VI
On s’intenten reproduir uns parlaments que foren llargs, cansats i prolixos
Em va despertar un crit que era com una cançó o una cançó que era com un crit. Em vaig llevar i d’un bot, ple d’espant, amb el cor que em bategava fort. L’Arnall, que havia dormit damunt d’una màrfega al meu costat, ja s’havia llevat, i mirava per la gelosia de fusta de la finestra.
—És el seu crit d’oració. Si vols anar a la seva missa, encara hi ets a temps.
M’hi vaig acostar. Pels foradets es veia una ciutat que despertava: crits llunyans, fumeretes blanques, una barca amb una vela que baixava mandrosa pel riu. La veu venia d’una torre que rematava un gran edifici blanc i daurat, que s’estenia sota de la suda. Dalt de tot de la torreta, un home vestit de blanc cantava i acompanyava les pujades i baixades de la melodia amb uns grans cops de cap. Aquella construcció era la mesquita. Ató, que havia entrat a la nostra estança per cridar-nos, es va senyar en veure-la. Ermengol, Tallaferro, Ramon Borrell i els seus consellers més propers s’esperaven en una eixida, on hi havia uns arbres que donaven una fruita groga que no havia vist mai, que era com un codony però d’un gust tan àcid que no es podia aguantar, i era cosa curiosa de veure com tot d’homes fets i drets feien ganyotes en mossegar-la.
No portaven l’arnès, ni duien espasa ni punyal, com a senyal de bona voluntat. Jo m’hauria estimat més disposar d’alguna mena de protecció, perquè no se sabia mai. De seguida l’hebreu Bosom, a qui acompanyava un altre jueu vell, que esbufegava i arrossegava els peus, ens va venir a buscar. Ens van conduir per escales, patis i passadissos fins a una estança amb volta, amb uns grans finestrals oberts sobre la ciutat. El terra era cobert de catifes toves com prat de dall, i ens van fer seure en uns escambells de fusta negra. No hi havia ningú. No ens van fer esperar gaire, només el temps suficient per poder arromassar uns bons grapats de figues i uns traguinyols de vi que hi havia en unes gerres de vidre fi. M’havien dit que els mahometans no en bevien, però el bisbe Ató, que es veu que n’estava ben informat sobre aquest aspecte de la doctrina pagana, deia que no, que condemnaven l’embriaguesa però que un ús mesurat no estava proscrit per les seves escriptures. Ja se la saben prou llarga, vaig pensar. Sense que ningú els anunciés, van aparèixer per una porta que hi havia amagada rere unes cortines. En primer lloc, l’alfaquí Abu al-Asbag, el governador. Durant el camí d’anada, Bosom ens havia dit que l’al-Asbag era un savi de molta anomenada, dels més reputats de tot l’Islam. Es deia que quan era jove havia viatjat fins a les muntanyes altíssimes on s’acabava el món i que contínuament arribaven a Tortosa viatgers a la recerca dels seus consells. A mi més aviat em va semblar un vell xacrós que caminava a passes petites, de pardalet, com mig adormit. Si mai havia arribat a l’altra punta del món, havia tornat cansat. L’acompanyava el general Wàdih, més jove del que m’imaginava, amb una cabellera de color cendra mig amagada sota una mena de caputxó de seda blava que li tapava les orelles. Arrossegava la cama esquerra, però la primera impressió que transmetia era que millor si no el tenies com a enemic. Es van petonejar cerimoniosament amb els comtes i el bisbe Ató, com si fossin vells aliats. Quan li va tocar el torn al comte Ermengol vaig notar com tothom aguantava la respiració. No va passar res. Quins tombs que fa el món, perquè només un parell de mesos enrere el governador de la Marca Superior era per a nosaltres com una bèstia assedegada de sang, i s’explicaven moltes històries veritables de la seva crueltat, i a tothom li hauria agradat tornar a casa ensenyant el seu cap com a trofeu. Ell i el comte Ermengol eren vells coneguts i enemics. Corria el rumor que havia jurat que mataria Wàdih quan se li presentés l’oportunitat, i que la promesa era recíproca. I ara el tenia assegut a la vora, i li acceptava una tassa d’aigua amb mel i essència de roses, i no li deia re i li aguantava la mirada, i si encara eren vàlides les antigues promeses, no era el moment de complir-les.
