XXI
On es veu com s’acaba aviat la bora vida del soldat acampat i recomença la dels camins
L’hivern va esperar que sortíssim de Còrdova per tornar abans d’hora. El sol se’n va anar així que vam perdre de vista els murs de la ciutat, per donar pas a un cel rúfol, més propi d’octubre que no pas del mes de juny. Tota la tarda va caure una pluja espessa i freda, que ens va deixar entumits. Quan al cap d’un parell d’hores va parar de ploure, es va aixecar un vent tossut de ponent, que ens va eixugar les capes de viatge a canvi de deixar-nos a tots un cruiximent d’ossos que va trigar dies a mancar, fill no desitjat de la humitat i dels moviments dolents de l’aire. S’acostava la festa de Sant Joan, quan el dia venç a la nit, però semblava com si tot l’ordre del món s’hagués trastocat. Vam continuar la marxa per camins relliscosos fins que els cavalls van dir que ja n’hi havia prou. Aquella nit no vam menjar res més que una mica d’aquell pa morisc que és massa pla i massa flonjo, sense crosta, i un plat de cigrons especiats, dels que costen tant de pair. Gairebé no vaig poder dormir, desvetllat per les incomoditats i per la perspectiva d’un futur incert. Hi havia poques hores de nit, i cada jornada ens tornàvem a posar en marxa quan encara era ben fosc.
Fins a arribar a Còrdova no havíem tingut mai por del país que travessàvem, i els pagesos que anàvem trobant ens saludaven amb tebior o amb respecte, però mai amb l’hostilitat sorda dels habitants d’aquelles terres aspres del sud, que no ens deien res i se’ns quedaven plantats dalt d’un marge amb la mirada fixa i desafiant, quan no dibuixaven a l’aire rodes de maleficis amb els braços estesos. No em podia treure del damunt la sensació que eren enemics amb prou feines disfressats, que eren els espies més eficients de l’exèrcit fugitiu. El paisatge també era difícil, amb valls trencades, gairebé sense vegetació, i la poca que hi havia era aspra, tot espines. Quan plovia —i aquells dies va ploure sovint— la terra xuclava tota l’aigua que queia, amb la fal·lera d’un mort de set que troba una font al peu del camí.
La marxa era prou ràpida, però els genets cavalcaven tothora en silenci. Estàvem esgotats i qualsevol esforç de més era sobrer. Els relats de batalles antigues que amanien les llargues tirades de camí a la primera part del nostre viatge ja no se sentien per enlloc. Si algú n’explicava alguna, ho feia desmenjadament i d’esma, a batzegades, més per l’obligació de mantenir una aparença de normalitat que no pas per les ganes reals que tenien de dir-les. Només Ermengol el comte, contràriament al que es podria pensar atesa la seva actitud fins a aquell moment, semblava estar en plena forma, més content que resignat i delerós per entrar en combat una altra vegada. Cantava tonades molt velles, que ningú més no recordava, i a mesura que avançàvem se’l veia cada cop més animat i rejovenit. Fins i tot Tallaferro, que era llançat fins a la inconsciència, insolent i amb prou feines temorós de Déu, no les tenia totes, i movia el cap en direcció a tots els punts cardinals com si per qualsevol banda impensada hagués d’aparèixer la nostra desgràcia. Ramon Borrell s’havia tornat mut, i els bisbes es refugiaven en les tirades de jaculatòries i en les seves pregàries interiors per no haver de donar la cara.
Les cabrotes negres, mig salvatges, que vèiem enfilades als cingles, eren súcubes que ens vigilaven. El vol baix d’aufranys i de voltors, que esperaven que algun dels nostres cavalls es convertís en un carnús per poder-se atipar, aconseguien posar-nos nerviosos, amb aquells cercles obsessius, que repetien cent vegades perquè sabien que, més tard o més d’hora, la mort els aniria a favor. El Negre de Tor va gastar dotzenes de fletxes per abatre’ls o espantar-los, sense poder tocar-ne cap, ell, de qui es deia que era capaç de travessar el cor d’una àliga que volés a cinc-centes passes d’alçada.
