VIIII
Per on passa el temps i avancen els preparatius
Aquell hivern els ferrers van tenir molts maldecaps i un munt de feina. S’acostava la primavera i tot havia d’estar a punt per a la partida, que s’havia fixat per a les primeries del mes de juny. Els que eren menys traçuts es van dedicar només a fer anelles i escates pels ausbergs. A Urgell i a Castellbò hi havia tallers de dones que confegien les cotes, unint les anelles amb una tenalla petita. Tenien com un cos d’home fet en fusta i anaven fent filades d’escates començant per les espatlles. Alguns volien unes peces més lleugeres, i llavors clavaven unes laminetes fines de ferro sobre un vestit de cuiro. D’altres ferrers forjaven elms i cervelleres, rodelles dels escuts, estreps i frens, puntes de llança. Els carboners i els minaires havien estat treballant tot l’estiu, i fins ben entrada la tardor, per poder assegurar la provisió de metall. Les darreres setmanes havien estat molt dolentes, i una colla de minaires de Bixesarri van morir de fred quan els va enxampar un torb al coll de Conflent, quan baixaven unes càrregues de pedra de ferro. A partir d’aquell moment es va estroncar el subministrament. Els ferrers treballarien amb la mena que ja tenien i, si no n’hi havia prou, fondrien eines de tall, ferradures, aixadons i podalls, que eren requisats als pagesos.
Miró volia que tinguéssim dues espases cadascun, perquè les que teníem s’oscaven només de mirar-les i deia que un cavaller sense espasa era com un cul sense forat. Les que havíem fet servir fins llavors eren peces bones, però una mica massa pesades per lluitar-hi. Deia que anaven bé per als entrenaments, per aprendre a picar, a punxar, a defensar-se i a desarmar, però que en una batalla, que podia durar de sol a sol, era necessari portar el millor material possible. Miró en tenia prou amb una, de la qual n’estava tan orgullós com de les seves destrals de combat. La seva era una espasa única, que havia comprat feia anys a un mercader franc, que li havia assegurat que era feta pels homes del nord. No la canviaria pas per la millor espasa del comte, la d’empunyadura de plata, assegurava. A la guarda, que era de bronze, hi havia una inscripció estranya, que ningú no havia estat capaç de llegir. A l’anvers, una figura que semblava un drac ajagut. Miró deia que era l’escriptura del diable, i que aquella espasa havia estat fogada a les fargues de l’infern. Abans d’utilitzar-la en combat, havia fet que el bisbe Sal·la la beneís i pronunciés uns exorcismes, per si de cas era veritat.
El Ferrer de Saulet havia rebut del nostre pare l’encàrrec de forjar-nos dues espases. Quan les va tenir enllestides ens va fer avisar per anar-les a buscar. La farga era en una clotada humida, prop del riu i lluny del camí principal. El forn on la pedra es transformava en metall era al darrere de l’obrador, en una raconada, en un emplaçament on s’aprofitaven al màxim els corrents d’aire, que ajudaven a incrementar la temperatura a què treballava el fornal. El Ferrer era un home petit, com renegrit d’haver-se passat tota la vida al costat de brases i de ferro roent. Tenia els braços tan gruixuts com les cames, i podia agafar un mall amb una sola mà quan qualsevol de nosaltres amb prou feines l’aixecaria de terra amb les dues. Els seus dos fills bessons eren rabassuts i torrats com ell. Tenien cura del forn i feien anar les manxes de fusta i cuiro, de vegades durant dies sencers. Quan hi vam arribar estaven preparant una cuita de metall. A deu passes del forn, la calor era insuportable. El Ferrer va deixar que els seus fills continuessin fent entrar aire al forn, i va fer que el seguíssim dins de l’obrador. A dins hi feia gairebé tanta calor com a fora. Generalment el ferrer no deixava que hi entrés ningú, però feia molts anys que treballava per Miró, i amb ell no tenia cap altre remei que fer una excepció. Hi havia el forn, una enclusa enorme, una muntanya de carbó de roure. Al costat de l’enclusa, un barril ple d’un líquid que, per l’olor que feia, hauria dit que eren orins vells. El Ferrer tenia una veu rogallosa, que li sortia de la base de l’estómac.
