XXIII

De l’amargor de la derrota i de les providències que comporta, i on també es vau com la segona anada a Còrdova fou encara cosa pitjor que la primera

És natural que després d’una batalla els seus protagonistes la vulguin recordar i encara refer, per teixir entre uns i altres un tapís que la representi en tots els seus aspectes, i pugui des d’aquest moment ser evocada una i altra vegada des del començament fins a la mala fi, sense que hi hagi més afegits o amaniments que els de la imaginació que qui ho expliqui hi vulgui posar. Així, la veritat, que sempre pateix a l’hora de repassar fets d’armes, en trauria potser algun benefici.

Això no va ser de cap manera possible amb aquesta batalla del riu d’Aro. Va ser tan confusa que si s’escoltava el testimoni de cadascun dels supervivents es diria que hi va haver tantes batalles com cavallers hi van intervenir, o fins i tot més, perquè els relats canviaven de dalt a baix cada cop que s’explicaven. Tothom tenia els seus propis records, que moltes vegades eren contradictoris i no complementaris amb els del company que tenia a la vora durant la brega. Només es va arribar a un acord en el nombre de caiguts, que havia estat de quatre-cents i trenta. De morts sobre el camp n’hi havia tres-cents i sis, i tota la resta es va suposar que reposaven al fons d’aquelles aigües maleïdes.

Va morir el bisbe de Barcelona, a qui no li van ser de profit les relíquies de santa Apol·lònia que portava, perquè els berberiscos li van rebentar la boca d’una destralada, que feia horror de veure’l. Els dos bisbes que quedaven, Arnulf de Vic i Ot de Girona, en van sortir més morts que vius, tan malferits que va ser com un miracle que arribessin amb un alè de vida a les seves ciutats, només a temps per deixar-hi anar l’ànima, que ja feia temps que maldava per sortir del cos. Ermengol l’ardiaca, aclaparat per la dimensió del daltabaix, va dedicar-se a organitzar els funerals i les absolucions generals, en haver-se convertit de cop i volta en la màxima autoritat eclesiàstica de l’expedició. També va caure Adalbert, fill de Guitart, vescomte de Barcelona, a qui Ramon Borrell considerava com un segon germà petit. Fou un dels darrers morts identificats, i el van treure del mar, verd i rebotit. El comte s’havia submergit en un pou de malenconia, del qual no el van poder treure ni els bons consells dels amics ni els remeis dels físics, que li donaven tot de tònics i coccions que no li feien cap efecte. Tenia només una preocupació, que era pensar com podia endur-se els cossos dels seus germans difunts i del bisbe sense que la corrupció de la carn ho fes impossible, perquè en cap cas no volia deixar-los colgats en país d’infidels. Es va reunir amb els metges i amb l’ardiaca per trobar una solució, que fos factible amb les eines escasses de què disposaven i sobretot que no anés en contra dels preceptes de la fe. No es podien embalsamar els cossos, per no disposar dels olis necessaris i per no estar segurs que la tècnica funcionés, perquè cap dels metges ho havia fet mai i només havien llegit els detalls de la pràctica en llibres. Wàdih, que havia vingut a donar el seu condol, va oferir també la ciència dels metges jueus del califa, i se li va dir que no amb tan poca diplomàcia que va marxar enfadat del campament: molts cavallers pensaven que havia estat ell el responsable de la mort d’Ermengol, en compliment d’aquell jurament antic. Com que no es volien córrer riscos i en cap cas no estarien segurs de l’èxit de l’operació, només hi havia una sortida possible, que era separar els ossos de la carn, i tornar a casa amb la carcanada sola, per desagradable que fos el procediment, però que no faria sinó accelerar el procés que disposa la natura. Com que els ossos eren el producte final de la consumpció de la persona, res no impediria la resurrecció de la carn, un cop arribada l’hora del Judici. Uns pocs voluntaris van dedicar-se a esquarterar els membres, per deixar-los ben nets, i l’ossada acabaria de quedar blanca i raupada després de coure-la tota la nit en aigua de mar barrejada amb cendres. Quan a algú li agafaven basques o desmais, n’entrava un altre per prendre el relleu. En veure el rostre desmanegat dels que havien participat en les operacions, a molts se’ls van passar les ganes que tenien de fer el mateix amb parents i amics. Les vísceres i els músculs es van quedar dins d’un vas fet amb lloses, al mig del camp, cobert per un pessó de rocs, que em va recordar el que hi havia al castell de Montgamastre. Amb l’Arnall ens hi vam quedar una bona estona apilotant-hi més pedres. Sabíem que mai més ningú de nosaltres no hi tornaria, i volíem que en quedés memòria.