Els cristians anàvem a l’avantguarda, només precedits per un centenar d’arquers a cavall, una de les forces especials de Wàdih, que feia d’enllaç amb els exploradors. Hi havia molta por, perquè els congostos per on ens vèiem obligats a passar eren paranys de ratera, d’on no en sortiríem vius si ens trobaven desprevinguts. En alguna ocasió ens van poder avisar a temps: hi havia grups de berberiscos que ens esperaven en alguna tallada, amb provisió de cantals i sagetes. La marrada que llavors havíem de fer ens acabava de desmuntar, perquè significava enfilar-se durant hores per camins precaris, encara més solitaris i perillosos que els que havíem deixat enrere, i que no portaven enlloc, només a erms plens de rocs, a rius sense aigua. En una plana dalt d’una muntanya hi vam veure passar un ramat d’escorpins de la mida d’un pam, als quals vam haver d’aturar amb una barrera de foc. A la baixada, un cavaller del bisbe de Vic va beure aigua d’una font segellada, desobeint els consells d’un dels exploradors que s’hi havia quedat per avisar-nos del perill, i en deu minuts s’havia tornat boig, com si se li hagués menjat l’ànima un dimoni. Treia escuma per la boca i feia veure que parlava en un idioma incomprensible. No el van curar ni els exorcismes ni les sagnies, i el van dur lligat dalt del cavall, fins que la llengua se li va botir de tal manera que va morir ofegat. Vam passar un nit al ras, en un cel negríssim on no s’hi veia cap estrella coneguda. Les poques que es podien percebre estaven desordenades, com si l’esfera que les sostenia s’hagués despenjat de l’esfera superior.
Això va passar el dia abans d’arribar a les envistes del riu d’Aro, festa de Sant Silveri, papa de Roma que fou mort pel general Belisari, segons va dir-nos el bisbe Aeci de Barcelona, que, així que podia, ens il·lustrava amb alguna història pietosa, encara que només fos per distreure’ns i no deixar que ens encaboriéssim amb altres pensaments. El dia es va llevar amb una alba de color groc que va incendiar les pedres blanques del camí i les herbes seques dels ermots que travessàvem. Cap a la mitja tarda vam veure, a la dreta i lluny, la gran roca on van desembarcar els primers moros, els que van matar l’últim rei dels gots, perdut pels seus pecats i per la seva supèrbia. Els homes de Wàdih ens deien que, a l’altra vora, es podia veure la costa de l’Àfrica, i si ens hi fixàvem bé trobàvem un filet de llum bruta a l’altra banda que prou podria pertànyer a aquella terra.
El riu que ens portaria fins al campament berberisc era de curs curt però de molt pendent. Naixia en unes muntanyes que hi havia a una jornada al nord, que portava aigües veloces i fondes de color negre, i no es lliurava al mar com fan els rius que donen a d’altres rius, sinó que quan es disposava a fondre’s amb el mar les seves aigües es confonien amb la terra, i la terra amb el mar. Aquesta era la preocupació més gran dels comtes, que s’haurien estimat més un camp obert i net, on els moviments dels exèrcits serien els naturals a l’ordre de batalla. Però els berberiscos prou sabien bé que tindrien molts més avantatges si ens obligaven a atacar-los en terreny de mullenes i sorrals, i de cap manera no es mourien d’allí.
Jo m’hauria estimat més que la flota que els havia d’anar a recollir hagués arribat a temps per endur-se’ls a l’altra banda, i fixava la vista en la marina per veure si hi podia distingir veles. Hauria estat igual. Els enemics ja s’havien resignat a la batalla, i tocaven els tambors sense parar ni un instant, només perquè els sentíssim des de lluny, amb uns ritmes tallats. Alguns dels seus cavallers més atrevits s’acostaven fins a l’abast de les nostres fletxes, per provocar-nos. S’havien pintat tota la cara amb ditades de color vermell i negre, i cavalcaven a pèl, aplanats contra el llom del cavall. Els responíem amb cops de fona i d’arc romà, del tot inútils. Ningú no hauria dit que eren els mateixos soldats que havien fugit confosos com bufots encara no feia una dotzena de dies. S’havien transformat. Eren uns fatxendes, cridaven i ens insultaven en el seu idioma, que cap dels nostres aliats musulmans podia entendre, i prou es notava que estaven convençuts de la seva victòria.
Des del lloc on vam acampar, aquella nit vam provar de fer grans fogueres, per fer veure als africans que nosaltres érem més, que estàvem còmodes, ben instal·lats i sobretot que no els teníem cap por. No hi havia llenya bona enlloc. Els pocs arbres que vam trobar eren de fusta verda, que feien una fumera insuportable, de les que provoquen el plor i la basca. Vam haver d’apagar-les de seguida, perquè el fum ens ofegava.
Al campament dels africans hi havia encesos tot de focs estranys, que omplien la plana d’una resplendor verdosa, més semblant a la dels espectres de llum que es veien de vegades als aiguamolls que no pas a una flama feta per l’home. Llavors algú ens ho va fer veure. Era una festa dels musulmans, la que marcava la nit més curta de l’any, la que nosaltres celebràvem la vetlla del Baptista.
Els comtes i Wàdih havien decidit que començaríem a atacar de seguida, sense esperar l’arribada del dia. Seria millor o, si més no, ens estalviaríem una espera insostenible. Els bisbes van dir una missa trista i apressada, enmig de la fosca i de la remor sorda, amb prou feines perceptible, de mil homes que ploraven en silenci, perquè en aquella hora funesta l’esperança dels soldats era només una brasa petita que s’apagava.