XVII

On es veu el que succeeix als exèrcits que esperen batalla

A mesura que ens acostàvem a la columna, creixia la calor, com si la carn i la sang de tota aquella multitud alterés les qualitats de l’aire. Una mena de boirina cobria l’espai per on desfilaven els cavallers, una aura polsegosa feta de suor, cansament i por. Hi vam entrar en contacte pel darrere, per on passaven els camells carregats amb tendes i gra. N’havia sentit a parlar moltes vegades, i, quan els vaig veure de prop, em van semblar uns animals desconcertants, amb una mirada perversa i traïdora, aquella gepa prominent que semblava més una deformitat que no pas el producte de la voluntat creadora de Déu. Però els meus companys de viatge em van dir que no hi havia cap altre animal de càrrega que se li pogués comparar, en força, bon caràcter i resistència. Podien aguantar quaranta dies i quaranta nits sense menjar ni beure, i, enmig del desert, tenir un camell era garantia de vida. Si anaven mal dades, m’asseguraven, els seus orins eren tan purs com l’aigua de font, i només tenien un regustet salat que encara ajudava a treure la set amb més eficàcia. Potser sí, però jo tampoc no veia la necessitat de comprovar-ho havent de viure o de travessar deserts, podent ocupar un país amb boscos, ombres i surgències a cada clotada. I, com més baixàvem cap al sud, més por tenia de trobar-me amb els mars de sorra roent d’on, segons tenia entès, havien sorgit els musulmans: l’infern sobre la terra, el país dels miratges, aquelles il·lusions que ensenyaven als viatgers ciutats inexistents, o caravanes de mercaders, on només s’hi feien pedres i escurçons.

Amb grans dificultats vaig anar avançant en direcció al lloc que ocupaven els cristians. El camí era en aquell tram força estret, i tothom passava tan atapeït que els meus intents per avançar endavant eren saludats amb males cares i alguns agres retrets que, per fortuna, no acabava d’entendre. Cap al lluny veia onejar el penó negre amb la creu vermella brodada, que era el senyal que portaven les forces episcopals. Però per arribar-hi hauria de passar pel costat del nostre patró i califa pretendent, el famós Muhàmmad al-Mahdí, que ocupava amb el seu seguici tot el tram central de l’expedició. No vaig poder. L’al-Mahdí cavalcava un destrer blanc com un núvol de bonança, amb la crinera rossa, guarnit amb cintes verdes, un cavall que semblava un àngel. Un grup d’esclaus, a peu, li feien ombra amb un pal·li de seda daurada. L’envoltaven dos cercles de cavallers. El primer, el més proper al califa, estava integrat per una cinquantena de guerrers normands, tots equipats amb l’arnès complet de batalla, i que brandaven aquelles llances curtes que els havien fet tan temibles en la lluita cos a cos, i que eren com espasins posats a l’extrem d’un ast. Semblaven fets a motllo, tots iguals. Eren anomenats pels musulmans els silenciosos, ja que no parlaven cap altra llengua que la seva, i aquesta encara amb prou feines, perquè eren homes d’acció i no pas de paraules. L’altre cercle, l’exterior, el formaven genets sudanesos, potser no tan ben equipats com els normands però també d’aspecte ferotge i resolut. Volia arribar tan aviat com fos possible davant d’Ermengol l’ardiaca, per donar-li aquella càrrega que em rosegava el cor i em pesava com si fos de plom. Però ni pensaments de poder travessar aquella muralla. Després d’un parell o tres d’hores de marxa la vall per on baixàvem es va obrir vers una plana que descendia lentament fins a trobar, un bon tros més avall, el curs del Guadalquivir. En un turonet hi havia el castell, que era gairebé quadrat, amb bestorres també quadrades. Era la costa de les Vaques. En eixamplar-se el camí vaig poder superar el tap de sudanesos i normands, i vaig córrer a buscar l’ardiaca. Els mossos ja s’havien endut els cavalls, i Ermengol passejava amb Pere de Torres entre les tendes a mig muntar. Quan em va veure arribar ho va deixar tot. Em va ajudar a descavalcar de la mula, que movia contenta les orelles, com si notés que ja havia acabat la seva missió.

—Dacó, fill. Gràcies a Déu que has pogut tornar. Digue’m, has trobat la Cedula?

—Sí, reverend pare Ermengol. L’he trobada i he matat a canvi. No em feu més preguntes i doneu-me l’absolució.