Mentre els ossos bullien, l’olor grassa de carn morta ho omplia tot, i s’afegia al nostre desànim per fer un morter de pena i de dolor, que s’anava endurint a mesura que passaven les hores. Abans de marxar, Ramon Borrell va ordenar que el cor d’Ermengol i el d’Adalbert fossin conservats en sal, dins d’uns tupinets. Fetes totes aquestes providències, vam marxar del campament de la vergonya, camí de Còrdova, on recolliríem els peons, la nostra paga i les atzembles, les carregaríem amb el botí i amb el pes amarg de la derrota i, si no hi havia cap altra desgràcia, tornaríem cap a casa.

Durant el camí de tornada vam començar a refer l’episodi de la mort d’Ermengol, del qual, a mesura que en sabíem més coses, més estrany ens resultava. D’entrada, un parell dels nostres cavallers van jurar que el dia de la batalla de les Vaques havien tingut la visió del nostre comte mort, en la mateixa postura i amb les mateixes ferides, però que en veure’l immediatament després ben viu i llest en el combat, no van dir-ne res a ningú per por a escampar mal averany. D’altres van comentar l’esglai que van poder veure en el rostre d’alguns dels berberiscos quan van trobar-se el comte de cara. N’hi havia que refusaven lluitar i fugien quan el veien, horroritzats, fins al punt de llenyar les armes i girar cua. Els més atrevits asseguraven que el comte ja havia mort en el decurs de la batalla de les Vaques, però que per designis divins o per alguna fetilleria poderosa, va obtenir la gràcia d’allargar el moment de la seva mort per combatre una mica més de temps al nostre costat. No vam poder treure tot l’entrellat a aquestes notícies singulars, que en res no alteraven el resultat final, però que obrien la porta a considerar-ho com una intervenció de la providència. Ja se sap que Déu Nostro Senyor, amb la seva infinita saviesa, no té cap consideració a l’hora d’enredar-nos i dur-nos per camins tortuosos i poc fressats, plens de confusió i de misteris, com s’ha vist ja moltes vegades i en especial a les batalles importants, on és habitual que al costat de soldats de carn i ossos hi lluitin esperits i aparicions, per ajudar-los en el tràngol o bé com a recordatori de la potència divinal, que de tot és capaç i que prou se’n cuida de recordar-nos-ho quan li sembla. Miró era un compendi d’aquesta mena d’il·lusions, i ens va estar enumerant tots els fets inexplicables amb què s’havia anat trobant al llarg d’una vida dedicada a la guerra: boles de llum que ballaven sobre el camp de batalla, un llop blanc amb una espasa a la boca, les llagues sagnants d’un Crist de fusta la vigília d’un combat.

Submergits en una discussió interminable sobre aquesta i d’altres cabòries, vam refer el camí d’anada, encara més lleugers, amb les ales que posa als peus la pressa, que tanmateix es pot confondre amb l’actitud covarda d’aquell que fuig. Tres dies vam posar en el viatge de retorn, i si no fos pels ferits que no podien cavalcar i els dúiem lligats en una civera dalt de dos cavalls, encara hauríem pogut córrer més. Estàvem precedits en unes hores per les tropes del califa, que s’havien afanyat a volar cap a Còrdova per posar-lo a xopluc a l’alcàsser. Tenien molta por. Als berberiscos, que s’havien replegat per tornar a marxar sobre la capital, i aquesta vegada per quedar-s’hi, un cop el seu candidat, Solimà al-Mustaí, se’ls afegís. I també por a nosaltres, els natzarens, els francs, els que en teoria encara érem els seus aliats. El nostre exèrcit era un senglar ferit al coll, que trauria forces d’on fos per tal de sortir viu de la barrancada on l’havien dut els gossos i les llançades dels caçadors. Contra la voluntat dels prínceps ens havien fet anar a lluitar, més enllà dels pactes que ens lligaven. Havíem perdut, quan ja havíem guanyat i ens sentíem victoriosos. I ens devien diners, molts diners. Anàvem a Còrdova amb la intenció de cobrar-los i després tornar a casa. Res més. Abans de sortir, Ramon Borrell es va veure obligat a parlar-nos.

