XX
De les corredisses pels barris d’africans, que seran pàgines plenes de coses que fan venir vergonya i que potser valdria més que no fossin recordades
Després d’aquell meu cobriment de cor, hauria volgut anar-me’n cap al campament a reposar i, de passada, estalviar-me allò del saqueig de les cases dels berberiscos de Còrdova, una acció que ja m’imaginava que no em vindria gaire de gust. Ja n’havia tingut prou, de violències, i no veia la gràcia a una activitat que semblava més cosa de lladregots que no pas de soldats cristians. Però Miró, l’Arnall i els altres companys d’armes de cap manera no van deixar que me n’anés. Insistien, i em deien que el pillatge era llei de guerra, escarment d’enemics i un acte de venjança i record pels amics caiguts, a més d’un complement substanciós a la paga, sempre escassa, del cavaller.
Em vaig haver de quedar amb ells. No volia passar per covard, i potser ja no em vindria d’aquí conèixer qualsevol nou vessant del món de la guerra. A més, volia observar l’Arnall, per poder comprovar fins a quin punt la conversa mantinguda la vigília de la batalla de les Vaques havia estat un rampell o bé un canvi d’actitud. Els carrers eren plens de fidels mahometans que anaven a la mesquita, i de soldats cristians que anaven contracorrent en direcció als barris que ens havien indicat com a niu i refugi dels enemics del califa, sobretot el que en deien del Russafà. No hi havia ni ordres ni consignes: només la prohibició absoluta de no tocar les persones i els béns d’altres súbdits del califa que no fossin els de la facció rebel. Tothom es demanava com seríem capaços de complir aquestes condicions, perquè la pertinença al bàndol dels bons o dels dolents no era cosa que els moros cordovesos portessin pintada a la cara, però tampoc no ens vam posar pedres al fetge, perquè un tracte és un tracte. Ens sentíem —jo ja havia vençut les meves prevencions, endut per l’entusiasme general— forts i poderosos, capaços del que fos. Sort en vam tenir que tot de brigades de soldats de Wàdih, els més malcarats, tenien cura que no entréssim als barris prohibits, i ningú no va gosar desafiar-los.
Quan vam començar a arribar als carrers on teníem permís per entrar, la ràbia i la decepció van esclatar de sobte, com si les haguéssim estat covant des de feia temps. Les cases dels africans eren cases de pobres, i a més la majoria estaven ben buides, i com a molt trobàvem les romanalles d’una fugida precipitada: una capseta que havia contingut joies, peces de roba, mobles massa grans per ser carregats. Això ja ho havíem previst, però no treia ni una engruna de la frustració general. A mesura que la nit avançava el desànim creixia. L’Arnall obria les portes de les cases amb unes furioses puntades de peu. La destral de batalla de Miró, en comptes d’esberlar cranis, rebentava armaris i caixabancs, a la recerca d’amagatalls secrets. En un parell d’hores, jo amb prou feines havia pogut arroplegar quatre rampoines: una llàntia de bronze en forma de coloma, uns ungüentaris de marfil tornejat, una bola de ferro decorada, buida per dins, una trista tupineta plena de monedes de plata, tot curiós però de poc valor.
Pels carrers corrien alguns berberiscos que s’havien amagat als caps de casa o dins de cisternes, esperant que passés el mal temps, i que un cop descoberts eren perseguits amb urc pels nostres. Si no hi podia haver acapte de riqueses, anirien de cacera, que era l’entreteniment habitual dels guerrers. Quan els atrapaven, els tallaven el coll o els obrien el ventre per fer-los agonitzar. Hi havia dotzenes de cossos amuntegats a les cruïlles, enmig de bassals de sang. Era sorprenent la quantitat d’africans que, a despit de l’amenaça certa que es congriava damunt d’ells, no havien volgut anar-se’n, i s’havien quedat per esperar-nos, potser pensant que la seva baraca o bona fortuna els protegiria, o bé confiant que no n’hi hauria per tant. I no hi havia protecció possible davant dels qui no respectaven res, ni l’ordre diví ni les lleis humanes.