No em va fer cas. Va fixar-se en l’embalum dels comentaris a l’apocalipsi, que encara penjava de la sella.

—És això?

—No. Són uns comentaris de Beat. També els he agafat. Aquell monestir no era un bon lloc on guardar-los.

Ermengol l’ardiaca va arrufar el nas.

—Res del que hagi pogut escriure Beat pot tenir cap interès. N’he sentit a parlar. Si el llegeixes, et convencerà que estem vivint els darrers dies del món.

Ningú no m’havia demostrat encara que no els vivíem. Vaig buscar la Cedula als plecs de la camisa. Li vaig posar el llibre a les mans, que tremolaven.

—Déu misericordiós. El llibre existeix. L’has llegit?

Vaig dubtar un instant. Si li deia que no ho havia fet no s’ho creuria.

—Sí. És una obra sublim. Transforma i trasbalsa.

Li vaig allargar el llibre. El va agafar com si fos un ferro roent. No es va atrevir a obrir-lo.

—Has fet un gran servei a l’església, Dacó. La teva fidelitat serà recompensada aquí i durant tota l’eternitat. Que sant Fèlix et beneeixi. I no pateixis pels pecats que no has comès.

La tenda de l’ardiaca ja estava plantada. Ermengol va fer el gest d’entrar. Quan encara no era dins es va girar i em va tornar a donar el llibre.

—Té. Guarda’l. Ara no és prudent de llegir-lo. Necessito centrar-me en la batalla que vindrà. Si el llegís no podria continuar. Guarda’l i estalvia’m el rosec de la temptació, per favor, Dacó. Ja tindré temps més endavant. Protegeix-lo amb la teva vida. Ara que ja saps quin és el seu valor hi posaràs l’ànima. No el deixis veure a ningú. No l’amaguis. Potser el més prudent seria que tornessis de seguida a Urgell, però no seria segur. Vigila. És el més assenyat, penso.

Em van venir ganes de refusar, però ja sabia que no era possible. Ja havia fet prou, havia fet massa. Portar la Cedula al damunt només faria que recordar-me tothora la mirada de peix mort del pare abat, la resignació perversa amb què els altres dos monjos van esperar l’execució, només per fer més pesada la meva llosa. Arrossegaria l’angúnia dels crims comesos, i era al mateix temps la prova que em condemnava i m’absolia. Era un assassí, i no em mereixia res, ni tan sols el trist privilegi de ser el dipositari d’aquella relíquia santa, d’aquell miracle fet verb.

Vaig haver de mormolar una vaga declaració de conformitat. Ermengol va notar el meu torbament, però no va ser capaç de dir res més. Va entrar dins de la tenda, apressat i llançant grans sospirs, sense ni tan sols girar-se per fer-me un gest de comiat o de consol. Vaig voler pensar que havia quedat tan abatut com jo.

Però no podia deixar-me endur pel decandiment. Si això era el que volia Ermengol l’ardiaca, només podia callar i obeir. Si no m’embolicava amb qüestions i no m’imposava les cabòries inútils a les quals estava tan avesat, tal vegada seria més feliç. A més, si badava gaire em perdria l’espectacle en què s’estava convertint el campament a mesura que avançava la nit i els homes deixaven les muntures tipes i la impedimenta endreçada. Més que un espai d’acampada parat davant d’un oceà d’enemics implacables, allò semblava una fira. Hi havia gairebé de tot. Putes atrevides que ens havien seguit des de Còrdova, disposades que no es vessés ni una gota de llet guerrera sense treure’n els beneficis. Un mercat d’espases, cascos i rodelles com no n’hi hauria d’altre fins a les terres de l’Índia. Cavallers que s’havien convertit en tractants de bestiar, potser com a record de la seva activitat principal no militar, i compraven i venien destrers, intercanvis de darrera hora que, sense cap dubte, no serien prou justos per a totes dues parts. Tendes que, en comptes de lloc de repòs i meditació, es trasmudaven en mig tavernes, mig bordells. Les provisions de vi ja feia dies que s’havien acabat, i ara corria sobretot el suc de figa fermentat, un licor dolç i apegalós, tan espès com l’aixarop de pinya d’avet, que ens provocava una embriaguesa més aviat encaparrada. Vaig ajuntar-me amb l’Arnall i els seus companys, que se sentien bramular d’una hora lluny. Em van rebre com si fos el fill pròdig, tot i que no estava segur que se n’haguessin adonat de la meva absència durant tres dies. Els vaig seguir amunt i avall, ens vam barallar amicalment amb uns de Besalú, i després amb un grup escollit de cavallers de la marca del Penedès, que demanaven a crits poder ser els primers a tallar el coll a Zawí, el pollós de l’Àfrica. Ens van estovar, els vam estovar i encabat vam anar tots a beure convidats per Ramon Borrell. No vaig veure el germà petit, l’Ermengol. Deien que havia parat la tenda lluny del brogit, i que l’havien vist jugar, tot sol, amb els seus escacs. Els musulmans feien la festa per la seva banda, però coincidíem als espais oberts on cremaven grans fogueres. Pel que vaig poder entendre, la seva distracció principal era la contesa poètica. D’un en un, acompanyats per címbals, tamborets i rabells de dues cordes, que marcaven un ritme vertiginós, improvisaven versos, fins a caure extasiats, amb els ulls en blanc. D’altres participaven a les famoses danses del salt de les espases, sense que en veiés prendre mal a cap, cosa que era meravella digna de la més gran admiració. Per la intensitat dels focs que hi havia encesos al camp enemic, a mitja hora del nostre, i pels ecos retallats de crits i músiques que travessaven el que aviat seria un camp de batalla, vaig suposar que a l’altra banda s’ho passaven prou bé.