—Cavallers. No mirem enrere. Recordarem per sempre aquesta data, i els germans que han mort en aquesta terra estranya. Ja no hi podem fer res. Anem a casa, on podrem cuidar dels ferits i honorar els morts. Passarem abans per Còrdova, a trobar-nos amb els companys i a cobrar-nos els deutes. S’ha avançat una ambaixada perquè ho tinguin tot preparat. No hi hauran més excuses. En tres setmanes s’haurà acabat tot, i no hi tornarem. Potser hagi estat un error, o potser no. Amb el temps ho sabrem.

Vam rebre el seu discurs sense entusiasme. Alguns cavallers es removien, inquiets, i no escoltaven les paraules del comte. Estàvem cansats i sense una molla d’ànims. Les arengues ja no servien de res, i com més aviat s’acabés aquell malson, millor. Vam avançar a bon ritme en direcció al nord. Els paisatges que tant ens havien corprès a l’anada no ens feien ara cap efecte. No hi havia ni rastre de berberiscos enfilats als penya-segats, i vam travessar els congostos sense témer res. Venint d’on veníem, ja res no ens podia pertorbar.

L’arribada a Còrdova no em va impressionar una segona vegada. Amb una ja en tenia prou. La capacitat de meravella dels homes té un límit, i jo ja feia temps que l’havia superat. Havia vist molt en només sis setmanes, i amb el que havia vist ja en tindria prou per administrar-ho durant el que em quedés de vida.

Vam arribar al campament a la tarda del dia de la festa del Baptista. Sense bisbes disponibles i sense esma, no vam celebrar-la com era habitual, i això que era festa grossa i de molta devoció, i ens hauria agradat fer l’aigualada, garlandes d’herbes i posar lluminàries, però no ho vam fer, perquè teníem d’altres coses al cap i les notícies no eren pas bones. L’ambaixada no havia tingut cap èxit. El califa volia guanyar temps. No s’havia compromès en cap data per al pagament, i només oferia en contrapartida un augment de les quantitats a percebre. Wàdih, que sabia prou bé com n’era de desgraciada la vida del soldat, i com quedaven de desgastats els exèrcits quan passaven tant de temps sobre el terreny, no semblava gaire conforme amb els tractes de l’al-Mahdí. Però tampoc no gosava contradir-lo, perquè el califa era home que tot el que tenia de petit ho tenia de caparrut, i deien que en veure’s entronitzat ja no acceptava bons consells de ningú; així que Wàdih devia pensar que s’emmerdés ell, que per alguna cosa era el que més manava. L’ambaixador, que era l’abat de Sant Benet, home molt prudent, llegit i de món, amb maneres i molt bones paraules, va tornar pessimista. Sabia prou bé que de cap manera no acceptaríem un pagament diferit. La situació del califa, tot i que de moment mantenia el control sobre gairebé tot el país, no era gens bona, i no passaria gaire temps abans no tornés a tenir dificultats per mantenir-se assegut a la trona, perquè els berberiscos li farien la vida impossible així que tornessin a aplegar un exèrcit suficient. L’abat explicava que Wàdih havia fet advertiments al califa que nosaltres ens prendríem molt malament qualsevol dilació en el pagament, i que entraríem a Còrdova en peu de guerra i amb ordres de saqueig sense reserves si no tancàvem els deutes a l’arribada al campament.

I a la porta només ens esperava l’abat, que ja havia deixat de negociar i s’havia posat l’arnès de combat i volia ser el primer a entrar a la ciutat. No hi havia res més a dir ni a negociar. El pacte trencat ens donava permís per fer el que volguéssim, i les ordres eren les de no aturar-nos en la destrucció fins que en tinguéssim prou.

