II

On es continua l’anterior, entre els vessants rostos de Tost i el monestir de Codinet, que era petit i modest però venerable

Diuen els entesos en retòrica (però també els que no ho són i només ho fan veure, que són majoria), que els relats han de començar per la presentació correcta dels seus protagonistes i de les circumstàncies que els envolten, en bon ordre i sense passar d’amunt cap avall, tornar enrere i capgirar-ho tot. Ha estat sempre així i no hi ha cap motiu per fer-ho d’una altra manera. Cap impediment, doncs. Tot el que explicaré d’ara cap endavant serà el relat real i sincer dels fets extraordinaris que he viscut. Com si fos un judici, en donaré testimoni veritable, fins i tot de les coses que hauria d’amagar, per ser motiu de vergonya o remordiment.

Vaig néixer a la vall de Tost. No sé ben bé on, ningú no m’ho va dir mai i tampoc no vaig fer preguntes que no serien contestades amb sinceritat o precisió. Tost és un mal país, segons és fama entre els habitants envejosos de les valls veïnes. Terra de cabres magres i de sembrats de rocs, diuen. L’entrada a la vall, que és seca i costeruda, amb turons tous, com fets de guix, torrenteres fondes, de mal passar, i un riuet prim que arriba només amb un filet d’aigua a Segre, fins i tot en temps de desglaç. Des de la ribera fins a la carena s’hi estenen mil feixes de vinya, que produeixen poc vi i encara tan aspre i de poc cos, que només es pot beure cas que no n’hi hagi de millor.

El castell de Tost és situat just al lloc on la vall comença a fer-se una mica amable, com si volgués vigilar que ningú no hi entri sense permís. No hi ha fura que pugi des de Segre que no es vegi d’una hora lluny. És un castell més aviat petit i lleig. No té l’aire elegant de les torres que es fan ara, amb aquelles filades tan estretes, aquelles alçades insòlites, que em fan venir vertigen des de la plataforma que hi ha a dalt de tot. Té forma estranya, perquè s’ha d’adaptar als capricis de la penya i al mateix temps ha de vetllar per no deixar racons morts, que serien difícils de defensar. Això fa que des de dins algunes de les estances siguin estrafetes, on no hi ha ni bagul ni escó que s’hi pugui posar bé. Vist des de lluny, es confon amb la penya clara sobre la qual s’aixeca, perquè té un bon arrebossat, de color d’os vell assecat al sol. El van construir en temps dels padrins dels padrins dels padrins, conten, i durant molts anys no hi van fer cap reforma, excepte una cisterna que van construir durant tot un estiu: aquella mateixa tardor hi va caure la meva mitja germana Gerberga, i una mica més i s’hi ofega. Una vegada, en una escletxa del mur que dóna al pati, hi vaig trobar una moneda, que em van dir era d’un rei de Roma.

Allí m’hi vaig criar. Tinc entès que he fet vint-i-dos anys, igual que el meu mig germà Arnall, si ningú no es va descomptar quan era massa petit per poder dur jo mateix el càlcul. Això vol dir que vaig néixer l’any que en feia quatre del regnat del rei Hug, també famós rei de França, de la família dels Capets, pare que fou del rei Robert que ja hem trobat una mica més amunt. Nou-cents noranta-u, segons l’abat i segons l’Exigu. És aquesta una xifra tan gran que s’escriu amb totes les lletres que es fan servir. El pare abat em va ensenyar l’altre dia un altre camí per representar els nombres, a la manera dels infidels, i que es fan amb una mena de lletres, posades les unes al costat de les altres, de manera que una xifra és com una paraula. Ell ho havia après del papa Gerbert, quan estudiava a Ripoll, i suposava que jo les hauria d’haver vist a Còrdova, perquè allà són d’ús comú i tothom qui ha de fer comptes les empra sense dificultats. Li vaig contestar que allí no les vaig veure, o que no m’hi vaig fixar prou. No hi vaig anar a aprendre matemàtiques ni geometria. Potser hauria estat millor.