Però aquella era una reunió de negocis, i ningú no havia fet l’esforç d’arribar fins allà amb la intenció de recordar els greuges del passat. Van entrar un grup de jutges de la ciutat, vestits de negre, que es van asseure en un racó, immòbils i callats, fins a arribar a un estat proper a la invisibilitat. Un cop es va instal·lar tothom, van començar els parlaments. Jo m’estava assegut en un racó, amb un parell de plomes tallades noves, una tauleta sobre els genolls, tinta i un pergamí blanc, disposat a apuntar, si s’esqueia, xifres i dates.
L’alfaquí de Tortosa va encetar la reunió. Parlava en un romanç que podíem entendre força bé. Si mai tenia un dubte o s’embussava en alguna paraula, el jueu Bosom l’ajudava de seguida. Entre floritures retòriques, ens va donar la benvinguda i ens va agrair l’esforç per haver assistit a la trobada. Sabia que aquella decisió no havia estat fàcil per a nosaltres, que s’havien hagut de vèncer resistències i prevencions, però confiava que l’excepcionalitat dels esdeveniments que s’havien escaigut a Còrdova i el paper que en el futur haurien de jugar els comtats de la muntanya franca —és així com ens va anomenar— servissin per posar els fonaments d’una entesa futura i perdurable. Era aquest el seu desig i ens va assegurar que parlava també en nom del califa.
A mi em va semblar que el seu discurs era assajat i no acabava de sonar prou afinat, com si no se l’acabés de creure. Al final del seu parlament es va pastar un silenci que amenaçava de fer-se insuportable. Llavors Wàdih va prendre la paraula. El seu romanç era molt millor que el de l’alfaquí, i no va ser necessària la intervenció del jueu Bosom.
—Voldreu saber què esperem de vosaltres. Jo no puc ser diplomàtic. Em coneixeu bé, sóc home d’acció i la vida dels palaus m’ofega, de manera que aniré per feina. Volem reforçar el nostre exèrcit. Ja sabeu quina és la natura del conflicte, i en quin punt es troba avui. Cal que forcem la situació amb un cop d’efecte. Necessitem més cavallers entrenats, que siguin capaços de lluitar amb garanties. Fa vint anys que us he combatut i us conec prou bé. Sou valents, teniu bones armes i no us arronseu davant de les dificultats. Pensem que si us poseu al nostre costat tenim moltes possibilitats d’èxit. Els africans seran molt valents quan es troben tots junts, però la majoria no saben agafar una espasa sense tallar-se els dits, i al mig de la batalla no hi ha grups ni clans, només homes sols que lluiten contra homes sols. Als castellans que els auxilien potser no els coneixeu. Tenen un aspecte ferotge i molt bons cavalls, però si hagués de triar entre ells i vosaltres aviat ho tindria clar. Els falta malícia i sovint els venç l’orgull. Les nostres condicions són prou bones. Una peça d’or al dia per cavaller armat, i setanta-cinc més per cada comte que ens ajudi. Hem calculat que podríeu aportar entre sis-cents i vuit-cents cavallers. És el contingent que esperem. Els setanta-cinc mancusos són també per als bisbes, si és que tenen una host ben formada, que prou sé que la tenen. Si consideréssiu necessari portar forces a peu, nosaltres no hi tenim cap inconvenient, i ja ho acabaríem de negociar. No faran falta peons, però els arquers bons i els foners sempre seran benvinguts. La campanya començaria la primavera de l’any vinent. Si tot anés com hauria d’anar, no passaríeu més de tres mesos fora de casa. És possible que ni tan sols arribeu a combatre. El califa és ara a Toledo, preparant un gran exèrcit. Si Solimà al-Haquem, Zawí i els africans i el comte de Castella fossin una mica llestos, aprofitarien el perdó que els ha ofert el nostre califa i evitarien la confrontació oberta, on tenen totes les de perdre. Ells no us coneixen prou. Jo sí. Ara ja no us puc dir res més. Depèn de vosaltres la decisió. Ara, jo no m’ho pensaria dues vegades. No tindreu mai més una oportunitat com aquesta d’assegurar-vos una pau futura i uns guanys que mai no podríeu aconseguir.
