XV
On a l’antiga capital de la Gòtia s’hi fan visites de profit i s’hi suporten grans temptacions
Toledo ja em va semblar, des del primer moment en què la vaig veure, una ciutat confusa, i tan desordenada com majestuosa. Digna dels reis dels gots, que eren capaços d’aixecar un regne amb tots els atributs exteriors sense saber posar cap dels mecanismes que són necessaris perquè perduri més enllà d’unes poques generacions. El riu l’encerclava fent un meandre forçat. La muralla i els habitatges es disputaven l’espai, penjats sobre el pont. Hi veia minarets però també campanars cristians, tots petits i de cadireta. Tots aquells colors barrejats formaven un aire gris que s’arrapava a les cases, com una boira baixa.
Vam arribar a mig matí. Ens vam instal·lar als camps que s’estenien a banda i banda del camí principal d’entrada a la ciutat, prop del pont d’Alcàntara, que és com dir el pont del pont en la seva llengua. De seguida van sortir els comtes a l’encontre del califa al-Mahdí, acompanyats per Wàdih i els seus oficials. S’instal·larien a l’alcàsser de la ciutat fins que fos l’hora de sortir. Corria el rumor que la marxa sobre Còrdova començaria al cap de dos dies, perquè s’esqueia en divendres, el dia sagrat dels musulmans, i al-Mahdí volia revestir de la màxima solemnitat possible el moment de la sortida, i convertiria en una demostració de fe davant del poble que li feia costat, igual com havien fet tots els seus antecessors. Nosaltres teníem autorització plena per entrar a la ciutat. Els homes, que tenien la paga gairebé intacta a la butxaca, volien tastar fembra fresca i fer una mica de vida de taverna. S’havia corregut la veu, i a les putes que vivien sempre a la ciutat se n’hi van afegir una bona colla de venedisses, procedents gairebé de tot arreu, atretes per la mala fama que tenien els cavallers francs i deleroses d’alleugerir-los tant com fos possible del pes de les seves monedes. Els alfaquins i els jutges de la ciutat havien rebut ordres de mirar cap a una altra banda. Ja hi hauria temps de posar ordre quan marxéssim, i les autoritats s’hi van haver de conformar: les situacions excepcionals exigien providències proporcionades. Les putes vingudes de fora havien organitzat el seu propi campament, al lloc on es celebraven les fires de la ciutat. N’hi havia algunes de sudaneses, negres com un pou i de dents de gel, gallegues i lleoneses cristianes, que amagaven sota una capa de castedat un desvergonyiment sense límits, excaptives magiars d’ulls d’ametlla, i, sobretot, musulmanes amb la pell lluent d’oli d’oliva i que duien tatuat damunt del ventre un sortilegi per evitar la concepció. L’Arnall i Miró van ser dels primers a demanar tanda. No em van dir res, perquè donaven per fet que la meva condició de servent de l’església m’obligava a fer un nus a la fava. Sabien que no era veritat, però per segons què els agradava guardar les formes. No m’hauria importat acompanyar-los. Aquelles dones em torbaven i m’atreien per igual, amb una barreja malaltissa de por i de desig.
Ermengol l’ardiaca em va venir a rescatar de les temptacions de la carn. L’acompanyava Pere de Torres, el veguer, que notava incomodat i bellugadís, perquè segur que tenia el cap en un altre lloc. Després d’haver passat setmanes senceres callat, com si ho hagués oblidat tot, les instruccions de l’ardiaca van ser precises.
—Tenim poc temps. Només hi ha una persona a Toledo que pot ajudar-nos. És un teòleg musulmà. Els contactes que teníem entre els cristians ara diuen que no volen saber-ne res, i ens han donat un nom com a única sortida. A partir d’aquí, ens haurem d’espavilar. El musulmà es diu Carim, fill d’al-Massàh, i ha tingut accés a totes les biblioteques de la ciutat, perquè escriu tractats i refutacions contra els politeistes, que creu que som nosaltres. És un dels seus millors teòlegs, diuen, i un home just. Si ell no en sap res, és que no hi ha res. —Em va donar un pergamí plegat—: Aquí hi ha copiat un fragment d’una homilia de sant Fèlix, que s’ha transmès gràcies a la memòria. Quan ho llegeixi, sabrà quin és el nostre patró. Viu a la part alta de la ciutat, a tocar de la mesquita que hi ha prop de la porta del nord. Bib al-Mardum, en diuen. Això és tot. A partir d’ara, tot és en les mans de Déu, que actuarà a través de les teves. Disposa del veguer i de la gent que necessitis. Però ja saps que la discreció i el secret són els nostres aliats.