A mesura que avançava la nit el botí ja començava a tenir una mica més d’entitat. En una casa que semblava d’amos rics vaig trobar, en un racó, tres gobelets d’aram, molt fins i ben decorats, amb uns peus com de perdiu. Mentre els posava a la bossa de cuiro on duia les altres troballes, vaig sentir uns grans crits procedents del pati. Vaig treure el cap per la finestra que hi donava. Era una noieta, una criada de la casa, gairebé una nena, que segurament no tenia cap altre lloc on anar, i que tampoc no havia fet cap esforç per amagar-se, com si hagués sabut que seria un intent inútil, una maniobra impossible que només hauria servit per atiar encara més la nostra fúria. L’estaven forçant els homes de la mainada del castlà de Taús, els quals havíem anat trobant ara i adés al llarg de la nit. L’aguantaven i la feien callar entre tres, un altre la penetrava i la resta s’ho mirava fent comentaris grollers. Em vaig quedar paralitzat una bona estona, mirant-los. Hauria d’haver intervingut, però hauria estat un suïcidi. Tot i això, vaig agafar l’espasa, com si anés a desembeinar. L’Arnall, que em va venir a buscar per anar cap a una altra casa, em va posar la mà a l’espatlla per tranquil·litzar-me.
—Quiet, Dacó, quiet. No facis res, no siguis boig. És carn ben morta, que no ho veus?
Ja feia una estona que la noieta no deia res. El cap li penjava, amb un gest estrany, i l’encarregat de tapar-li la boca ja no tenia feina, però els homes continuaven fent cua, com si no els importés. No els importava, és clar.
—Au va, anem, Dacó, passa. Ni te’ls miris —em va dir, mentre m’arrossegava agafat pel braç. Com em va passar durant la batalla de la costa dels Bous, tenia una erecció intensíssima, animal, dolorosa.
A fora, algunes cases cremaven. El ventet fresc que s’havia aixecat amb la matinada arrossegava remolins de guspires i cendres. Vaig desitjar que el foc s’escampés per la ciutat, que Còrdova s’encengués tota, fins als fonaments, que tot aquell món detestable i pudent quedés envoltat de fum i flames, i fos al final un gran mar de brases.
La crida a l’oració va aturar aquella follia. La resplendor dels incendis sobre el cel havia amagat l’arribada de l’alba. M’hauria d’haver fixat que els estels dels Trilions ja havien aparegut al seu lloc al cel, i que en aquella època de l’any la seva aparició marcava la fi de la nit. Vaig sortir esgarrifat del carrer dels africans. Molts cavallers anaven també cap al campament, a dipositar en lloc segur el botí i a descansar després d’una nit que s’havia fet molt llarga per a tothom. Alguns arrossegaven uns baguls enormes, que no es podrien endur cap a casa de cap manera. D’altres passaven silenciosos i discrets, abraçant un sac amb el fruit de la rapinya, com si haguessin trobat en una fornícula a la casa d’un sabater la més santa de les relíquies, el Calze. Un cavaller de Besalú jeia en un portal. Tenia les mans damunt del sexe, intentant de contenir la sangarrera que brollava a batzegades, seguint el ritme dels batecs del cor, cada cop més fluixos. Maleïa, amb un filet de veu i entre sanglots, la puta sarraïna que l’havia acoltellat. Moriria escolat en uns pocs minuts si ningú no l’ajudava. Jo no ho vaig fer.
