XVIIII

On es parla de la rebuda i primeres activitats que vam tenir a la famosa i rica ciutat de Còrdova, la perla del món, amb d’altres notícies que tal vegada siguin dignes de ser relatades

L’endemà ens vam llevar sense pressa per desmuntar el campament. No hi havia cap perill: els exploradors havien confirmat que l’exèrcit de Solimà s’havia dividit en dos grups. El primer, amb el califa pretendent, s’havia dirigit cap al palau de Zahira, que és als afores de la capital, per recollir família, queviures i estalvis i fugir després cap a l’exili. Els africans del general Zawí se n’havien anat al sud, en direcció a la costa d’Almeria, on potser s’embarcarien cap a la Berberia. Aquestes notícies felices em van acabar de tranquil·litzar, perquè des que es va acabar la batalla, jo tenia el pressentiment que tornarien a la impensada per caure sobre nosaltres, que estaríem refiats, distrets i amb la guàrdia baixa, i llavors sí que seríem pell.

Ens vam llevar tard, amb el sol ben alt. Tothom, qui més qui menys, caminava amb les cames obertes, mig escaldats, i a tots ens feia un mal horrorós la carcanada i les carns, com si ens haguéssim esbalçat per una torrentada. Vam deixar que els mulers i els peons s’encarreguessin de la part principal de la feina, que nosaltres ja havíem fet prou. No vam voler escoltar les seves protestes ni les seves paraules mastegades, perquè prou feines teníem a guarnir-nos de la millor manera que podíem per fer una bona entrada a Còrdova. Botit com un paó per la victòria, em vaig treure llustre a les botes amb llard, i em vaig posar el perpunt que havien tallat a partir del para-sol del desgraciat Solimà, a qui Déu tombi d’un vent de podriment. En van sortir una dotzena de peces molt elegants i de bona caiguda, i els cavallers del bisbe que les portàvem semblàvem un vol d’oriols presumits, entre el groc de la seda i el negre d’ala de corb de les cuirasses de cuiro tenyit i dels ferros d’armes, que havíem deixat ben lluents i nets de sang quallada, pelleringues i tofes de pèls. Abans de marxar els bisbes i els clergues van insistir que calia fer una missa d’acció de gràcies, que no es podia ser malagraït, i menys encara després d’aquella claríssima manifestació del favor divinal. Així, van improvisar la missa, amb tots els bisbes vestits de pontifical, que feien goig de veure. Com que els soldats tenien ganes de fer via, es van haver d’afanyar per dir-la ben de pressa i sense deixar-se ni una jaculatòria, però el cert és que tots la vam escoltar amb devoció perquè no fos dit.

De la costa dels Bous —o de les Vaques, que mai no vam acabar de saber ben bé com es deia el lloc— fins a Còrdova s’hi posaven tres hores, que vam fer en només dues, tanta era la fal·lera que teníem tots plegats per arribar-hi. El primer de tots a voler entrar era el califa al-Mahdí, que veuria recompensada la seva fortuna amb una passejada triomfal per la capital, i una pregària pública a la seva mesquita major segellaria la victòria sobre l’indigne pretendent i els seus aliats, els pudents africans, que ara fugien com a llebres, plens de vergonya. A Còrdova cobraríem tot el que se’ns devia, i a més gaudiríem del dret de botí sobre les propietats dels berberiscos, tal i com havia estat estipulat a Medinaceli, cosa que suposàvem que ens faria més rics, perquè encara no sabíem que els africans berberiscos que havíem de saquejar eren un poble sense gaire quimera pels diners o per les joies. Si vols fer feliç un africà, regala-li una cabra, deien els musulmans àrabs.