L’endemà al matí algú em va despertar llançant-me una poalada d’aigua bruta a la cara. Un parell de puntades de peu als ronyons van acabar de fer-me obrir els ulls.

—Au va, aixeca’t, neneta, que estàs al mig del pas i et podrien xafar.

Tenia la cara ferotge i peluda del Llarg de Mur a un pam de la meva. L’alè a suc de figues fermentat dues vegades que desprenia era capaç de ressuscitar un mort i matar un viu. Però jo era un guerrer, hauria d’estar avesat a ensumar miasmes i flatulències, i no podia marejar-me amb una fotesa com aquella, de manera que em vaig aixecar d’un bot, mentre la resta del món aprofitava per fer uns tombs de vertigen al meu voltant. A aquella hora, en què el sol ja feia una bona estona que escalfava, l’activitat era de formiguer. Els ferrers aprofitaven per esmolar espases i ferrar cavalls. Els guerrers ajustaven la sella, els frens i els estreps dels destrers. Els generals musulmans i els comtes s’havien tancat al pavelló del califa per decidir de quina manera s’havia d’encarar la batalla, com havia de ser la disposició de les forces i en quin ordre haurien d’intervenir. Alguns rumors deien que a primera hora havien estat enviats uns missatgers a veure Zawí i els africans, per donar-los la darrera oportunitat d’arribar a un pacte honorable i evitar el vessament de sang i l’esbudellada que es preveia. Ja sabien que seria un gest inútil, perquè les contrapartides ofertes —la rendició i la subjecció a la voluntat del califa al-Mahdí— no només eren inacceptables, sinó que només aconseguirien atiar la seva fúria. Van tornar amb les mans buides, però contents que se’ls hagués respectat la seva condició sagrada d’ambaixadors i no els haguessin degollat per avançar una mica la feina de l’endemà. Preguntats, de passada, sobre el nombre i l’estat d’ànim dels oponents, amb la cara que posaven ja n’hi havia prou.

Fora del campament, en un replà al peu de les muralles, bisbes i capellans havien començat un cerimonial que m’era desconegut, cosa gens estranya perquè cada dia que passava m’adonava que els seus rituals eren tants i tan complicats que semblava que se’ls inventessin sempre que en necessitaven un de nou. En aquella ocasió els quatre bisbes, vestits de pontifical, feien uns asperges d’aigua gregoriana als quatre punts cardinals, mentre voleiaven els encensers ben carregats i recitaven lletanies amb un aire fúnebre, amb un to una mica més trist del que era habitual. El bisbe de Vic, com si escampés un pols d’or, anava deixant anar una regatera de sal al llarg de tot el perímetre, mentre un dels escrivans que els acompanyava n’aixecava l’acta. Llavors ho vaig entendre. Calia ser previsors, i ja consagraven el cementiri. Convertien en terra cristiana la terra d’infidels on reposarien els cossos dels nostres que serien morts l’endemà. En un dels extrems del camp sagrat ja hi havia un mort que s’esperava, embolicat en un llenç blanc. Em van dir que era un cavaller del Penedès, que havia mort d’un mal de ventre dolent, després d’una nit de fartanades i excessos. Pobre cavaller. Tot el viatge, totes les esperances dipositades en un clot de tres pams de fondo sense ni tan sols haver intentat tenir una mica més de sort. El van colgar sense entretenir-s’hi més del compte, com si amb les cerimònies de consagració ja n’hi hagués ben bé prou. I què dirien a la família, que havia mort a la màrfega d’una barjaula o que havia caigut, ple d’honor, en combat contra el sarraí? Sis peus de terra remoguda que gairebé no es notaven en aquella mitja jovada de terra rostida pel sol. Segons com, vaig pensar, el cementiri encara se’ns faria petit.