—No patiu. De moment, no hauré menester de ningú. El veguer ja pot marxar; si el necessito ja sabré on trobar-lo —i Pere, el valent veguer de Torres, es va enrojolar fins a la punta de les seves orelles peludes—. Aniré a trobar aquest savi que dieu, però millor que hi vagi sol.
—No perdis el temps, jove Dacó. Ai, el temps. És el nostre gran enemic. Aprofita’l. I que sant Fèlix et protegeixi —va dir Ermengol l’ardiaca, mentre es cobria amb la capa i desapareixia, lleuger, entre les tendes.
Vaig començar la missió de través. Dins de la ciutat em vaig perdre. Tots els carrers els veia iguals. Costeruts, estrets, sense punts de referència. Donava tombs i més tombs, i sempre anava a espetegar al mateix punt. De res no servia demanar ajuda a algú. Tot i que m’havia posat la túnica negra d’estudiant, un estol de canalla em seguia, tot cridant una cantarella que, segons vaig mig traduir, deia: «El franc, el franc, ha vingut el soldat franc». Quan els demanava que m’acompanyessin, reien i cridaven encara més fort, i jugaven a estirar el nus del cinyell, per veure si podien desfer-lo. Les dones s’amagaven quan em veien, movent les mans com si volguessin espantar un borinot, i si m’adreçava als homes —en llatí, en romanç o en un aràbic molt primet i elemental— i els demanava per la porta del Nord, les respostes eren confuses o bé contradictòries. De vegades, si aconseguien entendre la pregunta, llavors jo no comprenia la resposta. Al final, a un pas de la desesperació, vaig poder trobar la muralla exterior de la ciutat, i vaig resseguir-la des de dalt del pas de ronda. Ben aviat vaig veure, a la part alta, el minaret que m’indicava la bona direcció. Ja feia una bona estona que tots els muetzins toledans havien cantat el toc d’oració de la tarda, i vaig suposar que trobaria l’alfaquí al-Massàh a casa.
Em va obrir la porta un nen de deu o dotze anys, que va quedar petrificat quan em va veure. Havia estat assajant la pregunta en veu baixa durant tot el trajecte, per afinar la pronúncia i encertar l’entonació.
—És aquesta la casa del venerable Carim al-Massàh, a qui Al·là beneeixi?
Va fer mig que sí amb el cap i va fugir corrent cap a l’interior. Al cap d’un instant va aparèixer l’al-Massàh, que era un home més jove del que m’esperava, vestit de blanc, amb el cap cobert només per una cogulla fina amb brodats daurats. Va donar-me la benvinguda amb una fórmula florida, extremadament polida, i va fer el gest de convidar-me a passar dins, a compartir la seva taula. M’havia sortit bé la maniobra, perquè començava a tenir gana i qualsevol interrupció en la monotonia del menjar que ens donaven al campament seria molt ben rebuda. Les normes de la cortesia imposaven que jo, en aquell moment, havia de refusar amb fermesa, només per fer-me pregar i donar-li l’oportunitat de desplegar tots els seus recursos. Potser no vaig posar en la rèplica tota la convicció que era necessària, perquè va quedar com mig parat. Però va reaccionar de seguida, i em va fer passar al pati de la casa, on hi seia un germà seu i tres fills petits, que estaven bocabadats, com si hagués aparegut un dels genis de les seves rondalles. Les dones, una padrina gran i una nena ja més granadeta, quan no trastejaven vora el foc, s’estaven en un racó, pràcticament immòbils, com si fossin figures de fusta, uns troncs d’alzina coberts amb una túnica.
No vaig voler embolicar-me fent marrades. Després d’atipar-me potser una mica massa més del que hauria estat correcte, li vaig exposar, en romanç, el motiu de la visita, mirant de ser prudent i no alarmar-lo.
—Mestre al-Massàh, he vingut a vós atret pel prestigi que teniu com a home savi i virtuós, i tinc l’esperança que em sabreu ajudar. Des de fa temps que estic seguint el rastre dels escrits d’un sant home d’església que va patir una persecució que fou tan injusta com alta és avui la seva fama de santedat.
—Fèlix —em va tallar—. Fèlix d’Urgell, l’enemic de la cristiandat, el testicle de l’anticrist. No posis aquesta cara, jove franc. No m’ho he inventat jo, això: són paraules d’un dels seus detractors, prou ho deus haver llegit en alguna banda. No és pas un personatge molt estimat entre els vostres teòlegs, em sembla.