Vam recórrer els carrers de Còrdova com lladres que érem. A partir d’aquell moment un tel de vergonya ens cobriria a tots plegats, i ja podíem vèncer en mil batalles desiguals que després sempre ensenyaríem la cara més fosca. Mirava els rostres dels que deixaven aquells barris després de la festa de sang i foc i només hi podia llegir una satisfacció primària, animal. Vaig donar el sac del meu botí a l’Arnall. Jo no el volia per res. No tenia cap sentit tornar al campament, on començarien de seguida les baralles pel repartiment i l’evocació de les heroïcitats passades. Sense voler-ho, em vaig anar assabentant d’altres proeses fetes pels meus companys. Uns homes del vescomte de Cardona s’havien menjat davant de tothom el cor i el fetge d’un berberisc, i es passejaven camí del campament amb unes màscares fetes amb sang i tendrums, cridant blasfèmies contra els mahometans i escopint els pocs que es trobaven pel carrer. Algú va llançar un cap de moro dins del pati de la mesquita major, perquè els fidels se’l trobessin en sortir de l’oració. Els que tenien una mica de seny van intentar posar ordre, però de res no servien ni les amenaces ni els advertiments que aquell desbordament es giraria en contra nostre. Qui gosés plantar-los cara era escarnit, i, si insistia, colpejat amb mala idea. Els comtes havien desaparegut, devien estar tancats dins d’alguna de les residències del califa, aliens al que estava passant, o bé mirant-s’ho impotents, perquè ni tan sols la seva intervenció hauria servit de gaire res: tothom tenia el seu lloc en el món i en aquell moment ells n’eren fora, en una altra esfera. Ells eren els prínceps, els ungits, i nosaltres només homes, fets de fang i cendres.
Així que vaig poder, em vaig deslligar d’aquella torrentada de barbàrie. Vaig resseguir carrerons i callisses, on s’anaven obrint tallers i botigues, com si res no hagués passat als barris del nord. Veure aquell esclat de normalitat em va reconfortar una mica. Com havia vist a Tortosa, cada carrer tenia el seu ofici. Així, vaig passar pel dels escrivents, que no era lluny de les aules públiques de l’alcassaba. Davant de cada portal s’hi asseia un home que tenia un taulell de fusta amb tinters sobre els genolls, molt semblant als escriptoris portàtils que havia fet servir a Urgell. Em vaig aturar davant d’un d’ells, per veure com treballava. Els pergamins que feien servir eren de molt bona qualitat, adobats amb molta cura, sense les imperfeccions que tenen els nostres. Segur que en comptes d’aprofitar els corders vells utilitzaven pells de lletons o de vedells encara prenyats. Tenien també una mena de papir, del qual havia sentit a parlar algunes vegades, i que el feien amb draps de cotó i escorces de salze. A Tavèrnoles havien fet algun intent per fabricar-ne, que va fracassar, sense que aconseguissin res més que una pasta apegalosa, que no servia per a res. Amb gestos vaig demanar permís a l’escrivà, per veure si podia agafar-ne una mostra. No em va semblar cap gran cosa, el vaig trobar massa fràgil, amb una textura rugosa que no facilitava gens que el càlem hi corregués prou bé per poder dibuixar les lletres amb precisió, i d’un color massa clar. Havent-hi tants ramats d’ovelles com hi ha pel món, intentar trobar un suport millor és una pura fantasia, una quimera. Amb el poc àrab que recordava, vaig atrevir-me a preguntar per la biblioteca del califa, de la qual havia sentit a dir que era la més gran de l’univers, i on, entre d’altres, s’hi aplegaven tots els llibres que havien escrit els pares filòsofs. El bisbe Sal·la m’havia explicat moltes vegades que un dels somnis del papa Gerbert hauria estat poder-la visitar, perquè sabia que s’hi guardaven obres úniques. Vaig pensar que si hi podia entrar potser seria una illa de saviesa enmig de l’horror, uns moments de consol i tranquil·litat. Portava, és clar, la Cedula, i fer-la entrar al santuari dels teòlegs dels musulmans de l’Àndalus potser hauria estat un acte que hauria complagut el pobre bisbe Fèlix, que els coneixia i respectava. L’escrivà va moure el cap, negant. Pel que vaig poder entendre en el romanç esquitxat de paraules de l’àrab amb què em va contestar, en temps de l’al-Mansur la biblioteca havia estat escampada, n’havien cremat molts volums considerats com a perillosos als interessos del ministre, i en aquell moment estava tancada per a gairebé tothom. Només podien passar alguns alfaquins molt escollits que intentaven posar-hi ordre. Però un soldat franc com ara jo, esquitxat de sang i ple de pols, no hi podria entrar mai, per molt d’interès que hi posés.
