IV
On s’intenta fer un resum, a partir de molts retalls i engrunes, de successos que són greus i complicats d’explicar de manera entenedora
Els més impacients —que prou n’hi havia— no van haver d’esperar. Aquell hivern mateix els esdeveniments es van precipitar. Les notícies arribaven amb una rapidesa sorprenent, i rebíem sovint la visita dels correus secrets que anaven a informar Ermengol, procedents de Balaguer, de Lleida o d’Osca. Les novetats arribaven a gotims, incompletes, i només al cap d’un temps, sumades les unes amb les altres, adquirien una mica de sentit, com l’aigua que baixa tèrbola després de la pluja i, passat un temps, es torna transparent.
Així, entre els mesos de gener i de juliol de l’any que en feia mil nou vaig pujar cada dia al palau comtal, per treballar a l’escrivania. Miró havia parlat de mi al comte, i el comte Ermengol em va voler conèixer. A l’ardiaca no li va fer gaire gràcia, però quan el comte en persona l’hi va demanar no s’hi va poder negar. L’escrivà comtal, el vell Ponç, va estar d’acord que em quedés a Ciutat mentre fos necessari, perquè s’havia girat molta feina. Ajudava a escriure cartes, la major part de les quals anaven adreçades a Ramon Borrell. Ermengol en persona em va encarregar que hi fos present quan arribessin els correus, que volia que algú posés per escrit els missatges verbals o traduís al llatí els escrits en la parla dels àrabs, perquè la memòria és feble, i el que avui ens sembla inoblidable se’n va l’endemà i no torna més. El comte Ermengol, d’acord amb el bisbe, va fer que pugés al palau un dels esclaus musulmans de Sal·la, que feia les traduccions i, quan no hi havia altra feina, m’alliçonava en aquella llengua, que era tan difícil i, al mateix temps, tan fascinant.
Des d’on érem, tan lluny dels escenaris principals, tot plegat semblava una història de vetllada, de les que s’expliquen vora el foc i que no tenen per què ser veritat. Sançol, que tenia pressa per demostrar vàlua militar i la puresa de la seva fe, va trencar la tradició de moure els exèrcits només amb bon temps i va voler atacar els asturians en ple mes de gener, en un hivern que mossegava com un llop. Només a un boig o a un imprudent se li acudiria. El seu exèrcit no va ser capaç de travessar les muntanyes. Durant un parell de setmanes van provar de localitzar un port obert, però o bé els trobaven tancats per la neu o bé eren tan estrets i ben defensats que es convertien en rateres per a qualsevol que intentés passar-hi. Al mateix temps, els exèrcits del rei de Lleó es van començar a moure amb gran rapidesa per mirar d’impedir que fugissin. Si Sançol no hagués ordenat la retirada a temps, no s’haurien pogut salvar.
No es van aturar fins que van arribar a Toledo. Allí van rebre les males notícies: a Còrdova havia esclatat la revolta contra Sançol, dirigida per Muhàmmad, fill de Hixam, que era besnét d’Abd al-Rahman el tercer. El primer que va fer va ser canviar de nom, i fer-se dir Muhàmmad al-Mahdí Bil·là, que vol dir en el seu idioma el que és guiat per Déu, amb aquesta manera tan estrafeta que tenen els musulmans de posar-se motarrots i noms de guerra. I de veritat que semblava menat per una mà divina, perquè els musulmans no havien vist mai ningú que tingués tanta determinació a l’hora de combatre els seus enemics.
Sançol fou detingut. En comptes de jutjar-lo i tancar-lo a la presó, l’al-Mahdí el va fer martiritzar davant del poble, com si fos un infidel. L’agonia li va durar dos dies sencers. Li van tallar el nas i les orelles, el van passejar dalt d’un ruc per tots els carrers de la ciutat. Després el van decapitar. Van clavar el seu cap en una llança llarga, i el cos fou crucificat.
Muhàmmad al-Mahdí va fer segrestar el califa, i va fer córrer la brama que havia mort. Però els soldats procedents de les muntanyes d’Àfrica li negaren l’obediència. Un altre descendent d’Abd al-Rahman el tercer, que es deia Hixam fill de Suleimà, va aconseguir el suport dels soldats africans i va entrar al palau de l’al-Mahdí, que es va veure obligat a negociar. Per pressionar l’al-Mahdí, els africans van amenaçar amb el saqueig de Còrdova, i de fet van plantar-se a les portes de la ciutat. Però les tropes fidels al califa van atacar els africans, que foren delmats i vençuts. Hixam no va poder fugir a temps, i va ser detingut i executat, encara amb més crueltat que la que havien fet servir amb Sançol.
Arribats en aquest punt els correus regulars es van interrompre. Molts ho vam agrair, perquè ja havíem renunciat a entendre tot el que succeïa amb aquella selva de noms pagans i embolics de família. Vam passar mesos sense saber res de nou. Els missatgers enviats a Osca, a Lleida i a Barcelona van tornar amb les mans buides, només amb rumors vagues de grans enfrontaments prop de Còrdova, amb un resultat incert o contradictori. Semblava com si la frontera s’hagués tancat amb pany i clau.
