VII

On hi ha una ambaixada imprevista i que fou tractada com a inoportuna

Arribats a casa vam trobar un ambaixador del rei Robert que s’esperava. S’havia presentat dos dies abans que nosaltres, i el bisbe Sal·la, que en absència del comte l’havia acollit al seu palau, ja no sabia com entretenir-lo ni quina conversa donar-li. Ermengol l’ardiaca se’l volia endur de cacera, o a cavalcar amb la seva host fins a les terres buides de la frontera, però l’ambaixador els va dir que no, que s’estimava més esperar. Volia veure el comte tan aviat com arribés, perquè portava un missatge personal i urgent del rei dels francs en persona, el Robert dels anys. Un soldat del bisbe s’havia avançat per advertir Ermengol, i ens va trobar quan començàvem la pujada cap a coll de Creus. Ermengol es va sorprendre de la visita, però no estava disposat a humiliar-se davant de cap enviat de rei.

—Si té tanta pressa, que s’esperi fins demà. Avui no estic d’humor —va dir.

Vam arribar cap al tard, i el comte se’n va anar directe cap al palau de Ciutat. Jo vaig baixar a Urgell. El comte havia donat instruccions precises perquè ningú no el molestés fins l’endemà, i que només quan ell ho digués podríem pujar amb l’enviat franc. Quan li ho van comunicar, l’ambaixador, que es deia Riquier Bordel, es va molestar, i s’enfilava per les parets com una mesquera. La pell de la seva cara, que era de color de mort, es va encendre. Va començar a cridar pels passadissos del palau, dient que era una ofensa insòlita i intolerable, i que estava rebent un tracte indigne del seu càrrec i de la seva missió. Entre Sal·la i Ermengol l’ardiaca el van calmar com van poder, i d’amagat li van posar al vi una cocció de cascall perquè es tranquil·litzés. L’endemà, a mig matí, va baixar un servent del palau comtal per dir-nos que el comte ja ens esperava. Volia que Ermengol l’ardiaca hi fos present, també, juntament amb la resta del seu consell.

Durant el curt trajecte que hi havia fins al palau, Riquier no va obrir la boca. Abans de pujar al cavall havia exigit que la seva trobada amb el comte fos estrictament privada i confidencial. Ermengol l’ardiaca es va arronsar d’espatlles amb un enuig gens dissimulat i li va dir:

—El comte ja ha disposat, ambaixador. Si voleu un consell, resigneu-vos. Ermengol és un home colèric, i faríeu bé de no atiar la seva fúria, que està cansat i no té paciència.

L’ardiaca va fer que l’acompanyés fins al palau. Dalt de la fortalesa de Ciutat no hi havia ningú per rebre l’ambaixador. El cap de la guàrdia ens va indicar que tothom era dins, a la sala. Quan hi vam entrar, Ermengol el comte estava dret, recolzat sobre una taula i consultant una escriptura que li comentava l’escrivà Ponç. Asseguts als escons que feien el tomb a la sala hi havia una dotzena de cavallers, la plana major de consellers del comte: Isarn Caboet, el vescomte Guillem, Hug de Taús, Bernat de Sanavastre, el Guàrdia de Lavansa, i d’altres. A la vora de la porta s’hi asseia el vell Miró, al costat de l’Arnall, que em va saludar amb la mà oberta sobre el pit. Jo em vaig esmunyir a un racó, el més discret. Ermengol l’ardiaca se’n va anar al setial que ocupava habitualment a les audiències judicials més importants, a la cantonada de la dreta, prop del comte. L’ambaixador Riquier es va quedar dret al mig de la sala, mentre Ermengol se n’anava al seu lloc, encara amb el pergamí a la mà. Llavors va parlar:

—Ambaixador del rei. Sigueu benvingut i perdoneu l’espera. Si haguéssiu avisat amb prou temps, m’hauria afanyat una mica més. Però ja està fet. Ara, feu el favor de dir-nos quina és la vostra missió, que us ha fet venir de tan lluny fins a aquestes muntanyes maleïdes.

Riquier estava incòmode. Mirava amb prevenció els rostres dels membres del consell d’Ermengol, com si no s’atrevís a parlar davant d’ells. Ermengol li va llegir els pensaments.

—No tingueu por d’aquestos homes, ambaixador. Tots són lleials col·laboradors nostres. Entre persones de la mateixa fe no hi ha d’haver secrets. Jo no en tinc, i ells prou que ho saben. Si vós en teniu, podeu continuar callat. Vós mateix. Diguéssiu el que diguéssiu, sortiríeu per aquesta porta i tot seguit ho sabrien igualment.

