XXVI

On tant de bo tot el que s’hi escriu ens ho haguéssim pogut estalviar

Vam fer tot el trajecte sense dir-nos res. Si mai algun pagès que tornava de la vinya o dels horts de la banda de Sant Esteve ens saludava amb reverència, Ermengol responia amb brusquedat, amb una mitja benedicció, seca i de compromís, sense alentir per res el pas. La boira ja s’havia alçat feia una estona i la llum ocre del capvespre banyava els camps de sègol madur.

Quan vam arribar vam veure de seguida que la porta del mur que envoltava el recinte estava espanyada, i només la mantenia al seu lloc un tros de corda lligada a una estaca que sortia de la paret. Era un tancament de quadra i no pas de santuari. Ermengol va descavalcar i la va obrir d’una empenta. El vaig seguir. El temple de Sant Pere i Sant Feliu ja no en tenia, de porta: l’havien arrencada no sé pas com, i s’estava a terra, mig desballestada, amb les ferramentes forçades. Vam entrar dins de la nau. La porta de la cripta no hi era. Ni arrencada ni destruïda: enlloc. Se l’havien endut.

Ja podia endevinar la resta. El sarcòfag havia desaparegut. Era evident que qui hagués entrat a l’església no volia deixar cap memòria de la presència del bisbe Fèlix. El paviment era net, jo diria que escombrat. Ni una estella, ni un tros de marbre escrostonat, ni les bigues de pedra amb relleus que suportaven la sepultura, ni els canelobres de forja. Res. Tot s’ho havien emportat. Les portelles de fusta de roure que tancaven una fornícula tampoc no hi eren. No vaig dubtar que si haguessin tingut l’esperança de ser capaços d’ensorrar l’església fins als fonaments, ho haurien fet.

Ermengol no es va quedar dins de la cripta ni un instant més del necessari per fer-se una idea del que havia passat. Vam sortir a fora. Ell suava a raig, i jo tenia una pedra al cau del cor. Vam seure en un pedrís al costat de la porta, veient com el sol s’anava colgant.

—Què ha passat, aquí? —vaig preguntar.

—Ja ho has vist. Fa tres setmanes va arribar a Hiel un escamot de soldats i es van endur el cos de sant Fèlix. No en sabem res més. Ni quants eren, ni d’on venien. Res. Van matar un pobre noiet que feia de vigilant, i ningú no els va veure en part de món. Els van intentar seguir el rastre, però se’n van trobar molt pocs, i confusos, com si els haguessin netejat. Un que hi entenia va dir que segurament eren francs, per la mena de ferradures que gastaven, i també que cavalcaven de pressa, i que, per tant, no podien anar gaire carregats. Sospiten que van llançar el sarcòfag i el cos al riu, a alguna tolla fonda, com les que hi ha a l’entrada del congost, on no pugui aparèixer més. Ara els ossos de sant Fèlix ja deuen ser cendres escampades al vent. Però no se sap res del cert, i segurament no ho sabrem mai. Va ser una feina ràpida i neta.

—I ara?

—Ara no res, Dacó. No res. Tu què penses que es podria fer?

No tenia cap argument. Potser no n’hi havia cap que fos vàlid. Però bé havia de dir alguna cosa.

—Ens queda la memòria, pare Ermengol. Ens queda la fe, ens queda la devoció, les promeses.

No gosava mirar-me’l, però per un lleugeríssim canvi en la respiració vaig notar com Ermengol s’incomodava. La resposta va trigar a arribar.

—És igual, Dacó. Tot això que dius no ens serveix de res. La de Fèlix és ara una causa perduda. Si ja ho era quan ell vivia, avui encara més. Un cop mort Sal·la, ja no hi haurà qui la defensi prou bé. Jo no en tinc ganes, ni els coneixements necessaris. Et vull ser sincer. La doctrina de Fèlix és fina com ala de papallona. Només que la toquis, els dits et queden plens de pols de colors, però és impossible de reproduir-ne el dibuix. El pensament que va teixir Fèlix ja ha estat destruït per sempre. Que tinguéssim els seus ossos no volia dir re. Un símbol, només. Estem empaitant una il·lusió, una quimera, la mina d’or que hi ha a cada extrem del pont que es fa al cel quan plou. No ens seguirà ningú. No hi ha cap possibilitat. Ni que tinguéssim la Cedula ni tota la resta d’obres que va escriure i li van cremar els teòlegs, malalts d’ira i d’enveja. Massa difícil. Treu-t’ho del cap. Pel teu bé. Agraeixo el teu sacrifici, jove Dacó, ho saps prou bé. Ha estat una prova dura, i en tindràs la recompensa que mereixes. Ara sé que no t’ho hauríem d’haver demanat, i voldria que em perdonessis. La majoria no se n’hauria sortit.