El meu pare és Miró de Tost, senyor de la vall i amo del castell, que havia heretat la senyoria del seu pare i al seu torn el seu pare l’havia rebuda del seu pare i així anant fent fins al primer de la llista, que no sé pas qui fou, i ningú dels que remenen escriptures de la família i han estat preguntats tampoc no ho sap. Però sóc un fill bordisc i sense drets, perquè Miró, home de gran vigoria, escampava la seva llavor entre les dones joves de la vall com qui sembra feixes d’ordi. Vaig néixer gairebé al mateix temps que el seu primogènit, l’Arnall Miró. Diuen que ens assemblem molt, que tots dos tenim els mateixos cabells llepats color ala de corb, ulls blau fosc, d’aigua entollada. Una criada vella em va dir que el petit Arnall era un nadó malaltís i enaiguat, com un moixonet caigut del niu, i que els va semblar que no passaria de la quarantena, encara albat, i que l’haurien d’enterrar sota la llinda de l’entrada de la sala, com era costum. Si s’hagués mort, potser jo hauria estat l’hereu, no els hauria costat gens de fer el canvi.

L’esposa de Miró, la senyora Sança, va tenir unes febres terçanes molt fortes que la van privar d’alletar. Segurament la meva mare va fer de dida de tots dos. Recuperats la mare i el fill, m’hi vaig quedar. De nom em van posar Dacó. De vegades, quan estava de bon humor, Miró em deia que era nom de guerrer, que el nom ajudava a la providència i marcava un camí. Ell sí que era un guerrer, i prou que ho semblava. Quan era petit gairebé mai no el veia. Se n’anava a caçar al cap de la vall, pels boscos de Selvanyà, o de Segars, o bé d’expedició amb el comte o amb els seus cosins de Cabó. Quan tornava a Tost, brut, cansat i esgarrapat, era capaç de passar-se dos dies seguits dormint, llevar-se, menjar una mica i encabat tornar a marxar.

No sé per què es van estimar més que em quedés al castell. Potser per fer companyia a l’hereu, o bé a Miró li va saber greu que tornés a la casa de la meva mare, que tal vegada no era sinó una cabanota dalt d’un serrat, al límit del bosc, i va pensar que el fill d’un guerrer mereixia alguna altra cosa més que no pas fer artigues i preparar parets de marge per poder-hi plantar quatre ceps escarransits. Malaguanyada la seva sang, que seria sang de cavaller en cos de pagès. A més, vaig néixer amb un queixal petit al mig del paladar, cosa que es considera senyal de fortuna. L’Arnall, al seu torn, fou parit embolicat amb un tel, que també és molt bon averany: un cop sec i trenat en forma de collar proporciona a qui el porti gran protecció.

Així, em vaig quedar a Tost, barrejat amb tota la colla de fills de servents i de soldats, i també amb els quatre fills reconeguts de Miró que van anar arribant al món: Arnall, Sunifred, Bernat i Gerberga. De vegades dormia amb ells, a la sala, al costat del peó de guàrdia, o bé me n’anava a la cuina, a la vora del foc, damunt d’un caixabanc i tapat amb una pell de corder. Vaig créixer com una fereta salvatgina. I amb l’Arnall sempre al costat. L’infant malaltís va quedar enrere, i el primogènit de Miró va esdevenir un noi alt i cepat, de reflexos rapidíssims, ple de força i de resistència. Li agradava anar a caçar amb l’arc, i enxampava tota bèstia que se li posés al davant, ànecs i guineus i àligues, i una vegada fins i tot un llop cerver que era gran com un gos de ramat. Ens deien els Mirons. Ens passàvem el dia enganxats, barallats com dos gats fers. Si jugàvem a les espases de fust, l’Arnall lluitava com si li pengés la vida, i, si mai em queixava, deia que no era un joc, que els moros de Lleida i de la Barbitània no jugaven mai, i que havíem d’estar preparats per si mai no intentaven tornar a regnar sobre les nostres valls, com deien que ho havien fet en temps antic, i com havien jurat que tornarien a fer sobre la tomba del seu profeta. Ell volia aprendre a lluitar i jo l’havia d’ajudar, sense queixes ni plors.

