III

On hi ha canvis d’aires a l’ombra d’una catedral, i on es toca l’orgue d’aigua

Pujar a la ciutat d’Urgell va ser com tornar a néixer. Sunifred i Bernat, que encara eren massa petits per adonar-se de la dimensió del canvi, van protestar davant de la seva mare, perquè no volien anar tan lluny de casa i s’enyoraven. Sança els va dir que no podia ser d’una altra manera. Se’ls havia acabat la infantesa de cop, i calia pensar en el seu futur. A Tost ja no hi podrien aprendre res. No era una senyoria rica, i calia anar acomplint les etapes que s’havien fixat ja feia temps. Quan els bessons es queixaven, la senyora Sança els demanava si volien acabar com el capellà Galí, ple de polls i de xacres, que pràcticament no sabia ni llegir i que tenia com a ocupació principal portar el compte dels censos de la parròquia fent ratlles amb un punxó a l’encalat de l’església. Gerberga, la germana més petita, encara no tenia nou anys i ja sabia de feia temps que es casaria amb Guillem Miró, senyor de Castellbò i vescomte d’Urgell. No era pas cap mal partit. Ella ho sabia i esperava amb delit i temences el moment en què compliria la dotzena.

La perspectiva del canvi i dels nous horitzons ja m’anava prou bé. No hi vaig oposar cap queixa i sí que vaig pronunciar unes manifestacions sinceres d’agraïment. Tost no era lluny, hi podia arribar en quatre hores, si caminava prou lleuger, però hi anava molt poques vegades. L’Arnall passava cada vegada més temps acompanyant el seu pare, i havia sentit rumors que deien que entraria aviat al servei del comte, com a escuder. A mi em van posar sota l’autoritat directa de l’ardiaca Ermengol, encara jove, molt intel·ligent i potser massa ambiciós per la poca edat que tenia. Tot i que no em podia admetre com a membre de ple dret de la seva parentela, la senyora Sança em va assegurar que m’acolliria molt bé. Ja el coneixia. Quan feia poc temps que Ermengol havia arribat a Urgell, procedent d’Aiguatèbia, va passar una temporada curta a Selvanyà, per refer-se d’una malaltia dels pulmons que demanava aire sec i càlid. Aleshores ens va demanar que l’acompanyéssim al Congost. N’havia sentit a parlar tantes vegades que no volia tornar a Urgell sense veure’l amb els seus propis ulls. Fins al monestir de Centelles encara s’hi podia arribar, per un corriol estretíssim que penjava sobre un Segre encaixonat i brugent, amb unes muntanyes que s’estrenyien com si volguessin escanyar el riu. Havíem de vèncer el vertigen agafant-nos a una soga estacada a la roca, i, sobretot, mirar només cap endavant. Una mica més avall del monestir el camí s’interrompia de sobte. Hi havia una inscripció a la penya, mig esborrada, que ningú no sabia llegir. Els monjos de Centelles deien que els romans havien volgut continuar el camí, feia molts segles, però que, per alguna raó que se’ls escapava, hi havien renunciat. Des de sempre s’havien hagut de fer unes marrades insòlites per continuar en direcció a migdia. Ermengol s’ho mirava, atònit, sense dir res. Al cap d’una estona es va senyar i va pronunciar una sentència que tenia aires solemnes de jurament.

—Jo l’obriré. No pot ser que un camí d’aquest món no pugui seguir el curs d’un riu.

Quan vaig pujar a Urgell, Ermengol recordava perfectament la visita al congost. Em va rebre amb calidesa, i això em va sobtar, perquè tenia fama d’home eixut i enemic dels compliments. Semblava un normand, amb els ulls grisos i una cabellera d’un ros cendrós, recollida al clatell amb una cinta de vellut brodat. Havia madurat, s’havia fet gran. Li vaig haver d’explicar quins havien estat els meus progressos durant l’estada a Codinet. Em va dir que, gràcies a la formació que ja tenia, el bisbe em podria nomenar acòlit ben aviat. Només fóra precís que m’acomodés als ritus que es celebraven a la catedral, qüestió de pocs mesos.