Vaig callar. No volia mirar als ulls a Ermengol, i les paraules no em passaven de la boca de l’estómac. Ell encara no ho havia dit tot.

—Per contra, ara sé que podem confiar en tu. Cegament. Has demostrat amb escreix el que vals. Et necessito. S’acosten temps complicats, i caldrà estar molt alerta i comptar amb els valors més segurs. Ets prou espavilat, Dacó, i suposo que t’hauràs adonat que s’ha encetat un camí que no sabem cap a on ens portarà. La tendència ja es percebia abans, però anar a Còrdova ha estat com posar llevat fresc a la pasta del pa. Els nostres cavallers van sortir de casa pobres i valents i han tornat rics i ambiciosos. No sé si has parat l’orella per escoltar el que deien a tothora. Els que vivien en una cabana a la vora d’un barrancot volen ara tenir un castell, i els que ja vivien en un castell en volen un de més gran. No hi haurà cap manera de controlar-los si no és parlant el seu mateix idioma. I menys encara amb un comte que es passarà el dia penjat de les mamelles d’una dida.

—Sí. És cert —vaig haver de reconèixer.

—No podem quedar enrere. És més que una simple qüestió de supervivència. Ara és el moment de passar al davant i convertir la nostra església en l’àrbitre de la nova època. S’està covant un canvi, i en el nou món l’espasa dominarà sobre la llei antiga. A partir d’ara manaran els cavallers, els senyors de la guerra. No serà fàcil guanyar-los per al nostre partit o, si més no, que no ens siguin hostils. Ens hem de fer necessaris, i per ser necessaris hem de ser poderosos i, sobretot, no tenir escrúpols. En qualsevol cas, no farem res només amb abraçades, sermons i bones paraules. I tampoc amb les idees prohibides d’un bisbe perseguit. Obre els ulls, Dacó. Hi haurà un esclat de violència sense precedents, de germans contra germans. Una guerra. Com comprendràs, no podem obrir cap altre front. Això que ha passat amb els pobres ossos de sant Fèlix ha estat un advertiment. No sé ben bé de qui, però sempre s’ha de fer cas dels avisos seriosos, i actuar en conseqüència. No és cosa de covards, sinó d’homes prudents. Et vull tenir al meu costat. Tens la força de la joventut, i ets determinat i valent, i et mous bé en moments difícils.

Les cicatrius que tenia al coll i a la cama em bategaven, com si s’haguessin de tornar a obrir.

—No puc.

—Pensa-t’ho bé.

—No puc, pare Ermengol.

No podia. Em faltava l’aire. Em vaig aixecar, amb dificultats. El cap em rodava i un principi de basca em va pujar fins al coll. Sense dir-li res més, vaig aconseguir pujar dalt del matxo. I vaig fugir. Ermengol no es va moure, ni va fer cap intent de seguir-me.

De tornada a la ciutat d’Urgell, vaig córrer a buscar el que quedava de la Cedula. Dalt de l’escriptori, vaig agafar un pergamí nou i vaig intentar copiar els fragments que es podien llegir, per veure si la destrucció era només una aparença i per sota hi podia trobar un ordre coherent. Ni que fos només una frase, alguna cosa que tingués una mínima espurna de sentit. No ho vaig aconseguir. Alguna paraula esparsa, sense cap connexió amb la resta, que només feia que alimentar la meva frustració i la meva ràbia. En veure que acabaria boig si continuava amb aquest propòsit impossible, vaig optar per una altra via: intentar recordar el que havia llegit de la Cedula, en aquella albada esplendorosa prop de Caracuel. Tenia l’esperança que si actuava d’aquesta manera, el poc que es podia llegir del manuscrit quedaria completat pel que en pogués recordar. Fora de la frase de l’inici, que m’havia quedat gravada amb foc a l’enteniment, vaig ser incapaç de confegir res més que quatre frases, tan buides de contingut que semblaven blasfèmies. Tot s’havia esborrat, convençut que la lletra escrita era molt més forta que la sorra humida de la memòria. Si hagués sospitat per un moment el que podia passar, hauria estudiat les ratlles sublims de Fèlix amb devoció, fins a poder-les recitar sense dubtes, d’una tirada, com fan els nenets moros a les escoles de les mesquites amb el seu Alcorà. I no ho vaig fer, a desgrat de les moltes hores vagaroses, de la infinitud de moments en què vaig palpar la bossa on duia el llibret, només per comprovar que encara hi era, sense que mai no gosés tornar a capbussar-me en aquelles pàgines.