Vaig donar les gràcies a l’escrivent. Si volia, podia anar als banys públics, em va dir. A tota la ciutat n’hi havia cinc-cents, de cases de banys, i una de les de més anomenada era al final del carrer. Hi podria passar una estona agradable per només un parell de monedes de plata, va afegir. No em va semblar pas malament. Em sentia tan brut i desgraciat que vaig pensar que no seria mala cosa provar-ho, i segur que no hi trobaria cap dels meus companys d’armes. Havia vist tantes coses horribles que necessitava poder treure-m’ho del cap, i de res no serviria demanar el consol de la confessió, perquè els mateixos que m’haurien d’absoldre n’havien estat còmplices principals. Si em rentava a fons el cos, potser em netejaria el cap de tota la brossa, i en sortiria, d’alguna manera, purificat.
L’entrada als banys es feia per una portella baixa, coberta amb un arc fet de maons blaus i vermells que donava de seguida a un tram d’escales fondes. Les parets del passadís que hi havia a continuació, decorades amb algunes columnes i trossos d’estàtues que semblaven antics, regalimaven aigua, que s’hi condensava. Al final hi havia una sala que feia de vestidor. L’home que n’estava encarregat d’entrada es va sorprendre de veure’m, però no va fer cap gest que signifiqués que la meva presència allí fos estranya, ans al contrari. Em vaig despullar del tot. Vaig deixar la roba i les armes en unes poselles de fusta, i fins i tot la bossa on hi havia la Cedula. M’era igual. Havia decidit que aquella experiència seria la meva expiació. Em van donar una mena de drap per tapar-me, i un tros de pedra de tacte molt suau, com si fos pedra de guix, més tova i grassa. A partir d’aquell moment, ja no sabia què fer. Només m’havia banyat de cos sencer al riu, al pic de la calor de l’estiu, i a les vigílies de Nadal i Pasqua, quan era a Tost. La senyora Sança sempre insistia que no podíem anar a l’església en dates tan assenyalades fent olor de llana agra. Ermengol el comte parlava sovint de la casa de banys que hi havia a Barcelona, a on anava sempre que podia, i em va semblar recordar que encara n’hi havia d’altres, però no comptava pas que fossin comparables. Havia vist al palau del bisbe la sala on es banyava, que era tan petita i tan fosca que semblava més aviat un lavatori de cadàvers.
L’encarregat dels banys, que va percebre de seguida els meus dubtes, em va indicar amb un cop de cap la bona direcció. Hi havia una primera sala, només il·luminada per un parell de finestretes altes, on em vaig trobar una gran bassa feta d’obra, amb dos homes que es movien dins de l’aigua tèbia, xipollejant amb els peus com un parell de llúdrigues. No vaig gosar posar-m’hi, víctima d’una estranya vergonya. Al fons de l’estança s’hi obria una altra porta, mig tancada. Hi vaig anar. La segona sala era molt més gran. La cobria una cúpula amb tot de finestrals a la base, per on entrava el sol, que donava al vapor que ho omplia tot un aire de clotada a la tardor, plena de retalls de boira esqueixada. El joc de llums recordava en certa manera l’interior de la catedral, quan a punta de dia entrava el sol ixent i llepava els murs emblanquinats, mentre aixecava milions de volves de pols. La comparança que vaig fer entre una casa santa i un establiment dels pagans em va esgarrifar. El paviment era de grans lloses de pedra marbre, de colors diferents, que feien dibuixos. Vaig avançar, vigilant de no relliscar. La piscina era molt més gran que no pas l’altra, i tenia com un sortidor al mig, que brollava d’una estàtua en forma de toro o de lleó. Em va semblar que només hi havia tres o quatre persones dins, no es veia prou bé, estava tot embromat. Vaig deixar el llenç amb què em tapava damunt d’un pedrís que hi havia adossat a la paret, i vaig posar-me dins de l’aigua, a poc a poc. Estava molt calenta i no feia aquella olor podrida de les fonts caldes que havia vist a la muntanya, aquelles que eren escalfades pels focs de l’avern. En un braser que hi havia en un dels extrems de la sala s’hi cremaven fulles de llorer i de timó. M’hi vaig deixar anar. Amb els peus notava com la base de la piscina, que era de terra cuita, cremava. Panxa enlaire, flotava a la manera de les truites borratxes de gamó, gairebé sense ni atrevir-me a respirar. No sé si vaig arribar a dormir. En qualsevol cas, hi vaig passar molta estona. De grat m’hi hauria quedat tot el dia, potser per sempre, però vaig notar que si no sortia a temps de l’aigua m’haurien hagut de pescar amb fitora. Tenia la pell feta una pansa, i una sensació estranya al cos, que era meitat deixadesa i meitat excitació per la novetat de l’experiència.
