ho has tret?

—Ho sé tot, germanet. És difícil mantenir secrets com aquest. De fet, ho sabia gairebé tothom. Recordes aquell ambaixador franc? El que vam trobar de tornada de Tortosa. No era un ambaixador, però, oi que va fer-ho bé? De fet, era un enviat de l’arquebisbe de Narbona, que havia vingut a comprovar en persona fins a quin punt s’havien corromput els nostres capellans. Convé tenir bons tractes amb els que manen de veritat, perquè després saben actuar en conseqüència i tornar-te els favors.

—No m’ho puc creure. Em vols confondre.

—Li ho vam anar a dir nosaltres tan aviat com Pere de Torres va portar els ossos aquí. Mesos abans que es dignessin a revelar-te el secret. Ja veus quina confiança tenien en tu. Ho sabia mig món i el pobre Daconet encara s’estava dalt de la figuera. No se t’ha fet justícia. La puresa de la teva devoció no ha tingut bons receptors, ja ho has vist. M’hi jugo l’espasa bona que, a partir d’ara, el bisbe Ermengol se’n desdirà. La memòria de Fèlix fa molta nosa, i ell ho sap. És un home ambiciós i intel·ligent, però que no té escrúpols. És un mestre a l’hora d’utilitzar la gent que té per sota, i fer-los ballar a la tonada que més li convé. Espero que, a hores d’ara, ja te n’hagis adonat. Si no, ja no pots dir que no t’ho hagi dit ningú.

—Acaba d’una vegada —vaig fer un moviment a cegues, un peó se’n va menjar un altre, una jugada del tot inútil. L’Arnall va respondre amb un atac de cavaller que jo no havia previst.

—Tranquil. Tenim temps, encara. Sobretot, no et posis nerviós. Mira de jugar millor o perdràs abans d’hora.

—Deixa’m estar —un dels meus elefants va obrir un nou flanc d’atac.

—No em fas por, Dacó. No tens malícia, ni ràbia. Ets massa obedient, com un gos de pastor. Si et diuen de mossegar la pota d’un corder, la mossegues i no penses si allò que fas és bo o és dolent. Saltaries per un esbalçader si l’amo t’ho ordenés. Em va sorprendre el que vas ser capaç de fer a Caracuel. Matar aquells tres pobres monjos de la manera com ho vas fer. Saps? Jo no hauria pogut. Confesso que quan els vaig veure em vaig espantar. Tu potser no t’hi vas fixar, però tenien un gest de terror pintat a la cara, com si els hagués anat a tallar el coll el diable en persona.

—Em vas seguir.

Els cavalls llunyans que vaig sentir aquella nit no eren cap cosa de la imaginació.

—Exacte. Volia veure fins on eres capaç d’arribar. Vaig quedar ben parat, t’ho confesso. Però els hauries d’haver enterrat, Dacó. És molt poc cristià allò que vas fer, deixar-los allà estesos, pobres monjos. No sé què havien menjat per sopar, però quan vam entrar al monestir, allò pudia de mala manera, com si ja portessin dies i dies de podriment. Vam haver de calar-hi foc. N’hi devia haver algun altre d’amagat o bé un dels que pensàvem que era mort encara tenia un alè de vida, perquè des de fora vam sentir uns esgarips que glaçaven la sang.

—Ja n’hi ha prou.

—No sabia que fossis tan sensible, germanet —va dir, mentre continuava avançant amb aquell cavaller fet de pedra negra—. No ho has de ser. No és un bon temps. No sé què coi hi vas anar a buscar, en aquell cony de monestir perdut al desert. Un llibre, o una carta, imagino. Alguna cosa petita, fàcil de transportar, una relíquia de Fèlix, el desgraciat bisbe d’Urgell. El llibrot que vas carregar a una de les mules d’Ermengol segur que no era. No val la pena. No sé si ho vas trobar o no. No m’importa. Si ho vas trobar no deu haver-te fet cap bon servei. Si no, no series aquí.