I el resultat de tota aquella deixadesa meva el tenia al davant. Per aconseguir aquell tros absurd de pergamí ple de garagots i esmenes havia fet un jurament sagrat. Havia matat. M’havia convertit en un assassí, en el pitjor que pot ser un home. En assassí i en traïdor. I tot el meu sacrifici i el sacrifici de les meves víctimes, que comportava una condemna segura, no havia servit per a res. Només per demostrar unes qualitats que segur que no tenia, només per fer de peó en una partida nova d’escacs que era a punt de començar.

Em vaig quedar adormit a l’escriptori, caragolat damunt d’un escó, mig malalt de pena i d’esgotament. Vaig sentir unes campanes de matinada, les passes d’algú que s’havia acostat a veure qui era aquell desgraciat que dormia en aquell lloc tan poc avinent. Potser ho vaig somiar. En despertar-me, ja era de dia, i un sol intens entrava pels finestrals de la sala. Em va sorprendre comprovar que tenia molta gana, i mentre baixava fins a la cuina a veure si podia trobar un rosegó de pa vaig recordar que feia més d’un dia sencer que no tastava res.

S’acostava l’hora de la proclamació del testament d’Ermengol. Com a darrer marmessor, tenia l’obligació d’anar-hi, però gens de ganes de ser-hi, cap ni una. Em temia el pitjor, no volia participar en una farsa, en la representació d’un joc d’interessos i falsedats, on jo hi tenia una part petita i insignificant. Vaig passar per la meva cambra per canviar-me. Tot estava igual, com si no hagués passat el temps, però la roba que em vaig posar m’anava baldera, i unes calces que abans eren justes ara em penjaven. A l’habitació que ocupava l’antic Dacó n’havia entrat un de nou, més magre i més desenganyat. Adolorit, també. Al carrer, prop de la font, un bassal que vag fer servir de mirall improvisat em va tornar la cara d’un esvaït.

Era dia diumenge. Ja havia perdut el fil de l’ordre de les setmanes. A primera hora, després de la missa major del matí, el sagristà va començar a tocar la campaneta de Santa Eulàlia, aquell dring una mica esquerdat que convidava a tothom que volgués a la proclamació pública d’unes últimes voluntats. De la catedral van sortir la majoria dels que assistirien a l’execució del testament, que havien anat a oir l’ofici. El vescomte Guillem, Miró d’Abella, que arrossegava una cama perquè una fletxa sarraïna li havia tallat un nervi a la costa dels Bous, i Ramon de Peramola. El bisbe Sal·la, que se suposava que també era un dels marmessors, no podia, deien, per la seva salut delicada. I encara n’hi havia un altre que no hi seria present per patir la mateixa malaltia que el bisbe: Guillem de Lavansa, que va compartir el destí del comte al riu d’Aro, escolat després de perdre un braç en combat. L’abat Ponç de Tavèrnoles i Ramon Borrell acompanyaven Tedberga, la vídua del comte, que ja havia perdut l’aplom amb què va rebre els ossos del seu marit el dia abans.

A dins de Santa Eulàlia ja hi havia el prevere Vives, que duia el testament i era l’encarregat de llegir-lo. Ermengol, l’encara ardiaca, no va aparèixer, aqueferat com estaria amb els preparatius de l’anunci de la mort de Sal·la. A més, no era cap secret que les relacions entre els dos Ermengols no havien estat mai gaire bones. L’Ermengol comte prou que s’ho havia buscat, perquè en els darrers anys havia propiciat el conflicte, sobretot per la usurpació de drets antics que l’església tenia sobre diversos llocs. Tuixén, per exemple, a l’altra banda del Cadí, que havia estat ocupat pels soldats del comte feia quatre o cinc anys. Un bon dia s’hi van presentar, van fer fora la guarnició del bisbe i no van fer cap cas ni de les escriptures ni del que deien els jutges. Vist amb una mica de perspectiva, vaig entendre que el que havia volgut fer Ermengol era afermar el seu poder, i d’aquesta manera avisar a l’altre Ermengol que no ho tindria fàcil si volia fer-li ombra. Però Ermengol el comte ja n’era una, d’ombra, feta de cendres i d’oblit, i en canvi, a Ermengol el bisbe —perquè ja es comportava com si ho fos, i des de feia temps— només li calia esperar el moment de la collita.