—Sou perspicaç, mestre. Però si bé la seva memòria té enemics, també n’hi ha que fem per manera de preservar-la. És per això que vinc a vós. Busco la biblioteca del bisbe Elipand. Tinc la sospita que allà hi puc trobar una obra que compendia tot el que el bisbe Fèlix volia transmetre al seu poble.
Li vaig donar el pergamí.
—M’han dit que amb això puc provar la nostra bona voluntat.
L’al-Massàh em va oferir una plata plena de boles de carn que ja semblava mastegada. Malgrat el seu aspecte, eren prou saboroses i especiades. Vaig omplir-me’n la boca mentre llegia el fragment de sermó.
—Ja ho veig. Molt interessant. Com tot el que va escriure Fèlix, per altra banda. Us ho regracio, em serà d’utilitat. Ara, a veure si us puc ajudar. Quan va morir Elipand la seva biblioteca va tenir molts pretendents —va començar a explicar—. El bisbe Simplici, el seu successor en l’episcopat, se’n va mig desentendre. Va recuperar una part dels llibres, els més inofensius, diguem, i els va continuar conservant a l’escriptori de la catedral. Dels altres no en va voler saber res, però tampoc no es va atrevir a destruir-los. Elipand tenia molts adeptes, que no li ho haurien perdonat mai. Quan va saber que una delegació enviada per Lluís el Piadós, l’emperador dels francs, viatjava cap a Toledo disposada a remenar cels i terra per aconseguir els llibres, es va espantar i els va enviar a un monestir que hi ha al sud de Toledo, a quatre jornades d’aquí. Es diu Caracuel. En aquell moment hi havia una petita comunitat, però molt activa. Avui em sembla que només hi ha dos o tres monjos. Ha rebut molt per culpa del conflicte: a Caracuel hi van executar Sançol i l’al-Mustaí, els dos fills de l’al-Mansur. He sentit a dir que, per culpa dels disturbis, els llibres d’Elipand han tornat a Toledo, en secret. Potser és només un rumor interessat. No me’l crec: si fossin aquí, segur que ho sabria. Jo suposaria que encara són allà. Els vaig poder consultar fa temps, ja, però hi eren.
La pregunta. Segons el que respongués, potser no valdria la pena de continuar.
—N’hi havia un que es deia la Cedula?
—És clar. I tant, que hi era. Un llibre petit de dimensions però d’una profunditat extraordinària. Dacó Miró, potser serà superflu que t’ho digui, però si el pensament de Fèlix i d’Elipand s’hagués pogut imposar, les coses ara serien molt diferents.
—Ja ho sé —vaig mentir.
—Segons les revelacions del profeta, només hi ha un Déu. Vosaltres sou la gent del llibre, compartim la veneració d’Abraham i de Jesús, i fins i tot de la seva santa mare. Hi ha més coses que ens acosten que no pas que ens separen, però el que no podem acceptar de cap manera és la vostra idea de la trinitat. Els tres déus que són un, això és un absurd i és un concepte blasfem, i no cal ser gaire llest ni saber gaire àlgebra per veure que no va enlloc. Fèlix ho va entendre perfectament. Elipand també, i va posar les bases doctrinals que el vostre bisbe va desenvolupar al llarg de la seva vida, recollint molts dels preceptes dels pares de l’església que havien quedat arraconats amb el pas del temps i el triomf del símbol nicè que consagrava les tres persones de la trinitat. La Cedula és el fonament d’una nova manera de concebre la humanitat de Crist. És una obra brillant, brillant i transparent, com un vas d’aigua clara, plena d’arguments irrefutables, fonamentats per citacions de les autoritats més sòlides i acceptades per l’ortodòxia. Es va avançar al seu temps, i per això ha romàs tant de temps oculta, com una llavor que espera l’arribada de la primavera per germinar. Potser ara sigui el moment de recuperar-la. Si les seves idees arriben a triomfar, el nostre món serà diferent.
—Déu misericordiós sia lloat —vaig mormolar, amb un fil de veu, producte més del vertigen i l’espant que no pas de l’emoció.
—Ara i sempre.
Vam romandre silenciosos una bona estona. Jo estava aclaparat per la nova dimensió que prenia l’afer. Si la Cedula només hagués estat el deliri d’un bisbe mig boig, era una cosa. Si, tal i com deia l’al-Massàh, era la pedra angular d’una nova manera d’entendre el misteri de Crist, n’era una altra. Vaig empassar saliva.