—Hem d’estar ben preparats, Bord Dacó. Si badem, ens la fotran pel cul —em deia.

Quan tenia dotze o tretze anys, em va cridar la senyora Sança, un dia que havia pujat al castell. Passava molt de temps a la Seu, vora el seu cosí Ermengol, del qual ja se sabia que seria bisbe quan morís el vell Sal·la. Jo tenia la sensació que s’enyorava, que mai no s’havia pogut acostumar a la duresa de la terra de Tost, i el seu marit i pare meu no veia amb bons ulls tanta proximitat amb els capellans, que odiava sense que es prengués la molèstia de dissimular-ho. Sança deia que la pols d’aquest país li assecava el cor. Ella havia nascut a Aiguatèbia, al país del Conflent, frescal i verd, d’on l’aigua raja de tot arreu i no els cal patir per secades, si de cas per aiguats. La senyora Sança em tenia en una molt bona consideració, un fet poc comprensible, si tenim en compte els meus orígens i la meva natura bastarda. Però jo tenia molt assumida la condició d’il·legítim, i fins i tot me n’havia arribat a enorgullir. D’entrada, em va agrair l’amistat que mantenia amb el seu hereu, com si fos, en el fons, una mena de gosset faldiller. Va afegir que ens anàvem fent grans, que era el moment d’afrontar noves responsabilitats, i que havia estat pensant en el meu futur, com a membre que era, en certa manera, de la família. Em va dir que els altres dos mig germans meus, Sunifred i Bernat, estaven a punt d’entrar al monestir de Codinet, per estudiar llatí, les escriptures i les obres dels filòsofs. Més endavant, quan haguessin avançat una mica, pujarien a l’escola de la catedral d’Urgell, on podrien prosperar a l’ombra d’Ermengol, que s’hi havia compromès personalment. Ella havia pensat que jo els podria acompanyar en aquest camí, perquè encara eren molt petits per anar sols pel món. Li havien dit que tenia facilitat per les coses de lletra, i als bessons els aniria bé de tenir-me al costat. No vaig poder evitar pensar que el que volia en realitat era allunyar-me de l’Arnall, com si tingués temença que pogués fer-li alguna ombra. La veritat és que, posat l’un al costat de l’altre, també podríem passar per bessons, com els dos petits, tot i que mai no se m’hauria acudit tenir-hi cap mena de competència. Però no hauria estat la primera vegada. Recordava com, uns pocs anys abans, Ramon de Taús va morir esbalçat a la serra d’Ares, en el que van dir havia estat un accident de cacera. El seu germà petit, Galí, va heretar la senyoria, i ningú no va gosar insinuar res, però tothom sabia què havia passat.

Vaig comprendre els motius de la senyora Sança. Només podia obeir-la. No li hauria costat re d’enviar-me a pasturar els porcs de la devesa. De fet, li hauria d’estar agraït. Si em quedava al costat de l’Arnall podia haver aspirat a ser garding, o com a molt, cap de mainada, sempre al seu servei, de nit i de dia, sempre exposat a caure en batalla o, pitjor encara, a morir travessat per un barró de roure en un parany plantat per alguns vilatans enfadats.

Si me n’anava a Codinet, deixaria també de patir aquelles sessions d’entrenament que no s’acabaven mai. Ens ensenyava a lluitar el vell Enecó, un antic escuder del comte Borrell. Li faltava el braç dret, i jurava que l’hi havia tallat en persona l’al-Mansur, el diable dels ulls grocs, prop de la marca de Balaguer. D’això en feia una muntera d’anys, quan la frontera bullia i ell era un jove arrauxat i sense seny. La pèrdua del braç li va espatllar el caràcter, i el va transformar en un busca-raons rondinaire, però va aconseguir ensenyar-nos quatre coses. Vam aprendre a cavalcar sense haver de pensar tota l’estona en el cavall, a aguantar l’escut com cal, i a mantenir l’equilibri amb l’espasa brandada —espases de ferro, de les de veritat—, a col·locar bé els peus en els estreps, de manera que, en cas de caiguda, poguéssim saltar a temps d’evitar quedar atrapats sota el pes del cavall. No era fàcil treballar amb l’Enecó. En fer-se gran no va millorar, ans al contrari. No tenia gaire paciència amb nosaltres, i quan no fèiem bé els exercicis que ens manava ens ventava uns màstecs amb el braç bo que ressonaven a tots els racons de les muntanyes. Però ens en va ensenyar, a còpia d’insistències i mil repeticions.