L’església era tan petita que amb prou feines hi cabia una dotzena de persones. Em vaig quedar a fora, a tocar de la porta. De tota manera, la cerimònia fou breu, i va consistir en la lectura del testament, que anava precedida i tancada per uns precs per l’ànima del difunt, i una asseveració pública del notari per confirmar-ne l’autenticitat. Hi havia alguns tafaners desvagats que es repenjaven al mur del costat de la porta, per veure si podien escoltar alguna cosa. Vives recitava més que no pas llegia, i la seva veu arribava a fora sense dificultats. Ermengol havia donat la sella i el fre del seu destrer, que era tot de plata, a Santa Maria d’Urgell. I diners a tots els monestirs que va recordar a l’hora de dictar el testament, i que eren molts: jo no hauria pogut esmentar-ne ni la meitat de la meitat. Un record també per al monestir d’Orlhac, d’on havia sortit el papa Gerbert: quatre vasos de plata. Dos llits per al bisbe Sal·la, que ja no els necessitava. Cinquanta unces d’or per als pobres captius, i també el preu de la venda d’un pollí que prometia ser el més bon destrer de la nostra terra. I tornava Tuixén a la jurisdicció de l’església. Quan Vives ho va llegir, posant-hi una mica d’èmfasi poc dissimulat, es va alçar entre els badocs que escoltaven un murmuri de sorpresa. Ermengol es penedia, reconeixia haver obrat malament i, amb una veu que ja ressonava des del més enllà, demanava el perdó. Després d’aquesta revelació, les poques clàusules que quedaven van passar desapercebudes. Cap al final, els escacs. Com m’havia dit anaven al monestir de Sant Egidi, per ajudar a l’obra de l’església nova.

L’Arnall Miró s’havia posat al meu costat. Concentrat com estava, no l’havia vist arribar. Quan va sentir l’esment als escacs del comte em va tustar amb el colze.

—Ja ho has sentit, germà —em va dir—. Digue’m, per favor, què penses fer, ara?

—Les voluntats dels morts són sagrades. Jo no penso fer res més que el que va disposar el comte. Saps prou bé que, arribat el cas, jo faria el mateix per tu.

L’Arnall va tancar els ulls.

—Dacó, ets un innocent. Vols que sigui aquest el primer testament que s’executa sencer?

—Jo no vull res.

La conversa es va interrompre quan van sortir tots els que havien seguit la cerimònia des de dins de Santa Eulàlia. Vaig haver de parlar un moment amb Vives, que ja havia pensat com s’organitzaria la marmessoria dels béns del comte, de la qual ja havia tractat amb l’abat Ponç. Jo no hi tenia, en principi, cap funció concreta. Si mai em necessitaven, ja m’avisarien. És clar. Jo era l’accident, el nom estrany que apareixia al final de la llista, el desconegut. El jove protegit del comte, que al mateix temps havia crescut sota l’empara de l’altre Ermengol, el bisbe imminent. Quina cosa més estranya, segur que pensaven. M’esperaven per dinar, això sí, en un àpat funerari que es faria a la memòria del comte al palau. Si volia anar-hi, és clar, perquè no en tenia cap obligació. Vaig declinar la invitació, i potser m’ho vaig imaginar, però diria que se li va notar un sospir discret d’alleujament. Potser em va veure uns ulls de boig, perquè des que m’havia despertat aquell matí notava com s’havia trencat alguna cosa dins meu, el fil molt prim que lliga el senderi amb la follia.

L’Arnall s’havia cansat d’esperar, i xerrava amb el vescomte Guillem. No sé pas de què parlaven, però movia molt els braços, com si el tema de la conversa l’hagués esverat. Quan em va veure, li va dir alguna cosa a cau d’orella i el va deixar.

—Ja heu quedat per repartir-vos el botí? —va preguntar.

—Estàs desconegut, Arnall. Ja no sé qui ets.

—No ho saps? Vols que t’ho expliqui?

—Per favor.

—Més tard. Si vols els escacs hauràs de guanyar-te’ls. Aquest vespre, a Tost.