Tota aquella activitat era per evitar pensar massa en el que passaria l’endemà. Estranyament, ningú no fugia, ni tan sols els pobres peons que estarien a primera línia, al davant de tot, als quals, si no els travessava d’entrada una llança africana, serien aixafats per un dels nostres cavalls. Per distreure’ns, va arribar l’hora de les misses, les pregàries.

Mai no havia vist tantes proves públiques de devoció. Els tres comtes, que ocupaven sengles setials davant mateix de l’altar, semblaven tres Constantins, amb els arnesos lluents, il·luminats pel sol de ponent, i les barbes perfumades amb llessamí. Duien un crismari de plata penjat del pit, amb relíquies ofertes pel metropolità de Narbona. Cavallers bregats en mil conteses, capaços d’arrencar la melsa de l’enemic d’una urpada, ploraven com criatures de pit, de genolls a terra, i demanaven perdó a crits pels seus pecats passats. La tensió acumulada durant el llarg viatge, i que la nit abans havia esclatat pel que feia al cos, es convertia en aquella tarda en una rampellada mística, per donar confort als esperits sotraguejats. Després de combregar sota les dues espècies, i de rebre absoltes i indulgències i les fumerades finals d’encens, ningú no va sortir a pronunciar cap arenga. Jo havia esperat que Ramon Borrell o Ermengol, o potser Tallaferro, s’adrecessin als homes, en un discurs enèrgic i enardidor, per estimular les nostres virtuts com a combatents i amagar les temences d’un grapat d’homes covards, perduts en terra estranya i pagana i a un pas potser de la mort i de l’oblit, del qual diuen que és una segona mort, encara pitjor que la primera. Ni un trist intent de dir-nos el que ja sabíem: que l’endemà seria un dia de glòria o de perdició, i que tot depenia de la voluntat de Déu i de la força de les armes, en igual mesura. Mentre s’aixecaven, molts de nosaltres els clavàvem la mirada, interrogants. Ens l’aguantaven un instant per desviar-la després cap a l’horitzó, on fumejaven les fogueres dels africans. Amb allò ja n’hi havia prou. Si haguessin parlat no ens haurien dit res de nou.

A l’altre extrem del campament, els imams dels musulmans dirigien la pregària del final de la tarda. Des d’on érem es veia un mar d’homes agenollats, molt ben arrenglerats i sempre amb el cap en direcció a la seva ciutat santa, la qual cosa obligava a l’astrònom del califa a passar-se mitja tarda mirant el cel i fent càlculs amb els seus instruments. Una taqueta blanca que amb prou feines es bellugava presidia l’acte, assegut en un setial. Era el califa, l’al-Mahdí, el Clement i el Misericordiós, el Príncep dels Sotmesos, el que l’endemà seria rei o captaire.

Aquella nit ens van voler atipar, com si creguessin que amb la panxa plena volarien les cabòries. El califa ens havia fet present d’un ramadet de corders, que ja feia estona que giraven sobre els asts. Algú va aconseguir no se sap on unes càrregues de vi jove i aigualit, que amb prou feines era digne del nom. Vam menjar en silenci, entotsolats. No hi havia gran cosa a dir.