Vaig anar a buscar la tovalla per eixugar-me. Al pedrís on l’havia deixada hi havia un dels noiets que treballaven als banys. Va fer que l’acompanyés a una capelleta amb un sortidor, separada de la sala principal per una cortina. Em va fer jeure damunt d’una taula, cul enlaire. Em va ensabonar de cap a peus, i va fregar-me tot el cos amb una roba aspra, que semblava que m’anés a encetar tota la pell. Tot i l’energia que hi posava, quan trobava ferides o erosions les tractava amb tota la consideració que mereixien. Quan va acabar, em va fer girar panxa amunt. El noiet que em masegava era jove, molt magre i nerviüt, sense ni una ombra de pèl al cos. Em va començar a sucar la pell amb un oli perfumat. Vaig tancar els ulls al mateix moment en què tornava a sentir la cremor al membre, intensa i insuportable. Em vaig deixar estar de rigideses i prohibicions i ell ho va comprendre de seguida, perquè als sarraïns tot els és permès i no fan problemes d’on no n’hi ha. Però jo sabia que era pecat, el més horrible de tots, el que havia provocat la ruïna de Sodoma, una pluja de sal i de foc. Si mai ho sabien, la llei estipulava que m’havien de castrar, i penjar cap per avall fins que m’arribés la mort i la meva carn corrupta pogués servir només per donar de menjar a les garses. Amb aquestos tractes, jo no els ho diria. I el moret que s’afanyava damunt meu, segur que tampoc: em denunciaria davant de l’ardiaca. Seria el nostre secret. No seria un altre Pelagi, que van fer sant per oposar-se al desig sensual del califa. El món era tan brut i tan salvatge que volia aprofitar qualsevol illa de plaer que tingués a l’abast. M’era igual que fos lícit o no. L’única condició era que no em volia convertir en una bèstia. Havia vist i havia provocat massa destrucció com per quedar-me indiferent per sempre, o bé per submergir-me en les formes més primàries de la carnalitat, com si fos un més dels meus companys, que a aquella hora devien estar buscant com desesperats una figa, de lloguer o no, on abocar-hi els humors que carregaven. Tots pensaven que si no eren dipositats en fembra, eren malaguanyats, i que si es quedaven emmagatzemats dins del cos, sense vessament, eren un niu de corrupcions. No hi volia donar més voltes. Vaig quedar-me uns minuts immòbil, sense dir res al noi, mirant els mosaics de la cupuleta del sostre. Discretament, el noi dels banys es va aixecar, es va mig vestir i va desaparèixer, cortina enllà.