Jo anava observant les reaccions dels nostres, mig amagat rere l’escriptori. Amb prou feines havia apuntat re. Una xifra, cent, i dues paraules més: tres mesos. Ermengol tenia la mirada clavada al terra, i movia molt lleument els llavis, com si pregués o maleís. Em va semblar que en aquell moment començava a penedir-se’n, d’haver fet aquell viatge. Ramon Borrell estava ben quiet, però pel moviment dels ulls era evident que feia comptes mentals. Ell hi aniria, segur, ni que fos per demostrar que Barcelona ja s’havia refet de la urpada del Victoriós. I si ell es decidia, Ermengol no tindria cap altre remei que seguir-lo, per vergonya i per no deixar-lo sol. Tallaferro s’amagava rere la barba, i no deixava traspuar cap emoció, desplegava la seva famosa cara d’arrel de roure. Ell faria el que decidissin els altres. Tot sol no hi podria anar. El bisbe Ató, en canvi, estava plenament convençut de la viabilitat de la missió, i no feia cap esforç per dissimular-ho. Si fos per ell, no caldria esperar a la primavera i ja tiraria cap avall. L’oportunitat de matar infidels al cor mateix del seu regne i, a més, guanyar una bona quantitat de diners, era una temptació massa gran. Els nostres bisbes tenien uns exèrcits petits però molt ben organitzats, i unes propietats que creixien cada dia. Tots tenien també moltes ganes d’enriquir-se, i entre ells hi havia una competició somorta a veure qui tenia la catedral més ben guarnida. Qui més qui menys ja tenia previst de fer-hi obres, perquè la majoria dels edificis s’havien fet petits en els darrers temps.
Wàdih es va aixecar. Els ossos li van cruixir, com si hagués estat cavalcant durant hores.
—Ja no us podem dir res més. Aquesta és la nostra oferta i la voluntat del califa, que Al·là el guardi i faci bo. Ens heu de donar una resposta aviat. No us volem pressionar, però hem de saber amb quines forces podem comptar, perquè no és fàcil planificar la campanya sense tenir una idea precisa del contingent i, també, sense saber si sereu amics, enemics o neutrals. Més tard tornarem a parlar. Però ja sé què decidireu. Mentrestant, sou lliures de quedar-vos aquí o bé de sortir a la ciutat, on ningú no us ha de molestar. Després de l’oració de la tarda ens tornarem a trobar.
Va agafar del bracet l’alfaquí, que semblava fora d’aquest món, i van sortir per on havien entrat. Els jutges també es van fondre. De seguida Ermengol ens va fer fora de la sala. Volien quedar-se sols per deliberar amb tranquil·litat, i no m’hauria agradat d’aguantar-los mentre discutien. Vaig suposar que ja ho havien decidit, i que només farien veure que s’havien de posar d’acord.
Amb l’Arnall vam córrer escales avall, buscant la sortida de la suda. La ciutat em va atabalar. Mai no havia vist tanta gent junta. Ens miraven amb una mescla de curiositat i prevenció, perquè es veia d’una hora lluny que érem forasters, però ningú no ens va dir res. Les parades del mercat eren plenes d’hortalisses i espècies que ens eren del tot desconegudes. Finalment, l’amo d’una de les parades ens va preguntar d’on érem. Ho va fer en llengua aràbiga, i com que era una pregunta senzilla, la vaig entendre bé. Com vaig poder vaig respondre que érem del país de les muntanyes, del país dels francs. Va fer un gest admiratiu i ens va regalar unes branquetes que tenien una fruita estranya.