Ja no veia tan sovint els meus mig germans, que es van instal·lar a la residència particular d’Ermengol i continuaven estudis a l’escriptori de la catedral. Jo vivia amb els domèstics del bisbe, que m’atipaven com si fos un llegat del Sant Pare. Jugàvem a daus i robàvem vi del celler. Em passava el dia a Santa Maria, sempre empegat a Wiscafred, el cantor. M’emocionaven les antífones i els graduals de la litúrgia. A poc a poc vaig aprendre a desxifrar aquells signes que, tot i que semblaven cagades de mosca, servien per modular les veus dels escolars i ajudaven a omplir les naus amb aquell artifici sonor, tan colpidor com les columnes de pedra i l’antipendi de plata de l’altar. I, sobretot, m’impressionava l’orgue d’aigua, que estava instal·lat al costat de l’epístola, i que funcionava amb un reservori d’aigua que venia de Valira gràcies a una canalera de plom de mil colzes de llargària. Wiscafred deia, tot orgullós, que fins a Aquisgrà no hi havia cap altre orgue com aquell. Me’l deixava tocar quan no hi havia ningú més a la catedral, i em deia que aquest era un privilegi que no havia concedit a cap altre aprenent. Em va ensenyar a obrir i tancar les palanques que generaven els sons segons els principis més elementals de l’harmonia, a acompanyar el cant, amb bordons que canviaven segons les inflexions de la melodia, a endevinar el moment precís en què calia canviar de nota. Wiscafred, que tenia l’esperança que algun dia podria ser el seu substitut, em va regalar un monocordi fet amb fil de coure perquè aprengués la ciència de la música, que no era cap altra cosa que aritmètica.

La vigília de Sant Miquel de l’any mil vuit vaig entrar de ple al servei de l’església d’Urgell. El bisbe Sal·la em va fer la primera tonsura, davant de l’altar de Sant Just. El bisbe ja era un home vell, desmanegat, amb només una ombra d’energia que el mantenia viu. Tot i que deien que tenia només setanta anys, jo mai no havia vist ningú amb més cara de vell. Havia consagrat dotzenes d’esglésies per tots els racons del país, fins i tot als ermots més exposats de la frontera: algunes d’elles havien estat profanades pels moros l’endemà mateix. Havia viatjat tres vegades a Roma i una a Terra Santa. Era amic del famós papa Silvestre, amb qui havia estudiat uns anys a Ripoll. Sempre que me’l trobava no podia evitar un calfred d’emoció. Estava tan sec que semblava que no tocava de peus a terra, i alguns llenguts deien que ja feia temps que era mort, però que havia de tancar alguns negocis a la terra abans d’anar-se’n.

Ermengol l’ardiaca l’assistia i l’acompanyava a tot arreu, en qualitat de nebot i successor, i tota l’estona li anava mormolant noms i instruccions a l’orella, o recordant els moviments que exigia la litúrgia. La cerimònia va ser breu. El bisbe em va fer una tremolosa imposició de mans, i em va donar unes ampullae buides i una espelma apagada, que eren els símbols de la meva nova condició de servidor. Si tot hagués anat com estava previst, l’any següent hauria estat nomenat levita, i més tard, hauria passat de levita a prevere, i després potser m’haurien donat una parròquia, o m’hauria quedat a la seu, com a cantor o com a canonge.

Però moltes vegades, res del que els homes han previst s’acompleix, i un núvol d’imprevistos i de soroll, la voluntat divina que ho destarota tot, escombra els nostres projectes i les nostres il·lusions. Els primers rumors van arribar poc temps després d’haver estat ordenat. Aquell any l’hivern es va avançar unes setmanes. Van caure tres pams de neu la vigília de Sant Andreu, que no es van acabar de fondre fins a mitjan febrer. Tot i que els camins eren dolents i perillosos, hi havia un moviment insòlit. Cada setmana arribava algun missatger que anava a trobar el comte Ermengol al palau de Ciutat. Alguns —pocs— passaven després a saludar Sal·la. La majoria eren emissaris del germà del comte Ermengol, Ramon Borrell de Barcelona. Però un dia, passat Nadal, van arribar un grup de genets procedents de la frontera inferior. Eren musulmans enviats pel governador de Lleida, ens van dir, i també volien parlar amb el bisbe. Anaven vestits amb unes capes gruixudes de burell, i només vaig poder fixar-me en les selles dels cavalls, que eren més lleugeres que les nostres, amb un respatller rebaixat, i també en els estreps, que eren de bronze i de tirada curta.