Quan vaig sortir ja no hi era. Havien anat arribant més clients, i en un racó de la bassa funcionava una tertúlia força animada. D’altres noiets anaven i venien, el meu potser estava ocupat per alguna altra banda. M’era igual, potser millor, més fàcil, no hauríem de creuar mirades. Després de capbussar-me en la pica d’aigua freda em vaig vestir i me’n vaig anar. No tenia ganes de tornar tot seguit al campament, de manera que vaig comprar una mica de menjar en una parada al carrer, per mirar d’amagar-me una estona més, si podia. Però em sentia malament, la gent em posava mala cara i la canalla m’assenyalava amb el dit i em volia tocar la beina de l’espasot. Jo era un dels francs, anava vestit com un cavaller en peu de guerra i sens dubte era un dels que havia saquejat part de la ciutat, com uns mesos abans havien a fet els castellans, i com sens dubte algú altre ho tornaria a fer en el futur. Que es fotin, vaig pensar, quan ja estava ben atabalat per aquella pressió callada. Els seus exèrcits també havien pujat fins a les nostres terres, havien cremat cases i esglésies, i la nostra presència allí era, en certa manera, la torna, el senyal que ja res no tornaria a ser el mateix. Ells havien perdut el control del seu país. Res no justificava que un cop allà ens comportéssim com animals, però jo no ho havia fet. Estava net i ningú no tenia dret d’acusar-me.
—Fas olor de meuca perfumada, Dacó. Ara m’explico d’on véns. Començava a passar ànsia, germanet. Però veig que no has perdut el temps i per això estic content.
La rebuda de l’Arnall, que estava ajagut davant de la seva tenda, mig endormiscat, fou el meu retorn a la realitat. No el vaig veure ni ressentit ni susceptible, com si res no hagués passat. Tot estava tranquil al campament, i res del que s’hi veia feia suposar que aquella nit hi havia hagut una festa de sang i de foc. Hi planava un aire espès de migdiada: el sol queia a plom sobre les tendes, i els cavallers s’estaven a fora, a l’ombra, en camisa i desvagats. N’hi havia que jugaven a bitlles, però la majoria dels homes que veia dormien com cadells. Els comtes i els bisbes no hi eren. Des que van arribar a Còrdova que no havien posat els peus al campament, i això que havien fet parar les tendes com sempre. Els rumors deien que estaven convidats a la medina, i que aquell matí els havien portat a veure els palaus de l’al-Mansur, que eren prop de la ciutat i que havien estat incendiats pels africans, ja feia uns quants anys. D’altres rumors asseguraven que l’expedició no s’havia acabat, que el califa i Wàdih insistien que havíem de sortir a caçar els berberiscos, abans no s’embarquessin cap a l’Àfrica, a les muntanyes del seu país, on podrien reorganitzar-se sense córrer riscos i tornar, més nombrosos i més valents, per imposar una altra vegada la seva llei i el seu candidat. La idea no seduïa a ningú. Ni la perspectiva de més paga i més guanys aconseguia engrescar els cavallers. Molts pensaven que si tornaven ara cap a casa, ho farien enriquits i vius, mentre que embarcar-se en noves bregues era una aventura de resultat incert, una manera temerària de temptar la sort. A més, si volíem encalçar-los hauríem d’anar encara més al sud, en un terreny del tot desconegut, i que segur que no seria tan avinent com el de la costa dels Bous. Els exploradors de Wàdih els tenien localitzats vora el riu d’Aro, en una regió on tenien molts aliats i des d’on esperaven sense perill l’arribada de la flota amb què travessarien l’estret.
La incertesa dels nostres propers moviments ens pesava com un roc. Amb l’arribada de la fresca, l’activitat del campament es va reviscolar, ni que només fos per anar a visitar les tendes convertides en bordells que hi havia plantades a la vora del riu, i que havien sortit com bolets de primavera, en només un dia. El califa havia prohibit el comerç carnal dins de la ciutat, per evitar escàndols, de manera que les meretrius del país i les que seguien l’exèrcit com les puces segueixen els gossos van haver d’improvisar un petit firal, molt semblant al que s’havia instal·lat a Toledo. Així que la brama va córrer, es va formar una processó contínua de guerrers, que hi anaven entusiasmats i cantaires i en tornaven una mica més pobres i potser més tristos.