—Són dàtils. Allà no en teniu, segur. Que us aprofitin, joves natzarens.
Li vaig donar les gràcies amb la fórmula que m’havia ensenyat el vell esclau del bisbe, omplint-lo de benediccions i desitjos de fortuna i fills amb salut. Vam passar per davant de la porta de la mesquita, però no ens vam atrevir a entrar-hi, tot i que de primer ens va semblar que hi havia com una mena de plaça, plena de joves que s’asseien en grups presidits per un home gran, com si escoltessin una lliçó. No sabíem si ens era permès treure-hi el nas, i tampoc no volíem arriscar-nos a provocar un conflicte. Vaig pensar que si s’acceptava la proposta d’incorporar-nos als exèrcits del califa, ja ens vagaria, de veure mesquites, i encara més grans i més riques que no pas la de Tortosa, que ja ho semblava prou, de gran i de rica. Vam continuar pels carrerons, baixant en direcció a la muralla, que era construïda amb uns blocs enormes de pedra, tan ben tallats que semblaven fets d’argila tova. Jo volia veure el riu i els vaixells. Vam resseguir la muralla fins que vam trobar la porta, que era tan ampla que quatre homes amb els braços estirats i posats un al costat de l’altre no tocaven les llindes. La porta era de fusta recoberta per planxes de ferro, pensades per desanimar els possibles assetjants, i no es podia obrir si no es produïa l’acció conjunta d’una bona colla de ciutadans. Fora murs encara hi havia més carrers i més cases i més gent, i una altra muralla, més feble i mal feta que la primera, però no vaig poder endevinar si era perquè era més vella o més nova. Ens va semblar passar pel barri dels hebreus, perquè en una paret hi vaig veure una inscripció en la seva llengua, i els carrers tenien un aire lleugerament diferent als que havíem vist fins llavors. Al fons hi havia l’Ebre. Vist de prop, encara era més impressionant, sobretot perquè l’aigua es veia mansa i sense escumes ni bots i alhora discorria amb una força indeturable. A l’altra riba es veien unes munteres de troncs de pins, llarguíssims i vermells, que estaven destinats a les drassanes. Una mica més avall hi havia el port. Ens vam acostar a la primera nau, que estava pintada de vermell i de blanc. L’estaven buidant. Un grup de noiets descarregava uns grans cistells plens de plats d’una ceràmica que semblava feta amb pintura d’or, protegits amb capes de palla, i els deixaven al peu d’un carro. On els feien? Venien de Síria o potser de l’Índia? M’hi vaig acostar una mica. El plat que hi havia al damunt de tot tenia dibuixat un colom envoltat d’espigues. Mai no havia vist res de semblant. Els nostres plats eren de fusta de freixe, i els pocs que hi havia de terrissa eren negres com un cul de guineu. Això era el que ens movia al combat. Tot per canviar els plats de fusta per uns d’altres que tinguessin ocells pintats.
L’Arnall em va estirar de la màniga. Dalt del minaret de la mesquita, el muetzí va tornar a entonar el càntic de l’oració.
—Au va, anem. No podem fer tard.
Vam anar tornant a l’alcassaba. Com que no hi havia pèrdua, miràvem de passar per uns altres carrers. Cada carrer i cada barri tenia la seva olor característica. Brasers de carbó, vernissos, tints, perfums, fusta verda, sacs de flors seques, llana, cuiro i tripes. Tanta varietat em marejava. L’Arnall no feia pas gaire més bona cara. Anàvem pels carrers fent tortes, com un parell de borratxos farts de vi dolent. Ens vam asseure en un pedrís per asserenar-nos una mica, abans de tornar a l’alcassaba, s’anava acostant l’hora. Era a les portes d’un altre món, ho notava, i no sabia si estava preparat per acabar-hi d’entrar.
—Arnall. Ho veus clar, això que farem? —vaig demanar. Volia que algú em convencés.
Es va donar un copet amb el puny a l’espatlla.