Ens vam afanyar a preparar-nos. Còrdova era tan gran que no tenia prou muralles per encerclar-la tota, i semblava mentida com de vulnerable podia ser la perla del món, com ells en deien. Els moros eren tan creguts i estaven tan convençuts de la seva supremacia que només tenien ben protegida la part de l’alcassaba, i encara amb uns murs que ja s’havien trobat fets, obra antiga de ciclops, de pedres gegants i ben tallades, que amb prou feines havien estat apedaçades pels nouvinguts. Cap de les portes dels barris exteriors seria un obstacle: es podien obrir amb una escopinada. Si no ens acostàvem a la medina, on el califa s’havia fet fort, no tindríem cap oposició. Es diria que ja li anava bé, i molts pensaven que tot estava previst, que a l’al-Mahdí ja li anava bé que el seu poble tastés la fel de l’anarquia, per poder-lo trobar més dòcil l’endemà. Per molt estrany que em semblés aquest raonament, tot el que va passar després els donava la raó, i ara crec que els qui això sostenien tenien tota la raó, perquè els governants que no temen Déu miren només per la salut del seu cul i no pas per la del seu poble. Vaig pensar en el joc d’escacs del pobre comte Ermengol. Érem els elefants, la peça que va recta i destrueix, i no para compte si és casella blanca o negra.

Comparada amb la primera nit de saqueig, la dels barris dels africans, la segona no fou tan horrible, perquè tothom s’ho va prendre com si fos del tot normal: saquejadors i saquejats, cadascú instal·lat en el seu paper, sense protestes ni lamentacions. A tot s’acostuma l’home, i més que res a les petites modificacions de les rutines. A la primera nit de saqueig estàvem ebris per la victòria, mentre que a la segona vam córrer pels carrers de Còrdova enfurits pel dolor de la derrota. No hi havia res a respectar. Totes les mesquites que vam trobar foren profanades, exceptuant-ne la major, que va ser l’única que els soldats de Wàdih van poder protegir amb garanties. Triàvem les cases que es veien més riques, cosa que era difícil, perquè per fora les trobàvem totes iguals, però amb una mica de pràctica vam aprendre a distingir les bones de les que no en trauríem profit, per algun detall que vèiem en les portes, un forrellat ben treballat, una gelosia més fina. Era molt diferent de l’altra vegada, quan resseguíem carrers deserts i cases buides, i actuàvem amb una certa prevenció. Res a veure. Hi trobàvem resistències, propietaris que es revoltaven i als quals havíem d’arrencar una arqueta de marfil o un gerro de plata amb violència, la qual cosa encara ens excitava més. N’hi havia que no estaven interessats a arroplegar més possessions, sinó que anaven a la recerca de carn fresca. Arrencaven les noietes púbers dels braços de les seves mares, i se les enduien per forçar-les, o bé s’estaven de compliments i ho feien davant de la mirada aterrida dels seus pares. Si trobaven resistències no s’ho pensaven dues vegades, amb un tall al canot o una punyalada al cor resolien el conflicte, i llavors llençaven els cossos al carrer, perquè servissin d’exemple i d’escarment, per espantar els vius i estovar-los. Pensaven que no era cosa d’atabalar-se amb qui plantés cara, perquè no es quedarien sense candidates, i n’hi havia que trobaven més plaer a esbudellar que no pas a violar. N’he volgut oblidar els rostres, perquè m’hauria estat molt difícil de poder-los mirar a la cara després. Recordo només gestos, detalls petits, parts de cos sense amo: unes mans de cuiro escanyant un vell, uns peus que jugaven a empènyer carrer avall el cap d’una criatura, una galta esgarrapada. Algú va alliberar un lleó que estava tancat al jardí d’un mercader ric. Va córrer enfollit pels carren fins que el van caçar a llançades.

Pels carrers corrien tot de dones demanant la pau, i d’altres deien que eren cristianes en terra d’infidels per sol·licitar la misericòrdia dels germans de religió. N’hi havia que llançaven les joies i monedes per la finestra per mirar d’evitar l’entrada dels rapinyaires, i l’única cosa que aconseguien era atiar encara més la seva cobdícia, igual que una criatura que no en té prou amb un tros de bresca i obre tota l’arna.