Jo amb prou feines havia vist mai cap musulmà viu. El bisbe Sal·la tenia al seu servei tres esclaus sarraïns, que eren tan vells com ell. De sarraïns morts sí que n’havia vist. Una vegada, feia anys, Miró de Tost va arribar al castell amb tres caps de moro que penjaven de la llança, plens de mosques. Eren d’un escamot de bandits que es dedicaven a atacar les cases de les Anoves i la Móra. Després d’ensenyar-los a tothom que els va voler veure els va llençar al forat del Marrà Negre, que deien que donava directe a l’infern. Per celebrar-ho em va donar una moneda d’or, de les que en diuen mancús o metical, i que algun d’aquells desgraciats portava al damunt.

—Guarda-la bé, noi. És la primera que hauràs vist, però en vindran més, no ho dubtessis pas.

Els musulmans es van quedar un dia sencer. El comte Ermengol va baixar del castell de Ciutat per afegir-se a la reunió. No acostumava a deixar-se veure gaire sovint per Urgell, com si volgués deixar ben clar quin era l’espai del bisbe i quin era el seu. Però aquell dia el vell Sal·la estava especialment delicat de salut, i els visitants no tenien temps, perquè volien continuar de seguida el seu viatge cap als comtats de ponent. Amb Ermengol van venir també alguns cavallers pallaresos. Jo només en coneixia un, Gosbald de Mur, a qui li deien el Llarg de Mur, perquè era tres pams més alt que un home normal, i semblava que cavalqués dalt d’un ruc en comptes d’un cavall.

L’Arnall Miró també formava part del seguici del comte. S’hi havia incorporat al començament de la tardor, com a primer escuder d’Ermengol. Miró havia pensat que li aniria bé passar una temporada al seu costat, on podria veure una mica més de món. Ja tindria temps més tard per ocupar-se dels afers de Tost. L’Arnall, que encara no tenia prou categoria per assistir a les negociacions, em va venir a buscar a l’escriptori. Feia uns mesos que no ens vèiem. Mentre els altres deliberaven a la sala dels judicis, nosaltres ens en vam anar a la cuina del palau, vora el foc, a recordar els vells temps amb unes sopes de pa i timons.

—Arnall, què està passant? —li vaig demanar—. Des de fa uns mesos que tot són visites i moviments estranys. Què en saps?

—No pas gran cosa —va respondre, amb la boca mig plena—. Hi ha algunes notícies que van arribant de Còrdova.

—De quina mena?

—Hi haurà canvis, Dacó —va dir, amb un cert to de misteri—. Diuen que seran importants. Ens afectaran a tots, encara que Còrdova sigui tan lluny. Hem d’estar preparats.

Jo no sabia gran cosa de Còrdova, ni de qui n’era el seu rei, llevat que era la gran capital dels ismaelites de l’Àndalus, i que era una ciutat rica fins a extrems difícils d’imaginar. De vegades el vell Enecó ens en parlava, asseguts vora el foc, durant les llarguíssimes nits d’hivern. Ell no hi havia estat mai, però coneixia un home que hi havia anat amb l’ambaixada del comte Borrell, feia quaranta o cinquanta anys. Deia que Còrdova era la ciutat més gran del món, tan extensa que ni en dos dies de camí no podies fer el tomb sencer a les seves muralles, que eren tan altes com deu homes posats l’un damunt de l’altre. Tenia mil mesquites, i la més gran de totes era com un bosc de pedra, que des d’un dels seus extrems no veies com s’acabava. La tancaven setanta portes, i el califa vivia en un palau fet de marbres i d’or.

Vaig insistir perquè l’Arnall m’expliqués tot el que sabia. Les novetats, vistes des d’on érem, no s’entenien pas gaire. Hi havia baralles internes. Feia poc que havia mort el fill primer de l’al-Mansur, que es deia Abd al-Màlic. El va succeir el seu germanastre, que es deia Sançol i era descendent de cristiana, fill de la filla del rei de Navarra, concubina d’al-Mansur, penyora de pau. La família de l’al-Mansur o el Victoriós, a qui Déu confongui, havia tingut durant anys el poder efectiu del califat, en qualitat de ministres. Però Sançol va aconseguir que el califa Hixam el nomenés successor, cosa que anava en contra de tots els usos i les lleis sarraïnes. Els fills del califa no ho van acceptar, i van fer córrer per Còrdova l’opinió que un mig cristià no podia regir l’Àndalus, que seria cosa com escopir a la memòria del profeta Mahoma, perquè Sançol era mal musulmà, d’aquells a qui els agrada el vi i les blasfèmies, i posar el pardal allà on li rotés, mal que fos contra la natura. Les darreres notícies eren que Sançol havia sortit de Còrdova amb el gruix del seu exèrcit per atacar els cristians del nord, i, d’aquesta manera, demostrar que podia ser un digne successor del Victoriós.