Tot això es va acabar com s’havia d’acabar. L’Arnall seria l’hereu, l’encarregat de defensar i augmentar el patrimoni de la casa de Tost amb la força de les armes. A mi em concedien el privilegi de començar una nova vida, i no volia desaprofitar-la. Molts bords no tenien cap oportunitat com aquesta, i malvivien, plens de vicis i de rancúnia, fent de mossos de quadra o de pastors. El dia que vaig deixar Tost no ho vaig lamentar. Abans de marxar, Galí, el capellà de la parròquia de Sant Martí, em va voler donar quatre consells. Sobretot, que no em fes monjo, per molt que insistissin, per moltes promeses que em fessin. Sens dubte, era un bon lloc per aprendre les beceroles de la instrucció, però era com enterrar-se en vida, em deia. No havia conegut mai cap monjo que, de gran, fos persona normal. Tots tenien un comportament estrany, o parlaven sols, o es tornaven muts o bé maniàtics. Es trastocaven. No dormien mai més de tres hores seguides, ni a l’estiu ni a l’hivern, i estaven tan lligats a la disciplina que per tallar-se les ungles dels peus havien de demanar permís a l’abat. Mai. Sempre estaven resant o llegint o treballant. Ni migdiades ni rostit: molt treball i, per sopar, veces bullides. Només menjaven un cop al dia. Així que pogués, em recomanava, hauria de pujar fins a l’escola de la catedral d’Urgell. I, si mai podia anar-hi algun dia, a Ripoll. Allí sí que hi havia bons mestres, i la que era la millor biblioteca del món, deia. No hi entrava tothom que volia, però ho havia d’intentar. I un altre consell, en veu baixa: que no fes cas dels qui deien que un capellà no podia tenir cap dona. Que una cosa era no poder-s’hi casar i una altra de ben diferent tenir-hi tractes, perquè ningú no n’havia de fer res, que les dones feien molta companyia les nits d’hivern i ajudaven a regular els humors dolents que corrien pel cos, que si no sortien per la via natural, acabaven per enverinar la sang. I ho justificava dient que si David l’habilitós, Salomó el savi i Samsó el forçut havien caigut en la temptació de la carn, què no faria un pobre capellà perdut a les muntanyes?

Sant Climent de Codinet era un monestir petit i més aviat pobre, construït amb pedres vermelles mal tallades, que tenia una església amb coberta de fusta, emblanquinada de dins i amb estrelletes blaves pintades, i un claustre on només calien trenta passes per fer-hi una volta sencera. Estava a una hora de Tost, sortíem quan encara era fosc i arribàvem quan ja havien cantat primes. Sança no volia que ens hi quedéssim a dormir. El pare abat, el vell Osbern, tenia una barba que semblava feta d’argelagues. Però es va prendre amb interès la missió de vetllar per la nostra educació. L’avi de Miró —ens deia moltes vegades, perquè no ho oblidéssim— havia afavorit el monestir amb bona part de les terres bones que tenia, i se sentia obligat amb les necessitats de la família. Potser no havia perdut l’esperança d’aconseguir noves propietats.