—Sí. Suposo que sí. Però si no hi vols anar, no cal que vinguis. Ningú no t’obligarà a fer-ho. Millor. N’hi haurà més a repartir. Pots quedar-te a l’escriptori de la catedral, a copiar llibrots d’aquells que ningú no entén ni del dret ni de l’inrevés i que només serveixen per donar de menjar a les rates. Quan torni de Còrdova carregat d’or ja t’ho explicaré, si n’estava, de preparat. Si no torno, senyal que no. És així. Dacó, per ser un cadell bord ets una mica ruc. Queda’t a casa i et convertiràs en una lleganya, en un vell capellanot curt de vista i ressentit. Hauràs d’arrossegar tota la vida el rosec d’haver-t’ho perdut. I no tinguis por de morir-te. Et moriràs igual. Pots beure aigua d’un font podrida i quedar-t’hi com si fossis un moixonet. Si un moro et talla el cap d’un cop d’espasa segur que no et farà més mal. I d’aquesta manera te’n vas al paradís segur, de patac. Així ho diuen a tots els sermons i jo m’ho vull creure. I si no és d’aquesta manera i anem a espetegar a l’infern, mala fortuna, i cremarem com a tions per sempre. Però amb tants bisbes com vindran amb nosaltres, m’estranyaria que ens passés alguna cosa d’aquestes. Bons uns, per deixar-se enxampar per les seves pròpies trampes. Anima’t, Dacó, va. Fora morros. I anem, que tinc gana.
Vam arribar a temps de presenciar la formalització del pacte. Ramon Borrell, en la seva qualitat de germà gran i portaveu de la coalició va fer una promesa davant Wàdih. Assumirien la comanda i prepararien en un any un exèrcit suficient per poder ajudar el califa Solimà a restablir l’autoritat del seu poder, sense defugir mai el combat i sempre sota el comandament del general, que hauria de crear un consell de guerra on es decidissin les actuacions. Al seu torn, el califa Solimà es comprometia a recompensar adequadament els contingents cristians que l’auxiliessin, i a respectar en tot moment la seva autonomia militar, d’acord amb les necessitats de la campanya i l’estat dels exèrcits. Els pactes s’estendrien per escrit. El general va acceptar totes les condicions i per segellar l’entesa va besar, un per un, tots els comtes i el bisbe Ató. En prova de bona voluntat, els va oferir un caixonet ple de mancusos, tan lluents i ben fets que semblaven acabats d’encunyar. Els tres comtes van agrair l’obsequi amb una certa displicència, i amb prou feines se’l van mirar, com si volguessin donar a entendre a tothom que no eren allà pels diners, sinó per una pura qüestió de justícia.
El sopar havia de ser una festa. Llevat del governador, que continuava mig absent i només va menjar un plat de cigrons amb sèmola, com si fos un anacoreta, la resta ens vam atipar com si fos el darrer de la nostra vida. Els servents negres ens portaven corder amb mel, un pa blanc i pla com una hòstia, fruits de país, i unes copes plenes de gel baixat de les muntanyes i perfumat amb suc de magrana, que més d’un dels nostres no va voler provar, perquè semblava neu tacada de sang. I un vi dolcet i fresc, que el general només s’atrevia a tastar quan el governador tancava els ulls. Cap al final de l’àpat van aparèixer un parell de músics, i jo tenia la vaga esperança que sortissin també unes esclaves ballarines. Ermengol sempre en feia broma, de les ballarines andalusines, de qui deia que eren capaces de fer trempar un mort, encara que no les havia vistes mai en part de món. Però semblava ser que el governador de Tortosa era una mena de monjo sorrut i no li agradaven segons quines distraccions. Una mica de música i prou, i encara perquè no fos dit que no havien fet un acte una mica més vistós. M’hi vaig acostar. Un dels sonadors tocava un instrument que tenia la forma d’una mitja closca d’ou amb un mànec curt i un claviller tort. De grat l’hauria bescanviat pel meu monocordi, que em va servir per aprendre molta teoria, però que a l’hora de la veritat no em servia per a gran cosa. El músic pinçava les cordes, que eren de seda de colors, amb una ploma d’àliga. L’instrument més semblant que teníem nosaltres era la lira, una capseta de fusta o closca de tortuga amb una tapa de pergamí i un mànec llarg de quatre pams. Tenia només tres cordes, i quan el tocava jo —i no era pas dels que ho feien més malament— sonava ben bé com si espellessin un gat.