A mitjan novembre va arribar una comitiva procedent de Saragossa. Res a veure amb els correus que s’havien anat presentant fins llavors, que eren camperols joves i resistents que lliuraven els documents i se n’anaven esperitats, gairebé sense temps de reposar, com si ens els haguéssim de menjar tot seguit. La comitiva l’encapçalava un capità que parlava un romanç molt pobre, fet de dues dotzenes de paraules, i que es feia dir Halaf. Era un home corpulent, d’un ros gairebé blanc, d’ulls grisos i mirada ferotge: probablement era un dels magiars que feia temps que servien a l’exèrcit del califa: havia perdut la mà esquerra i en el seu lloc hi duia tres ganxos de plata. El comte va voler que jo fos present a l’audiència, juntament amb l’Umar, el servent sarraí del bisbe. Durant les darreres setmanes, el ritme de les classes que em feia s’havia intensificat, i llavors ja era capaç d’entendre una mica l’idioma i fins i tot podia seguir una conversa senzilla.
El capità Halaf va omplir els buits que teníem en la relació dels esdeveniment que passaven a l’Àndalus. La reacció ràpida de l’al-Mahdí a l’hora de fer executar els rebels no va solucionar els seus problemes, i només els va ajornar per poc temps. La facció dels africans es van replegar a les terres de l’interior que controlaven, cap a llevant, i van nomenar un nou pretendent, de nom Solimà fill d’al-Haquem, dit també l’al-Mustaí, i que la paraula «mustaí» deu voler diu alguna cosa en bon romanç, com ara el Gras o el Memoriós o el Cagambpena o el que sigui, però ja ho he oblidat, i era un altre dels mil besnéts d’Abd al-Rahman el tercer. El cabdill de la bandositat dels africans, que es deia Zawí, va voler negociar amb el gran general Wàdih, governador de la frontera superior, per tal que els donés suport i una base des d’on poder organitzar la reconquesta de Còrdova. Confiava que s’acabaria afegint a la coalició contra l’al-Mahdí, amb la promesa que el faria visir, que és ofici important i de gran consideració. Però Wàdih, en comptes d’ajudar-los, els va combatre amb fúria, lligat pels juraments de fidelitat que havia fet a l’al-Mahdí. Llavors Zawí i els africans van demanar auxili al comte Sanç de Castella, que tenia un gran nombre de cavallers al seu càrrec, i era home furro i de sang calenta i grans ambicions. A la cort de Sanç van coincidir els ambaixadors dels africans i també els enviats de l’al-Mahdí, que hi havien anat amb el mateix objectiu, perquè qui aconseguís que els castellans fossin els seus aliats tindria molt de guanyat. No cal dir que la trobada va ser violenta, un intercanvi de males mirades i penjaments. El comte de Castella se’ls va escoltar a tots amb molta atenció, va sospesar les promeses i les condicions que li presentaven totes dues parts, i al final va decidir-se per donar suport al bàndol africà, que era el que li havia ofert més bons tractes o garanties de victòria.
Aquell era el punt en què havien quedat les coses: Sanç de Castella, aliat amb els africans, havia anat amb els seus cap a Còrdova, disposat a fer que es nomenés califa a Solimà al-Mustaí. El general Wàdih va mobilitzar tot l’exèrcit de la Marca Superior per córrer a defensar Muhàmmad l’al-Mahdí. Les dues faccions es van enfrontar en una gran planúria. Wàdih fou derrotat, i va haver de fugir cap als seus territoris, al nord, i es va refugiar a Tortosa. La victòria dels africans els va donar via lliure per ocupar Còrdova i per posar a Solimà al-Mustaí la corona de califa, si és que en gasten, de corones. El pretendent derrotat es va fer fort a Toledo, on esperava l’arribada de temps millors.
Al comte Ermengol no li van fer cap gràcia les notícies procedents de l’Àndalus. Les anava rebent amb un gest creixent de preocupació. Al final de la relació la major part dels presents ja estaven ben perduts, amb tanta anada i vinguda de cabdills moros. Llavors el capità Halaf va demanar formalment a Ermengol que viatgés a Tortosa, amb la resta de comtes cristians, a una reunió amb el general Wàdih, que tenia una proposició per fer-los. Llavors el comte va tancar els ulls, com si dormís o medités. Era un gest que feia sovint, i molts dels que l’envoltaven no l’acabaven d’entendre i pensaven que se’n desentenia, quan en realitat el que feia era ordenar els seus pensaments. Amb la punta dels dits palpava les cicatrius que tenia als canells. Eren les marques del seu captiveri, quan va caure presoner a Albesa, en el decurs d’una cavalcada per la frontera sud del comtat, quan un peó musulmà li va matar el cavall amb un cop de llança. Ermengol no volia parlar d’aquella feta, i ningú no sabia com s’ho havia fet per fugir d’aquella fortalesa. Al final va dir que d’acord. Ja ho podien anar preparant tot. Va prometre que en tres setmanes serien a Tortosa.