—És el que sembla, jove Dacó. Són pixats. Si teniu la bufeta plena, endavant. Millor que pixeu aquí dins que no pas fer-ho a fora i que em cremeu les falgueres. Sempre necessito renovar. Res més efectiu que això per temperar l’acer. Un bon bany de pixats, barrejats amb una cocció d’escorça d’un arbre que no us diré ni sota suplici. És un dels meus secrets. Ni els dos sapastres que tinc de fills no ho saben, i només els ho diré quan s’ho hagin guanyat. Si no en són mereixedors, m’ho enduré al forat, i s’haurà acabat. Ara veurem aquestes espases.
Se’n va anar cap a un caixabanc cobert amb unes pells de corder. Segurament era el lloc on dormia. Va obrir la tapa i va treure un farcell de cuiro. Ens va fer sortir a fora, a la llum del dia.
—No trobareu enlloc espases com aquestes —ens va dir, orgullós—. Forjades amb seixanta làmines d’acer del gruix d’un pèl de figa. Un mes de feina per a cadascuna. Agafeu-les. La de l’Arnall és la que té el pomell pla. Dos dits més llarga: són fetes a mida. Vigileu, que tallen només de mirar-les.
Era l’espasa més lleugera que havia agafat mai. Tot i el seu poc pes, la fulla era molt rígida. Vista a la llum feia unes aigües com de teixit de seda, que canviaven de forma segons com l’orientava. A la base del bran, just damunt de la guarda, dues lletres gregues gravades amb un tascó: una alfa i una omega.
—El començament i el final —va comentar el Ferrer, que havia vist com m’hi fixava—. Tot pot començar i tot pot acabar amb aquesta espasa, segons com t’ho miris i la sort que tinguis. Fes per manera de tornar i que tornis amb ella. A tots dos us ho dic. No voldria que caiguessin en mans de moros. No foteu ruqueries i cuideu-les bé. Cada nit doneu-li un bany d’oli de nous i sempre la tindreu nova, que és la millor prevenció contra el rovell, que és el podriment del metall. Quan en trobeu, poseu-hi moll d’os de cérvol, que és el millor. Esmoleu-la com s’ha d’esmolar i no se us acudeixi de picar-la contra una pedra perquè no heu de matar pedres, que ja són mortes i ben mortes. Ja ho sabeu. Ara foteu el camp, que tinc feina. No sé què coi us ha agafat ara a tots, que tothom vol armar-se abans no arribi l’estiu.
Ens va fer fora a empentes, i no va voler cobrar els diners que havia portat Miró. Va dir-li que només acceptaria el pagament a la tornada de la guerra. Si a la tardor següent ningú no tornava per satisfer el deute, senyal que hauria perdut tres clients, però això també volia dir que la seva feina no havia servit per a gran cosa. No vaig poder estar-me de pensar que si feia aquesta mena de tractes amb tothom, no seria mai negoci.
Al cap d’unes setmanes vam tornar a Urgell, l’Arnall a la cort del comte i jo a la del bisbe. Abans de marxar vaig comunicar a Miró quines eren les meves intencions. Volia integrar-me a l’host del bisbe, i li demanava permís i la benedicció. No es va sorprendre, ni va posar cap cara estranya. És cert que moltes vegades era d’una expressió impenetrable, però no va deixar traspuar cap emoció. Estava segur que no li havia fet gens de gràcia la meva determinació, però no ho va dir. Que me n’anés en pau, i que a l’hora de la veritat, a l’hora de la batalla només compten les persones, i no pas els penons sota els quals lluiten. Em va treure un pes del damunt, però me’n vaig anar de Tost amb el cor encongit, com si hagués traït una confiança que, per altra banda, ningú no havia fet mai explícita. Quan l’Arnall ho va saber tampoc no va dir res. Res en absolut, ni en un sentit ni en un altre. Això sí que em va estranyar.