—Poden haver-hi impediments, a l’hora de consultar-la?
Al-Massàh va pensar-se bé la resposta.
—No ho sé pas. Si demostres la puresa de les teves intencions, potser et deixaran llegir-lo, si més no algun fragment. No esperis que t’autoritzin a fer-ne cap còpia. Són monjos molt malfiats, que creuen que tenen una missió divina. Vés-hi amb paciència i amb el cor a la mà. És l’únic consell que et puc donar.
Perfecte, doncs. Això volia dir, traduït, que l’hauria de robar, i que potser no m’ho posarien fàcil. Vaig donar les gràcies a l’al-Massàh per la seva hospitalitat, i vaig anar tornant cap al campament. Com si el camí de tornada m’hagués estat revelat per un àngel, no em vaig perdre. Vaig travessar la ciutat, pel dret, per tot de carrers caragolats, idèntics, il·luminats per una lluna creixent encara molt fina. No vaig poder evitar de pensar que, des de dalt de les terrasses, o a les entrades fosques, mil ulls em vigilaven. Just passat el pont, hi havia la guingueta de les meuques. A aquella hora no n’hi havia cap de lliure que s’exhibís davant de les tendes; a totes se’ls havia girat molta feina. L’esplanada era plena de cavallers i peons que esperaven impacients la seva tanda, amoïnats per haver badat i haver arribat tard. Per sort, tota l’escalfor que m’havia rosegat les entranyes unes hores abans l’havia apaivagada la conversa amb l’alfaquí. Havia estat un encontre tan elevat i espiritual que vaig desfer el camí fins al campament com si m’hagués transfigurat. Si aquella nit jo hagués gosat jeure amb dona, el meu membre, aquella bestioleta juganera, gairebé sempre tan desaprofitat i capriciós, m’hauria caigut a trossets.
L’endemà al matí, després de la missa, vaig anar a trobar Ermengol l’ardiaca. Li vaig fer un resum de la conversa amb l’al-Massàh. Hauria d’anar al monestir de Caracuel. No sabia encara com m’ho faria per aconseguir el llibre, però vaig imaginar que, amb l’amenaça de tot un exèrcit al darrere, potser no costaria gaire. Ermengol va moure el cap.
—No es poden fer les coses d’aquesta manera. Dacó. Com menys soroll millor. Ja vam quedar així. A més, el camí que seguirem per anar a Còrdova no és el que passa per la vora de Caracuel. Han decidit anar pel dret, travessant les muntanyes. És una mica més curt i, sobretot, els exploradors diuen que hi ha partides d’africans que s’estan reagrupant al llarg del camí principal. Només es vol plantar cara a l’enemic en un camp obert i que ens sigui propici. Si hi hagués escaramusses prèvies, ens faria més mal que bé, perquè som molts, però fàcils de disgregar, perquè no som un exèrcit compacte i ben lligat, sinó una colla d’arroplegats amb mala bava. Els africans ho saben prou bé, i per això ens esperen per aquella banda per veure si era possible de preparar-nos una ensarronada.
Encara millor, vaig pensar. No només hauria de robar, sinó que, per acabar-ho de posar fàcil, havia de fer-ho sense que els ferotges berberiscos, que no comptaven de veure’m passar a mi sol en comptes dels deu mil soldats francs, em clavessin una estaca pel cul, abans o després de poder llegir les paraules santes del bisbe Fèlix. No hauria pogut imaginar una perspectiva més engrescadora.
—Hi hauràs d’anar sol, i desarmat. Només d’aquesta manera podràs passar desapercebut. Aniràs vestit de monjo, la qual cosa, en el fons, no és dir una mentida gaire gran. Pregarem perquè no et confonguin amb un espia.
Ermengol l’ardiaca ho tenia clar. Vaig agrair la seva determinació, perquè en moments com aquell calia que algú no s’atabalés i pogués veure-hi una mica més enllà del meu espant. Vaig empassar saliva. El que hagi de ser, que sigui. Tant era el lloc on em matessin, si d’anada o de tornada, si pel davant o pel darrere. Era un mort en vida, disfressat de monjo improbable. No em van fer tonsura nova perquè s’hauria notat massa. Duia un hàbit vell, que fou embrutat fins fer fàstic. Em van donar una mula, ni vella —no l’hauria pogut forçar massa— ni jove —hauria estat requisada. Com a única arma, un punyalet que semblava de joguina i que portava amagat dins de la màniga esquerra. Paraules de sort i de coratge, un camí llarg i incert.