El vell Osbern ens ensenyava a escriure sobre una tauleta de cera. Copiàvem aquelles lletres rodones, que venien de les escrivanies del nord i eren novetat. Ens va ensenyar el nom i figura de les lletres, a tallar les canyes i les plomes, i ens va explicar que el tall que hi havia a la punta, que feia que fos com dues peces en una de sola, simbolitzava els dos testaments, l’antic i el nou. I jo em preguntava, sense fer-ho mai en veu alta, que el món és ple de coses que són dues en una, però intuïa que alguns comentaris no li agradarien, i qui sap si em picaria al cap amb el bastó que feia servir per ajudar-se a caminar. Llegíem moltes estones en veu alta, i de mica a mica vam anar aprenent aquella llengua que ens sonava familiar i, al mateix temps, tan estranya. Més tard ens van fer escriure sobre pergamí. Quan acabàvem, l’esborràvem amb una ganiveta esmolada, tantes vegades com podíem, fins que el pergamí es tornava gairebé transparent i l’havíem de canviar per un de nou.

Així van passar dos anys. En aquell temps l’Arnall no es va moure de Tost. Encara ens vèiem sovint, i aprofitàvem les tardes llarguíssimes dels estius per córrer cavalls per tota la vall. De vegades refrescàvem les tècniques de combat, i vaig poder comprovar que no havia oblidat del tot com es movia l’espasa.

Però ens vam anar distanciant. Ell va créixer més de pressa, em treia una mà, i el fet de passar-se mitja vida dalt d’un cavall feia que quan caminava tingués aquell aire mig garrell dels genets de llarga durada. Quan vaig començar a copiar els comentaris de Beda per encàrrec de l’abat, molts dies em quedava a dormir a Codinet. Quan l’Arnall va complir els dotze anys va començar a acompanyar el seu pare a fer les visites per les possessions, perquè tothom comencés a conèixer qui seria algun dia el nou amo. Ben dret damunt la sella, amb les cames premudes contra els lloms de la seva equa rossa, aparentava més edat de la que tenia, i s’havia pres molt seriosament les noves responsabilitats. Miró havia començat la construcció de dos nous castells als límits de la senyoria, i feien estades llargues als plans per supervisar les obres i vigilar que cap dels seus habitants s’escapolís de les obligacions d’anar-hi a treballar dos dies de cada setmana.

Gairebé al mateix temps, a la primavera del mil sis, el monestir va tancar, d’un dia per l’altre. Fins als darrers mesos no vaig notar res d’estrany, quan Codinet semblava habitat per esperits més que no pas per monjos de carn i ossos. Vist de fora, semblava abandonat. L’abat passava molt de temps absent. La resta de monjos mormolaven en veu baixa i es comportaven d’una manera peculiar. A les hores de lleure passejaven en grupets, que es feien i es desfeien, com si fossin gallines picossejant per l’era. Jo continuava amb la còpia dels comentaris, com si res no passés. Finalment, va arribar l’ordre de tancament. Es veu que Ermengol l’ardiaca, en persona, hi havia intervingut. No podia continuar obert més temps. Els monjos van poder escollir a on anaven: a Centelles, Segre avall, o al monestir d’Elins. Els quatre camps i el tros de bosc passarien a incrementar el patrimoni de Sant Andreu de Centelles. No hi havia gran cosa més a repartir. No vaig tornar a veure el pare abat. Més tard em van dir que l’havien jutjat a la catedral per sodomia, i que se n’havia anat a viure en un eremitori, en un forat a la roca, prop de la frontera, per expiar culpes. Llavors ho vaig entendre tot, aquells silencis, les mirades, l’ombra fosca del pecat i la seva dolçor apegalosa. Ningú no em va fer cap pregunta. Jo no vaig haver de dir mentides.

Van dur a Elins la mitja dotzena de llibres del monestir. Em vaig poder quedar amb el que jo havia copiat. No em veia amb cor de continuar tancat, envoltat de monjos taciturns. D’acord amb Sança, vam acordar que pujaria de seguida a la ciutat d’Urgell, per continuar els estudis a l’escriptori de Santa Maria. Miró no hi va dir res, i vaig tenir la sensació que no volia saber què seria de mi. Tenia en aquell moment setze anys, i potser sí que ja començava a estar cansat de tenir els peus tenyits de la terra roja dels camins de la vall.