Els preparatius s’anaven intensificant a mesura que s’acostava el dia de la sortida. Els viatgers que arribaven de Besalú i de Barcelona deien que la febrada s’havia escampat pertot arreu, i que sortien cavallers de sota les pedres. Hi havia pagesos rics que havien comprat un destrer vell i una espasa pesada, d’entrenament, i asseguraven als enviats del comte que eren guerrers experimentats quan amb prou feines s’aguantaven drets damunt del cavall. No era fàcil fer-los veure que comprometien l’èxit de l’expedició, i molts d’ells feien servir la seva condició d’homes lliures per allistar-se sense que ningú no els ho pogués impedir. Els caps de l’exèrcit, al final, els van deixar fer. Ja els havien advertit, i pensaven que, si més no, els africans tindrien feines a matar-los a tots. Entretinguts com estarien a empaitar els cavallers maldestres, els altres tindrien més oportunitats de sobreviure.
A tot el país no hi havia ni una espasa a la venda. Uns mercaders francs amb sentit del negoci i de l’oportunitat havien venut tots els ausbergs que havien pogut portar a Barcelona. Abans de Pasqua va arribar el vaixell dels comerciants hebreus amb una partida de cuirasses de l’orient. Venien de més enllà de Terra Santa, més enllà de les terres de l’Índia, i eren tan lluents i lleugeres que no semblaven fetes per mans humanes. Ramon Borrell les va comprar totes i en va fer arribar una al seu germà. Des que se la va emprovar, el comte Ermengol no se la treia del damunt, i va regalar el seu ausberg vell, apedaçat i recosit mil vegades, però molt lleuger i flexible, a l’Arnall.
Durant aquelles setmanes el paper dels peons també es va anar aclarint. Serien pocs, i en principi només hi anirien els arquers més experimentats. Moure forces a peu era complicat si es tractava d’anar tan lluny, i es confiava amb els grups de guerrers sense cavall per defensar el territori mentre els cavallers fossin fora del país. La nostra absència s’escauria, a més, amb el temps de les collites, i feien falta tots els braços possibles. Més endavant es va decidir que una colla de foners també s’afegiria a l’expedició: serien molt útils per atacar les primeres línies de la cavalleria enemiga.
La mainada del bisbe anava prenent forma. Ermengol l’ardiaca i el veguer Pere de Torres, com a lloctinent, serien els encarregats de dirigir-la. Hi aniríem quaranta cavallers i una dotzena d’arquers, també a cavall. El bisbe Sal·la es planyia, quan deia que no sabia si ens veuria tornar. El veia assegut a la càtedra, a Santa Maria, arrugat com una pansa, tremolós. Si moria abans de la nostra sortida, Ermengol seria nomenat bisbe, i amb ell ja en serien cinc. Potser sortiria ardiaca i tornaria bisbe. Els de Vic, Elna, Barcelona i Girona ja havien confirmat feia temps la seva incorporació a l’exèrcit, amb un entusiasme creixent, que rivalitzava amb el de Ramon Borrell i el de Bernat Tallaferro. Feia mesos que a les misses es pregava per l’èxit de l’expedició. Si més no, la protecció celestial estava assegurada. No eren els únics que pensaven en la dimensió sobrenatural de l’empresa que estaven a punt d’escometre. Hi havia un mercat vigorós d’amulets, de corones de ruda trenada, cors de llop assecats al sol, pedres de llamp, ullals d’escurçó. Molts cavallers, previsors davant del que pogués passar, no confiaven del tot en la protecció que els poguessin donar totes aquestes rampoines i anaven a dotzenes a dictar el seu testament. Si s’oblidaven de les deixes a l’església, l’escrivà que els atenia ho recordava discretament. Si algú es mostrava disconforme o tenia fama de poc donat a les deixes pietoses, o simplement feia una donació escarransida, l’escrivà n’afegia de la seva collita. El cavaller no sabia llegir i no se n’adonava, de la clàusula postissa. Si tornava viu de la guerra, segurament faria un testament nou. I si no, valia el vell i ningú no es prendria la molèstia de retornar del més enllà per reclamar res, i menys encara als capellans, que prou bons eren per recordar a qui fos les promeses al seu favor fetes en vida pels difunts, fins a aconseguir que s’acomplissin.