A estones volia amagar-me, deixar enrere aquell esclat de bogeria, buscar uns banys oberts, impossibles de trobar en aquella nit terrible, i abandonar-me una altra vegada als seus plaers, que potser per ser prohibits eren tan intensos. En d’altres moments no m’importava seguir el corrent, buscar la companyia de Miró, l’Arnall i tota la seva mainada, on em sentia segur i entre amics. Amb ells em dedicava a rebentar baguls i, si s’esqueia, la closca d’algun propietari repatani, mogut per un anhel de venjança que era tan gran com el del desig, i de compliment molt més senzill. La major part del temps volta fer les dues coses alhora, sense que la meva consciència, ja prou sotraguejada, patís gaire. No vaig voler participar en cap dels jocs de sotmetiment de les pobres dones de les cases per on passàvem, i per sort ningú no em va obligar a fer-bo, i sí que encara puc dir que em van fer cas quan, en algun moment, els vaig obligar a canviar de víctima, o a aconsellar-los que la prenguessin com a esclava en comptes de fer malbé una inversió de futur en un instant de baixos arravataments. No podia fer-hi més, perquè si els portava massa la contrària serien capaços de no tenir en compte vincles ni d’amistat o de família, i encara interpretar malament la meva intervenció. Així em vaig concentrar en la tria d’objectes que valia la pena emportar-nos o no, i els companys em van fer confiança. Havíem d’arroplegar tot allò que fos valuós i de poc pes, o si més no de poca grandària, perquè no seria cosa de travessar l’Àndalus amb tot d’embalums penjant de les mules, que no seria propi d’un exèrcit com cal, perquè semblaríem més mercaders que no pas homes d’armes. Després d’hores de remenar objectes de tota mena, els sentits es saturaven, i no eren capaços de distingir el que era peça bona de les rampoines.

—Dacó, fill de Miró, vine a veure això. Què et sembla? —em consultaven en cas de no acabar-ho de veure clar.

—Al sac, al sac —no dubtava mai, perquè un criteri afinat no admet vacil·lacions.

Tips ja de remenar cases de particulars, vam entrar en una de les mesquites, per pensar que, en justa equivalència, qui volgués arreplegar riqueses al nostre país faria bé de començar i potser acabar per les esglésies, que és l’únic lloc on hi ha joies i argent en bones quantitats, i no pas a les barraques en què vivíem, on amb prou feines hi podríem trobar escudelles de fusta, cobertors pollats i màrfegues donades. En una plaça vam trobar una mesquita gran i d’aspecte ric, i que, misteriosament, encara no havia estat objecte de les atencions dels nostres companys. Les portes, ben tancades i reforçades amb ferramenta, prometien un interior ple de meravelles. Ens va costar un munt de fer-les caure, i tots aquells esforços eren notícia de promeses. En un primer moment ens va decebre, perquè no hi havia ni canelobres ni coses com ara creus o imatges dels sants, que són fetes de materials nobles, i sí molta riquesa gastada en bigues treballades, arcs de pedres de colors i parets escrites, que no ens eren de cap profit, perquè no ens ho podríem endur enlloc. A l’entrada de l’espai més sagrat de les mesquites, que és petit com una latrina, hi havia uns brasers molt bonics, decorats amb molta traça i delicadesa, però Miró va pensar que no ens podíem presentar davant dels parents que ens esperaven amb uns brasers com aquells, que ens els fotrien pel cap i dirien, amb raó, que per portar allò no calia haver-se mogut de casa, que no servien de res i malaguanyat viatge, on havíem perdut tanta joventut i gent valuosa, i això total per arrossegar quatre braserots que refotuda falta que ens feien.