Per un moment vaig imaginar que tornarien a atacar Barcelona, com ho havia ordenat l’al-Mansur feia uns trenta anys. Tothom deia que a la ciutat encara eren ben visibles les cicatrius que havia deixat l’atac, que havia estat ferotge i cruent. Miró de Tost sempre explicava com havia vist, des de les muntanyes del Penedès, les fileres de presoners que els atacants es van endur a fer treballs forçats a Còrdova. Però, segons l’Arnall, l’objectiu era la terra dels asturians, a les muntanyes del ponent, vora l’oceà del nord. Mentrestant, a la capital es congriava una revolta.

—I en això nosaltres què hi tenim a veure? —vaig preguntar a l’Arnall.

—Els revoltats, si no se’n poden sortir sols, demanaran ajuda. O els altres, si no ho veuen clar.

—I a quin dels bàndols s’haurà d’ajudar?

L’Arnall va arronsar les espatlles. Ell pensava que sempre s’havia de fer costat a qui pagués millor, perquè de moros bons, o de més bons que els altres, no n’hi havia. Fins a aquell moment només hi havien anat cavallers a sou, que es llogaven com a capitans o com a instructors. Em va posar l’exemple del cosí del nostre pare, per exemple, el borni de la Guàrdia, que se’n va anar quan érem molt petits, per evitar la revenja de la família d’un home que havia matat durant una baralla per la propietat d’una font. Va dir que s’hi estaria un parell o tres d’anys, que tornaria ric, carregat d’or, i podria d’aquesta manera pagar el perdó dels ofesos. I no el vam veure mai més. La major part dels que hi anaven s’hi quedaven, i no volien tornar. N’hi havia de renegats, que prenien quatre dones, els feien governadors d’una ràpita, cobraven unes bones rendes i vivien millor que el rei de França. Potser jo tampoc no tornaria mai més a casa, amb tractes així. Qui ho sap.

Però el que tractava el comte amb els enviats era molt diferent. Volien temptejar la possibilitat d’enviar a Còrdova un exèrcit sencer que donés suport a una de les faccions. Anar, lluitar, cobrar i tornar, i després tothom al seu cau, suposant que no haguessin deixat la pell pel camí. Des de feia dues o tres primaveres que havien contractat tropes formades per cavallers gallecs o castellans per fer campanyes puntuals. I havien pensat en nosaltres. L’Arnall deia que ens respectaven com a guerrers, que s’estimaven més tenir-nos com a aliats que no pas com a enemics. En el fons sabien que si no ens llogaven ells, potser ho farien els competidors. No se sabia res més.

L’Arnall va callar, com si estigués lligat per un secret més que no pas per la ignorància. Se li notava, era incapaç de dissimular, tenia un rostre transparent. Al cap de poca estona, el comte Ermengol i els seus homes de confiança van sortir. Vaig baixar fins al pati per veure com se’n tornaven cap a Ciutat, enmig de la barrufada que baixava de les muntanyes. Ermengol duia una capa negra, amb uns rivets daurats, i uns brodats que representaven fulles d’heura. Era una peça molt elaborada, adquirida a mercaders andalusins, o aconseguida potser com a botí d’una incursió frontera enllà. Però els seus acompanyants —el vescomte Guillem, Miró de Tost, el Llarg de Mur, i la resta, que no coneixia— anaven abrigats amb roba del país, de llana fosca i mal rentada. Al costat del comte, desmereixien. Semblaven una colla d’apòstols malfargats al costat d’un messies transfigurat. Les espases, no obstant, lluïen com si fossin acabades de forjar. En aquell moment vaig entendre que la decisió ja s’havia pres, i que només calia esperar el moment propici.