Durant el viatge vaig fer per manera d’acostar-me a Ermengol l’ardiaca. Jo encara duia la Cedula al pit, roent com un carbuncle, i no veia el moment en què em deslliurés d’aquella càrrega; vaig pensar que potser després de la victòria seria el moment propici per realitzar el traspàs, si és que la incertesa del resultat havia estat el motiu de la seva reserva primera. No vaig poder dir-li res. Quan em vaig posar a la seva alçada, em va clavar la seva mirada, més punyent que cent sagetes. Ja quedava clar que tampoc no seria el moment, i, a més, ho va fermar amb un gest amb la mà, que volia dir que m’estigués tranquil, que tot tenia la seva raó i el seu dia, i jo vaig tornar al meu lloc, amb el cap cot, sense entendre res, i pensant que les grans responsabilitats dels prohoms els fan afluixar en el tracte als subordinats directes. I ja era un llast prou gran dur aquell tresor sense poder compartir-lo amb ningú, quan qui m’havia donat les ordres semblava desentendre-se’n o bé esperar alguna circumstància especial que, pobre de mi, se m’escapava.

Posat en aquestos i en d’altres pensaments, gairebé no me’n vaig adonar que ja arribàvem. Quan la ciutat de Còrdova, que de primer quedava lluny, desdibuixada entre calitges, se’ns va acabar per aclarir, una onada d’ahs i d’ohs va recórrer les nostres files. Els vam reprimir de seguida perquè la morisma que omplia les vores del camí per veure’ns passar no notés gaire la nostra admiració. Era un mar de teulades, amb mil mesquites que apuntaven les seves torres dretíssimes al cel, i totes tenien la coberta de metalls daurats, que esclataven sota el sol del migdia. Si no era or era un material que s’hi assemblava molt i en feia tot l’efecte, ben lluny dels nostres rústecs llosats de pedra o palla, que ja començàvem a enyorar. Com que ens havien fet fer una volta per poder entrar a la ciutat per la porta principal, per no ser totes les portes de categoria igual, vam travessar el riu Guadalquivir per un altre pont de romans, i vaig pensar que si no hagués estat per ells, ens hauríem hagut de mullar un munt de vegades els talibants de la camisa, per haver de travessar rius a gual. Ens vam reagrupar davant de les muralles, en una gran plataforma que vorejava el riu i que utilitzaven els cordovesos per anar a passejar a l’hora foscant, a la fresca, fins a uns molins que hi havia riu avall. Allí ens vam acabar d’arrenglerar per acompanyar el califa a l’alcassaba de la ciutat, on ja l’esperaven els representants de les províncies i dels gremis per jurar-li fidelitat eterna, perquè la notícia de la desfeta de l’indigne al-Mustaí havia arribat ràpida i puntual, la nit abans. El campament l’aixecarien a l’altre extrem del pont, prop d’un gran oratori públic des d’on s’acomiadaven els exèrcits del moro. Vam entrar per la porta del Riu, on hi havia dalt de tot l’estàtua d’una dona, mig rosegada pel temps, que vam suposar que era la de la Mare de Déu, i em vaig quedar parat que aquells pagans no l’haguessin tret d’allí, perquè no suporten les imatges, ni que siguin les d’altri, i vam atribuir a la deixadesa i a la mandra el fet que l’haguessin deixada al seu lloc.

Ens esperava una generació de gent que llançaven pètals de flors i saludaven amb càntics l’al-Mahdí. No em vaig poder estar de pensar com n’és de volàtil la fama dels prínceps, perquè tota aquella multitud entusiasta havia rebut de la mateixa manera el califa deposat, Solimà al-Mustaí, i encara si l’endemà l’al-Mahdí caigués en desgràcia i hagués de fer-se fugitiu, acollirien el nou califa, fos qui fos, amb el mateix tracte, i li jurarien obediència i lleialtat amb uns termes idèntics. Fos com fos, la turba estava contenta, potser no tant per la figura del nou califa —que ja he dit que era lleu i d’escassa presència— sinó per l’esperança que la seva entrada donaria pas a un període de calma i que es deixarien estar de conspiracions i corredisses pels passadissos del palau. Tenien ganes d’una mica d’estabilitat per dedicar-se als seus negocis d’una vegada, sense haver de mirar d’on venia el vent o a qui havien de posar bona cara. A nosaltres ens contemplaven amb una barreja d’admiració, de respecte i de temença.

—Els francs, els francs! —cridaven. Per ells érem els francs, els néts de Carlemany, els mateixos que els van plantar cara en temps de Carles Martell. Però nosaltres ja no sabíem què érem. Francs, potser ja no. Però si ens havien llogat pensant-se que llogaven francs, francs seríem, fins al final.