En un dels extrems de la nau d’oració s’obria una portella, que no tenia cap gràcia especial, i quedava mig dissimulada entre dos contraforts. Vaig pensar que potser donava pas a l’escala de l’alminar, i que aprofitaria per enfilar-m’hi per veure els incendis de Còrdova des de les altures i, si m’animava, potser estrafer un inici de cant d’oració que ningú no escoltaria. Sí que hi havia una escaleta, però no conduïa al minaret, sinó a una cambra que era estudi i biblioteca. Els armaris eren plens de llibres escrits en la llengua dels àrabs. Vaig remenar-los per veure si en trobava algun amb llatins o llengua grega, però només hi havia escriptures de moros, aquella feta amb caragols i que mai no vaig aconseguir de llegir prou bé. A la major part dels llibres hi havia dibuixos, que eren cercles o geometries, com si fossin llibres d’astròlegs. Si hagués aparegut amb els braços carregats d’un pilot de llibres de planetes, els companys me’ls haurien fotut pel cap i se n’haurien rigut. En una capsa de fusta negra hi havia uns instruments de bronze per llegir estrelles. Vaig recordar que Sal·la m’havia explicat com el papa Silvestre llegia l’àrab de correguda i que podia fer servir aquella mena d’estris, plens de rodetes i guies, per trobar constel·lacions i endevinar el moviment de les esferes i els planetes. Me’ls vaig endur. Abans de deixar la biblioteca, hi vaig calar foc amb la torxa. No sé per què ho vaig fer, i me’n vaig penedir de seguida, però hem d’arrossegar els nostres actes i els penediments només serveixen per al recompte final, i no per donar-nos consol en vida. En aquell moment pensava que si no podia endur-me’ls que no fossin per a ningú més. El primer llibre no va calar de seguida, i per un moment vaig pensar que només en sortiria fum. Però en un moment es va encendre tot, i vaig haver de fugir si no em volia rostir allà dins.

L’Arnall em va dir si estava boig, de voler carregar amb aquells ferrots, i va començar a remenar una esfera celestial feta amb unes peces que semblaven cintes de bóta, buscant-li debades la utilitat. Ja no vam tenir temps de discutir gaire cosa més, perquè un genet va recórrer la ciutat fent sonar el corn de Ramon Borrell, amb aquell so greu i ronc que coneixíem prou bé. Havíem de plegar i concentrar-nos a la porta del Pont.

Pel camí vam anar esgarrapant els detalls de les negociacions que hi havia hagut durant la nit. Grups d’alfaquins i ciutadans influents havien anat a suplicar a l’al-Mahdí que ens pagués sense més endarreriments, perquè els francs que voltàvem com fures sense control per tots els carrers de la ciutat érem una plaga insuportable, i que no hi havia capital al món que fos capaç de suportar tres saquejos en un sol any, que ja n’havien estat dos de nostres i un altre anterior, de berberiscos i castellans, tan dolents com nosaltres. Per solucionar-ho, van oferir els diners de les fundacions sagrades que hi havia a la gran mesquita per dotar pobres. Els administradors s’arrencaven els pèls de les barbes, perquè tocar aquell tresor era la pitjor de les ofenses al Profeta, que era el primer amic i protector dels desposseïts, però molt pitjor era tenir mil idòlatres furiosos, blasfemant contra tots els signes de la fe i assedegats d’or i de donzelles. El califa, pressionat per Wàdih, que també volia veure lluny de la ciutat aquella caterva de perills, no va tenir altre remei que accedir-hi. Els visirs que es cuidaven de la hisenda es van concentrar al pati de la mesquita major, on van rebre els baguls plens de les monedes pels pobres. Les van comptar allí i les van traslladar cap a la porta del Pont, on esperàvem que ens paguessin, ben arrenglerats per facilitar les operacions. Fèiem més fila de bandits que no pas de soldats. L’un portava uns canelobres, l’altre duia sota el braç una arqueta de marfil, o un parell de sacs a l’espatlla. Els que havien robat nenes per endur-se-les com a esclaves van ser els darrers a arribar, perquè primer les van portar al campament, que no hauria estat ben rebut que s’haguessin presentat a l’acte de pagament amb les filles dels pagadors. Em van donar un total de seixanta-tres monedes d’or, comptant la primera paga rebuda a Medinaceli. Podria comprar un bon ramat, amb aquella quantitat, cent caps d’ovelles prenyades. Cent cinquanta cabres, o vint-i-cinc vaques. O un parell de destrers, un ausberg d’escata fina i una espasa de combat, i encara en sobraria per pagar i armar un escuder i per comprar els drets sobre un camp de blats o un molí. Mirava els rostres ferotges dels meus companys de cua i els veia amb més cara de guerrers que no pas de pastors.