PRIMO
El que és l’incipit o per on es comença
En nom de Déu lo Pare omnipotent, del Crist que ens redimia i de l’excels Paraclet. Au. Amén. Ja està. Que a partir d’ara ens empari la Trinitat, si existeix, si pot i si vol, ni que sigui només al llarg d’aquesta crònica on apareixeran molts homes que, a l’hora esmolada de la veritat, no van tenir la seva protecció i que avui paguen els seus pecats a l’infern o gaudeixen d’eterna benaurança al paradís.
Començo a escriure el segon dia de les calendes de juny de l’any divuitè del regnat del rei Robert, fill i hereu d’Hug dit el Capet. Ja són anys, divuit, els de Robert, rei dels francs. No sé gran cosa sobre ell. És gras com un bou, sua llard i li agraden les dones, i diuen que està casat amb tres a la vegada, com si fos un alfaquí dels ismaelites, malgrat les queixes de bisbes i fins i tot les protestes del papa Gerbert, que li ha enviat missatgers i requisitòries d’excomunió, de les quals no n’ha fet mai cap cas. Podria ser veritat, o invenció de maldients. Diuen els que hi han tingut tractes que els reis no hi són ben bé tots, que com més ens enfilem per les escales de la noblesa, menys homes virtuosos s’hi troben, i que els vicis i la vida còmoda els estoven el bon criteri, fins a convertir-los en criatures fades, sense voluntat. I quan el rei Robert es mori, podran passar ben bé cinc o sis o set mesos abans no ens arribi la notícia, i llavors tindrem tot de documents que porten la data del regnat d’un rei difunt, cosa que no pot ser i és de mal averany.
El pare abat, que s’ha llegit amb atenció i profit els tractats de Dionís l’Escàs o l’Exigu i n’ha continuat fent els càlculs, diu que som a l’any de l’Encarnació que en fa mil tretze. Mil tretze. És una xifra absurda. Però prou podria ser veritat, perquè si alguna cosa he après en aquesta vida és a no sorprendre’m de res. Que n’és de vell, el món.
Em diu el pare abat que no escrigui més. Que ho deixi estar i no perdi el temps. Tot això que ha passat i vull explicar és d’una natura tan extraordinària que travessarà intacte les generacions, els pares ho contaran als fills i els fills als néts dels pares, i d’aquesta manera perdurarà per sempre, amb alguns detalls oblidats i d’altres d’embellits o inventats, i que la imatge que en quedarà a la fi dels segles serà com una pedra polida per la força de l’aigua, que la deixa sense arestes i amb una forma perfecta, sense que per això deixi de ser pedra i mantingui la seva duresa. A tot això li dic que no, que la memòria dels homes és fràgil i voladissa, subjecta a capricis i accidents, que la mort i l’oblit acaben per esborrar-ho tot, i que només les coses que queden fixades per la paraula escrita tenen alguna oportunitat, i encara escassa, de convertir-se en perdurables. El que avui ens pot semblar sublim i heroic, immortal i inoblidable, pot ser vist l’endemà com tronat i ranci, sense interès, i encara en podran fer escarni, per acabar-ho perdent, com passa en aquells rius cabalosos que, de sobte, s’escolen entre els rocs de la llera i queden del tot eixuts, sense deixar ni rastre de tot aquell doll que tenien només uns instants abans. Què se n’ha fet, de la santa memòria de Carlemany, i del seu fill el Piadós, que foren els senyors del món, quan encara no han passat ni cinc generacions? D’aquells herois ben poca cosa n’ha quedat: unes quantes cançons de fons de bóta, que canten a mitges els soldats embriacs, quatre preceptes i capitulars que els monjos ja han après a falsificar sempre que els convé per defensar o inventar-se els seus drets. Unes argolles de ferro que vaig veure una vegada dalt del port de Fontargent, a l’entrada de les terres de França, mig colgades per la neu. I poca cosa més.
No vull córrer aquest risc. Cada cop que veig un cel rogent de capvespre ventós m’imagino que és el reflex de la sang vessada en aquell dia de glòria a la costa de les Vaques, tan lluny de casa. O, encara pitjor, de la que va rajar durant la batalla del riu d’Aro. M’és igual el que diguin. Ho escriuré. Hi ha coses que si no les explico jo, no les explicarà ningú. I això pot quedar-se en una biblioteca tant de temps com vulgui. Si s’ho mengen les rates, si un bon dia raupen les ratlles amb la navalla per escriure-hi una altra mentida al damunt o si no pot ser llegit de tan florit, serà només per la misteriosíssima voluntat de Déu, sobre la qual no hi tinc res a dir, només que de vegades es revela com a capriciosa i incomprensible.
Els temps nous ja han arribat. Fa una bona estona han passat uns cavallers pel camí de dalt, el que mena al castell d’Elins. Portaven un parell de mules carregades, no he vist amb què. Potser eren pells adobades, o bots de vi. Venien de la banda de Cassovall i de Saulet. Eren una bona colla, deu o dotze. M’ha semblat reconèixer algun dels genets: Berenguer Ros d’Ortons, el saig vell de Centelles. Només de veure el núvol de pols que aixequen al seu pas ja fan por. No hi ha dia en què no arribin al monestir notícies de les malvestats que cometen. Abans d’ahir van tallar el coll a un home que els havia maleït en veu baixa per haver xafat un sembrat d’aufals tendre. Ni tan sols van poder sentir què els havia dit. El nou comte, el jove Ermengol, encara no té quatre anys, i amb prou feines s’aguanta dret. No té cap autoritat sobre aquesta catèrvola de cavallers sense amo, ni la tindrà fins d’aquí a molts anys. Ni que fos més gran i dues vegades més valent que l’Ermengol pare i primer no podria controlar-los. Viu tancat al palau de Ciutat, envoltat de dides i vigilants que no el deixen estar ni de nit ni de dia, sota la protecció directa del vescomte Guillem. El seu oncle i tutor, Ramon Borrell, prou maldecaps té a Barcelona i a la seva part de la frontera. No s’atreveix a endur-se’l al seu costat, on estarà més segur. Pensa, i potser amb tota la raó, que si abandona les seves possessions els nobles del comtat se les repartiran l’endemà mateix, sense cap consideració ni a les lleis dels gots ni als costums antics, ni a la santa memòria del pare i de l’avi, el comte Borrell, que Déu hagi salvat. Si viu al palau, és com si hi hagués una il·lusió de continuïtat, un fil d’aranya que lliga l’ahir amb l’avui.
Però aquesta és una terra deixada de la mà de Déu, a mercè dels homes de la guerra, que campen pel país sense respectar res, ni el que és més sagrat. Cada dia tinc més motius per penedir-me’n, perquè he ajudat a convertir-los en unes bèsties sense fe. En el fons, sóc com ells. Sóc un d’ells.