—D’acord, doncs —l’ambaixador Riquier va recuperar una mica l’esma. Parlava un dialecte del nord, amb sons guturals, com si s’hagués constipat—. Com vulgueu. M’havien dit que éreu un home tossut, groller i maleducat, i veig que s’havien quedat curts en la descripció. Així doncs, no us molestaré gaire i podré anar-me’n de seguida. Hem sabut que esteu fent tractes amb el pretendent al-Mahdí per ajudar-lo, per dir-ho d’alguna manera, amb els seus problemes interns. Si les nostres notícies són certes, tot just heu acabat de lligar un tracte per incorporar-vos ben aviat al seu exèrcit. El vostre germà deu haver rebut també una ambaixada, que s’expressarà en els mateixos termes en què ho faré jo. Molt bé. Ara us recordaré quines són les vostres obligacions, per si de cas les havíeu oblidat. Sou encara súbdit nominal del rei dels francs, de qui prové la vostra autoritat i a qui deveu respecte i obediència. Són molts els documents que ho demostren, i no en podeu aportar cap que digui el contrari. Sabeu prou bé que la seva autoritat cau molt lluny i mai no és exercida si és que no hi concorren circumstàncies excepcionals. El rei espera que no ho hagueu oblidat i us exigeix la mateixa veneració que van obtenir els seus avantpassats dels vostres. Afegiré que no veu amb bons ulls que busqueu aliats entre els que, fins avui, s’han comportat com uns enemics cruels i ferotges. I, a més, com a infidels que amenacen la nostra religió pel sotmetiment i la força. Vol que us faci saber que és una mala tàctica tenir enemics a tramuntana i a migdia. Com a bon guerrer que sou, no us hauria de costar d’entendre-ho.

Ermengol, que se l’havia escoltat mig entravessat sobre el setial, fastiguejat, es va incorporar.

—És això tot el que m’havíeu de transmetre, ambaixador? M’esperava una mica més de substància, si em permeteu que us ho digui. Això sí, us he de felicitar per l’eficiència dels vostres espies, que estan atents i no en deixen passar una. Ara escolteu-me bé. Estic content que, de tant en tant, el rei Robert pensi en nosaltres. Ens honora. Pel que fa als tractes que hi havia entre els nostres comtats i el vostre regne, només diré que són pactes vells i que els pactes són com les espases velles, que s’omplen de rovell i no serveixen per a res si no se’n té cura. En temps del meu pare, el comte Borrell, que Déu conservi al seu costat, l’al-Mansur va fer el que va voler per les nostres ciutats, va incendiar Barcelona, sense que el rei Hug gosés moure ni un sol dit per defensar-les. Fa només cinc o sis anys, li va tocar el rebre a Manresa. Si tant se les estimava i tan present tenia els sagrats pactes, podria haver aixecat el cul de la trona i baixar a ajudar els súbdits. Avui, dubto molt que el seu fill o el seu nét o qui collons sigui que tingui avui la corona es comportés d’una altra manera. O sigui que ja li podeu dir al vostre rei, que aquí el seu nom només ens serveix per posar data a les escriptures de compravenda. A més, s’ha estroncat la saba que venia de Carlemany. És possible que jo tingui més sang de l’emperador que no pas el vostre rei d’ara. No li tenim cap por. El respectem, però que no ens amenaci. Hem pres una decisió com a homes lliures, i no hem de retre comptes a ningú del que fem. Si durant la nostra absència intenta acostar-se al nostre territori, quan tornem se n’haurà de penedir. Ho juro davant de Déu. Digueu-li això, ambaixador. Repetiu-li-ho paraula per paraula, que no quedi cap dubte. Esmoleu la memòria. I ja podeu córrer: com més aviat ho sàpiga, millor.

Riquier no va gosar contestar. Amb les dents serrades i un gest d’incredulitat gravat a la cara, va girar cua i va sortir de la sala. Ningú no li va anar al darrere. Tot seguit vam sentir com se n’anava al galop acompanyat de la seva escorta. Per un moment vaig témer que Ermengol fes un gest al cap de la guàrdia, perquè anés a empaitar el seguici de l’ambaixador i els matés a tots. No ho va fer, i segurament no pas per falta de ganes. Jo estava segur que si aquesta escena hagués succeït uns anys enrere, hauria acabat així de malament. Deien que, a mesura que s’anava fent gran, el comte Ermengol es civilitzava una mica. Alguns dels assistents van començar a comentar la trobada, entre grans rialles, estrafent el to solemne que havia utilitzat l’ambaixador, i la seva veu nasal. Ermengol va sortir sol de la sala. Una mica més tard, quan vaig passar cap al pati d’armes, el vaig veure dalt de la torre gran, la de la cantonada que donava a la vall del Valira. El guaita que fins llavors s’estava allà dalt era al pati, desvagat, fent dibuixos al terra amb un bastó. L’Arnall, que també va fer cap al pati, em va dir que sovint s’hi passava hores i més hores, quiet, com si fos un tronc d’alzina recolzat al parapet, contemplant els conreus i les muntanyes.