Les pressions que rebien comtes i bisbes eren molt fortes. Van arribar al campament cap al tard, tibats i seriosos. Es van tancar a la tenda de Tallaferro, d’on no en van sortir en tota la nit. De matinada va arribar un missatger, que portava un ultimàtum escrit de l’al-Mahdí i no va voler esperar resposta. Va transcendir que la situació era complicada. El califa havia insinuat que si no volíem continuar amb la guerra, considerava trencat el compromís i mai no acabaríem de cobrar el que se’ns devia. I això si no ordenava que les tropes de Wàdih ens ataquessin per la rereguarda, perquè la ruptura del contracte ens convertiria una altra vegada en enemics. Alguns homes ja s’impacientaven davant d’aquella indeterminació. Miró es passejava pels grupets de cavallers que comentaven en veu baixa les notícies, cridant:
—No ens ho rumiem més! Marxem demà mateix, fem la feina i tornem al país carregats d’or i de glòria! No ens han de fer por quatre moros pelleringues que no espanten ni una monja jove!
Segons havia transcendit, el comte Ermengol era partidari de trencar amb l’al-Mahdí i tornar de seguida. Havia estat sempre el més reticent a emprendre l’exposició, i la seva postura n’era una conseqüència natural. Un dels seus criats havia revelat que a la seva oposició inicial s’hi havia sumat una premonició, un somni que havia tingut dies enrere i que ara interpretava com l’anunci cert d’un desastre. Ningú més no li feia cas, perquè ja era sabut que Ermengol creia en fetilleries i supersticions, moltes vegades en contra de la santa doctrina de l’església. Ramon Borrell sempre havia dit que si haguéssim de fer cas de senyals i pressentiments no ens aixecaríem mai del jaç. Ell també, i tothom, tenia somnis que auguraven desastres i, l’endemà, d’altres igual d’intensos que anunciaven l’arribada d’una era de felicitat. I després, ni una cosa ni l’altra, res que no pogués venir determinat per l’esforç de cadascú o per l’acció misteriosa de la providència —que no es manifestava a través de somnis, sinó per boca de les escriptures i dels homes sants que les sabien interpretar, que no era matèria fàcil.
El dubte es va fondre amb l’arribada del dia. De la tenda en va sortir Tallaferro, més enèrgic que mai, vestit ja amb l’arnès de batalla. Va començar a donar ordres a tothom amb grans veus i una certa agitació, com si hagués d’anar a apagar foc. Deixaríem Còrdova tan aviat com fos possible. No podíem organitzar una expedició lenta com la que s’havia arrossegat per aquelles planes inacabables, sinó que es tractava d’aconseguir una gran mobilitat, per poder fer jornades llargues i no haver d’estar pendents de trobar sempre el camí més còmode. Els peons i bona part de la impedimenta es quedarien a esperar-nos. Els genets de Wàdih, que acampaven riu amunt, se’ns afegirien de seguida, perquè des de la nit anterior que ja estaven preparats per marxar. Les darreres informacions dels espies deien que el gruix de l’exèrcit de Zawí continuava vora el riu d’Aro, a cinc o sis jornades d’on érem, en un terreny de mullenes i sorrals, a tocar del mar. Eren pocs, perquè una bona part del contingent —els berberiscos de les muntanyes del sud de Granada— s’havia escampat en acabar la batalla.
Vam córrer a buscar el cavall de marxa i el destrer, i a carregar les mules amb el material imprescindible. Dormiríem al ras sempre que fos possible, i no passaríem més de deu dies fora del campament.
El califa, que dirigiria l’expedició, no va voler renunciar a les cerimònies de comiat, perquè eren un dels símbols més sòlids de la seva autoritat, i marxar sense celebrar-les hauria estat considerat com un signe de debilitat o de covardia, i, segons qui ho hagués de judicar, una ofensa a la memòria del profeta. Muhàmmad l’al-Mahdí va congregar el seu exèrcit al gran oratori a l’aire lliure que hi havia al costat del nostre campament. Des d’on érem podíem seguir les lletanies inacabables i un lliurament de gallardets i penons a les divisions de cavallers que es va fer etern, perquè es dividien en brigades de cinquanta soldats i totes havien de tenir la seva banderola pròpia, sense que n’hi hagués prou amb només una per a tots. Al final de l’acte vam sortir, mig marejats per l’espera sota d’un sol rabiüt, de cap a la nostra perdició.