Després de sopar tothom es va aixecar de les taules, amb pressa. Hi havia coses a fer, les darreres comprovacions. Vaig anar a desembeinar l’espasa. Havia seguit els consells del Ferrer, i gairebé cada nit la netejava amb oli de nous. El tall estava perfecte, a punt per entrar en combat. Em vaig fixar en l’alfa i en l’omega que hi havia gravades, just damunt de la creu. Fins a aquell moment era només un tros de ferro, sense ànima. Demà ja seria una altra cosa, un instrument batejat amb sang calenta, la sang que, més que qualsevol altra cosa, corrompia el metall. Forçosament l’eina que lleva la vida a algú ha de conservar-ne una espurna. Moltes vegades m’havia fixat en l’estranya espasa del meu pare, la que estava feta pels homes del nord, negra i granelluda. Quanta gent havia matat, a mans dels seus propietaris anteriors i a mans de Miró, castlà de Tost, vigilant de la frontera? Me la mirava i sentia que, si tancava els ulls i em concentrava prou, escoltaria els crits dels desgraciats que van tastar la seva mossegada freda. No em vaig atrevir a fer-ho mai. A partir de demà, la meva espasa potser parlaria.

—Ja no recordes com s’agafa? Vigila no et seguis els dits. —L’Arnall havia entrat a la tenda—. No te la miris tant, que l’hauràs de tornar a esmolar.

—Arnall. Tu ja has combatut i has matat amb la teva. Jo encara no.

—Cert.

—Com és? Què notes?

Jo també havia matat. Un llampec de la memòria em va ensenyar tres ombres. Però no em semblava pas el mateix. Els morts de Caracuel ja eren uns morts en vida. Jo només havia estat l’accident, el braç executor. Si no els hagués assassinat jo, ho hauria fet algú altre. No havia sentit res. No havia volgut sentir res.

—Què s’ha de sentir? No res. O són ells o ets tu. Això és el que se sent. Molta ràbia i una mica de fàstic. No tens temps per pensar. Tot va molt ràpid. Recordes la vegada que ens vam anar a banyar a Segre i se’ns va endur el corrent un bon tros avall?

—I tant. —Volíem fer-nos els valents i vam estar a punt d’ofegar-nos.

—És el mateix. No en pots sortir fins que arribes a un toll i l’aigua s’atura, però segons com et moguis mentre baixes pots evitar els rocs i els troncs que s’entravessen. Si bades, t’ofegues.

—Ja ho entenc. Gràcies.

—Au va, Dacó. Fotem el camp d’aquí abans no comencis a parlar sol. Demà ja no tindràs aquestes cabòries. Anem a fer un tomb.

Vam sortir a passejar pel campament. L’Arnall em va demanar on havia anat els darrers dies. No m’havia vist i estava preocupat. Em va dir que havia preguntat a l’ardiaca on era, i es veu que l’Ermengol no va voler contestar.

—No he anat enlloc —li vaig haver de dir.

—No m’ho vols dir —va contestar—. No ho fas bé, això, germà. Ets de la família. No hi ha d’haver secrets entre nosaltres.

—No hi ha cap secret.

—Com vulguis. Per tu faràs, Dacó. Però t’ho adverteixo. No pots posar-te d’esquenes a la família, per molt gosset del bisbe que siguis.

Era tard, i l’activitat s’havia anat reduint, i gairebé no se sentien veus. L’aire estava carregat. Es veia llampegar, lluny, en direcció sud. Potser hi hauria tempesta més tard. Un dels llampecs la va il·luminar. Guinidildes s’estava asseguda en una pedra, a menys de cinc passes de nosaltres. També mirava el cel. Quan va veure que l’havíem descoberta es va aixecar.

—Així que sou l’Arnall i el bord Dacó. Us havia vist quan encara éreu nens amb els mocs penjant del nas. No es pot dir que sigueu encara homes de veritat, però potser no us falti gaire. Acabeu d’esquerar-vos i ja d’entrada us fan fer un bon vol.

No ens vam atrevir a dir res. Jo tremolava, perquè els seus ulls eren un parell de fiblons. Guinidildes va assenyalar el cel.

—Són llamps de calor. No faran res. No plourà. Aquesta nit, no.

No vam dir res. Ella es va aixecar.

—Veniu una estona, cadells del Miró. L’óssa caça millor si està prenyada. De fet, sempre espera el millor moment per quedar-se’n, encara que la llavor del mascle ja faci temps que hagi estat espargida per la seva natura. Això no passa amb les dones, però jo ja estic a punt. He esperat un moment com aquest des de fa molt de temps. Quan acabem amb això, me’n tornaré a la meva cova i infantaré un o dos ossalls. No vull saber de qui són. Anem, va.