El governador, que ja no reprimia els badalls, es va aixecar de seguida. Se’n va anar fent aire amb les mans, com si volgués dir que continuéssim la festa, que ell ja havia de plegar. Sense ballarines, la festa era una mica ensopida. El grup de cavallers que havien acompanyat el comte de Barcelona jugaven a daus. El bisbe Ató, superades les diferències religioses, parlava amb els hebreus, sense deixar de menjar pastissets. Ramon Borrell, Bernat Tallaferro, el bisbe Ató i Wàdih seien en un extrem de la taula, i conversaven en veu baixa. Discutien tàctiques militars, perquè el general Wàdih escampava molles de pa sobre les tovalles i les organitzava i movia com si fossin cavallers en plena batalla. De vegades, Tallaferro feia que no amb el cap i les recol·locava al seu gust. Els músics badallaven i tocaven una mica d’esma, perquè gairebé ningú no se’ls escoltava.
Ermengol no hi era. Se n’havia anat sense fer soroll: quan me’n vaig adonar potser ja feia una bona estona que havia marxat. Durant tot el sopar amb prou feines havia obert la boca. Se’l notava incòmode, com si tingués un pes al ventre. La seva absència es notava, i Ramon Borrell no va voler perllongar més la vetllada. Va picar de mans.
—Tothom a dormir. Demà sortirem abans de l’alba. Hem de fer un llarg viatge i se’ns ha girat molta feina. Descansarem una mica i tots cap a casa.
Ató va aixecar la mà, com si tingués una objecció. Ramon Borrell li va endevinar les intencions.
—Bisbe Ató, si vols dir missa, la pots dir des de dalt del teu cavall. No passarà re. L’oirem amb tota la devoció, i ja vigilarem que els nostres no caguin, mentre duri. Però no perdrem més temps.
El bisbe no va gosar de presentar cap rèplica, perquè sabia que era inútil portar la contrària a Ramon Borrell, que tenia unes arrencades de geni que el feien temible. Els músics, atemorits pel to de veu que havia emprat, van guillar com si algú els empaités. Un servent va afanyar-se a apagar els llums d’oli, mentre les rialles d’alguns cavallers ressonaven pels passadissos. Després d’una visita a les latrines de la suda, vaig anar a la cambra on dormíem la majoria de companys. A les palpentes, vaig preparar el meu sac, que també em servia de coixí. L’Arnall, que jeia al meu costat, roncava com un porc fer, però no més que alguns dels que dormien cap al fons de l’estança. Quan va arribar l’hora de marxar jo encara tenia els ulls ben oberts, com un xut, i el cap ple de foscos pensaments, d’una sensació vaga de neguit.
El viatge de tornada se’ns va fer curt, perquè tornàvem cap a les muntanyes i el paisatge ja no era novetat, que sempre que es reprèn el camí de casa no es fa tan pesat. Vam passar de llarg de Tarragona i els seus ferotges estadants, i vam tornar a fer nit a la mateixa granja on ens havíem aturat a l’anada. Ató no va pensar més en les relíquies de Sant Fructuós. Bernat de Sant Martí, un cavaller del comte Ramon, que de baixada havia estat cantant tot el seu repertori de cançons de batalla, s’havia tornat mut. Tenia tantes ganes com tots nosaltres de passar com més aviat millor la ratlla invisible de la frontera. L’altra ratlla, la que marcaria un abans i un després en les nostres vides, que era molt més subtil i alhora més determinant, ja l’havíem travessada, i tot just en aquell moment ens en començàvem a adonar.