La visita inesperada de l’ambaixador només va ajornar un dia la posada en marxa dels preparatius de l’expedició. L’endemà mateix van sortir un estol d’enviats per totes les valls del comtat, per fer recompte d’efectius i començar a fer previsions. Hi havia prou marge de temps, però calia organitzar-la bé si no es volia anar a fer el ridícul tan lluny de casa i, al mateix temps, assegurar la defensa del comtat mentre el gruix de l’exèrcit fos fora, i més encara després de les amenaces del rei de França. Durant unes setmanes vaig dubtar. No sabia què fer. Per un costat, em moria de ganes de veure món i participar en una experiència que transcendiria a la successió de les generacions i al pas dels segles, i algú tindria la missió sagrada de perpetuar el record del meu pas pel món. Com que no estava gens segur que hi hagués una altra vida —en això sospitava que jo no era gaire diferent de tots els capellans que m’envoltaven—, una bona manera, i potser l’única, d’aconseguir alguna cosa que s’assemblés a la immortalitat. Per l’altre, una veu interior, prima i covarda, però insistent, em deia que era una bogeria, un suïcidi segur. Quan hi pensava amb una mica més d’intensitat, i segons l’humor, notava una pressió somorta als budells. Si em posava d’aquella manera només de contemplar la possibilitat de guerrejar, què no em passaria a l’hora de la veritat, quan tingués al davant mil musulmans disposats a matar-me a la primera ocasió que se’ls presentés? Així, aquella veueta em mormolava amb insistència que no hi anés, que un maurità afortunat ho aprofitaria per fer-me la pell abans que jo tingués l’oportunitat de matar-lo. Un dia em fixava en l’actitud del comte Ermengol, cada vegada més taciturn i silenciós, com si arrossegués un dolor antic o bé una premonició; l’altre, l’Arnall, m’encomanava el seu entusiasme sense reserves, i m’omplia el cap amb les seves imaginacions i projectes. La perspectiva de la campanya va desvetllar l’ambició de l’Arnall. No volia ser com el seu pare, sinó que aprofitaria les oportunitats que li donaria la guerra per convertir-se en alguna cosa més que el senyor d’una vall perduda i secana.

—Això si no et maten, innocent. Amb aquesta cara de criatura que fas, no dures al camp de batalla ni un parenostre —li deia, per fer-lo enrabiar.

El bisbe Sal·la no volia influir en la meva decisió. Quan em vaig atrevir a demanar-li consell i, esperava, alguna ordre que m’acabés de decidir, només va saber dir-me que, com a fill de Miró que era, i vista la instrucció rebuda, podia participar amb tots els drets a l’expedició, ja fos al costat del meu pare, com hauria estat normal, o dins de l’host de l’església, com a membre amb vots de la seva comunitat, alhora que cavaller instruït però no gaire bregat. Les forces episcopals serien comandades per Ermengol l’ardiaca, i feien falta un munt de guerrers per poder-se comparar a les forces comtals. Que fes el que volgués, en definitiva. A la seva seu també eren necessaris els escrivans habilidosos, però que poques vegades coincidien en una sola persona qui dominés per igual les arts del càlem i de l’espasa. Vaig anar a l’audiència amb la vaga impressió que em donaria una ordre taxativa, que em faria anar cap aquí o cap allà, i en vaig sortir encara més confós. L’ardiaca va notar de seguida el meu desconcert. Quan pujava fins a l’escriptori em veia poc aplicat, llangorós, amb la vista fixada en el tros de paisatge que es veia de la finestra estant. La meva feina també se’n ressentia, i cada dia notava com la regularitat de la cal·ligrafia se m’anava esvaint, i cometia més errors dels que eren admissibles, fins i tot en un simple aprenent.

Un dia, després de la missa de matines, se’m va plantar al davant. Ermengol era capaç de convèncer els seus interlocutors gairebé sense haver d’obrir la boca, i quan l’obria ja s’acabaven tots els arguments. M’havia estat observant, havia parlat amb el bisbe Sal·la, i tot el que em diria també havia estat acordat amb ell. Pensava que malaguanyat si no anava amb ells a la guerra. Em va dir que sabia que tenia bones aptituds de cavaller i que per assegurar l’èxit de la campanya totes les forces eren necessàries. Volia que me n’anés una temporada a Tost, per acabar de reflexionar i, de passada, afinar la meva competència de guerrer. A Urgell estaria sotmès a massa estímuls, a massa distraccions i si m’hi quedava acabaria per fer malbé tota la reserva de pergamins de l’escriptori.

L’Arnall també tornava a casa. Ermengol l’enviava a Tost per acabar d’enllestir la seva preparació. El comte feia una visita a les valls altes del Pallars per acabar de lligar les aliances amb alguns dels cavallers que s’afegirien a l’exèrcit, com a guerrers lliures, i ja no el necessitava més com a escuder: era massa traçut i hauria estat malaguanyat. El substituiria Ramon, el fill petit d’Isarn Caboet, que ja havia fet els onze anys. L’Arnall i jo, amb gairebé divuit, ja no teníem edat per anar traginant espasots amunt i avall i esmolant destrals. Ja podíem anar solets pel món, amb els grans, com dos moixons esquerats. Marxaríem l’endemà. A Tost ja ho sabien i ens esperaven. No havia dit res de la decisió de posar-me a les ordres de l’ardiaca. Tenia la sensació que no ho rebrien amb entusiasme.