Així que el califa va entrar a la seva alcassaba per prendre’n possessió, un dels seus visirs va procedir a pagar-nos, perquè els deutes són sagrats i ja feia estona que ho reclamàvem. Així, vam posar-nos a fer cua per rebre els nostres emoluments, guanyats amb sang, suor, esforços singulars i uns sacrificis enormes, quan, si bé es mirava, no en teníem cap necessitat. Mentre m’esperava, vaig percebre que al cap de la cua hi havia un avalot, i arribaven grans veus i una agitació general. La notícia es va anar escampant per la fila: no hi havia diners suficients per pagar tot allò que se’ns devia. Les excuses eren evidents: els tresorers del nou califa havien trobat les caixes del palau ben buides i hauria de passar un temps prudent abans no tornessin a entrar-hi dinars i mancusos. Però el que ens podien pagar en aquell moment no arribava ni a la quarta part del total.

—Ah, no. De cap manera. Això sí que no! Passem-los pel ferro! —n’hi havia que cridaven.

Els disturbis van atreure l’atenció dels comtes i dels bisbes, que en virtut de la seva alta condició no havien de fer cua, com nosaltres, i havien anat a refrescar-se a palau convidats pel califa, que havia fet anar a buscar neu a les muntanyes per preparar aiguamel gelada, que ja era prou curiosa la fal·lera que tenien els moros per menjar gel. Van aparèixer en un balconet de l’alcassaba, amb el general Wàdih, que, des d’allí estant, va intentar calmar els agreujats, amb la promesa que ben aviat es resoldria el problema, i que ho jurava per les barbes del profeta o per alguna santedat similar, que no ho vam acabar d’entendre prou bé.

No pas sense recança, els esvalotats es van anar calmant, en part per les esperances que els havia donat Wàdih i en part també per l’expectativa del pillatge. Les instruccions que teníem eren molt clares, i si no les respectàvem seríem castigats de manera exemplar: només podíem actuar sobre els béns dels africans, i només durant la nit que s’acostava, des del final de l’oració del vespre fins a l’inici de la del matí. Les víctimes futures de la nostra cobdícia vivien sobretot en un parell de barris al nord de la ciutat, i la gran majoria ja havien abandonat Còrdova la nit anterior, en veure-les venir mal dades. Només no se n’havien mogut els impedits, els massa pobres i els que es creien intocables o protegits per la sort. Poca cosa per a les nostres ambicions, però el saqueig era una mena de premi de més a més, i no pas el nostre objectiu primer. Malgrat les previsions, que apuntaven que el botí seria magre i de poca entitat, tots els cavallers ens vam anar animant, com si fóssim infants davant de la promesa d’una llaminadura. Vaig anar a buscar l’Arnall, perquè no em feia cap il·lusió especial dedicar-me a saquejar les cases dels africans, i pensava que si m’afegia al seu grupet si més no m’engrescaria una mica. El vaig trobar amb tota la colla. Havien aconseguit de no sé on un bot de vi dolç i el vam buidar en un parell o tres de rondes.

Per fer temps, algú va proposar que entréssim a la famosa mesquita major, que era molt a prop d’allà on érem. Aquell matí mateix, un enviat de Wàdih ens havia dit que si la volíem visitar amb respecte ho podíem fer, com a fills d’Abraham i aliats del comanador dels creients que érem, sempre que hi anéssim fora de les hores d’oració, però que si mai gosàvem profanar-la amb paraules o accions blasfemes faria empalar els culpables a la porta del mercat, i després els esquarteraria i en llençaria els trossos als gossos dels barris pobres. Sens dubte, Wàdih recordava molt bé la nostra actuació a la mesquita de Medinaceli, perquè els mahometans són memoriosos de mena i els costa de perdonar les ofenses.

Aquestos i d’altres advertiments van fer que entréssim a la gran mesquita amb una mescla de temor i reverència, sabedors que hi retien culte als dimonis, tot i que a Medinaceli no vaig veure res que m’ho pogués confirmar. Ens vam haver de descalçar en un gran pati que donava accés a l’interior, seguint les indicacions d’un negre enorme, que en feia ben bé dos com nosaltres, i que duia una espasa corbada, amb unes lletres d’argent molt ben traçades que resseguien tota la fulla. Molts cavallers pensaven que era una humiliació haver-se de treure les botes, i he de dir que el meu pare es va negar a entrar si no el deixaven passar calçat, que ell ja anava prou bé, i que mai dels mais a cap missa li havien dit cosa semblant, i va estimar-se més de quedar-se fora, renegant en veu baixa contra el profeta i tots els seus circumcisos.