—Què passarà, ara? —necessitava trobar una sortida, com fos, una escletxa, una mica de llum.

—Depèn de tu —deia, al mateix temps que el meu elefant va aconseguir tapar el pas al cavaller—. Pots anar-te’n amb el bisbe. Ell ja et coneix, ara tu el comences a conèixer. Potser us entendreu, potser no. Pots provar-ho, si vols.

—I si no vull? —el meu conseller es va poder col·locar en una bona posició, protegit pel cavaller que em quedava i per dos peons.

—Si no vols —va començar, com si no comptés que aquesta opció fos possible—. Si no vols. Sempre pots tornar a casa. Ja saps els tractes. Hi ha un lloc per a tu. Saps de lletra, que això no fa mai nosa. També ets capaç d’assassinar qui convingui sense posar-te pedres al fetge. No t’ha de saber greu. Segons com t’ho miris, és una rara qualitat. No tothom pot fer-ho. Vine amb nosaltres. Torna a casa, Dacó. Ens hem quedat sense un comte que pugui contenir-nos, i Ramon Borrell no serà capaç de controlar el nostre país sense descuidar el seu. L’olla ja fa dies que bull. Faran falta cavallers que siguin capaços de fer un pas endavant, i tu n’ets un. Dels bons.

L’elefant, amb el suport del cavaller, va fer bé la seva feina.

—T’he guanyat. No hauries de parlar tant, Arnall. Et distreus massa, amb tanta xerrameca.

L’Arnall va mirar el tauler i la disposició final de les peces, incrèdul, com si allò no fos possible.

—Mira-te’l. Tens raó —va haver d’acceptar.

—Ara m’he de quedar amb les peces. És el tracte.

—Somies, Dacó. Torna a la realitat. Saps prou bé que no puc deixar que te les emportis. No permetré que aquestes peces vagin a espetegar qui sap on. No tinguis cap dubte que els monjos de Sant Egidi les vendran al primer arroplegat que passi davant del monestir i per una misèria, i s’esgarriaran per sempre. No pot ser, per respecte a la memòria del comte.

—No és just —vaig objectar.

—És com és. Si no hi estàs d’acord, hauràs de lluitar. I no t’ho posaré fàcil, ja ho saps. Tu tries.

—No vull lluitar —i sí que volia.

—Res a dir, doncs.

L’hauria matat. Duia tanta fúria al damunt que li hauria saltat al coll com un llop, i amb els polzes li hauria tret els ulls, abans que tingués temps d’adonar-se del que li passava. Però no podia fer-ho. L’Arnall ho sabia, i em mirava amb una rialla foteta. Havia perdut, una vegada més. Vaig sortir de la sala sense mirar enrere. El pes de l’espasa se’m va fer insuportable. Carregava una creu. La tempesta s’havia aturat a l’altra banda del riu, i era només una cortina fosca damunt de les muntanyes de ponent, que prenia forces per avançar de matinada.

Vaig fugir. A les fosques, pel camí que seguia Segre avall fins al monestir de Centelles. El monestir era una massa negra i pesada, a la dreta, una mica apartat. Si els monjos que hi vivien sentien alguna cosa, es feien els sords. Vaig continuar pel corriol que s’acostava a l’entrada del congost, fins que ja no es podia avançar més. Deien que era el lloc on van esbalçar el sarcòfag de Fèlix, una nit com aquella. Al fons, l’aigua negra roncava amb un so greu i continu, que recordava la buna baixa d’un sac de gemecs. Trencava contra les parets de pedra de calç i continuava rabent riu avall. Hi havia només un tros de lluna, que amb prou feines dibuixava els contorns de les roques i es reflectia en l’escuma de l’aigua.

Vaig llançar l’espasa al fons. Va caure recta, sense fer tombs, sense que, en picar contra l’aigua, se sentís cap altre soroll que el bram del riu.