—La puta camella del desert que els va parir a tots plegats! —començava a barrinar, i el vam deixar que s’esplaiés tot sol, per no significar-nos més nosaltres.

Després ens vam haver de rentar mans i peus i cap en unes fonts que rajaven abundosament, i gràcies a Déu que aquí no hi hagué més raons, perquè ens pesaven molt més les ganes i la curiositat d’entrar a la catedral dels sarraïns que no pas totes les inconveniències amb què ens anàvem trobant. Després de les ablucions, ja ens van deixar entrar. Ens van dir que les enormes portes de bronze que vam haver de franquejar venien de la catedral de Narbona, i que eren allí com a botí de guerra, i que de les tres dotzenes de presoners cristians que les van portar a coll des de Narbona fins allí, en dos mesos i mig de penosíssim viatge, només en van arribar vius a destí la meitat, i encara van haver de ser sacrificats per no poder ser recuperats per a res més de bo.

Havíem sentit a dir moltes meravelles d’aquell edifici, que molts consideraven com la construcció més gran del món, que superava en meravelles i tresors els més famosos monuments dels antics, i fins i tot el temple de Jerusalem. Cap de nosaltres no n’havia vist cap altre, amb prou feines només les nostres esglésies, temples humils, fets amb quatre pedres i de poca ambició, de tal manera que no podíem comparar. Bé semblava, però, obra del diable, amb aquelles motllures amb inscripcions que ho omplien tot: només per fer una sola dovella d’un arc secundari caldria un any de feina, i n’hi havia d’incomptables, que ni un exèrcit de mil picapedrers traçuts, en tota una vida de treball continu, serien capaços de realitzar.

Vam passejar per aquell terrible bosc de columnes amb la boca oberta, sense gosar fer cap comentari, cada vegada més insignificants i empetitits. No es veia el final, i els escassos fidels mahometans que en aquella hora hi havia al recinte només feien que augmentar-ne la sensació d’infinitud, perquè semblaven formiguetes entre rostolls. A mesura que avançàvem, jo m’anava trobant més malament. Les arcades que s’entrecreuaven, els jocs de colors, els reflexos dels relleus de guix dels murs, els treballs de fusta dels sostres, tot em queia al damunt, m’empatxava. Hi havia una concentració tan gran de bellesa, que vaig acabar per perdre els sentits, saturat. Una gelosia delicadíssima de pedra marbre filtrava el sol de la tarda i escampava pel paviment mil espurnes de llum. Un tomb al cap, un mareig final, i vaig caure ben llarg a terra, sense que l’intent de recolzar-me en una de les columnes servís de res. L’Arnall i els altres companys es van espantar. Pensaven que potser ens havien enverinat i que jo havia estat el primer a notar-ne els efectes. Em van treure d’allà dins d’una revolada. Un dels metges que tenien la seva consulta al pati de la mesquita va fer l’intent de venir-me a veure, però el van espantar, perquè no se n’acabaven de refiar. Em vaig mig reviscolar al pati, a l’aire lliure i sota el sol de la tarda, però fins que no em van posar el cap dins d’una de les piques de les ablucions no em vaig recuperar del tot. El meu pare, que ens esperava fora, deia que ell ja tenia raó, de no voler entrar en aquella cova de diables. No vaig fer més esforços del compte per explicar-los el que m’havia passat. Només intentar-ho, vaig llegir tanta alarma en els seus rostres, que ho vaig haver de deixar córrer.

—No res, companys. Alguna cosa que hauré menjat. No patiu —els vaig tranquil·litzar.

L’Arnall i els altres es van arronsar d’espatlles. Els muetzins de la ciutat ja havien començat a fer la seva crida d’oració, puntuals. Havíem de sortir de seguida del recinte i preparar-nos per a la nit.